30 de set. 2009

“Soy el Zlatan Ibrahimovic’ de la música rock”



Ha set el primer any que em passava per les festes de la Mercè. Els altres anys el cartell o m’havia passat desapercebut o tenia altre feina més interessant. Però aquest any no estava disposat a perdre-me’l... Per què? No, no era pas perquè toquessin els “tonight, tonight, tonight” (els quals, i així dit de passada, no ’importaven ni m’importen gens). Senzill i contundent: The Hives.

El primer cop que vaig veure als Hives va ser a l’últim Senglar Rock que s’ha fet. Va ser brutal, així que quan vaig veure que tocarien a la Mercè em vaig afanyar a fer unes quantes trucades als quatre o cinc mateixos col·legues que vam anar al citat Senglar o a AC/DC. Potser el fet d’haver-los vist allà al Senglar (on realment van tocar el què van voler i a on hi havia molta gent però tothom tenia el seu espai vital per moure’s còmodament) em va despertar unes falses esperances que em condueixen a dir que el concert va ser força patètic. A veure, anem per passos, no fos cas que algú es perdés i desitgés que morís abans d’haver llegit la crònica sencera...

Primer de tot haig de dir que hi havia moltíssima gent, i dient moltíssima encara em quedo curt. Realment hi ha tanta gent que els hi agradi The Hives? Jo crec que no. Però això tan és... Imaginem-nos que sí... QUI? A veure... QUI va ser el guapo que va decidir fer un concert a un carrer de l’eixample? Espero que fos una tradició mil·lenària que calia seguir, perquè si no... I a veure... QUI va ser el guapo encarregat de què la pantalla lateral funcionés? A veure... QUI??? Perquè aquest sí que noté perdó de déu. Si aquell dia algú es mereixia el Garrot Vil, era ell.

Assumint ja que allà al mig no hi cabríem ni de conya (i menys havent tocat aquells de l’anunci de Formentera i els Manel abans), ens vam assentar al davant d’una pantalla al carrer del costat. El so se sentia força bé i la imatge... MERDA! M’HE TORNAT CEC! AAAAARRGH! No! Espera... QUÈ PASSA AMB LA IMATGE? PER QUÈ CULLONS LA PANTALLA ESTÀ PARADA QUAN EL CONCERT HA COMENÇAT??? Merda... Per què les coses mai funcionen quan realment han de funcionar? Per què el destí és tan cruel? Per què cullons es va haver d’inventar la llei de Murphy’s? En fi... mig resignats (i mentre estaven tocant “Main Offender”) vam intentar fer una internada per la banda per, al menys, poder
veure l’escenari. Sense èxit. Després vam intentar donar la volta pels carrers del costat per tal de fer una internada pel mig (i mentre estaven tocant “Die All Right!”). Sense èxit. Així que quan ens vam haver perdut dues o tres cançons més ens vam rendir a l’evidència, i vam decidir que els escoltaríem allà a la
pantalla aquella que de moment no servia per res.

Jo només estava desitjant dues coses (a part de què cert individu es morís): la primera, i la prioritària, era que la puta pantalla funcionés. La segona era que toquessin “B Is For Brutus” (per mi la millor, i de molt tros). Sembla que el pacte que vaig fer amb el diable només va servir perquè es complís un dels dos desitjos. Així que miraculosament la pantalla es va encendre i... ELS VAM VEURE! Molt bé, ja era hora! Des d’allà vam poder veure i escoltar cançons com “Hate To Say I Told You So” (la última que van poder veure els nostres ulls... i no, no ens vam quedar cecs), “Walk Idiot Walk”, “Two Timing Touch And Broken Bones” (amb una compte enrere fins a “Two” del cantant que va valer molt la pena!) o “Diabolic Scheme” (sí, ho heu sentit bé, “Diabolic Scheme”!). Increïble... Però en aquest últim cas increïble que malgastessin tres minuts per tocar una cançó que crec que es bona tirant cap a mediocre. Bé, el cas és que, per mala sort, la pantalla es va tornar a apagar. Merda! El diable m’havia tornat a timar! I mira que si tocaven“B Is For Brutus” i no la podia veure, us juro que en aquell moment m’hagués suïcidat.

La pantalla es tornaria a encendre durant vint segons comptats, segons que només van servir per veure un escenari desert (els Hives estaven fent la típica pausa per després tornar i rebentar-ho tot). No sé si va ser per incompetència del tècnic o simplement perquè “la electricidad va muy mal”, com va dir el cantant, el cas era que la pantalla es va tornar a apagar. Aquest cop per no tornar-se a encendre mai més. Així que vam haver d’escoltar el “Tick Tick Boom” i ens vam haver d’imaginar com ho feien.

Ja veieu que va ser força patètic, i no perquè els The Hives ho fessin malament. Bé, de fet per lo poc que els vaig poder veure, van ser brutals... I sí, estic totalment d’acord amb el què va dir el cantant: “soy el Zlatan Ibrahimovic’ de la musica rock” (quin pedazo de showman, déu meu...). Però el fet de no haver tocat la cançó que tan desitjava que toquessin; la multitud de gent que estic segur que no coneixia gens ni mica als The Hives i que estaven en una posició més bona a la nostra; i la puta pantalla i el putu tècnic aquell; han fet que cregui que el concert va ser força indignant. Ho estàvem comentant al Fòrum amb uns quants amics... I és que qui vulgui veure a The Hives de veritat, millor que pagui per anar a algunasala i es deixi estar d’hòsties de concerts gratuïts a l’aire lliure.


Palau!!!!

Si en Cohen parla, que calli el món



Al fer la crítica del concert de Leonard Cohen podria parlar de les coses típiques que es parlen en les crítiques, com que era el seu 75è aniversari, o del repertori, que va ser excel·lent, del so increïble, o de les tres hores i mitja de música que va regalar. Però és que tots aquests aspectes, que si van bé ja suposen que un concert sigui excel·lent, van quedar a un segon pla gràcies a la capacitat de Cohen de connectar amb el públic i de crear un ambient màgic.

A dos quarts de deu en punt ell i la seva banda van sortir a l’escenari i, abans no tingués temps de dir res, les 14.000 persones que omplien el St. Jordi estaven dretes aplaudint. Evidentment van haver de començar a tocar sense que la gent hagués parat, si no podríem haver estat allà tota la nit. Amb les primeres notes de Dance me to the end of love se’m va eriçar la pell i quan va començar a cantar gairebé ploro. Un a un s’anaven succeint els temes més importants de la seva discografia i la tremolor al cos no marxava.

El més impressionant de tot és que això no ho provocaven només les cançons, encara que hi ajudessin, sinó la presència de Cohen a l’escenari: reverències al públic, als músics que l’acompanyaven, que eren uns mestres i ho demostraven tant en els temes com en els solos, i una barreja d’humilitat i elegància que feien tremolar; moments graciosos, com quan la gent el va aplaudir per fer unes notes molt simples de piano i va dir “You’re very kind”, i fins i tot es va permetre la llibertat de marxar saltant de l’escenari unes quantes vegades.

Ningú volia anar-se’n, però tothom té un límit i no se li podia demanar més. Per acabar va triar fer-ho de la manera més digne possible: amb un comiat indefinit, on per descomptat no va prometre tornar. Les seves paraules van ser alguna cosa així:

“Well, I don’t know where we’re gonna see the next time, but thanks for all these years of supporting and for keeping my songs alive. I hope you had a life as sweet as a honey apple.”

D’aquesta manera vam sortir del Palau, no sense abans haver aplaudit fins a la sacietat, deixant als que venien samarretes encara plorant, i quan caminàvem pels Jardins de Montjuïc, en silenci, vaig pensar que tots aquells que érem allà acabàvem d’assistir a una nit que passarà a la història pels amants de la música de Catalunya.



Thompson