27 de maig 2009

Confessions I: Hamlet, era necessari seguir?

Per estrenar-me al blog, em sinceraré amb mi mateix i amb tots vosaltres. Tothom té un passat, tots hem sigut adolescents i hem seguit grups que ara ens poden avergonyir sobremanera.

Hamlet és un d’aquest grups (si tinc valor en confessaré d’altres més endavant). Vaig descobrir la seva proposta metalera amb l’àlbum ‘Insomnio’ i va marcar-me molt, recordo haver-me après les lletres de tots els temes i haver indagat en la història del grup per saber d’on ve
nien i què se’n podia esperar.

‘Insomnio’ no deixa de ser un d’aquells discos que és un recull de cançons. Poc nexe comú entre elles i com sempre en tota la carrera de Hamlet més aviat poca complexitat a nivell compositiu, però cal valorar el gran exercici que va fer el bateria per dominar el bombo, un exercici que ell mateix va reconèixer en alguna entrevista. El domini no és sublim, només és extraordinari si es compara amb els lamentables ritmes que marca en l’anterior ‘Revolución 12.111’. En aquests dos LPs i l’anterior ‘Sanatorio de muñecos’ Hamlet es dedica a tocar temes socials més o menys de moda i mostrar una posició compromesa (la típica d’adolescent que no enganya a ningú) i al mateix temps es va coordinant i evolucionant buscant un so més concret i personal. Van tenir l’encert de composar algun himne: J.F., Dementes cobardes, Antes y después

(Faig un parèntesi per citar el primer LP ‘Peligroso’. Un àlbum que ells sempre han volgut amagar i que un cop hom té la desgràcia de comprar-lo n’entén el motiu: una espècie de HardRock lamentable “Sólo tú me ves peligroso!”).

El 2000 van aconseguir l’àlbum clau. Amb ‘El inferno’ Hamlet van aconseguir fer una música sincera, més lenta i amb passatges introspectius més o menys interessants. Van elevar la complexitat d’alguna de les seves composicions i van arribar a unes dosis d’intensitat que en el seu dia a mi em van entusiasmar molt. Es podia observar un intent de comoposició holístic (visió d’àlbum sencer i no un recull de temes) i vaig agrair el missatge de modèstia que desprenia, però suposo que a la resta de fans tot aquest conjunt no va entusiasmar, sinó no m’explico el perquè dels següents prescindibles 4 discos.


2002, àlbum homònim. Hamlet, com qui creu que ha arribat al summum i pot crear el seu ‘Black Album, posa al mercat un disc sobrat que no diu res de nou. No aporta res de nou i com els posterior ‘Syberia’ i ‘Pura vida’ són un intent d’explotar més i més una idea esgotada. És veritat que finalment han aconseguit crear el seu so, però no feia falta fer-ne 4 discos, amb un parell de cançons hagués quedat clar i definit. Tampoc feia falta, amb l’edat que tenen i els seus 30 anys i escaig de carrera que porten, seguir manetnint un discurs tan prepotent. Si realment estiguessin orgullosos del què han aconseguit crec que podrien deixar de parlar-ne a cada cançó, perquè em transmeten la mateixa sensació de qui es repeteix constantment una mentida per convèncer-se.

Només dos últims apunts. Un és que admeto que no he escoltat l’últim ‘La puta y el diablo’, però amb els dos temes que tenen penjats al myspace no em donen cap mena d’esperança (algun dia entendrà el Sr. Molly que havent-se quedat sense veu ara sembla un principiant?). I l’altre és que el myspace és un reflex del paràgraf anterior, mireu les cançons que hi ha per escoltar i comproveu-ho (encara sort que estan de promoció del nou disc, que sinó les dues primeres tampoc hi serien).


Sir Panther

26 de maig 2009

Justine o els infortunis de la virtut



El Marquès de Sade, tot i ser àmpliament reconegut pel seu cognom, és segurament menys llegit del què es pot esperar, probablement per culpa dels temes que tracta a les seves novel·les.


A Justine s’explica la història d’una noia de classe baixa que segueix sempre les pautes de la religió cristiana, sigui quina sigui la situació que se li presenti, i acaba sempre estafada, humiliada i violada de totes les maneres imaginables i per imaginar.


El llibre és el seu camí des que es separa de la seva germana Juliette amb dotze anys fins que la torna a trobar uns anys més tard. En aquest període de temps Justine no deixa mai de creure que Déu l’està posant a prova i que la seva recompensa arribarà. Per culpa d’aquesta creença no dubta en ajudar a persones que després la trairan i la vendran a qualsevol preu. Juliette, per la seva banda, és despietada, no té escrúpols, però en canvi tot li surt bé, acaba casada amb un bon marit i amb una posició molt més digne que la seva germana.


Només amb aquesta explicació es pot suposar el tipus de filosofia que es desprèn del llibre, però fins que no el llegeixes no pots arribar a imaginar com es pot escriure la perversió. A mi em té impressionat com pot ser que una persona del s. XVIII escrivís aquesta novel·la. Perquè el primer cop que violen a Justine, bastant al principi, un pot pensar “Val, això és un escàndol, però ja no pot passar res pitjor” i passa. I així successivament fins al final de la història, que no és curta. De fet hi dues versions: la normal “Els infortunis de la virtut” i l’ampliada “Justine”. Per descomptat recomano la llarga, en la qual hi ha moltes més situacions “interessants”.


No és d’estranyar que la vida del Marquès de Sade succeís alternant estades a la seva mansió i a la presó, lloc on va escriure Justine (i molts altres dels seus llibres) i també on va morir. Perquè apart de tenir la imaginació més perversa de la història s’atrevia a fer aparèixer personatges que representaven l’alta societat i l’església del moment per dur a terme accions que no feien gens de gràcia als qui s’hi sentien identificats. Napoleó va descriure’l com “el llibre més abominable mai engendrat per la més depravada imaginació”.


Per molts anys que passin i per molt que canviï el pensament general i la moral (considero que ara vivim una de les èpoques més lliberals de la història, en el sentit que es permet tot encara que no s’entengui, que és una altra manera de submissió, però això ara no ens ocupa) encara no estem preparats per entendre Sade, ja que va molt més enllà i fa trontollar, no només la moral cristiana, sinó tota la moral que pugui existir, i demostra que totes les persones estem atrapades en uns valors que tenim enfonsats ben al fons des del principi dels nostres dies.


Tot això no tindria sentit sense l’habilitat que demostra a l’hora d’escriure. Una escriptura fluida i amb unes grans descripcions sense arribar a ser densa, excepte en els trossos que li interessen especialment. Només amb les metàfores que utilitza per parlar dels genitals, que pràcticament no es repeteixen, i per parlar del què es pot fer amb aquest òrgans, n’hi ha per treure’s el barret. Atenció a la situació amb uns monjos:


Me hace poner de rodillas, y pegándose a mí en esa postura, sus pérfidas pasiones se ejercitan en un lugar que me impide durante el sacrificio poder quejarme de su irregularidad. Le sigue Jérôme, su templo era el de Raphaël, pero no se introduce en el santuario; satisfecho de ver el atrio, emocionado con los primitivos episodios cuya obscenidad no puede describirse, no lograba la entera satisfacción de sus deseos, sino por los bárbaros medios, retrocedieron a la infancia de la víctima del libertino…


Penso que després del Marquès de Sade no s’ha escrit res tan violent, sexual, pervers i sobretot explícit d’una manera tan magistral. És com si una pel·lícula pornogràfica pogués ser un clàssic del cinema (i no només dins el gènere o en cercles freaks).




Thompson

25 de maig 2009

The house of the rising sun


"L'arquitectura és la trobada entre la llum i la forma" (Le Corbusier)


La filosofia de l’arquitecte nipó Tadao Ando sempre s’ha basat en la creació d’espais transcendents amb la construcció de formes geomètriques simples i un ús característic de la llum i els materials. Les seves obres mostren aquest doble caràcter, en què espais formats per la màxima simplicitat possible es doten d’una gran complexitat i riquesa espacial.

Aquesta espiritualitat arquitectònica es posa de manifest en la seva forma més clara i elemental als seus projectes de menor escala, com és l’Església de la llum (Ibaraki, Osaka – 1987/1989). El projecte és, en essència, una capella constituïda per una caixa rectangular penetrada diagonalment per un mur exempt. El mur divideix l’espai principal en un vestíbul d’entrada i la nau principal. Amb aquest simple gest s’aconsegueix conduir al visitant des de l’exterior fins l’interior d’una forma indirecta, fent-lo girar 180 graus per trobar-se de front l’element més notable de l’edifici; la façana de l’altar.

L’obertura cruciforme a la paret situada darrera l’altar és il·luminada pel Sol del matí i crea una creu de llum intensa i de grandor imposant que inunda l’interior de la capella. La radiància de la llum s’intensifica gràcies al contrast amb les tonalitats més fosques del formigó vist (segell de l'estil de l'arquitecte) i els bancs i l’empostissat del terra tenyit de negre. Aquesta llum -un cop filtrada a través de l’esquerda del mur- segueix el seu curs a través del sòl on es veu reflectida, creant una continuïtat i remarcant el camí del centre; una llum en la penombra diària de la vida, un reflex que dóna la sensació de ser la guia cap a la Creu, i simbòlicament, cap a Déu.

La poca ornamentació és característica d’una església protestant, l’espai senzill s’enriqueix a partir del tractament de llum i les dimensions de la nau. Murs pesats de formigó aïllen i separen l’experiència religiosa de la petita capella del món exterior, el sagrat del profà. L’única naturalesa que penetra és la llum filtrada. La creu tallada al mur de formigó s’estén verticalment de sòl a sostre i horitzontalment de mur a mur, alineant-se perfectament amb les juntes del formigó. La llum universal sura, amplia i redueix els seus feixos amb el moviment del Sol. El gran mur que genera l’entrada resta separat uns quants centímetres de la coberta, el que permet una entrada de llum horitzontal, fent l'efecte que el sostre flota sobre l'aire. Aquests detalls i el domini de les proporcions atorguen majestuositat a un espai que d’entrada podria semblar claustrofòbic, especialment si es compara amb altres edificis de culte de major envergadura.

El tacte fred -i alhora agradable- dels llisos murs de formigó, contrasta amb els taulons de fusta tosca del terra i els bancs (taulons rugosos reutilitzats de la bastida de l’obra). Tot i ser també necessari per les limitacions de pressupost del projecte, Tadao conscient de la textura dels materials usa un de natural pel contacte directe amb les persones. A més, aquests materials que atrauen els sentits, romanen dins la foscor de la capella, potenciant la imatge d’humilitat i senzillesa general de l’edifici. La inusual inclinació del terra -el fet q l’altar estigui en el punt més baix de l’església- recolza encara més aquest aspecte i simbolitza que fins i tot la divinitat descendeix al més humil dels seus creients.


El que Tadao aconsegueix aquí és transportar l’experiència estètica per antonomàsia de les grans catedrals medievals al reialme d’una moderna i petita capella; una vertadera exaltació dels sentits.

Quan vaig veure la llum provinent de l'òcul del Panteó a Roma, vaig saber que volia ser arquitecte” (Tadao Ando)


24 de maig 2009

En Jaume Fuster a la Plaça Lesseps

Després de fer un parell d’articles mostrant la meva faceta de persona mitjanament interessada en el món de la música, crec que ja comença a ser hora de fer públic el meu altre jo, és a dir, el meu jo autèntic. Perquè si algú pensava que n’hi havia prou sent un fan d’At the gates, de Mastodon, de John Carpenter i de George A. Romero per ser considerat un autèntic freak, em disposo a trencar qualsevol esquema preestablert. Surto de l’armari com el que realment sóc: a part de freak, també sóc un projecte de putu arquitecte.

I per encetar aquesta nova “etiqueta”, no crec que hi hagi millor manera que fer-ho amb un edifici d’un arquitecte del país; és que, cagum déu, d’arquitectura amb una qualitat com la que es fa a casa nostra (i a tota la península), n’hi ha ben poca.


La biblioteca Jaume Fuster és un edifici construït al 2006 per l’arquitecte actualment barceloní Josep Llinàs, el qual li va permetre guanyar el premi FAD, el més important d’Espanya en arquitectura i interiorisme.

És admirable la manera de treballar i la visió que te Llinàs de la seva professió. Termes com seriositat, rigor i responsabilitat sembla que han baixat posicions a l’escala de valors de l’arquitectura actual de tal manera que alguns cops fins hi tot un arriba pensar que resten en l’oblit. Passejar pels carrers de qualsevol ciutat d’aquest país ens fa adonar d’aquest fet, tant pel que fa a les grans edificacions mediàtiques carregades de pretensions, com també per la gran quantitat d’arquitectura popular que rebassa els nivells mínims de qualitat.

Recuperant aquests valors i convertint-los gairebé en el motiu de la seva obra, els edificis de Llinàs queden definits per un tret característic diferencial i alhora molt poc freqüent en el tipus d’arquitectura que fa: la discreció. Defugint la voluntat de crear una icona, les seves obres sorgeixen fruit de la responsabilitat i del compromís social, donant lloc a una arquitectura que te la finalitat de servir a la societat i a la cultura i que contribueix en la millora de la ciutat. Com diu el mateix Llinàs, “molta arquitectura elegeix ser edifici abans que part d’un lloc. I un model així es pot aplicar a varis llocs. Jo no aplico models. Jo faig una passa, veig com funciona, i en faig una més”.



Juntament amb molts altres projectes que se li han encarregat a la ciutat comtal, la Biblioteca Jaume Fuster te la finalitat de contribuir en el projecte de reconversió i activament d’una zona urbana, en aquest cas la plaça Lesseps. La responsabilitat dels arquitectes a l'hora d’intervenir en un teixit tant dens com el de l’eixample de Barcelona rau, més que en l’edifici en si, en el nou espai urbà que aquest ajudarà a definir.

L’edifici de la nova biblioteca per a la plaça s’insereix dins el context urbà d’una manera lleugera, deixant el nou espai buit com a veritable protagonista i establint una relació amable amb les edificacions veïnes. Malgrat les grans dimensions imposades pel programa, Llinàs modela el prisma inicial, transformant el que en un principi hagués pogut ser un volum compacte, rotund i de caràcter imposant sobre l’espai públic, en un conjunt arquitectònic format per retalls i doblecs que camuflen la veritable escala de l’edifici.




La seqüència de plans que es generen des de l’entrada fins als pisos superiors doblegant progressivament la façana i la coberta permeten crear un edifici aparentment irregular, disgregat, però alhora molt compacte i definit. Aquest conjunt de plans oblics es transmeten a l’interior de l’edifici en forma d’espais complexos però alhora també molt naturals. Cada plegament de la pell de l’edifici respon a la voluntat de crear un espai interior amb les característiques necessàries per desenvolupar l’activitat que ha d’acollir. D’aquesta manera, cada pla de façana permet obrir una gran obertura per inundar de llum natural tot l’espai interior, igualment com cada inclinació de la coberta respon a la voluntat d’establir una connexió fluida entre els espais situats a diferents cotes, fonent-los en un de sol.



Aquesta complexitat formal i la permanent voluntat de renunciar a formes geomètriques pures són precisament les qualitats que li permeten aconseguir el tipus d’arquitectura que defensa: una arquitectura que neix a partir de la solució d’un problema i sobretot una arquitectura adaptada a l’escala humana i a la vida social.


Mr. Pink

23 de maig 2009

Dillatari de Ponç Pons

Diuen que una obra d’art, quan t’agrada i t’hi identifiques et fa canviar la vida….M’he llegit 5 o 6 vegades el Dillatari de l’escriptor català de Menorca Ponç Pons i no sé si me l’ha canviada, però sí que sé del cert que el plaer, la pau que m’ha donat i que em dóna em fa pensar que sempre el tindré a l’abast i no em cansaré mai de passejar per les seves planes.


L’autor, citant el cineasta Tarkovski, diu: "Quan una persona ha estat tocada per una obra mestra, quan hi ha connectat espiritualment, escolta en el seu interior aquesta mateixa crida que va empènyer l’artista a l’acte creatiu i experimenta una mena de xoc o trauma sublim i purificador". El llibre és riquíssim en referents culturals, no només literaris sinó de pintura, de filosofia, i com heu vist de cinema… i mai sense caure en la feixugesa ni la pedanteria, ans el contrari: amb una senzillesa engrescadora que et convida contínuament a anar a buscar les fonts que utilitza.

El Dillatari és una mena de diari molt sui generis, l’autor hi projecta el que vol amb la més absoluta llibertat: les seves idees, les seves il·lusions i frustracions, la seva exquisida sensibilitat i quan convé la crítica més directa cap a allò que creu injust. I entremig, i relacionat amb el que ens explica, hi escriu poesia… Ponç ens diu: ”un poema ha d’expressar, contar, explicar, suggerir, mostrar…sobretot fer sentir”. I de ben cert que ell ho aconsegueix. Per tant, mentre llegim, l’autor menorquí també va bastint una teoria poètica, que ens l’exposa en forma de vers:”L'únic que et salvarà/del pou fosc de la nit/i l’insomni és fer versos” i també en prosa:”La literatura, com qualsevol art, és una demostració que no n’hi ha prou amb la vida”. Veiem també que aquest llibre té un profund caràcter ètic que mai et deixa indiferent:”Tenir temps i salut per poder fer el que ens agrada és la riquesa més gran del món”. Tinc subratllat al llibre aquest altre fragment:”Ser pare et marca per a tota la vida i és el millor, més gran i més important que m’ha passat mai”.

Les pàgines d’aquest llibre ens faran estimar més la terra, la llengua, la gent…cada vegada que en llegeixo un fragment i tanco el llibre em sento una mica més feliç. He estat tocat per una obra mestra.


Mr.Pink's father

14 de maig 2009

Metal-core, l'últim declivi del Metal

Ahir vaig ensopegar amb un d’aquests documentals tan interessants que passen pel Canal 33 a altes hores de la nit els dies feiners el tema del qual era el Heavy Metal. De fet és bastant famós i segurament molts seguidors d’aquest estil l’hauran vist. Està estructurat en capítols que repassen una mica els períodes per on ha anat passant aquest estil musical i el d’ahir acabava amb el Glam-Rock. Aquesta branca del Heavy es va popularitzar molt, però va acabar per desaparèixer. S’explica com, en el moment en què s’escoltava més, van començar a sortir grups de sota les pedres i les discogràfiques, al veure-hi negoci, van començar a potenciar que es fessin uns discs molt semblants: tots havien de tenir la seva balada Heavy, per exemple, que era l’encarregada de portar els grups a les llistes d’èxits. Per fortuna per nosaltres, però no tanta per als grups (i no per a tots, si no escolteu el cantant de Twisted Sister), allò, tal com es diu, va acabar caient pel seu propi pes.

I per què faig referència a això? Doncs perquè em recorda exactament al que li va passar al Nu-Metal, i em fa presagiar el mateix per l’anomenat Metal-Core. I tot ve perquè aquesta setmana vaig intentar escoltar l’últim disc d’Unearth, The March, i, tot i no ser un dels màxims exponents del Metal-Core, em va avorrir profundament i vaig poder comprovar com es poden arribar a esgotar les idees dins un estil musical. Recursos que he sentit a grups que ja ni recordo com es diuen, repetició i més repetició fins al punt que no saps ni a quin tema passes, etc. Amb un intent d'amenitzar-ho tot amb una mica de Metal Clàssic (algun tros sembla Power i tot) que no arregla per res el problema base. I com a mínim ells no posen melodia a les tornades, però ni això els salva.

En el fons em sap greu que siguin ells els esmentats, perquè potser són dels únics que encara s’haguessin salvat si no hagués set per tota la onada de grups fent la mateixa música. I aquest és precisament el problema, la quantitat desmesurada: si hi ha vuit grups que fan un estil semblant, al tercer disc de cadascun encara poden fer alguna cosa interessant (molts ni així) perquè en el fons són vint-i-quatre discs. Però, si des del principi ja en són vint-i-quatre, què se suposa que han de fer amb el segon i tercer disc? Aquesta teoria me l’acabo de treure de la màniga i sé que no és una excusa, però crec que és prou lògica.

Tinguem en compte, per exemple, tots els temes d’aquest estil que comencen amb guitarra acústica i després entren amb tralla, tots els passatges en què tots els instruments segueixen un mateix patró rítmic, totes les tornades melòdiques que es repeteixen a final de tema, tots els trossos a tu-pas amb un riff rotllo death melòdic barat, els puntejats pasteleros... i ja tenim un estil mort.

A més suma-li les produccions exactament iguals per a tot els discs amb bateries samplejades o passades per compressor a sac, al igual que la resta d'instruments, donant així un so artificial que acaba per avorrir.

Per sort el Metall va resistint. És com si quan va néixer se l’hagués menyspreat fins que es va fer suficientment popular; després se’l va intentar corrompre amb el Glam comercial, i ho va superar; després el Nu-Metal s’hi va fer amic, però de seguida el va atacar per l’esquena i el va deixar tirat a terra i tot seguit apareix el Metal-Core per ajudar-lo a aixecar però a mig aixecar el torna a deixar anar.

Però resisteix perquè hi ha grups que, tot i haver de tocar tota la vida davant de no més de dues-centes persones, van resistint, i la gent encara els compra discs.

Thompson

12 de maig 2009

Weeds, una sèrie de personatges



La Nancy Botwin és una dona que està acostumada a viure amb cert luxe gràcies a la feina del seu marit. Un dia aquest mor per culpa d’una malaltia i ella, per mantenir la seva família, comença a traficar amb marihuana. Així comença Weeds, una sèrie de Showtime que fa uns mesos va acabar la quarta temporada. Però tranquils, que aquesta sèrie molt recomanable (si no ho fos no diria tranquils) continua d’aquí a trenta dies.


El primer capítol arrenca quan la Nancy, una dona valenta, llesta i atractiva (crec que qualsevol home que hagi seguit les seves aventures s’hi casaria) ja està en procés de traficar tot i el seu context gens favorable: viu en un barri anomenat Agrestic, típic exemple d’urbanització benestant on no hi ha intimitat. Té un fill d’uns nou anys i un altre en plena adolescència. També te una amiga propera, que en el fons és més veïna que amiga, la Celia Hodes, que és la típica persona que intenta ser un exemple a seguir i que crea associacions per implantar el bé a la comunitat (una d’anti-drogues, per exemple), però que no es pot veure ni amb les seves filles, ni amb el seu marit i la vida de la qual és una merda. El seu cunyat, que no ha treballat mai, i que es presenta de sobte amb l’excusa d’ajudar-la a superar la mor del seu germà (marit mort de la Nancy) però que només ho fa perquè no té on viure; el seu comptable i funcionari corrupte; l’advocat que descobreix com ser feliç quan es separa de la Celia; el camell afro-americà bo; el dolent; la iaia negra que ven herba i tot un entramat de personatges amb caràcters d’allò més pintoresc.


I és que és en la vida de tots els personatges on hi ha la gràcia de Weeds. Són els que creen la història i és molt interessant veure com al llarg de les temporades evolucionen i com aconsegueixen sortir de tots els merders on es fiquen (encara que alguns acabin morts). La Nancy, per exemple, comença sent una aprenent de traficant, una mica poruga davant certes situacions més aviat il·legals, però acaba convertida en una persona que sap conservar la sang freda tot i tenir negres i armenis armats amb pistoles i metralletes apuntant-li la cara.


Hom podria cometre l’equivocació de pensar que Weeds és una simple comèdia, sense més, però va molt més enllà. Primera perquè crea situacions divertides gràcies a l’ús dels caràcters dels personatges, i no només amb els típics gags sobre drogues (dels que n’hi ha molt pocs). Segona perquè hi ha trossos molt dramàtics que contrasten amb l’humor general, però que no s’arriben a potenciar mai perquè semblin part d’un melodrama. D’aquí es desprèn una mena de filosofia de dir: “Passi el què passi ens en sortirem amb bon humor”. I tercera perquè és una imatge de tot allò més hipòcrita i fals de les comunitats de l’Amèrica del Nord i de totes les societats occidentals en general, sense ser pamfletari ni alliçonador.


Gràcies a tot això ara mateix jo podria spoilejar tots els moments interessants (no ho faré) i podríeu mirar-la igualment, perquè no depèn de moments concrets, sinó de tot en general.


Una sèrie molt ràpida de mirar (els capítols duren vint minuts) i amb un alt grau d’entreteniment. No espereu un tractat de filosofia ni temes que us hagin de canviar la vida, però és divertida sense caure en l’humor barat. Ara mateix és de les millors sèries que es poden veure. Ja sabeu, teniu un mes per posar-vos al dia i començar a seguir la cinquena temporada.


Thompson

10 de maig 2009

De primeres i segones impressions

Em plau poder inaugurar la secció de crítica de cds (la de llibres ja ho ha fet el meu company, que llegeix bastant més que jo), ja que precisament aquesta secció – i concretament la crítica d’aquest disc – és la que em va motivar a obrir i col·laborar en aquest bloc.

He de dir que aquesta crítica la vaig començar a escriure just quan el cd acabava de sortir a la venta (ja fa uns quants mesos), per publicar-la en un fòrum d’aquests que hi sol haver per internet. El temps que ha transcorregut des d’aleshores -tenint en compte tots els canvis de punts de vista, reconciliacions amb un mateix i amb els altres i re-reflexions que comporta el pas del temps- només ha servit per reafirmar-me que les primeres impressions que es tenen sobre les coses són les que realment valen. Hi ha coses tant evidents que per molt temps que passi i per moltes voltes que s’hi doni, sempre acaben sent el que en un principi semblaven ser.

I es que a hores d’ara fins hi tot m’avergonyeix haver pogut dubtar d’algunes coses que realment són evidències absolutes: que “Metallica és un grup que va morir al 1996” és una d’elles.

Em deceben la majoria de crítiques d’aquest disc – i en general de qualsevol disc equiparable a aquest - que llegeixo en els portals d’internet, webzines i revistes especialitzades; totes tenen un nivell tant alt de subjectivitat que transforma tota la crítica en una mera opinió sense fonament. Em cago en se puta mare, ¿per què sempre les crítiques dels discs de Metallica les han d’escriure fotuts llepaculs fans del grup?

Totes les comparacions i crítiques que es fan al disc parteixen única i exclusivament en base al que ha fet Metallica. Per molt que sigui l’últim disc dels “déus del metall”, això no els salva d’una comparació amb altres discs d’altres grups que veuen la llum avui en dia.
Que si “dins la trajectòria de Metallica això significa un retorn als orígens”, “Metallica s’actualitzen a cada disc que treuen”, i tot un seguit d’afirmacions únicament descriptives que la gent no para d’utilitzar quan parla de Metallica i el seu Death Magnetic.

Tampoc demano tant. Només que la gent intenti ser una mica més crítica, tant amb el disc com amb ella mateixa. Només ens cal agafar el disc i comparar-lo amb qualsevol novetat de l’estil (el dels Bonded by blood o els Toxic holocaust, per mencionar alguns grups similars que fan el mateix que Metallica intenta fer: reviure temps passats) i veurem que no esta a la seva altura, ni de tros.

I amb això no vull dir que sigui un disc la hòstia de dolent -únicament una mica mediocre-, sinó que esta sent exageradament sobrevalorat. I de fet no culpo a ningú, ja que la reacció que s’ha tingut davant aquest disc és totalment normal: quan un grup, del qual un n’és fan des de l’origen dels orígens, treu un Load, un Reload i un St Anger -així, un darrere l’altre, sense pietat- a la mica que aconsegueixi gravar un disc que et pugui recordar mínimament a les seves bones èpoques, un s’hi llanci al coll i el proclami obra mestra sense pensar-ho dues vegades.

L’altre gran problema, a part d’aquesta enorme massa de fans-zombie amb un nivell cultural realment preocupant, és el cony de conformisme que té tot déu – volent, o sense voler.

“Que diguin el que vulguin, però a mi m’agrada”. Em cago en el fotut gust. La gent l’utilitza com a argument vàlid per a justificar-ho absolutament tot, sense saber que el gust no és simplement una cosa que es te, sinó quelcom que s’aprèn a tenir.
El tema no només esta en que un disc agradi, sigui escoltable o que vagi bé per posar de música de fons mentre condueixes. Es que hòstia, estem parlant de música, i la música és la més gran de totes les arts, i per molt que tothom digui el contrari, l’art no esta fet només per entretenir. L’art és molt més complex que això; té la capacitat de transmetre i dir moltes coses, i aquest Death Magnetic esta clar que només en pot dir una: “escolta i observa, del que un dia havia arribat a ser Metallica, ara només en queda això”.

Per molt que alguns encara no ho vegin, el temps ha passat factura a Metallica i no, amb aquest disc no han aconseguit que em senti “com quan vaig escoltar el Master of Puppets per primer cop”; l’únic que aquest disc realment pot evocar és, com a molt, nostàlgia.



Mr. Pink

La Vanidad De Los Duluoz

Aquesta és una novel·la molt recomanable per aquells que ja hagin llegit un o més d’un dels llibres de Kerouac. Si no val la pena fer-ho abans de començar-lo, no només perquè són boníssims, sinó perquè aquest és l’últim que va escriure, un any abans de morir, i és una autobiografia (com la majoria dels seus relats) sobre com va tenir la desgràcia d’acabar sent escriptor.

Hi explica anècdotes de la seva infantesa, la sortida de l’institut, l’entrada a la universitat gràcies a una beca aconseguida per la seva habilitat jugant a futbol americà, les seves dues hores diàries de recorregut només per arribar al campus, com preferia anar a llegir a la biblioteca o al cinema abans que a una classe avorrida, etc. Jack Duluoz (pseudònim de Jack Kerouac) és el protagonista de les històries, i també és el que explica el seu aprenentatge a base de fracassos. Un noi que amb vint-i-pocs anys ja havia fet més coses de les que molts de nosaltres farem en totes les nostres vides senceres. Tota l’estona es respira la decepció, però en cap moment se’n fa un drama ni una lamentació. És com si et digués “Tot el què podia haver fet i no vaig fer, però què hi farem”. Amb gran destresa aconsegueix que un llibre que podria ser una simple història d’una vida qualsevol, sigui un gran història, el procés de formació del què més endavant serà un gran home.

Si com he recomanat més amunt ja heu entrat prèviament en el seu món, us captivarà de manera sensacional i seguireu les seves històries com si fos el vostre propi avi el que les explica. Imprescindible si us han agradat els altres llibres escrits per ell.




Thompson

9 de maig 2009

Inauguració Crit' Em All!

Benvinguts a Crit’ Em All, un blog que té com a finalitat criticar tot allò que ens vingui de gust. Per què ho fem? Principalment perquè sí, però també perquè ens agrada criticar. Evidentment no tot seran crítiques destructives, que llavors la gent es queixa (encara que la culpa sigui seva per no fer les coses més bé). En fi, que tenim ganes de donar la nostra opinió i deixar-ne constància per Internet, que ara això es porta molt.
No aspirem pas a ser molt llegits, però ja avisem que serà un eina útil perquè creiem que tenim uns gustos bastant refinats i et pots estalviar haver de perdre el temps mirant una pel•lícula o llegint un llibre dolents. Imagina’t ara, amb la quantitat de sèries que estan de moda, el temps que pots arribar a perdre mirant-ne una que no valgui la pena. Són dies sencers! Mira,
Pushing Daisies, no fa falta que la miris perquè és una merda. A més a més no està ni acabada. Potser t’acabem d’estalviar quatre hores. Au, amb aquest temps que t’hem regalat com a obsequi d’inauguració ves a fer alguna cosa que valgui la pena, com per exemple començar a veure The Sopranos.