23 de juny 2009

Jeffrey Jacob Abrams (i Lost)

Arran de l’article passat, en el qual s’obre el tema dels best-sellers i dels productes artístics per a les masses, m’ha entrat el cuc de parlar de la sèrie de culte per excel·lència dels temps que corren.

Ja fa molts dies que tinc ganes de parlar de Lost, sobretot a causa de la relació amor-odi que hi mantinc. El cas és que, al veure’m impossibilitat per trobar les paraules exactes per poder definir tal relació i per ser totalment incapaç de destacar una sola virtut de la sèrie que fes justícia a l’èxit que te i a la seva enorme capacitat per fer-me convertir en un Lostaholic (adjectiu que em permeto emprar amb el permís del sr. filmaholic), vaig decidir començar una petita odissea a la recerca d’una opinió amb la qual m’hi podés sentir mínimament identificat.

Però ah! La sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que a la majoria de webs sobre cine que freqüento, a l’apartat dedicat a Lost hi havia una enorme quantitat de crítiques positives i només positives (que no constructives) provinents més que de seguidors de la sèrie, de fans esbojarrats. I el problema d’aquestes crítiques no era que fossin excessivament positives i subjectives, si no que no n’hi havia cap que tingués la capacitat de resoldre els meus dubtes, la qual cosa em va portar a pensar que les persones que les havien escrit no només havien caigut dins el parany de J.J.Abrams –com un servidor-, sinó que ni tant sols se n’havien adonat. Suposo que si tals persones, a part de quedar embadalides davant aquest producte, intentessin esbrinar quina és la causa de l’efecte que produeix estarien en el mateix estat que el meu.

I quan ja havia perdut tota esperança, finalment vaig topar amb un número de la revista Dirigido por... en el qual el redactor Alejandro G.Calvo, en un reportatge sobre la recent Star Trek i sobre tot l’imperi del nou “rei Mides” de Hollywood, no només mencionava la sèrie en qüestió si no que, a més a més, parlava de mi!!!

"Ignoro si existe alguna persona en el planeta que jamás haya visto un capítulo de Perdidos puesto que hasta sus más fulgurantes detractores siguen viendo la serie con una fidelidad calvinista. Lo más divertido de todo el asunto es que, como no podía ser de otra forma, la serie se sostiene sobre el delirio argumental más obsceno, un entramado donde los giros narrativos (y dramáticos) sobrevienen con una facilidad pasmosa hasta el punto de que ya a nadie parezca importarle la realidad de lo contado, sino la esperanza de que a cada trampa argumental le suceda una mayor o más retorcida. En otras palabras: Perdidos es el ejemplo perfecto de serie destinada a captar fans a lo bruto, una red gigantesca en la que el espectador se siente felizmente atrapado, perdiéndose en la infinidad de detalles semi ocultos que pululan en cada capítulo, logrando alimentar la ansiedad propia de los tiempos que vivimos con el artificio más imaginativo, toda una apoteosis del retruécano, un vicio más difícil de dejar que todos aquellos que nos consumían hasta la fecha.

Resumiendo: Abrams es el rey del marketing de la sociedad occidental. Le bastaron diez minutos de campaña viral para que su producción Monstruoso se convirtiera en uno de los títulos más esperados del año 2008 [...] Por eso no hay que tomarse en serio sus palabras, de la misma forma que no hay que sufrir frente a cada avatar acaecido en cualquier de sus creaciones para televisión; Abrams siempre está vendiendo algo y el público está dispuesto a comprarlo a cualquier precio."

Així doncs, sembla ser que el senyor J.J.Abrams ha trobat la paradoxa màgica per fer el producte televisiu definitiu ja que, encara que vegis que és de poca qualitat, encara que no t’agradi, encara que no t’interessi o que fins i tot la trobis immoral, si comences a mirar Lost, l’acabaràs.

Mr.Pink

15 de juny 2009

La lectura ens salvarà

En vàries ocasions he sentit a parlar de l’índex d’alfabetització, no afirmaré que en molts ambients diferents, però el suficient com per convèncer-me de què com més alt sigui, més bé anirà una societat.


Jo no sé segur quin deu ser l’índex actual de Catalunya, suposo que alt, però sí que he esbrinat que la indústria del llibre està més viva que mai. I no sé si és que ara m’hi fixo més o és que realment la gent llegeix: al metro, al tren, caminant, als bancs... a tot arreu hi ha algú amb un llibre, i al final m’ho miro pensant “Ara sí que anem pel bon camí.”


Però ves per on, la meva curiositat (i malfiança en les persones) em porta a intentar esbrinar quins llibres capten tant l’atenció general i ajupint-me, mirant de reüll o descaradament, aconsegueixo veure-ho. I llavors em sorprenc perquè a tot arreu hi veig els mateixos títols, que evidentment coincideixen amb els best-sellers (betselers pels espanyols) del moment.


Jo he de reconèixer que tinc certa recança a considerar com a bons els llibres que es venen en quantitats industrials, primera perquè els que he llegit o començat a llegir m’han avorrit profundament, i segona perquè no em fio del criteri de la majoria. De totes maneres acabo pensant “Bé, com a mínim es llegeix alguna cosa.”


Però les assignatures de documentació t’ensenyen bé que la informació, si no es desxifra correctament, es converteix en un seguit de dades totalment inútils o fins i tot perjudicials. I tot seguit em plantejo: milions de persones llegint el mateix, rebent una informació que sembla veritat només perquè està escrita, sense contrastar i sense ampliar. A més suma-li el sentiment de col·lectiu que es crea, per poder-ne parlar amb els companys de feina, amb les veïnes, mirades als llocs públics i el “Ja veuràs amb el quart llibre...” I de sobte això ja sembla una religió.


No entraré en el joc de fer suposicions sobre la influència dels continguts (que és molt relativa i personal) i molt menys d’intentar convèncer a ningú que ens intenten crear un pensament unidireccional, perquè només de pensar-hi em fa riure. Jo només alerto sobre els efectes de tot això, que encara que siguin mínims a nivell personal, poden afectar al futur de la literatura.


Ara resulta que surten literats de sota les pedres i persones que es creuen il·lustrades només perquè s’han acabat Els pilars de la terra. Persones que estaran convençudes de saber certes coses sense que siguin veritat del tot i de creure’s amb dret a opinar sense saber de què parlen. El pitjor de tot és que aquestes decidiran què s’ha de publicar perquè l’starsystem editorial dependrà d’elles i la indústria literària acabarà sent com la del cinema. A mi tant me fa que passi això, perquè no crec que tingui cap efecte sobre mi, però estaria bé que les persones al·ludides pensessin en aquestes coses.


I ja per acabar dos factors que trobo divertits i tot: el primer és la gran paradoxa d’aquesta època on s’aposta per la llibertat personal i el culte a la persona i on tothom acaba llegint i consumint el mateix. El més bo de tot és que encara ens pensem que som alguna cosa especial com a individu quan no és veritat; la segona és que vivim en una societat que llegeix i en canvi la cultura general (o el què fins ara es considerava com a tal) és nefasta. Té mèrit, no?




Thompson

7 de juny 2009

La vida del sr.Z

Ja que portem pocs articles escrits i encara no ens coneixem gaire (pseh...a qui vull enganyar, aquest bloc només el llegim els quatre pringats que hi escrivim), abans de començar aquesta crítica (literària) vull sincerar-me una mica: confesso que no sóc gaire bon lector; llegeixo menys del que m'agradaria o hauria, i si he de ser totalment sincer, el poc que llegeixo només són algunes revistes de cine i d'arquitectura, webzines de música, la Vanguardia (si, ja ho se, però és el que donen a la UdG) i, de tan en tan, algun llibre.

Ara ja fa uns quants mesos però em van recomanar un llibre que em te força enganxat. Des que el vaig començar a llegir que sempre el tinc a mà. Potser la paraula "enganxat" no és la més apropiada, ja que no el llegeixo cada dia, ni cada setmana, però és el típic llibre que passi el temps que passi, un sempre l'acaba retrobant.

I de fet és tot curiós. Bé, més que curiós, es podria dir que és una...coincidència? No és ni un llibre clàssic, ni d'un autor de renom, ni un best seller ni res per l'estil. És un llibre d'en Pere Saborit i Codina, un filòsof de Manlleu, toca't un ou. Que em passin coses com aquestes m'agrada, ja que em reafirma que, encara que tots tenim la santa mania d'anar a buscar les coses com més lluny millor -així ens sembla que són de més qualitat-, el que es fa al costat de casa és igual de bo que el que hi ha a l'altra punta de món. Tampoc vull que em prengueu pel típic maniàtic torracollons obsessionat amb les coses "de casa" només pel fet que són "de casa"-porto tres articles parlant d'artistes del país-, però hi ha coses que no em puc estar de recomanar.

Pere Saborit, a part del llibre al qual em refereixo avui, també ha publicat El plat preferit dels cucs (premi Documenta 1986) i Vidas adosadas (finalista XXXIV Premio Anagrama de Ensayo) entre d'altres. Com que tampoc em veig capacitat per analitzar gaire profundament i amb objectivitat la seva obra, us haureu de refiar una mica d'aquestes dades per fer-vos-en una idea.

Introducció al desconcert (el llibre en qüestió, ara m'he adonat que encara no l'havia citat) és un llibre d'aforismes de 12 capítols on l'autor, de forma totalment aleatòria -el fet que estigui estructurat en 12 parts, més que resondre a una voluntat organitzavita diria jo que és una excusa per començar cada capítol amb una cita dels seus autors preferits-, hi va deixant anar reflexions amb una càrrega filosòfica important sobre fets més o menys quotidians i més o menys transcendentals. Encara que algunes siguin denses o difícils de digerir, l'humor, la ironia i el surrealisme del qual estan impregnades la totalitat de les seves sentències fa que, al meu parer, sigui un llibre absolutament divertit de llegir.

El que realment em meravella però, a part del que diuen els seus paràgrafs plens de saviesa, és com escriu, la seva manera de dir les coses. No crec que hi hagi millor manera de dir el que diu que de la manera que ho fa. També suposo que l'allibreament de qualsevol context que comporta utilitzar aquest estil literari li permet emprar tots els recursos gramàtics que disposa de la manera que més li plau.

No m'allargo més que, com ja he dit, els meus coneixements literaris són més aviat reduïts i encara m'equivocaria. En tinc prou amb donar-lo a conèixer a aquell que no el conegui encara. Per això, més que fiar-vos de les meves paraules, millor que llegiu les d'en Pere. Us deixo algunes de les cites que m'agraden més:

"Z. creia que el principal argument de Déu a favor de l'existència de l'home es fonamenta en el fet que necessàriament hi ha d'haver una criatura real amb prou imaginació com per crear un ésser fictici com ell."

"Més que una dicotomia de valors, l'ètica de Z. es fonamentava en una jerarquia de plaers (ocupant justament el nivell inferior l'afany de distingir entre el que és bo i el que és dolent)."

"Potser s'havia passat massa temps estudiant i llegint llibres, el cas és que va arribar un moment que a Z. li semblava que la literatura havia devorat la seva vida personal; se sentia com "un collage de referències culturals" -tal com deia de si mateix un escriptor irlandès del segle XVII que a Z. agradava tant de citar."

"Abans de morir, van revelar a Z. la trista veritat que sempre havia viscut enganyat: creia llegir llibres de filosofia quan en realitat eren textos de botànica, es pensava viure aventures extraordinàries quan a penes havia sortit de casa, estava orgullós de conèixer persones excepcionals quan com aquestes n'hi havia a piles, etcètera...;però com que ell no valorava les experiències segons el grau de veritat, sinó segons el grau de plaer, i s'ho havia passat bé, tant li feia."


Mr.Pink

5 de juny 2009

La pregunta

Com que em passo llargues estones al carrer i veig moltes coses he decidit treure'm una secció de la màniga que serà La pregunta i que tractarà de buscar opinions vàries sobre temes més o menys transcendentals. Aquí ve la primera:

Per què a les noies que van a escoles privades cares i majoritàriament cristianes els posen uniformes amb els quals semblen prostitutes?

3 de juny 2009

Primavera Sound 2009



Fa dos anys vaig anar per primer cop al Primavera Sound i em va impressionar tant que quan vaig decidir que no aniria més a festivals de música li vaig posar l’asterisc d’excepció (a aquest i al St. Feliu Fest). Tot i això aquest any ha passat alguna cosa que m’ha fet plantejar si val la pena o no que hi torni. Però anem per parts, tal i com va dir Jack l’escorxador.


Els grups


Les expectatives eren moltes, amb un cartell més que digne i el llistó, alt, massa potser. Jo no havia escoltat a molts dels grups que hi havien de tocar, però crec que si aquest festival té un encant és que saben escollir suficientment bé com perquè puguis esperar sorpreses al llarg dels tres dies sense necessitat de saber ben bé què vas a veure. Però aquest any no n’hi va haver, si més no per a mi. Tot va ser normal, i jo volia quedar bocabadat. Que ningú em malinterpreti, perquè hi va haver grups molt dignes, però no van passar de ser això.

La gran sorpresa van ser Zu, que van tocar el dimecres a l’Apolo i van oferir un concert molt potent, tot i ser tres components: bateria, baix i saxo. I encara que sembli mentida feien un math-metal que em va recordar a Meshuggah substituint les guitarres pel vent, molt distorsionat, això sí. Ho vaig trobar impressionant.

La decepció, Jesu, a qui tenia moltes ganes de veure perquè pensava que seria un concert d’aquells que et marquen i en canvi van fer un espectacle fred i més aviat avorrit. No sé si en tots els concerts són només dos, però això de què un Mac faci de bateria i de segon baix a mi no em fa gens de gràcia. Farien molt ben fet d’incorporar més músics a tots els directes ja que tampoc fan res que no es pugui tocar amb instruments i ells dos sols tampoc són la festa.

Dels que vaig veure em van agradar força puc destacar Spectrum, Art Brut, Fucked Up, Shellac, Crystal Antlers, Ezra Furman & The Harpoons i Black Lips.

Fucked Up van fer un merder molt considerable perquè tenen bons temes i un cantant que va interpretar la meitat del repertori des de baix i va acabar amb pilotes, però que s’emporta massa protagonisme, tant, que en un moment donat hi havia tres o quatre fotògrafs a sobre l’escenari fent-li fotos a ell que era amb el públic i que alhora tapaven a tots els altres components. Molt poc professional.

Shellac va estar molt bé, encara que ja fos el tercer any seguit que tocaven, i van oferir una gran dosi de Post-Hardcore potent. Em va encantar el final en què van deixar al bateria tocant sol mentre els altres dos li anaven desmuntant el kit fins a deixar-lo només amb la caixa.

Per la seva banda Neil Young, Sonic Youth i Bloc Party van fer el què s’esperava d’ells, en Neil Young potser més i tot, que va fer un concert molt potent i en el qual va acabar destrossant la guitarra com si fos un jovencell (encara que normalment ho trobi més aviat pena, fa força gràcia veure un home de 63 anys fent el punk).

I no vaig aconseguir suportar Sunn O))), The Vaselines, Liars, Phoenix i Deerhunter. El rap ni vaig provar d’anar-lo a veure.

Els que em van fer més riure van ser The Jesus Lizard, uns grungies veteranos amb un cantant que ha perdut el senderi (i la veu si l’havia tingut alguna vegada) i es dedica a tirar-se de l’escenari, però amb una base musical molt bona que em va recordar a Hoover. I també Jay Reatard, uns punkies que sembla que vinguin directament dels anys ’70 amb permanent inclosa i tot.


El públic


Normalment no sóc partidari de fer servir el públic d’un lloc per fer una valoració, però en aquest cas l’ambient en general em va deprimir una mica bàsicament perquè semblava que el què menys importés fossin els grups. El punt d’esplendor va ser quan a mig concert de Neil Young vaig veure un tio fent uns mots encreuats. Jo entenc que en aquell moment era l’únic que tocava i que pugui no agradar-te, però jo penso que un concert és un concert, i si ja hi ets, val la pena mirar-lo encara que toqui la puta Shakira. Al final semblava que tothom estigués esperant que s’acabessin els concerts d’una vegada per poder anar a ballar (o el que sigui que es fa) la música electrònica.


L'organització


En principi és correcte: no hi ha cues per entrar en cap moment, els serveis bàsics coberts, els lavabos típics de festival nacional, una bona zona per a menjar, els preus normals (birra de mig litre 4€, cubata 6€)... però hi va haver un detall imperdonable: el dissabte a les 4:00 ja no quedava cervesa, cosa que segurament els va saber més greu a ells que a mi, però que crec que és senyal de molt poca previsió.

Des del meu punt de vista el pitjor de tot és que a partir de les 3:00 com a molt tard ja no quedin instruments a sobre l’escenari i el Fòrum es converteixi en un collons de discoteca de música electrònica. Suposo que els grups no volen tocar a altes hores de la matinada, i ho entenc, però s’hauria de poder trobar una alternativa. No sé quina relació hi ha entre la gent a qui li agraden els concerts i la gent a qui li agraden els Dj’s, encara que tothom acabi perdent la mandíbula fins que surt el sol. En el fons crec que és problema meu, però em toca molt els pebrots que no hi hagi res interessant durant les quatre hores diàries de matinada.

En general no m’ha arribat a saber greu haver-hi assistit perquè sempre és interessant, però el sentiment és igual per a tot: indiferència. Ja veurem l’any que ve.




Thompson