30 de jul. 2009
Ziggy Stardust
Cult Of Luna, 18 - 04 - 2009, Apolo 2
Van fer gairebé totes les cançons de l’Eternal Kingdom i entremig hi van intercalar temes del Somewhere... i del Salvation. Abans que ningú no se n’adonés tenien a tot el públic de l’Apolo 2, un públic molt variat per cert, totalment absorbit. I ells sense dir res i movent-se relativament poc a l’escenari. Acaben i diuen “Thanks”. I marxen.
I tu et quedes amb la sensació d’haver assistit a un dels millors concerts de la teva vida, demostrant que no fan falta parafernàlies per transmetre, sinó uns temes bons i un públic que els entengui. A la sortida ja no els quedaven CDs per vendre.
28 de jul. 2009
Dead Rising
23 de jul. 2009
Band of Brothers
Un dels temes que sempre m’ha motivat i li he tingut un gran respecte ha estat
La sèrie va ser estrenada al 2001 per HBO, 3 anys després de la pel·lícula Saving Private Ryan (començament de la qual crec que qui no hagi sentit calfred en algun moment no és humà). Nomeno aquesta pel·lícula perquè en cert terme crec que seria una part introductòria a aquesta sèrie, ja que tracta el desembarcament de Normandia des del punt de vista de la invasió per aigua i Band of Brothers tracta la invasió des del punt de vista de la divisió 101 de paracaigudistes. Aquí va ser estrenada i maltractada per Tele5 programant-la a unes hores de matinada indecents a l’any 2003.
En totes dues produccions hi tenen a veure Steven Spielberg i Tom Hanks, i també la seva dèria per el tema bèl·lic. Band of Brothers està basada principalment en la novel·la de mateix títol de l’historiador i biògraf Stephen E. Ambrose.
Es tracta d’una superproducció que apuja el llistó de Saving Private Ryan, en quant a complements (només amb un capítol ja es deixen més pasta en explosius i decorat que en tota la pel·lícula) i en quant a història i direcció.
Els capítols d’una duració mitja d’una hora que no es fa gens llarga, comencen introduïts per testimonis que expliquen vivències i pensaments del tema que tracta cada capítol. Els 10 capítols van des del desembarcament de Normandia fins la derrota de l’imperi de Hitler, passant per les batalles de Carentan, Bastogne, alliberament de presos a camps de concentració, etc.
Passant per una fase de preparació física i mental dels actors, aconsegueixen introduir-los en les vides de personatges reals de la companyia Easy, arribant a un entrenament específic del capità Dale Dye, el qual encarna el mateix paper de coronel. Cal destacar també la interpretació de l’actor Damian Lewis com a Winters que dona el perfecte significat de honestedat, lideratge i sacrifici.
Una de les coses que més impressiona d’aquesta sèrie és la realitat que aconsegueix capturar i transmetre, el valor i a la vegada la por d’aquests homes, realitat a les escenes de batalles i crueltat davant les situacions més dures.
La sèrie parteix en un dels punts àlgids i més importants de
Hitler havia obert el front Soviètic el 22 de juny de 1941, cal destacar aquí el llegendari paral·lelisme amb l’atac, un segle abans i per ironia del destí també el mateix dia, de Napoleó a Rússia on va començar la seva derrota. Els hiverns russos van congelar també als soldats alemanys i finalment van començar la seva retirada al febrer de 1944 després de l’ofensiva soviètica a Stalingrad (aquí us recomanaria Enemy at the Gates). En aquest any Hitler hauria de mantenir els 2 fronts oberts després del desembarcament.
A 2 setmanes del Dia D, gairebé 2 milions de soldats nord-americans, canadencs i britànics es van concentrar a les costes del sud d’Anglaterra, allà els van donar a conèixer els plans de desembarcament que havien estat mantinguts en secret durant 3 anys. El desembarcament s’efectuaria a les costes franceses del Canal de
Per tant, invasió per aigua amb marea baixa que inclouria bombardejos a les defenses alemanyes poc abans de la invasió, i llançament de paracaigudistes rere les línies enemigues a primeres hores per tallar les comunicacions entre alemanys i assolir el control de carreteres i ponts situats a les platges.
Durant la setmana del 6 de juny hi havia marea baixa i a més a més tempestes. Rommel, general de la defensa nazi a les costes franceses, va cardar el camp a l’aniversari de la seva dona perquè l’última cosa que s’esperava amb aquella marea i aquell mal temps era que tot l’exèrcit dels Estats Units i Aliats entressin per aquelles platges. Degut a les extremes pluges i la densa boira, 18 hores abans de l’ordre d’entrar en combat, tots els plans van haver de ser ajornats 1 dia, no ho podien ajornar més ja que un avió espia alemany que passes per sobre Anglaterra segurament no es creuria que aquells 2 milions de soldats, juntament amb els milers d’avions, tancs, i tota una flota de guerra, estaven passant unes boniques vacances.
Finalment la nit del 5 de juny la flota va formar per iniciar la travessia de 12 hores i els paracaigudistes es preparaven per pujar als avions. Eisenhower parlava amb els homes els quals estaven apunt d’entrar en acció:
“Els ulls del món estan posats sobre vosaltres. Les esperances i les oracions dels pobles que estimen la llibertat us acompanyen arreu. [...] Només acceptem la victòria completa. Bona Sort! I Preguem tots al Déu Totpoderós perquè beneeixi aquesta gran i noble causa.”
La sèrie comença amb els paracaigudistes apunt per pujar als avions i anar cap a Normandia, llavors un flashback ens porta al lloc d’entrenament i creació de
Ktulu
21 de jul. 2009
The Beyond, de Cult Of Luna
Autor Cult Of Luna
Gènere Música
Subgènere Post-Metal Progressiu
País Suècia
Any 2003
Context Neix Prometea, el primer cavall clonat per científics italians i a Stargate SG-1 la segona banda alpha és atacada per guerrers Kull.
Crítica Curta Disc més dur de Cult Of Luna, intens de dalt a baix. Riffs que es repeteixen per fer-te entrar en unes atmosferes tan absorbents com impressionants.
Costa d'entrar-hi, però quan li agafes el gust escoltar-lo és un autèntic plaer.
Download (megaupload)
19 de jul. 2009
Crítica Curta
17 de jul. 2009
Contrastos al Sonisphere Barcelona
Per ser franc he de començar dient que jo, a aquestes alçades, no aniria mai a un concert de Metallica, d’Slipknot, o de Machine Head, toquessin junts o per separat, i que si alguna cosa em va empènyer a pagar els 70 € d’entrada més els 7 € de distribució (espero que les entrades estiguessin impreses a la pell d’algun animal en perill d’extinció) va ser la combinació de Mastodon, Gojira i Down en aquest mateix ordre.
Quan vam arribar no vam fer cues per entrar i Gojira tocaven el primer tema. El so era dolent, però ja era d’esperar donada la ubicació de l’escenari petit posat just al costat del mar. És difícil poder saber com va anar el concert, més que res perquè va durar vint-i-cinc minuts, i Gojira, un grup de temes més aviat llargs i complexes, crec que es mereixen més estona per a ser valorats justament
Tot seguit vam decidir anar a fer el més complicat de tot el festival: comprar beure. Amb una sola taquilla i cues d’hora i mitja, era difícil aconseguir els tiquets sense perdre’s un concert i no es podia sortir del recinte. Gran fallo per part de la organització, que tenia milers de persones amb ganes de beure i les barres buides, tot i que els preus no eren gens barats: cervesa a 3€ i el litre a 8€...
Així que vam tornar a l’escenari petit a veure l’impressionant concert de Mastodon. El repertori que van escollir va ser molt encertat, combinant temes de tots els discs sense problemes, fita gens fàcil si es tenen en compte les grans diferències que hi ha entre ells. Fins i tot es van atrevir a interpretar Crack the Skye, un tema tan llarg i dens com bo, que va saber mantenir captada l’atenció del públic. El so va jugar en la seva contra, perquè un grup com ells, de brakes infinits i compassos partits, s’ha d’escoltar bé. Tot i això van aconseguir posar el toc de qualitat al festival.
El concert de Lamb of God ens el vam passar fent cua per aconseguir les cerveses.
I just quan ens estàvem refrescant les goles va sortir el millor acompanyament pel suc de cibada: Down. Increïbles. Van sortir, van deixar el llistó a una alçada de vertigen i l’hi van mantenir fins al final. Ni tant sols sé si van fer temes de tots els discs, però hi va haver qualitat i tralla ferrenya de sobres, i es van fer amb el públic des del primer minut. Es nota que en Phil Anselmo hi entén en això dels directes. El so va millorar, deixant apart que tenen uns temes que són totalment enfocats a fer moure els caps.
Ara era el torn d’anar a l’escenari gros on estaven tocant Machine Head, un grup del qual n’estic fart per diverses raons:
- Intenten fer que els últims discs siguin el què eren els primers i en realitat només aconsegueixen crear temes que són un riff rere l’altre sense cap mena de sentit.
- La seva auto-definició com a grup súper trallero provoca que només sàpiguen apujar el volum i els greus fins al punt que cansa escoltar-los en directe.
- Tots els concerts són iguals.
- Per culpa de tot això ja no m’agraden ni els discs vells.
Per acabar-ho d’adobar encara es marquen el numeret de treure la guitarra acústica i interpretar un tema de merda, no perquè sigui lent, sinó perquè és una mariconada mal feta. Algú els hi hauria de dir que per fer un bon tema lent fan falta més coses apart d’uns acords, unes melodies pasteloses i una guitarra acústica. En fi.
Slipknot segurament van fer el millor repertori possible si havien de fer cançons de tots els discs. Ni així colen. Mireu, si realment us agrada la tralla hi ha mil grups que els donen mil voltes. Si us agrada el què sigui que fan quan no fan tralla, esteu malalts. Perquè t’agradi Slipknot has de ser una persona tan convencional i amb una vida tan avorrida que de tant en tant sentis la necessitat de fer veure que ets un radical i cridar “people equal shit” i estar satisfet pensant que ets la persona més alternativa del món.
Plataforma que dona voltes amb la bateria, màscares, crits contra la societat, i tot perquè només amb la música no saben captivar ningú. Teatre, i del dolent.
Al final, la joia de la corona. Metallica també van fer un bon repertori i tot i així em vaig avorrir com una ostra. Ja no em ficaré en si els últims discs són patètics, o que fa com quinze anys o més que no fan res digne, o que en realitat només han fet tres discs mig bons, perquè és massa fàcil. Vull posar en dubte, no, afirmo que no es mereixen ser una llegenda del rock perquè em nego a posar al mateix nivell a algú com en Dylan amb aquests morts de fàstic frustrats. Persones que porten tota la vida fent gires i són incapaços de combinar de diferents maneres les seves cançons per poder oferir diferents tipus de concerts i repertoris, que fan bolos en què posen un tema rere l’altre sense cap criteri; gent amb una deficiència que els impossibilita per aprendre a tocar més bé (sobretot en Lars Ulrich), i que a més a més donen l’excusa de l’edat, amb els seu discurs de “Ei! Ahir em vaig fer mal a l’esquena, però avui les vostres vibracions m’ajuden a superar-ho”. Però si no fas res! A mi també em fan mal els ous i a sobre pago per venir-me a cansar més. Que són grans... però que us sonen noms com Rolling Stones o Neil Young o Iron Maiden?!
Penso que una persona a qui li agradi la música i no els hagi escoltat mai, si els veiés en directe, pensaria que no tenen res. Els temes agressius són dolents, els lents pastelosos i pesats (One és interminable i dolentíssima), les balades són com el residu enganxós que queda dels anys ’80. Al final he arribat a la conclusió que Master of puppets, considerada la seva obra mestre, no és tan bona per si sola, ho és només perquè es compara amb les altres cançons que tenen i dius “Déu ni do”, però és com haurien de ser tots els seus temes.
Però a la gent li agrada igualment perquè ja hi van amb la predisposició imprescindible per gaudir-ne. Persones que de música no hi entenen excessivament, o sí, però que no saben que van a veure un concert de la Cristina Aguilera en clau heavy.
I entenc que costi d’admetre, fins i tot a mi em passaria si portés parxes amb el seu nom a tota meva roba i el seu logo tatuat a la puta cara. Les úniques possibilitats que et queden llavors són odiar-te per sempre més o defensar-los a mort facin el què facin. Jo només espero no tornar-los a veure.
Thompson
4 de jul. 2009
Comparativa: cocaïna vs. heroïna
Per un cantó tenim la cocaïna, la droga de l’esperança. Procedent d’una planta del sud d’Amèrica que els indígenes utilitzaven per combatre la pressió de les alçades extremes i els dolors varis, l’home blanc no s’ho va ni pensar a l’hora d’exportar-la. Fa uns anys era la droga dels rics, però amb el canvi social s’ha filtrat a tots els estrats i s’ha convertit en la més consumida, fins i tot més que els porros.
I a què és deguda aquesta popularitat? Segurament la causa sigui que és una font d’energia inesgotable i fa tolerable tot allò que a normalment no es pot suportar. És el mètode ideal per rendir: a la feina, al llit, de festa i a qualsevol altra situació en la què es necessiti un alt rendiment. Apart, és molt fàcil de prendre, no deixa residus visibles, i si un no es passa és molt difícil que l’altre gent s’adoni que l’ha consumit. És la facilitat en droga.
En contraposició amb això hi ha el seu preu elevat, uns 60€ el gram, i el fet que quanta més se’n consumeix més se’n vol i no té límits per ella mateixa. Vull dir que si hom s’ho proposa pot ficar-se’n fins que se’n cansi o fins que el nas li faci tant mal que no pugui ni respirar.
Els problemes de salut són principalment el desgast de l’os nasal, de les genives i la conseqüent caiguda de les dents.
Si teniu pensat que a les vostres vides hagi de nevar amb freqüència més val que aneu estalviant per comprar-vos una dentadura i un pont nasal nou, que no són barats (consultar preu a dentista habitual). Si teniu solucionat el problema dels diners gaudiu-ne i viviu cada dia al màxim.
L’heroïna és una de les drogues que estan més mal vistes perquè se la considera la culpable de la transmissió del SIDA a un tant per cent molt alt dels seus consumidors durant els anys ’80 i ’90, tot i que la culpa la tingués el fet de compartir xeringa.
Es tracta d’un compost fet a partir de morfina i tallada amb elements varis que van des de la quinina o la llet amb pols a altres drogues que es va popularitzar a la dècada dels ’80 en els sectors més decadents de la joventut. Cal dir que aquests ja eren decadents abans de consumir. Amb el pas del temps la gent va deixar d’utilitzar-la, segurament per por, però ara està tornant.
És una droga barata, uns 25 € el gram, i permet una alienació no comparable a res més. A més a més té un límit per si mateixa, perquè immediatament després del seu consum no s’hi pot tornar.
El problema principal rau en el fet de la seva administració per via endovenosa. Primera perquè això per si sol ja no fa gràcia, i segona perquè és poc higiènic. Això també fa que sigui molt difícil de controlar i com que sempre està tallada diferent pot esdevenir en una mort per sobredosi. Per evitar això s’ha d’intentar trobar un camell de confiança i compra-li sempre a ell.
L’altra punt en contra és que las majoria d’heroïnòmens es tornen totalment inútils per fer qualsevol altra cosa, i és clar, llavors han de robar, viure al carrer, etc.
Si superes aquests petits problemes i estàs convençut que podràs conservar la feina, menjar sa i fer esport, ni t’ho pensis. Segueix sempre el protocol d’estrenar xeringa, desinfectar el braç amb alcohol (el vi no compta) i no passar-te amb la dosi. Si ho fas bé viuràs a l’Olimp.
En resum, si el què busques és gaudir al màxim de la vida i deixar cada moment gravat per la posteritat, la coca és la teva droga.
Si en canvi prefereixes una vida plàcida i dedicada a la reflexió, punxa’t, i viuràs com un autèntic filòsof grec.