24 de des. 2009

I finalment...

...el que tots vosaltres estàveu esperant. La reivindicació definitiva en vers la ignorància massiva que tant abunda en els mitjans de comunicació cultural.

LA LLISTA UNIVERSAL DEFINITIVA DELS DISCS DEL SEGLE XXI QUE NO SURTEN MAI A LES LLISTES, BÀSICAMENT PERQUÈ LA GENT NO EN TÉ NI PUTA IDEA

Warning: nivell d’objectivitat tan elevat que explotareu


CRACK THE SKYE Mastodon 2009

Primera posició indiscutible. Clàssic instantani.




LEVIATHAN Mastodon 2004

El Master of Puppets del sXXI, però sense temes de merda com The song that should not be.




FROM MARS TO SIRIUS Gojira 2005

Les balenes estan de moda. És bastant poc freqüent a aquestes altures topar amb un grup que pugui ser capaç de trobar i utilitzar bé uns recursos tècnics i estilístics (sobretot pel que fa a les guitarres) tant inusuals i innovadors com els que posen Gojira a la majoria de temes. Si no fos perquè Mastodon són unes bèsties tocant seria el disc de metall més bo de la dècada.




THE EYE OF EVERY STORM Neurosis 2004

Art atemporal, esotèric, palles als ous. Neurosis juguen a una altra lliga, definitivament. No seria capaç d’englobar-los dins de cap estil en concret. Han arribat a on són pel seu propi peu, sense seguir cap tendència com podria ser el “post”. Neurosis és Neurosis. I aquest disc és un dels més increïbles que s’han tret de la màniga.





GHOST REVERIES Opeth 2005

Suposo que tothom pensarà que qualsevol dels anteriors és millor, però simplement no té raó. Equilibri perfecte entre tralla i rock progressiu dels 70. Mikael, ets un puto repel•lent però he de reconèixer que hi entens.




BLOOD MOUNTAIN Mastodon 2006

Si fa no fa està al nivell dels altres dos, però hagués quedat una mica exagerat posar-lo al top 3. Rendiu-vos davant Mastodon, mortals.




ETERNAL KINGDOM Cult of Luna 2008

Màxima expressió del post-metal, per sobre de qualsevol disc de Isis i Pelican. A veure si endevineu qui són europeus i qui americans. Si he de ser franc, he posat aquest disc perquè és el que escolto més últimament. Si hagués fet la llista una altra hora potser n’hi hagués posat un altre. Sigui com sigui, Cult of Luna han estat un grup crucial en el desenvolupament del metall europeu i internacional durant aquesta dècada.




ORIGO Burst 2005

És una mica agosarat posar aquest i deixar enrere a l’Oceanic de Isis, però és que a mi m’agrada més. Concretament el tema Homebound, que té uns moments d’una intensitat brutal. No l’he trobat pel youtube però. Si podeu aconseguir el disc escolteu aquest tema a tota hòstia.





DEATHRACE KING The Crown 2000

Art fet a la mantera d’en Tarantino; és a dir, fet a partir de l’amor: amor pel thrash metal, pel death metal, pel punk rock, pel cinema de Sèrie B i pel Cotxe Fantàstic, transmès en forma de tribut. I a la merda In flames, Soilwork i tota aquesta bassòfia pseudo metalera. The Crown és indiscutiblement el millor grup de la nova onada de death metal suec i potser el menys valorat. Tingueu-ho en compte.




THE GREAT COLD DISTANCE Katatonia 2006

Aportació personal (la resta eren a ciència certa). No se si és un dels 10 millors, però simplement l’havia de posar. A més, encara no havia posat prous grups suecs a la llista.





M’he deixat el Remission de Mastodon, el Winds of Creation de Decapitated, el One Kill Wonder de The Haunted, el Tatterdemalion Express de Mar de Grises, el City of Echoes de Pelican i en Carles dirà que algun de Isis, l’Enric dirà el Damage Done (i tindrà raó), en Dalky dirà que algun de Down, els de Freaknation diran el Helvete de Nasum i algú altre dirà el Red Album de Baroness. Però aquí tot déu fot el que li dona la puta gana, i jo no seré menys. Mentre ningú mencioni a Metallica, a Trivium, a Killswitch Engage i a Lamb of God em sembla que ens portarem bé. A més, en un top 10 hi caben molts pocs dics.

En fi, després de la feina que m’ha portat fer aquest article espero que com a mínim hi hagin 10000 comentaris i em pagueu un sopar. Però com que tothom està fotudament ocupat gravant discs per Nadal ja estic conscienciat en què si hi ha algun comentari segurament serà meu. Què hi farem. Com a mínim haurem tancat l’any amb un article com cal (si algú publica un article després d’aquest abans d’acabar l’any li esborraré).

Bon Nadal i bon any nou subnormals

Mr. Pink

23 de des. 2009

Fer llistes ens posa calents

Ja estem apunt d’acabar el desembre de 2009: el final de la primera dècada del nou mil•lenni. Segons l’apocalipsi gay de l’Emmerich només ens queden 2 anys d’existència.
Com diu Jordi Costa en el seu nogensmenys interessant article a El País (el qual em va mostrar el company filmaholic), s’acaba una dècada que “es va obrir en clau de trauma (l’11-S) i es tanca amb l’adveniment d’un nou Masies (Obama, una imatge de marca amable i el seu Nobel de la Pau), però que ha fallat a la part del mig; és a dir, la chicha.” Però com que tots els que hem tingut el plaer de viure en aquesta dècada ja sabem de què va tot plegat, m’estalviaré de intentar fer un anàlisi tant profund com el que realitza Costa (que de fet, per això ja tenim el seu article). Prefereixo parlar-ne des d’un altre punt de vista i centrar-me en un altre fet, menys transcendental i reflexiu però tal vegada més útil i immediat, que va molt lligat al final d’un període de temps determinat: el fenomen de les llistes.

Com tot final de dècada, tot déu perd el cul per donar la seva opinió sobre els principals fets ocorreguts durant els passats 10 anys materialitzada en forma de llista. Perquè fer una llista és la prova definitiva que te qualsevol persona per demostrar que la seva vida no només gira únicament en torn el cercle tancat de la seva persona i als seus refinats gustos, si no que a part disposa d’una visió cultural fotudament global.
Deu fer cosa d’un mes que internet i la major part de mitjans estan plagats de llistes de tot tipus. En fan els portals d’internet, alguns diaris, revistes i blocs.

Les llistes que ara mateix tinc més a mà són les que han desenvolupat als Weblogs (Hipersonica, Vayatele i suposo que en faran alguna a can Blogdecine d’aquí poc) i les de la revista Rockdelux. La dels millors discs debut que han fet a Hipersonica és tan absurda que no hauria ni de mencionar-la (només val la pena la primera posició, però és tant fàcil que no té cap mèrit). I la de les 50 millors sèries de la dècada de Vayatele, només per incloure sèries com Que vida mas triste i Doctor Mateo, i per no només no posar els Sopranos al número 1, sinó per posar-los una posició per sota de Lost, ja queda absolutament justificada la tortura i mort dels mònguers que la han redactada.


Obro parèntesi. Com és que ningú m'ha informat de l'existència d'aquesta web? xDDD. Tanco parèntesi.

Però de les que m’interessa més parlar són les de la Rockdelux. Aquests si que es passen de putes. Normalment cada mitjà es limita a analitzar i opinar sobre les temàtiques a les quals usualment fa referència. Però com que Rockdelux és la polla, fan llistes fins i tot de se puta mare: llibres, còmics, pel•lícules, sèries, discs internacionals, discs nacionals, singles i fins i tot concerts.
I ara tots estareu pensant “oh, que complets que són els de la Rockdelux”. Doncs no. Sota a aquesta aparença de globalitat i gairebé d’objectivitat no hi ha res mes que una llista com totes les altres, on el que preval per sobre de tot són les preferències i prejudicis de la gent que la ha confeccionat.
Perquè els cabrons de la Rockdelux són tant fotudament Indies i alternatius que no son capaços ni de posar un sol disc de Muse dintre dels 100 millors de la dècada. Però aquí he de dir que el nivell de indignació no només fa referència a ells, sinó que ja és de caràcter general. No entenc com és possible que tots els mitjans suposadament seriosos de premsa musical no siguin capaços d’apropar-se ni mínimament dins de les esferes metàl•liques, i després clar, tenir els santíssims collons de colar-te merdes com The XX, Arctic Monkeys o The Strokes i la hòstia de grups de rap. Sí, sí, rap, ara es veu que la gent intel•lectual valora més la “música urbana” que un solo de guitarra de 10 minuts tocat amb la punta de la polla. I tampoc vull dir que els discs de metall superin a la resta, ni molt menys; discs com el Funeral d’Arcade Fire són difícilment superables per ningú, practiqui l’estil que practiqui. Però també és veritat que el Leviathan o el Crack the Skye de Mastodon es mereixen estar com a mínim dins del top 20.

Realment és que no ho entenc; no se quin problema tenen la majoria de mitjans de comunicació amb els sons mitjanament extrems, ja que els rebutgen d’una manera totalment descarada quan, per exemple, pel que fa a la tècnica interpretativa, la gran majoria de músics propers a l’escena metàl•lica deixen en ridícul a la gran massa de pseudomúsics posperus. Només per això ja se’ls hauria de tenir una mica en consideració. I ja ni menciono als hiphoperus. Això si que em carda gràcia de la Rockdelux. De heavys no en volen saber res, però de raperos en trobes fins i tot a la sopa. Putus negres. Quan eren bluesmans i jazzerus eren els amos. Ara sembla que ja no se’n recordin ni de qui és en Miles Davis.


D’altra banda, considero (considerem) que les persones acostumades a sons més extrems tenen una oïda molt més educada per poder apreciar qualsevol altre tipus de música. La prova està en que una persona que escolti usualment música extrema és capaç d’apreciar artistes com en Nick Cave (com seria el cas de la sàvia gent d’aquest bloc), mentre que dubto molt que un poperu modernu pugui ser mínimament capaç d’entendre la música de qualsevol grup que toqui amb Explorers i Mesa Dual Rectifiers (ignorants).

Però això no acaba aquí. A can Rockdelux no només passen totalment de qualsevol disc mitjanament dur, sinó que tenen els santíssims collons de tirar-te a la cara el Moniliths & Dimensions de Sunn O))) per allà la posició seixanta i pico. D’aquesta manera sembla que ja han posat la frikada de torn i tothom queda content. Si no fos perquè és la única revista de música que val mínimament la pena en aquest país no me la tornaria a comprar mai més.

Doncs a tomar pel cul. Si aquí tot déu s’atreveix a fer la llista que li surti dels ous, jo no seré menys: la llista dels 10 discs que no sortiran mai en cap llista però que haurien de tenir com a mínim un reportatge de sis pàgines a tots els suplements culturals dels diaris del món (pròximament, o potser immediatament, depèn).


Mr. Pink

5 de des. 2009

Converge


Un dia estava visitant un blog d'aquests des dels quals et pots baixar discs i em vaig topar amb aquest Axe To Fall. Com que no havia escoltat mai Converge vaig decidir baixar-me'l i quan vaig sentir el primer tema vaig saber segur que me l'acabaria comprant.

Es tracta sens dubte d'un disc de hardcore; però d'aquest hardcore que es barreja amb tocs de metall, sense convertir-se en metal-core; que utilitza compassos partits sense abusar-ne fins a avorrir; i que recórrer sovint a ritmes tallats, puntejats i crits que recorden a l'screamo i al post-core. Aquesta combinació així explicada sona més aviat a híbrid, a grup que no troba el seu lloc i acaba fent una barreja d'estils de manera desordenada. Però no és així. Tot està posat en la mesura justa per crear un disc molt interessant i alhora original. Crec que han aconseguit allò que és tan difícil per la majoria de grups, que és agafar les influències, barrejar-les i reinterpretar-les per fer una cosa personal. I no crec que hagin de canviar la història de la música ni molt menys, però dins el hardcore i el metal són un gran grup a tenir en compte.

Per arrodonir el disc acaben amb dos temes lents. No sóc un amant de les balades al final, és més, odio que els grups acabin un disc amb el tema lent, però aquests es salven perquè no són la típica balada i no cauen en fer melodies pasteleres. Són dos temes d'un gust exquisit que no puc negar que em van sorprendre increïblement. Tenen aquest toc de rock acústic, amb un punt de simfònic i profund, fets amb sentiment i bon gust. Personalment m'hagués agradat que haguessin començat el disc amb una d'aquestes cançons.

Ja per acabar m’agradaria destacar el gran nombre de col•laboracions amb les quals van comptar per fer el disc: Ulf Cederlund d’Entombed i Disfear, F. Sean Martin de Hatebreed, George Hirsch de Blacklisted, Steve Rodsky, Adam McGrath i J.R. Connors de Cave In, Mookie Singerman, Hamilton Jordan y Michael Sochynsky de Genghis Tron, John Pettibone d’Undertow i Himsa i Steve Von Till de Neurosis. Encara que sembli mentida aconsegueixen introduir tots aquests músics al grup de la manera més natural i no es nota cap daltabaix d’un tema a l’altre.


En definitiva, un disc obligat per a la gent a qui li agrada el hardcore, molt recomanat per a qui li agrada el metall i interessant per a qualsevol amant de la música.

4 de des. 2009

Maus, d'Art Spiegelman


Sense conèixer abans l'obra d'Spielgman i prenent-la sempre que la veia a la zona de còmics de l'Fnac per un còmic d'humor sobre ratolins, em vaig disposar a descobrir una cosa una mica diferent. Si bé està en format còmic, perfectament podria ser una novel·la escrita, encara que crec que el dibuix pot sens dubte explicar una historia molt més fàcilment: ja se sap, una imatge val més que mil paraules.

Spielgman ens explica a través dels seus ratolins, que són jueus, l'historia biogràfica de Vladek des que van ocupar Polònia fins a l'alliberació d'aquesta, passant abans per diversos guetos i camps de concentració.

Entre capítols i a finals dels mateixos, se’ns mostra a Vladek ja de vell narrant la historia al seu fill, qui grava els records de Vladek per fer un llibre il·lustrat sobre un presoner jueu. Suposo que aquí hi ha un paral·lelisme entre el ratolí dibuixant i el propi Spielgman i entre Vladek i el pare de Spielgman; es a dir, que els fets narrats a les vinyetes és historia de veritat. A aquest Vladek vell Spielgman ens el mostra com molt "tocat" per la guerra psicològicament: va perdre un fill i la seva dona es va suïcidar. Aquests fets i les penúries i dificultats que va haver de passar sembla que restin gravades en la memòria del ratolí i li facin molt difícil la convivència en el mon modern, inclús amb el seu fill Artie, a qui explica la historia.

En aquesta història veiem a un Vladek de jove, un jueu ben posicionat a Polònia, a qui no li falten luxes, però la seva vida comença a empitjorar amb l'arribada dels alemanys i el seu allistament a files jueves, on cau presoner. Vladek jove és un personatge suspicaç i amb recursos que utilitza amb èxit per escapar de la seva situació de presoner primer i per sobreviure després en la difícil situació jueva dels anys 40, quan en un principi els ficaven en ciutats guetos, on la picaresca era obligada per aconseguir menjar i seguretat -construint bunkers, aconseguint racions clandestinament...-, i després eren enviats als camps de concentració d'on amb sort i bons companys aconsegueix sortir amb vida.

Pot ser semblant a les pel·lícules que hem vist sobre el tema, però penso que no és tan untat de tragèdia i tristesa, sinó explicat amb força objectivitat i planura, fent una descripció que jo considero molt propera al que va poder ser en realitat la vida d'un presoner de l'holocaust. No obstant, el què no em va agradar gaire és la historia dels ratolins en el temps present, que m'imagino que serveix per a donar un cert sentit i profunditat a l'obra, però es veu a un Vladek massa fet pols i dona la sensació de ser una mica injust per algú que ha aconseguit passar tot aquest horror.

Crec que el realment atractiu de Maus es l'explicar una història tan tràgica i humana com va ser la de l'holocaust amb animals -els jueus ratolins, els alemanys gats, americans gossos... - sens dubte cada assignació de raça animal amb el seu sentit - i el dolent, que com tot còmic, dura poc, i més si agrada, com és el cas de Maus.



Sergio Marmolejo

1 de des. 2009

Prepúsculo

A la noia que la setmana passada explicava a una amiga que s'estava llegint tots els volums de la saga Crepúsculo: la teva mare devia plorar el dia que et va veure per primer cop amb un llibre amb vint-i-set anys.

Tòmpsen