25 d’oct. 2009

Gojira


Com ja hem comentat moltes vegades entre nosaltres, Gojira probablement és l’únic grup de metall (aaaaaaaaaaaaaah us pensàveu que parlaria de la peli eh!!! -_-') que aconsegueix fer una música que fa total i absoluta justícia al nom que porta; perquè és que al sentir qualsevol tema de qualsevol disc d’aquests francesos no pots evitar que et vingui al cap la imatge de Gojira (pronunciació de Godzilla en la seva llengua mare) arrasant ciutats i massacrant japonesos (bé, des de 1998 i gràcies a Roland Emmerick, també arrasant Nova York i massacrant novayorkesos).

The Way of all Flesh segueix la mateixa línia estilística que van deixar definida en l’anterior disc, From Mars to Sirius, en el qual van acabar de polir un tipus extremadament personal de fer metall a mig camí entre el death metal dels primers Morbid Angel (influencia que queda patent en temes com The Heaviest Matter of Universe) i els riffs i canvis de ritme de Meshuggah (presents en la totalitat dels temes), envoltat tot plegat d’una aura molt particular de constants reminiscències a la naturalesa. Fent referència concreta al The Link, tot el primitivisme del qual esta impregnat em fa pensar moltes vegades, i fins i tot m’atreviria a establir-hi algun paral•lelisme, amb la recerca d’allò primitiu que va dur a terme Max Cavalera en el Roots de Sepultura. L’aproximació que realitza Gojira però és òbviament diferent: mentre que Cavalera va agafar el primitivisme com a motiu principal per crear una obra conceptual i d’alguna manera desprendre’s de tots els elements tècnics supreflus del thrash metal per quedar-se únicament amb la ràbia i brutalitat d’aquest estil, Gojira crea un tipus de música bast, potent, d’unes dimensions mastodòntiques (jah!) i que, tot i no ser tècnicament gens primitiu (entenent ara primitiu com a simple), si que està dotat d’un sentiment molt semblant del que pot transmetre Roots (si no en la seva totalitat, en algun dels seus talls).


Aquest estil tant visceral que havien assolit d’una forma natural fins arribar a la seva culminació en el From Mars to Sirius és el que en el seu últim treball esdevé un estil ja controlat pels músics, comprès entre els límits que han anat definint en els anteriors treballs i que aquest cop es permeten el luxe de polir però no d’evolucionar en si mateix. És a dir, malgrat l’originalitat innegable que encara mantenen, aquest cop no ens ofereixen absolutament res de nou, o al menys, res de nou que jugui a favor seu. Acaben d’explotar les combinacions que els recursos tècnics emprats en la seva música poden donar de si, però no aconsegueixen anar més enllà ni deixar-se portar de la manera que ho havien fet fins ara, aconseguint un resultat final bastant fred i buit.

Un fet diferencial important entre el From Mars to Sirius i el The Way of the All flesh i que crec que podria ser un motiu d’aquest canvi de visió és el lloc que ocupa cada disc en la evolució de la posició internacional que ha tingut el grup dins la seva carrera: mentre que el From Mars to Sirius va representar el disc que va propulsar d’una forma definitiva al grup dins del que es podria considerar el mainstream del metall europeu, The Way of the All Flesh és un disc composat ja des d’aquest estatus, amb els canvis de punts de vist, de forma de treballar i d’objectius que comporta ostentar d’aquesta posició. Així doncs, la línia evolutiva que havien seguit des de llavors aquest cop queda aturada, reflectint directament aquest canvi de d’estatus: l’evolució de músic gairebé autoproduit, a músic professional. I aquí és on Gojira han fallat; no han pogut assolir el rol de músics professionals sense haver de perdre quelcom del que els havia fet arribar fins aquí. El contacte amb el món professional internacional que han tingut els membres del grup (formant part de Cavalera Conspiracy i aconseguint col•laboracions de gent com el cantant de Lamb of God en alguns dels temes del nou disc) evidencien aquesta voluntat de convertir-se en un grup del nivell dels seus companys d’escena. I de fet suposo que no és gens fàcil assolir aquest rol, però crec que ha arribat un moment en el que s’ha evidenciat que potser Gojira encara no son tant professionals com semblen ser.

I quan parlo de professionalitat em refereixo al domini que aconsegueixen assolir certs músics sobre la música que fan alhora de treballar i sobre la capacitat de poder controlar la creació de la música que fa un mateix: és a dir, la diferència que ha entre quan una persona crea quan li ve la inspiració i la persona que controla aquest procés creatiu. El primer exemple que em ve al cap és el de Jonas Renske i Anders "Blakkheim" Nyström, compositors de Katatonia i de la majoria de temes de Bloodbath (sobretot en l’últim disc). La manera de composar visceral que es pot percebre en els primers discs de Katatonia no te res a veure amb el que és la culminació de la seva carrera amb el disc Viva Emptiness i amb el posterior The Great Cold Distance (i esperem que, malgrat el títol, segueixi igual amb el Night is the New Day) o amb el que representa l’últim disc de Bloodbath respecte els dos anteriors discs-homenatge que van treure.


Probablement l’exemple que estableix més paral•lelismes amb aquest disc de Gojira és precisament el The Fathomless Mastery de Boodbath: després de composar dos discs que, tot i ser d’una qualitat evident, no eren més que una excusa dels músics per desconnectar dels seus respectius grups (Opeth, Katatonia, Hypocrisy i tots els projectes d’en Dan Swano) i fer un homenatge als grups de death metal dels 90 del seu país (Nihilist, Carnage, Crematory, Dismember, Entombed, etc etc etc), els components de Bloodbath finalment van decidir asseure’s i composar un disc seriós, rodó i personal de cap a peus on s’evidencia la capacitat que tenen aquests músics d’apropiar-se d’un estil de música i manejar-lo de la manera que més els plau i, a diferència del que els ha passat a Gojira, poder-ho fer sense perdre la sensibilitat que els permet saber el que transmeten en cada recurs tècnic emprat i la capacitat de deixar-se portar per la música. És a dir, van passar de la posició de músic que fa música com a “passatemps” (bé, no seria ben bé un passatemps però ja m’enteneu) a músic que crea música de forma professional. Suposo que la idea de Gojira també va ser aquesta en un bon principi, però el resultat no ha estat l’esperat.

Però el que és totalment incomprensible i que no els perdono a Gojira en el Way of the All Flesh és el canvi de rumb i la total renúncia a aquesta aura que havien aconseguit forjar en els seus treballs anteriors: la vitalitat, frescura, potència, grandesa i tal vegada màgia que es podia percebre a l’escoltar qualsevol tall de el From Mars to Sirius (en la magnífica Flying Whales o en el tall instrumental “Unicorn” per exemple), ha quedat aquí totalment eliminada i substituïda per la típica imatge d’obscuritat pròpia dels grups de l’esfera musical/comercial en què es mouen. I aquesta és la segona i més gran fallada de Gojira i segurament la que ha fet baixar tota la qualitat del disc de manera incorregible: tots els recursos tècnics emprats fins ara encara son presents, però la seva veritable raó de ser, el motiu i la inspiració de la qual havien sorgit ja ha desaparegut i per tant, tot el seu significat ha quedat reduït merament al que podem percebre en el disc: un recurs tècnic un tant original, més o menys efectiu, però res mes. Es podria dir que Gojira ha deixat d’existir per convertir-se merament en un grup que imita l’estil de Gojira sense aconseguir ser el que Gojira havia estat.

Com ja he dit abans però, la originalitat que te aquest disc respecte tota la resta de novetats que hi ha en el panorama internacional actual ja el dota de una qualitat notable i el fa un disc suficientment interessant i recomanable, encara que només serveixi d’excusa per descobrir la resta de la seva discografia que, a hores d’ara, ja és de coneixement obligat com a mínim per a qualsevol seguidor del metall extrem. Malgrat tot, no puc evitar tenir la sensació d’haver perdut el que fins ara era un dels millors grups de metall de la dècada. Encara són a temps de salvar-ho suposo. Toquem fusta.

Mr.Pink

15 d’oct. 2009

La noia del metro

Missatge personal per la noia que el dia 15 d'octubre era al metro llegint un llibre sobre intel·ligència emocional: busca una altra manera de justificar la teva absoluta carència de cultura.


Thompson ha dit

13 d’oct. 2009

...doncs el Sol gira al voltant de la Terra

Així és com els presenten a la Rockdelux del passat Setembre: “Impugnando el heliocentrismo de Galileo, Sunn O))) se forma en 1998 tomando el nombre de unos legendarios amplificadores y en honor a la audacia de Earth, pues el Sol gira alrededor de la Tierra”.


Encara que la indumentària i tota l’aura d’obscuritat (una mica cutre) que gira al voltant seu és més pròpia del black metal i del death metal que de qualsevol altre estil de música, no se si els drones de Sunn O))) es podrien englobar dins l’escena musical del metall. Però ja que m’és força difícil -i em fa força mandra- intentar fer una descripció que els pugui fer un mínim de justícia, us apuntaré unes quantes declaracions que fan ells mateixos a la revista anteriorment citada:

- Cuando la gente me pregunta qué música hacemos, mi única respuesta es música experimental enfocada a la manipulación del tono. El tono, de acuerdo con nuestra concepción del minimalismo, es la máxima representación de lo que uno hace. Si tocas algo rápido, tanto da que sea speed metal como música pop, puedes arreglártelas con un tono mediocre. En cambio, para nosotros, que tocamos largos drones de un par de notas, es vital conseguir el tono perfecto, especialmente con la cantidad extrema de volumen y de amplificadores con la que trabajamos.

- Se trata de ser capaces de gobernar a la fuerza. No es una mera explosión de potencia extrema, es una manipulación capaz de producir una sensación física. Sin el control solo sonaría como una gran bola de ruido. Supongo que mucha gente le sonará así de todas maneras, pero si intentas de veras entrar de pleno en la música, si tratas de comprenderla, verás que existe un control y un propósito para esa fuerza, que no es todo tan simple como parece. Ese es uno de los malentendidos más comunes sobre el minimalismo.

- Por supuesto que nos sentimos inspirados por algunas perspectivas y elementos del black y el death metal, pero nuestra música tiene una identidad propia. Es posible que haya quien se niegue a obviar ciertas características estéticas de Sunn O))) y por ello no se atreva a entrar en la música. Pero, ¿sabes qué? Esa gente ya estaba perdida para nuestra causa desde un principio.

- Para mí, Miles Davis es un artista esencial para cualquiera que esté interesado en la música. Su obra, especialmente la de principios de los setenta, es una de les piedras fundacionales de la música moderna, igual que puede serlo la de Led Zeppelin. El Davis de aquella época ha sido una referencia muy importante para nosotros, sobre todo por el espíritu explorador que imprimía a su música.

- En el fondo, Sunn O))) no es una banda, es otro tipo de entidad. No sabría definírtela. Lo que sucede con el sonido cuando está por encima de las personas.


És força atípic que una gent amb unes pintes com les seves i que a priori crea un producte destinat a un públic majoritàriament metàl•lic utilitzi paraules com “minimalisme” i “manipulació del to” per descriure la seva música; però si immediatament després de realitzar tals declaracions mencionen a Miles Davis i a Led Zeppelin, col•locant-los com a peces angulars dins la història de la música moderna, l’interès purament morbós que inicialment haguessin pogut suscitar a algú esdevé quelcom més seriós o, si més no, d’una profunditat aparentment major (i després d’escriure aquest paràgraf espero que em fitxin els d’aquella publicació tant pedant que em va deixar llegir en Carles al local).

Encara no he escoltat amb suficient atenció “Monoliths & Dimensions”, el nou disc que porten sota la màniga i el principal motiu de l’entrevista de la Rockdelux, però he de dir que “Black one”, un dels seus anteriors treballs que em va arribar fa uns quants dies a casa en format CD (gràcies amazon), fa força justícia a les seves declaracions.

En aquest cas, el primer que em va venir al cap quan vaig acabar de sentir-lo va ser: aquest probablement seria el disc que Varg Vikernes hagués arribat a composar, en un cas hipotèticament molt extrem, si hagués seguit el camí del Filosofem -i si no hagués estat un puto psicòpata nazi. Probablement aquest disc és el que condensa d’una forma més abstracta tota l’essència del black metal; encara que els recursos tècnics i estilístics és obvi que no són els mateixos, els passatges de la majoria de temes transporten a l’oient als típics escenaris descrits per la majoria de clàssics del gènere (I took the night to believe, Cursed realms of the winterdemons, Báthory Erzsébet són títols d'alguns dels temes perquè us en feu una idea).

Aquest paral•lelisme es posa en evidència en el tema Candlegoat, on l’apartat vocal ha estat extret de la cançó Freezing Moon de Mayhem, escrita i interpretada per Dead al 1991.

(fotografia del sr. Dead que apareix a la portada d’aquest bootleg del grup al qual pertanyia instants abans de cardar-se un tret. No ve gaire a cuento posar aquesta imatge, però sempre és graciós recordar les històries de Mayhem i la resta de col•legues de l’Inner Circle).

En definitiva, i en base a les teories que té el sr.Thompson sobre el rock i el metall, Sunn O))) és el grup més fotudament "post" que et pots tirar a la puta cara.


Mr.Pink

7 d’oct. 2009

Apunta'ls al cap!

L’agost és un mes que em posa dels nervis perquè és el més patxanguero i quillo de tots els mesos. La majoria de persones estan de vacances i aprofiten per fer tot allò que les seves avorrides vides no els deixen fer la resta de l’any. En un context tan patètic no se m’acut un millor gènere que el de zombies. Quan hi ha massa vida a la vida real, com a mínim que hi hagi mort a les pel·lícules.

Ara som octubre, però són pel·lícules bones de collons igualment.


28 Days Later de Danny Boyle (2002)

Tipus de zombie: conserven exactament les mateixes capacitats motrius dels humans, però es moren de gana. No surten de dia.


Imagina que un dia et lleves en un hospital de Londres després d’haver estat uns dies en coma i no hi ha ningú enlloc. Surts al carrer, tot està desert, i la primera persona que veus se t’intenta menjar perquè resulta que fa vint-i-vuit dies hi va haver un brot d’una infecció que ha afectat tot el país.


Així comença aquesta pel·lícula que he triat com a preferida bàsicament perquè traspassa el gènere i aconsegueix deixar de ser un film de zombies per convertir-se en una pel·lícula molt bona on hi ha zombies (que en realitat són infectats).

Les imatges són increïbles (encara no em puc imaginar en Boyle anant a l’ajuntament de Londres demanant per tallar els carrers més cèntrics per fer els fantàstics plans del protagonista corrent per davant del Big Ben totalment sol); la música, en la seva majoria pop obscur, acompanya aquestes imatges d’una manera perfecta; i la història, dins la típica lluita per la supervivència, està molt bé. Els personatges són gent real i actuen com a tal, amb les seves bogeries i neures, i això comporta que sorgeixin situacions realment violentes no només cont
ra els zombies.

M’agradaria destacar un fragment del final on el protagonista perd una mica el cap, i que em recorda a de The Beach, del mateix director, just el tros on en Leonard
o Di Caprio és expulsat del campament i es posa a córrer per la jungla, i que alhora crec que tenen un punt en comú amb el final d’Straw Dogs de Sam Peckinpah. No sé si s’hi va basar o no, però tots tres fragments comparteixen l’actitud d’una persona forçada a anar al límit per culpa d’altres humans. Excel·lent.







28 Weeks Later de Juan Carlos Fresnadillo (2007)

Tipus de zombie: són com humans sempre al 100% de l’energia i amb un afegit violent extrem. Són 24 hores, però es moren de gana.


Vint-i-vuit setmanes després de la infecció els zombies s’han mort de gana i és el moment de repoblar Gran Bretanya. La segona part de la saga comença amb els primers nens entrant al país. Amb la despreocupació (no sé fins a quin punt real) típica de la canalla decideixen anar a visitar la seva antiga casa, que està en zona restringida. Allà hi troben la seva mare, que ha sobreviscut a la massacre gràcies a una immunitat natural al virus. Clar que quan el seu pare decideix fer-li un petó els problemes comencen de nou. I aquest cop els zombies són encara més violents.


Potser la història no sorprèn i no té aquell punt extremadament solitari de la primera, però les imatges continuen estan molt bé i la música igual. Aquest cop els problemes només els porten els infectats, però amb la velocitat i la mala llet que es gasten ja n’hi ha més que suficient.

  




Dawn of the Dead de Zack Snyder (2004) – Remake de Dawn of the Dead de George A. Romero

Tipus de zombie: lents, patosos i sense capacitat de raonament. No tenen horaris i no es moren de gana.


Uns grans magatzems són un gran lloc en cas d’un atac zombie. Els protagonistes d’aquest film no tenen gaire temps per pensar i acaben tancats allà gairebé per casualitat. És clar que això també fa que s’hi vagi acumulant gent que anirà prenent males decisions que afectaran al grup i provocarà vàries morts inútils.

Tot i que als fans dels zombies els agrada més la versió de Romero, aquest film continua sent molt bo. Les situacions que es creen són extravagants i acaben per fer riure.


Els fans han de veure The Lost Tape: Andy's Terrifying Last Days Revealed, un curt que ja us podeu imaginar de què va.






Land of the dead de George A. Romero (2005)

Tipus de zombie: lents i patosos, però comencen a aprendre i a buscar el seu lloc al món.


La Terra ja està infestada de zombies, per tant l’únic que es pot fer és quedar-se en ciutats rodejades d’aigua i esperar que els no-morts no s’adonin que no els cal respirar per viure. Un futur fosc, com als films de ciència ficció, amb gent molt rica vivint en grata-cels i la resta en suburbis on la mort és el pa de cada dia. Al voltant plagues de zombies que aprenen a fer anar armes de foc i comencen a pensar.


En aquest context és fàcil que sorgeixin grups especialitzats en matar zombies, amb armes i vehicles preparats per l’execució.


Si t’agraden els zombies i Mad Max aquesta és la teva pel·lícula.

 








Day of the dead de Steve Miner (2008) – Remake de Day of the Dead de George A. Romero

Tipus de zombie: extremadament àgils, forts i fan emboscades, gairebé una espècie de super-homes. Conserven alguns records.


Aquesta pel·lícula m’agrada perquè va al gra. Comença amb els militars tancant el poble i amb uns minuts ja comença l’acció. És molt exagerada, però el tipus d’enemic ho requereix. No és gaire original, per tant no m’extendré més.





 




Diary of the dead de George A. Romero (2007)

Tipus de zombie:
lents, lents.

Un grup de persones es troben gravant una escena quan senten a la ràdio que una epidèmia estranya s’ha començat a escampar. Agafen l’autocaravana i se’n tornen a casa, però pel camí descobreixen que és possible que no tot estigui igual quan es veuen obligats a matar unes quantes persones que els ataquen.


Mentrestant el jove director decideix gravar tot el què passa amb la seva càmera perquè creu que el seu deure és documentar-ho. I és aquí on radica la gràcia del film, que està gravada en forma de documental (ben fet).


Alhora es planteja el gran dubte: val la pena salvar els humans?




Zombie Strippers de Jay Lee (2008)


Tipus de zombie: si eren persones normals lents; si eren strippers, pfff...


Jo sóc dels que pensen que si has de fer una pel·lícula i no saps si serà bona més et val posar-hi ties bones ensenyant les tetes o zombies. Suposo que Jay Lee tenia molt poca confiança en el seu producte i va preferir assegurar el tiro.
Zombie Strippers comença desfasada des del principi, amb un grup de militars que van a uns laboratoris on hi ha hagut un accident amb un virus i vàries persones s’han infectat. Un dels militars és mossegat i s’escapa perquè no el matin. Acaba anant a parar a un club d’streaptease on mossega a una de les noies i aquesta es converteix en una ballarina brutal. El problema és que ha de menjar i cada cop que menja algú acaba infectat.
Suposo que ja us podeu imaginar la resta: la Jenna Jameson amb pilotes, l’actor que feia de Freddy Cruger, i uns diàlegs amb una passió per la filosofia (no és conya, la protagonista llegeix Nietzcshe) i altres qüestions existencialistes barrejades amb una crítica social (americana) tan desfasada com el film.



Shaun of the Dead d’Edgar Wright (2004)

Tipus de zombie: lents, molt lents.


Aquesta comèdia intenta exagerar el gènere fins a tal punt que faci gràcia, hi ho aconsegueix en moments, però no es queda en res més que en una d’aquestes pel·lícules que agafen un tipus estàndard i el ridiculitzen. El problema potser és que el gènere de zombies és ridícul i se’n riu de si mateix des que va néixer.




Dead snow de Tommy Wirkola (2009)

Tipus de zombie: soldats nazis que no moren mai!


Un grup de joves se’n van a esquiar a unes muntanyes on els nazis havien fet proves amb soldats. Allà el vell del bosc els avisarà i ells no li faran cas fins que no es trobin amb un exèrcit de soldats nazis zombies. Tot i saber com s’han de matar, se’n surten pitjor del què em vaig imaginar al tràiler.



House of the dead 2 de Michael Hurst (2005)

Tipus de zombie: lleig, tan lleig que no surt ni al pòster.


Un professor d’universitat vol aconseguir que la gent revisqui. L’experiment li surt a mitges i acaba mossegat per un dels seus conillets d’índies. A partir d’aquí un virus s’escampa per un campus universitari mentre uns militars intenten evitar-ho.


Aquesta és una pel·lícula extremadament dolenta. Segurament és la que comptava amb menys pressupost de totes les anteriors, però això no és raó suficient per fer-nos patir d’aquesta manera. Compte, però, que si ets un freak d’aquests a qui li agraden les pel·lícules amb actors que ho fan com el cul, efectes barats i diàlegs dolents, potser has trobat una nova obra mestre. Pel meu gust hi haurien d’haver posat més pits.



Thompson

Escorxador 5

Billy Pilgrim és un veterà de guerra que és segrestat per uns extraterrestres que li ensenyen que hi ha una altra dimensió on el temps no és una successió de moments, sinó que el passat, el present i el futur es poden viure alhora, encara que les persones no ens hi fixem. D’aquesta manera la seva vida transcórrer anant endavant i endarrera en el temps.

Aprofitant l’especial habilitat de Billy, Vonnegut construeix una història a partir de salts temporals, on un capítol pot acabar amb el protagonista infant i al proper començar ja jubilat. Sembla trivial, però la manera com enllaça la història del protagonista, l’estructura de la narració i la seva experiència real és digne d’admiració.

Amb aquesta forma tan característica ens són explicats els episodis més rellevants de la vida de Billy, posant especial atenció en els que tenen a veure amb la guerra: des del primer capítol, on l’autor parla en primera persona, deixa clar que la seva motivació per fer el llibre és la seva experiència personal amb la guerra.

Juntament amb l’estructura narrativa, l’altre gran pilar del relat és la seva manera d’explicar la vivència al front militar. L’autor va combatre a la II Guerra Mundial i va ser capturat pels alemanys i traslladat a Dresden a treballar, exactament com el protagonista. Durant el llibre es va explicant el seu pas per aquest aconteixement històric de manera molt peculiar. I dic peculiar perquè no se m’acut cap més adjectiu per qualificar una història de guerra, amb penúries, execucions, ferides, etc. explicada amb tanta gràcia. És més, és molt divertida de llegir.

Algú es podria preguntar com pot ser que un llibre que vol ser anti-bel·licista pugui estar fet d’aquesta manera, però no s’ha de ser tan simple i anar més enllà perquè no hi ha lloc a dubte que si l’acabes de llegir sentiràs que l’última cosa que vols fer és anar a la guerra, i això sense que en cap moment t’hagi hagut de fer cap pena ni t’hagi hagut de convèncer de res. Ell ho explica de la manera més natural del món perquè sap que si es tenen dos dits de front un mateix ja arriba tot sol a la mateixa conclusió que ell.

El seu recurs per fer tot això és mitjançant la ridiculesa. Perquè ens entenguem, no és una ridiculesa a l’estil de Monthy Python, ni és Hot Shots. És més aviat una ridiculesa que frega un nihilisme tan extrem que fa riure. Agafa aquelles coses que semblen heroiques i les transforma en justament el contrari, però sense fer-les surrealistes ni inverosímils. És la simple visió real d’algú que va a fer de soldat per una causa que tan li fa, igual que tant li fa morir, i matar, i res del què comporta la guerra. És algú que es passeja per les batalles arrossegant els peus i s’ho mira amb cara de no entendre res.

Per exemplificar això recordo el moment en què són capturats i portats a un camp de presoners anglesos retinguts per alemanys durant més de tres anys i comproven que estan vivint més bé que a casa seva, amb tonelades de menjar i un teatre per representar obres.

O per exemple l’estupidesa de la majoria dels soldats reflectida en un dels seus companys:

La versión de Weary de la verdadera historia de la guerra era algo así: hubo un gran ataque germano y Weary y sus camaradas antitanques lucharon como demonios hasta que todos murieron, menos Weary. Eso es. Después Weary se unió a dos exploradores, e inmediatamente se hicieron muy amigos. Decidieron intentar la vuelta a su propio frente. Tenían que andar aprisa, pues estarían perdidos si los cogían. Se estrecharon las manos y se llamaron a si mismos los «Tres Mosqueteros».”

Alhora, i per acabar d’enriquir la història, es donen algunes dades que generalment no es coneixen, com per exemple que el bombardeig a Dresde, ciutat alemanya on Vonnegut va ser portat per treballar, va patir l’atac més fort de la guerra, amb 135.000 morts, enfront les 71.379 d’Hiroshima.

I no és que es tracti d’un concurs per veure qui va patir més, és per adonar-se que la història que creiem saber continua essent la versió dels guanyadors en molt més nivell del què ens imaginem. I si a més li sumes totes les produccions de Hollywood, pots llogar-hi cadires.

Ja per acabar em permetré el luxe de posar alguns fragments del llibre, potser molt llargs, però que demostren que el llibre està ple de moments brillants.

“Pero lo que el Evangelio enseñaba en realidad era esto:

Antes de matar a alguien, asegúrate de que no está bien relacionado. Así es.

El defecto de las historias de Cristo, decía el visitante del espacio, estaba en que era en realidad el Hijo del Ser más Po
deroso del Universo. Y los lectores así lo veían, de manera que cuando llegaban al momento de la crucifixión pensaban (y Rosewater leyó en voz alta nuevamente):

¡Esta vez han metido la pata al escoger a ese tío para lincharle!

Ye ese pensamiento engendraba otro: hay que saber escoger a las personas a las que se puede linchar. ¿Quiénes son? Las personas que no están bien relacionadas. Eso es.”

“Lo más importante que he aprendido en Tralfamadore es que cuando una persona mu
ere, sólo muere aparentemente. Continúa estando muy viva en el pasado, y por lo tanto es muy estúpido que la gente llore en su funeral. Todos los momentos, el pasado, el presente y el futuro, siempre han existido y siempre existirán. Los tralfamadorianos pueden contemplar todos los momentos diferentes (…). Aquí en la Tierra creemos que un momento sigue a otro (…) y que cuando un momento pasa ya ha pasado para siempre, pero no es más que una ilusión.”

“Era una película sobre la actuación de los bombarderos americanos durante la Segunda Guerra Mundial y sobre los valientes hombres que los tripulaban. Vista hacia atrás la historia era así. Aviones americanos llenos de agujeros, de hombres heridos y de cadáveres, despegaban de espaldas en un aeródromo de Inglaterra. Al sobrevolar Francia se encontraban con aviones alemanes de combate que volaban hacia atrás, aspirando balas y trozos de metralla de algunos aviones y dotaciones. Lo mismo se repitió con algunos aviones americanos destrozados en tierra, que alzaron el vuelo hacia atrás y se unieron a la formación.

La formación volaba de espaldas hacia una ciudad alemana que era presa de las llamas. Cuando llegaron, los bombarderos abrieron sus portillones y merced a un milagroso magnetismo redujeron el fuego, concentrándolo en un unos cilindros de acero que aspiraron hasta hacerlo entrar en sus entrañas. Los containers fueron almacenados con todo cuidado en hileras. Pero allí abajo, los alemanes también tenían sus propios inventos milagrosos, consistentes en largos tubos de acero que utilizaron para succionar más balas y trozos de metralla de los aviones y sus tripulantes. Pero todavía quedaban algunos heridos americanos, y algunos de los aviones estaban en mal estado. A pesar de ello, al sobrevolar Francia aparecieron nuevos aviones alemanes que solucionaron el conflicto. Y todo el mundo estuvo de nuevo sano y salvo.

Cuando los bombarderos volvieron a sus bases, los cilindros de acero fueron sacados de sus estuches y devueltos en barcos a los Estados Unidos de América. Allí las fábricas funcionaban de día y de noche extrayendo el peligroso contenido de los recipientes. Lo conmovedor de la escena era que el trabajo lo realizaban, en su mayor parte, mujeres. Los minerales peligrosos eran enviados a especialistas que se encontraban en regiones lejanas. Su tarea consistía en enterrarlos y esconderlos bien para que así no volvieran a hacer daño a nadie.”

Escorxador 5 és un llibre que combina la història de la vida del seu protagonista amb la seva experiència bèl·lica mitjançant elements surrealistes i aconsegueix fer-te riure mentre et convenç de la inutilitat, la crueltat i la ridiculesa de la guerra.

Gràcies per deixar-me'l Anna!


Thompson