31 d’ag. 2009

La solitud dels nombres primers, de Paolo GiordanoLa solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano

Veient que s’acabaven els dies d’agost vaig fer una ullada a la biblioteca per revisar els llibres que tenia pendents. El títol de la novel·la ‘La solitud dels nombres primers’ ja em va cridar l’atenció el primer dia que el vaig veure perquè, tot i refugiar-me en el “jo sóc de lletres”, la veritat és que amago una lleugera passió per les matemàtiques i la possible metàfora que amagava em va despertava gran interès.


L’obra és molt ràpida de llegir. L’estructura dels capítols et permet devorar el llibre amb gran facilitat i la naturalitat i senzillesa del text aconsegueix mantenir-te atent i enganxat al llibre.


‘La solitud dels nombres primers’ és un text trist i melancòlic. Els dos protagonistes arrosseguen el pes d’un passat que els ha convertit en personatges solitaris i asocials i, tot i ser conscients d’aquesta diferència, no sembla que tinguin cap interès en canviar. L’Alice i en Mattia només comparteixen el fet d’estar sols i és per això que la companyia mútua els recomforta, però és exactament per això que no poden estar junts.


El llibre barreja amb agilitat aquesta melancolia tràgica amb fragments poètics i amb escenes grotesques i desagradables. És precisament en aquests passatges àcids (personalment molt sorprenents en aquest tipus de novel·les) on creix la curiositat per descobrir com poden suportar els personatges viure rodejats d’un avenc que els separa de la resta de la humanitat.


Per altra banda, al llarg del text l’autor omple de detalls molt encertats les reflexions i divagacions dels personatges, descrivint els seus pensaments amb una intimitat xocant, que et fa somriure i estremir al mateix temps.


L’Alice i en Mattia són nombres primers bessons, unes xifres singulars fins i tot entre el grup dels nombres primers, unes xifres que estan de costat, però sempre separades per un nombre parell.



Sir Panther

20 d’ag. 2009

La por, de Gabriel Chevallier

Fa un parell o tres de mesos que porto aquest llibre amb mi per tot arreu. Va ser un gran encert com a regal de Sant Jordi i ha estat tot un plaer llegir-lo.

El llibre, escrit en primera persona, descriu les pròpies experiències que va viure des de finals de 1914, quan va ser cridat a formar part de les files de l’exèrcit francès per defensar França de l’atac dels alemanys en la Primera Guerra Mundial. El relat és dur i reflexiu, tant aviat es descriu arrossegant-se per les trinxeres enmig de companys esbudellats com deixa anar brillants reflexions que no pertoquen a un soldat ras.

“La meva impressió més forta d’aquest període la dec a aquell cadàver que no vaig veure, sinó sentir i olorar. Una nit que aprofundíem en una trinxera, sense ni tan sols distingir on donàvem els cops, un pic va penetrar a la terra amb un soroll sord, com si hagués foradat alguna cosa. Acabava d’enfonsar-se en un ventre, humit i podrit, que ens va llançar a la cara els seus miasmes i una bafarada de gasos bruscament alliberats”.

“¿Déu? Apa, apa, el cel és buit, buit com un cadàver. Al cel, no hi ha res més que els obusos i tots els artefactes mortals dels homes. La guerra ha matat també Déu!”

Per ell, el principal problema de la guerra fou (i continua essent) que els que la declaren i organitzen no són els qui la pateixen i que els que la pateixen no han estat consultats.

“Un home té dret de ser estúpid per compte propi, però no per compte dels altres.”

Chevallier descriu les seves vivències dels gairebé quatre anys que va durar la Primera Guerra Mundial. El lamentable procés de formació, els trasllats, les guàrdies, els atacs, les penes, les ferides... i sobretot La Por, d’aquí el títol del llibre. Per sobre de totes les experiències descriu la por constant a morir per un tret, per una baioneta, per un obús, de fred, de gana, esclafat, patint... És una sensació que retorna constantment, que viu i que veu als ulls dels qui el rodegen i és un sentiment que no poden exterioritzar, perquè de cara a França, quan tenen algun permís de descans, senten l’obligació de dissimular i fingir que allà tot va bé i que se senten orgullosos de perdre la vida inútilment.

A més de transmetre aquest pànic constant a morir, al llarg del llibre hi apareixen petits fragments de felicitat i alegria lligats sempre a la sort que implica haver estat ferit. Els ferits són retirats del front i portats a llocs tranquils i segurs, amb llits còmodes, menjar i mantes de sobres. L’estrès que pateixen els soldats al front, que es veuen obligats a maniobres absurdes i suïcides per culpa dels seus superiors, els porta a deixar-se ferir sacrificant parts del cos (traient la mà de les trinxeres perquè els la disparin els alemanys, disparant-se a si mateixos o entre ells...) i així poder ser rellevats de primera línia d’atac.

És també colpidor descobrir que la publicitat generadora d’odi cap als alemanys qualla entre la població civil de la manera més borda, però en canvi no té efecte sobre els que s’han vist convertits en soldats. Aquests saben que els que tenen a les trinxeres de davant tenen les mateixes poques ganes de morir que ells, que només aspiren a marxar d’allà i és per això que al llibre es descriuen petites escenes d’armistici entre soldats rasos dels dos bàndols. En ells l’odi no creix cap a l’enemic, sinó cap a la pròpia jerarquia. Els alts càrrec, mentre s’estan als seus despatxos o búnquers allunyats de qualsevol possibilitat de sortir-ne ferits, els condemnen a mort en accions que requereixen algun sacrifici.

“Els homes de primera línia combaten sense testimonis, sense àrbitres per prendre nota dels cops, enmig d’una gran confusió. Són els únics que poden realment saber la vàlua de cadascú, cosa que converteix tantes proclames en ridícules i tantes distincions en vergonyoses. Coneixen bé les reputacions usurpades que tenen, tanmateix, tanta credibilitat a la reraguarda. Aquesta igualtat en els honors i aquesta desigualtat en els perills desacrediten les medalles. Pel que fa als galons, s’han convertit ràpidament en atributs ridículs, que ens hem arrencat fa temps de les mànigues.”

Brillant obra que, tot i descriure la realitat d’un esdeveniment que sembla escapar-se de la raó humana, va haver de viure una Segona Guerra Mundial tot just 10 anys després de la seva publicació i que ha de veure com actualment el món (el dels humans) no ha après res del seu passat.

“Mira, et faré el balanç de la guerra: cinquanta grans homes als manuals d’història, milions de morts de qui ningú no es recordarà i mil milionaris que dictaran la seva llei”.



Sir Panther

19 d’ag. 2009

Faith No More 2.0


Puntuals i amb l’escenari principal del Sudoeste Festival de Zambujeira do Mar convertit en un teatre glamurós apareixen Faith No More onze anys després de la seva separació. Curiosament és a Portugal on van oferir el seu últim show i és allà on tenim el plaer de veure’ls reunits. La formació és la mateixa de la seva última etapa on ja no hi era el peculiar guitarra Jim Martin amb les seves pintes.


El concert promet qualitat perquè el festival ens està sorprenent per la seva organització, varietat i bon so. L’espai és enorme, escenari principal, escenari ska-reggae, la carpa més pop i una zona techno. Menjar i veure per tothom sense tiquets ni massa cues, lavabos de sobres i moltes carpes on passar l’estona entre grup i grup i aconseguir tornar a casa equipat amb tot el merchandaising possible.

Comencen amb un tema especial per a la gira que presenten: ‘Reunited’. La veritat és que foten gràcia, van ben arreglats i cadascun amb el seu conjunt de pantalons i jaqueta d’un color pastel diferent i un grapat d’anys a sobre. Però si algú ha vist algun dels seus primers videoclips, l’estètica i l’humor que es gasten estan més que justificats.


El repertori és excelent, hi ha temes de tots els àlbums i els toquen amb elegància i solemnitat quan toca i amb un toc d’esquizofrènia quan ho demana la lletra. Sonen temes brutals com ‘Cuckoo for caca’, ‘Ashes to ashes’, ‘The gentle art of making enemies’ i ‘Be agressive’ i defensen clàssics més lents com ‘Easy’, ‘Evidence’ (una versió en portuguès molt ben acollida), ‘Midlife crisis’ (OMG!) i s’acomiaden amb el seu himne gospel ‘Just a man’.

La gent està contenta amb aquest tros de concert i saben de sobres que tornaran a sortir. Fins ara l’única cosa que no ha acabat de deixar gaudir del show és la quantitat de pols que t’empasses en els temes on la gent s’esvera, a terra només hi ha sorra i es nota que fa dies que no hi plou.


Reapareixen amb una versió dels ‘Carros de foc’ fusionada amb ‘Stripsearch’. No deixa de sorprendre que comencin el bis amb un dels temes més lents que tenen i no deixa de sorprendre que el puguin defensar en directe. Llavors com qui no vol la cosa deixen anar el boig ‘Ugly in the morning’ i tornen a desaparèixer. Deixen el llistó molt amunt i el públic ha quedat satisfet, però encara prova sort per si decidissin tornar a sortir...


Mare meva, el Sr. Patton apareix amb una melòdica! Comença a tocar tot sol amb més gràcia que encert el ‘Midnight cowboy’ i s’hi van sumant la resta de membres del grup. El tema va donant un un aire d’himne melancòlic molt escaient i prepara el públic per a l’última cançó, ‘We care a lot’, el seu primer funk-hit del 1985.


Al llarg de tot el concert en Mike Patton ha conduit el show i ha marcat els finals de tema com un director d'orquestra. Ha anat jugant amb la veu, amb megàfons, acoplant micros i amb tota una taula de modulació que tenia allà davant. També ha pogut fer teatre escenificant tots els temes i passejant-se com un gentleman amb bastó i tot, acaparant gairebé tota la interacció amb el públic. Tret del teclista Roddy Bottum que també és tot un personatge, els altres membres han quedat en un segon terme, s'han lluit en els seus trossos i s'han apartat quan ja no era el seu moment.


El show ha quedat força rodó. Marxem contents, mastegant sorra i amb una mica de fred. M'agradaria pensar que seguirant junts, que els podré tornar a veure en un concert més petit i fins i tot que treuran material nou (no un altre recull de grans èxits), però en tinc els meus dubtes...



Sir Panther

14 d’ag. 2009

The Tatterdemalion Express, de Mar de Grises



Obra The Tatterdemalion Express


Gènere Música

Subgènere Doom Metal

País Chile

Any 2004

Context My dying bride editen el "Songs of darkness, words of light" i em sembla que cap més grup doomie d'aquests típics treu cap disc (no ho se gaire segur, tampoc ho he buscat massa estona). En tot cas, es podria considerar el 2004 com a any doommetàlicament poc prolífic. Punt a favor per Mar de Grises.

Crítica Curta És tot curiós que un disc de doom (doom death potser) de la qualitat del "The Tatterdemalion Express"" l'hagi parit un grup d'un país com Chile; i al lloro, no voldria pas insinuar que els chilens no siguin capaços de fer bona música, només que la majoria de grups de metall amb una mica de renom provinents d'aquest país que han anat a parar a les meves mans són més pròxims al goregrind que no pas al doom (exceptuant els seus companys Poema Arcanus, els quals no els arriben a la sola de la sabata, per cert).

Res més. Escolteu-lo, que val la pena (sobretot els temes Storm i Recklessness, a part del tema del link de youtube).



Mr.Pink

10 d’ag. 2009

El mesíes ja ha arribat

Els francesos si que saben el que es fan. Només una revista tant pedant com els Cahiers és capaç de fer afirmacions com les que fa.

"La prestigiosa revista francesa Cahiers du cinema ha situat la pel·lícula Honor de Cavalleria, del banyolí Albert Serra, entre les 10 millors de l'any 2007.
La llista de les millors pel·lícules que ha elaborat la pròpia redacció de la revista té el següent ordre: 1) Paranoid Parck, de Gus Van Sant; 2) Death Proof, de Quentin Tarantino; 3) Inland Empire, de David Lynch; 4)Still life, de Jia Shang-ke; 5) La France, de Serge Bozon; 6) Zodiac, de David Fincher; 7) Les Amours d'Astrtée et de Céladon, d'Eric Rohmer; 8) Honor de Cavalleria, d'Albert Serra; 9) Avant que j'oublie, de Jacques Nolot; 10) I Don't Want to Sleep Alone, de Tsai Ming-Liang."










Penseu el que vulgueu, però a mi em cau bé.

I als que preferiu l'escola de Hollywood ja us poden donar pel cul.


Mr.Pink

9 d’ag. 2009

Progressivament

Pink Floyd és el millor grup del món.




Però val a dir que Opeth i Cult of Luna no estan gens malament.






I qui no hi estigui d'acord, progressivament, ja ho anirà entenent.


Mr. Pink Floyd

8 d’ag. 2009

Match Cut

The Dawn of Man
Conscient de la seva victòria, el mico es posa dempeus. A la mà dreta sosté un os amb el qual acaba de matar a cops a un altre mico. Sembla endevinar el poder que ha guanyat al descobrir l'arma. Aixeca el seu braç pelut i llança l'os a l'aire. La càmera segueix en un primer plànol l’os, que cada vegada puja més i més alt al cel. Quan torna a caure cap al terra... un tall. El blau del cel s'ha convertit en el negre de l'Univers; en lloc de l'os, una nau espacial oblonga flota pel cosmos.

Un instant, un insignificant interval en el que està comprès tota la història de la humanitat. El match cut més famós de la història del cinema (6:58).


Also sprach Zarathustra, Op. 30 (Així parlà Zaratustra) Richard Strauss, 1896.
 
An der schönen blauen Donau
, Op. 314 (El Danubi blau) Johann Strauss II, 1866.




Amb permís o sense ara hi cardaré una pseudo Crítica Curta, principalment perquè la part de 'Context' em mola.

Obra 2001: A Space Odyssey (2001: Una odisea del espacio)

Autor Stanley Kubrick / Arthur C. Clarke

Gènere Cinema / Literatura

Subgènere Ciència Ficció

País Anglaterra

Any 1968

Context En Kirk i en Spock porten tres temporades a la USS Enterprise, falta un any perquè l'home faci el viatge relatat per Jules Verne un segle abans i un jove George Lucas guanya un concurs de curts amb la seva primera obra (queden 9 llargs anys perquè Star Wars arribi a les pantalles)

Crítica Curta Meravellosa obra cinematogràfica, tota una revolució a la seva època, visionada avui encara transmet la qualitat visual que podria presentar una pel·lícula recent. Basada en una història curta d'Arthur C. Clarke (El centinela), Kubrick i el mateix Clarke redacten conjuntament el guió. Per la seva banda, Clarke escriu simultàniament l'adaptació en novel·la. Mentre que Clarke opta per explicar de forma més clara els successos de la història, Kubrick escull poderoses efectes visuals i diàlegs mínims per mantenir un ambient misteriós i enigmàtic.

Tot i les seves diferències, la pel·lícula i el llibre tenien la intenció de complementar-se l'un a l'altre. Per tant, per tots aquells que hagin visionat l'odissea recomano una lectura de la novel·la i una posterior revisió de la pel·lícula, una experiència realment gratificant.


La carretera, de Cormac McCarthy


Quan tot just havia llegit unes quantes pàgines de La carretera no volia continuar perquè no suportava la manera com estava escrit: frase, punt, frase, punt i cada set o vuit paràgrafs una conjunció per ajuntar dues frases i tornar a començar. Per sort no tenia res més a mà i el vaig continuar, igual que al dia següent, i l’altre, i com que és un llibre ràpid de llegir el vaig acabar sense adonar-me’n, i em va deixar una molt bona impressió.

Un home i el seu fill petit recorren un món devastat. Caminen per les carreteres rodejades de cendres per trobar altres supervivents amb qui poder viure, tot i que són conscients que la majoria de persones que hi ha vives a la Terra no dubtaran a violar-los i menjar-se’ls. El relat comença en un punt qualsevol del seu camí, gairebé aleatori, i va explicant el seu trajecte mentre s’hi intercalen alguns pensaments de l’home en forma de flash-backs on es donen algunes pistes del seu passat.

La relació dels dos protagonistes és totalment simbiòtica: el nen necessita el pare per sobreviure i l’home necessita el fill per tenir un objectiu a la vida i alhora per recordar-li tot allò bo que en una època passada hi havia hagut a la terra i que ara està totalment extingit.

En principi pot semblar poc original perquè estem molt acostumats a aquest tipus d’històries catastròfiques de supervivència en els més diversos contextos, però l’autor ho porta una mica més enllà: primerament perquè crea uns personatges reals en una situació extrema. Segona per la capacitat d’explicar situacions extremadament violentes i dures sense necessitat de ser explícit, deixant molt espai a la part més maquiavèlica de la nostra imaginació.

I per últim el més important de tot: el relat fred, on els diàlegs són tan esqüets que no necessiten ni un guió per a ser introduïts, i les descripcions tan grises com els paisatges que fotografien. I a mesura que vas llegint et vas endinsant més i més en la història i entens que en una situació com la que s’explica ningú no s’entretindria a parlar de manera poètica o de coses banals. I quan t’adones d’això tot agafa una nova dimensió, la lògica de l’escriptura utilitzada serveix per introduir-nos al seu món i transmetre’ns les sensacions, no només a través de les descripcions, sinó amb el mateix llenguatge utilitzat. Per això La carretera és un llibre emotiu, gairebé sensorial, on el més important són els sentiments. No s’hi expliquen les causes ni els detalls d’aquest món perquè els temes del llibre són la soledat, la desesperació, la falsa esperança i la insistència de les persones en sobreviure encara que sapiguem que no val la pena.

Per cert, gràcies per deixar-me’l Miquel.


Thompson