Sincerament, cada cop que miro Matrix, o quan penso en els llibres aquests que parlen d’un futur imaginari on s’ha construït una societat ideal tipus Un món feliç o 1984, tinc la sensació de què la gent es deixa enredar per l’argument i no es fixa en els aspectes realment importants.
En aquestes obres es plantegen móns on la majoria de persones viuen felices i on s’ha aconseguit que tothom tingui el què creu que ha de tenir. Tot i el panorama perfecte, sempre hi ha un grup de desquiciats que no tenen res millor a fer i es dediquen a combatre el sistema per, en teoria, alliberar les altres persones. En una decisió il•lògica per part dels autors es decideix que aquest petit grup de gent seran els bons. Un grup de persones que no saben ni d’on venen, ni cap a on van, ni saben què volen els altres i ni tan sols si poden assegurar la felicitat.
Posant l’exemple de Matrix, ¿de debò algú tindria ganes de llevar-se en un món de merda sense sol i sense plantes on l’únic que es pot fer és col•laborar per construir una societat exactament igual a la que ja hi havia dins de Matrix? Aquests herois de merda ni tan sols es pregunten si estan fent el correcte i donen per suposat, en la mostra més extrema de l’egoisme humà, que la seva és la visió veritable i que per tant s’ha d’imposar. Curiosament aquesta actitud em recorda a la de la quantitat de caps quadrats que em rodegen cada dia que són incapaços de pensar que potser no tenen raó o que potser l’altra gent no té ganes de pensar com ells.
M’agradaria destacar la facilitat amb què els lectors es deixen impressionar i es posen del bàndol dels protagonistes en una falsa acció per defensar la llibertat i oposar-se a la repressió. El què em pregunto és si aquestes persones en algun moment es paren a pensar si val la pena posar la voluntat de quatre inútils per sobre de tota una societat perfecta.
Crec fermament que l’humà estarà totalment complet quan tothom cregui que està en el lloc que li pertoca. L’aniquilació de l’ambició és la base de la felicitat, premissa totalment budista si se’m permet l’apunt, però és molt més fàcil aconseguir-ho des de la ignorància que des de la meditació.
Jo, per la meva part, demano la no alliberació i em declaro absolutament submís a canvi del petit preu de la felicitat.
Vaig pel carrer i com que no tinc mai pressa m’assec en un banc d’un passeig. Just al banc del davant hi ha tres noies, no gaire grans, penso, potser de trenta i pocs anys, amb un nen cada una. Aquestes noies semblen molt contentes mentre petonegen a les criatures que porten a coll i que, suposo, són els seus fills. Em quedo encantat amb l’escena i em ve algun pensament tipus “Potser no està tan malament això de tenir fills”.
Estic bocabadat amb aquestes dones perquè tot i haver parit es nota que no fa gaire eren molt guapes i reflexiono sobre el mèrit que té acceptar i provocar el deteriorament del cos per portar una nova vida al món.
De sobte veig que totes fixen la mirada en un punt que es mou. Apunto al seu objectiu i veig una rossa que està escandalosament bona. Deu ser si fa no fa de la mateixa edat, però la seva pell és ferma i la seva roba és un cant a la solteria i a la llibertat. Elles la segueixen mentre la repassen de dalt a baix. Ara les seves cares només diuen “Puta, com es nota que no has tingut fills”.
Tot seguit es miren al seu respectiu petit amb una cara d’amor on es llegeix “Ella no sabrà mai com és l’amor cap a un fill”.
Això em fon el cor, però continuo observant i un nou canvi sorgeix als seus rostres. És cosa meva o posen cara de fàstic mentre miren als seus fills. Només hi ha una interpretació possible “Et tiraria a les escombraries a canvi d’aquell cos”.
Van obrir el concert The Night Terrors, grup australià amic de Heirs. A sobre el petit escenari del Moog dos sintetitzadors, una bateria, un baix, un theremin i tres persones. De seguida queda clar qui és la ment del projecte, un tio que toca el baix, el sinte i el theremin amb una destresa que em va deixar acollonit. Havia vist fer algunes coses amb el theremin, però mai no m’havia cridat excessivament l’atenció perquè el trobava un aparell massa limitat i que en el fons és un afegit més visual que no pas musical. No és pas que aquest cop canviés gaire la meva opinió, però he de reconèixer que em vaig quedar a quadres quan va començar a interpretar unes melodies complexes amb tanta precisió. La seva tècnica amb la resta d’instruments és impecable, el típic polifacètic mal parit.
El resultat: una mena d’electrònica sorollosa combinada amb post-rock que acaba per cansar per culpa dels recursos limitats. Segur que depèn de quin dia te’ls trobes penses que són la hòstia, però no crec que hagin acabat de trobar la fórmula per la seva música.
Els segons eren Carontte. Tenia especials ganes de veure’ls perquè n’havia sentit a parlar i encara no els havia vist. Per resumir: el què fan ho fan bé. Fins i tot molt bé. Toquen de puta mare, sonen clavats i a l’escenari se’ls veu professionals. El problema: que només és post. I ja està. Ho escolto i no paro de sentir recursos d’altres grups. Això és normal, ho sé, però no d’una manera tan exagerada. A mi em van transmetre més aviat poc. Però si el què busques és un directe atronador, bon so i motivació, no dubtis a anar-los a veure.
Quan Heirs van començar a muntar va quedar clar que la majoria de públic havia vingut per Carontte perquè la sala es va buidar molt. A mi em va saber greu pel grup, encara que no crec ni que s’hi fixessin, però a nosaltres ens va anar bé per poder agafar un bon lloc i poder gaudir d’un concert brutal. En Cabre ja m’havia avisat que quan els havia vist havia set increïble i no vaig dubtar a fer-li cas quan em va recomanar que ens poséssim a davant de tot.
Cinc persones a l’escenari, entre elles el tio del primer grup amb el theremin. Comencen a tocar, per dir-ho d’alguna manera, perquè és més aviat un rotllo sorollós d’introducció, i el volum dels amplis em fa tremolar. De mica en mica entra un puntejat de guitarra i sense adonar-me’n ja han començat un tema. O potser ja l’havien començat. És igual. Ja m’havien avisat: deixa’t portar. I jo em deixo: entro dins el seu joc de sorolls, de repeticions, de fredor intensa que desprenen els components. Aprenc a gaudir amb cada nova roda del mateix. Penso que podrien estar tocant en festivals davant de milers de persones. Sonen distorsions que no permeten entendre res i m’agrada. Jo moc el cap al ritme del bateria. No es compliquen en aquest sentit. No els fa falta, saben com crear l’atmosfera. Puntejats, trossos intensos i penjades. Sento que no fa falta ni que aplaudeixi, que no fan això perquè els aplaudeixin. No hi ha cap micro, no es presenten, no diuen res; amb prou feina miren al públic. I en Guillem té clar el què deuen pensar: “Si no sabeu qui som que us donin pel cul.”
I marxes de la sala diferent de com has entrat, amb una gran satisfacció dins el cos. I enamorat de la baixista.
Crec que el primer que he de fer al començar aquesta crítica és confessar que no sóc un apassionat de la ciència ficció en format literari. Tot i això un dia va caure a les meves mans una còpia de Dune, un llibre escrit per Frank Herbert l’any 1965, i com que a la portada hi posava que era l’obra de ciència ficció més gran de la història, vaig decidir que li donaria una oportunitat. Va valer la pena? Jo diria que sí.
La història ens situa en un possible futur on les persones han aconseguit poblar diversos planetes que vénen a ser com els actuals països, governats cadascun d’ells per un cap de família tipus rei i alhora tots ells controlats per un emperador. Apart també hi ha una cambra de comerç que interfereix en les decisions que es prenen perquè té el monopoli de la distribució dels productes arreu de l’espai.
Els protagonistes del llibre són la família dels Atreides, en concret el fill, anomenat Paul. Quan el llibre comença aquesta família està situada a Caladan,, un planeta que és descrit com una mena de planeta Terra millorat. Però per ordres de l’emperador tota la família ha de mudar-se i anar a governar Arrakis, o Dune, un planeta desolat, desèrtic, on l’aigua és un bé tan escàs com preuat. Aquest planeta no tindria cap mena d’importància si no fos perquè és l’únic lloc on es produeix l’“espècia”, un producte que és una mena de vitalitzador i atorgador de joventut que actua com una droga i per això totes les persones de l’univers que s’ho poden permetre, és un bé molt cotitzat, hi estan viciades fins al punt que si ho deixen moriran. El conflicte rau en el fet que Arrakis ja està governat per una casa, els Harkonnen, que no tenen ni molt menys ganes de marxar d’allà, i que en el fons tot és un pla de l’emperador per eliminar la família dels Atreides, no perquè hi tingui res en contra, simplement per estratègia, ja que és conscient que són la casa més forta, amb més bons soldats i, per tant, un perill. Això no és cap secret; el lector ho sap des del principi, com també ho saben els Atreides. Però tot i això hi van.
I aquí comença la història.
Quan hi vaig fer el primer cop d’ull vaig adonar-me que a la portada de la meva edició, que és de l’any 1984, hi posava “Una epopeya ecológica”. A mi això no em va cridar gens l’atenció perquè no tenia ganes de llegir propaganda ecologista gratuïta. Per sort no és així. L’acció succeeix en un planeta desèrtic i el tema de l’aigua és important, però jo el considero més com un teló de fons que no pas el tema principal del llibre. Crec que aquest llibre està sobrevalorat per certes coses, com l’ecologisme, i en canvi no se li tenen en compte certs aspectes narratius que trobo que són molt més interessants. La història en general és molt normal, o sigui, des del meu punt de vista no és la història definitiva, per això prefereixo enumerar els aspectes que he trobat més destacables.
El primer de tots és que des del principi se sap com acaba el llibre. Això, per començar, és curiós. Està clar que no sabem exactament com anirà, però des dels primers capítols es diu textualment que en Paul Atreides acabarà governant l’univers. Aquest fet el trobo important i m’agrada perquè em molesta molt que un llibre depengui del final. Si et passes un munt d’hores llegint només pel final és una pèrdua de temps. I en aquest sentit vaig agrair molt que no fos així perquè significa que la lectura és interessant.
Un altre dels punts que crec que s’han de tenir en compte són les parts escrites amb cursiva. Aquestes tenen dues funcions: introduir els capítols i explicar interpretacions. La primera d’aquestes, la d’introduir capítols, és molt interessant perquè va donant pistes del futur. Són fragments extrets directament de memòries o cites del futur i que en el temps en què passa la narració encara no existeixen. D’aquesta manera sabem com aniran certes coses, com que en Paul acabarà essent emperador.
La funció d’explicar interpretacions encara m’atrau més, però. Durant tot el llibre hi ha un tipus de narració molt acurada de tots els detalls i els sentiments dels personatges. Però això es porta a l’extrem en les parts en què som conduïts directament dins la ment dels personatges i se’ns descriu quina interpretació fan d’un gest o unes paraules. Amb això es formen uns diàlegs interessantíssims on els personatges van parlant i alhora van interpretant el què l’altre contesta o fa. Així es crea un tipus de comunicació paradigmàtica de la semiòtica interpretativa on s’evidencia que la comunicació no és una línia on les persones no paren de llençar i rebre missatges, sinó un terreny tridimensional on es duu a terme una batalla constant d’interpretacions i paraules amb doble sentit.
Un altre aspecte que potser també queda amagat darrera la cortina de l’ecologisme és l’entrenament i aprenentatge del fill de la família, en Paul, tan quan és a Caladan i és entrenat en la lluita i en la filosofia Bene Gesserit, com quan són al desert i gràcies als Fremen, els habitants naturals de Dune, aprèn a sobreviure en condicions extremes. Tot plegat té un rerafons a una espècie de super-home, que estic bastant convençut l’autor no volia donar a entendre ni molt menys, però que a mi no m’hi fa res. La supervivència d’aquell que sap utilitzar més bé els seus recursos, tan físics com mentals. La intel·ligència com a optimització de recursos.
Allò que considero més fluix de tota la història són els personatges i el transcurs del temps. Sobre els personatges cal accentuar que són d’una complexitat extrema, però que per culpa d’això a vegades coixegen. No és fàcil crear un univers de persones tan complex com el que presenta Dune, ho admeto. Hi ha pocs moments en què et puguis arribar a preguntar “Per què fa això ara aquest?”. Fins i tot el protagonista, que té visions del futur, no para de preguntar-se si val la pena fer el què representa que està destinat a fer. No passa com a Matrix, per exemple, on a en Neo li diuen “Ets l’escollit, fes això” i ell ho fa perquè si no s’avorreix. Ni els “dolents” són els tìpics dolents, l’emperador, per exemple, no està content havent de destruir els Atreides, ho fa perquè no li queda més remei, i tot parteix de la més pura racionalitat. Però per culpa d’això hi ha alguna figura que no acaba de trobar el seu lloc, per exemple la mare d’en Paul, que està tota la història anant de ser la hòstia durant uns capítols a ser una dona dèbil i espantada durant uns altres, i després torna a ser la hòstia... i tot plegat acaba trontollant una mica. Però això, ho repeteixo, és culpa de l’extrema complexitat no del tot aconseguida. Sobre el pas del temps només dir que no acaba de quedar del tot patent. Tinguem en compte que en tot el llibre potser passen deus anys, no ho he comptat, és igual, però en qualsevol cas no acaba d’evidenciar-se tan com jo crec que seria necessari.
Ja per acabar m’agradaria dir que és molt difícil no fer un paral·lelisme amb Star Wars: apart dels aspectes que va descriure Vladimir J. Propp presents a totes les històries, tenen en comú l’espai, un emperador, una elit que manté l’ordre (Jedi i Bene Gesserit), interessos polítics, etc. Però llegint un llibre com Dune t’adones encara més de com n’arriba a ser de pastel la saga d’en Lucas. I que consti que en sóc un gran fan. Però no es pot negar que és un drama de telenovel·la i té uns personatges tan simples que sembla un anime. Sort que compta amb stormtroopers.
En definitiva, quan més hi penso més m’adono de les coses que m’ha aportat aquest llibre i que potser no diria a primera vista. Ara bé, ni el tornaré a llegir ni el regalaré mai a ningú que no sigui un gran fan de la ciència ficció. La pel·lícula no l'he vist però sembla molt cutre.
Aprofitant l’arribada de la Diada de Sant Jordi d’enguany, els de Columna Edicions es van afanyar a publicar l’última obra de Matthwe Tree: “Negre de merda. El racisme explicat als blancs”. Al llarg del llibre, Tree exposa el naixement del racisme, els inicis de les tesis i investigacions tendencioses que les recolzaven, el tractament rebut per la comunitat negra i jueva al llarg dels últims 250 anys, els descobriments genètics i antropològics vigents... És remarcable la recerca que ha fet al voltant del tema, la bibliografia consultada (que apareix com a annex) i les entrevistes realitzades per poder-se endinsar en el món de l’odi, l’enveja i el ressentiment que s’ha anat creant entre els diferents grups d’homínids.
Tal com ell mateix exposa, aquest treball d’exploració li ha deixat marques: “He arribat a submergir-me prou en aquesta claveguera perquè tots els intents de pal·liar-ne la pudor siguin inútils”. Alhora que li ha fet créixer la sempre present sensació que ser blanc implica reconèixer l’estrany sentiment de culpa generat per uns pecats comesos en el teu nom per les nissagues que t’han precedit.
La veritat és que la quantitat de detalls que arriba a donar de linxaments a negres, matances a l’Àfrica i genocidis comesos en diversos punts d’Europa fa que no sigui un llibre fàcil de digerir. La repassada a l’historial de crims comesos basats en les suposades diferències entre grups d’humans et deixa força tocat, t’indigna i et fa emprenyar quan penses en els nous grup pro-racistes i en els imbècil que sustenten les tesis negacionistes de l’holocaust nazi.
Així que de les primeres cent pàgines llegides del llibre només en pots extreure el sentiment de ser un blanc de merda.
Quan entra en l’anàlisi de l’evolució de l’espècie i les diferents investigacions antropològiques et queda clar que tots venim d’un petit grup de cinc mil Homo sapiens que van viure fa 50.000 anys i que el seu èxode cap a les diferents zones del món (continent euroasiàtic, americà, zona de l’actual Austràlia i l’expansió pel propi continent africà) i la posterior necessitat d’adaptació va anar forjant les actuals diferències físiques que podem observar: pell més fosca per sobreviure al sol del desert, capa de greix a les parpelles contra el fred de les estepes... Unes diferències que no han suposat una evolució cap a diferents espècies d’humans. I deixa clar que actualment dins del món científic hi ha una clara acceptació que aquestes diferències no es poden lligar a diferents graus de desenvolupament intel·lectual, ambició econòmica o actitud entre grups d’humans i que hi ha moltes més diferències de rendiment i comportament entre els individus d’un mateix grup que entre grups.
En aquest punt podem concloure que el racisme, etimològicament, no té sentit. Si només hi ha una única raça d’humans, no hi pot haver racisme entre humans, sinó que en realitat el que s’està donant és una pseudoespeciació, un procés antropològic que defineix la marginació i el descrèdit d’un grup d’individus a un altre dins de la mateixa espècie.
I aquí s’acaba el llibre.
I aquí comença la teva sorpresa com a lector.
El llibre ha complert amb l’objectiu exposat al títol: queda clar què és el racisme i quins han estat els mètodes utilitzats històricament pels blancs per aconseguir el grau de supremacia. Però durant la lectura esperes unes conclusions, unes línies a seguir per eradicar aquesta lacra de la societat i sobretot una revisió de l’estat de la qüestió, però això no hi és. No hi ha un anàlisi de la situació actual a Catalunya ni Europa, no es parla de les noves realitats i les noves mentides que s’expliquen dels immigrants, els mètodes de control social vigents i les diferències i les relacions de poder que s’han establert. Tampoc trobem una demostració clara de la seva sentència (que secundo) “per ser un racista de cap a peus no cal vestir-se amb caçadora ni calçar-se botes de punta d’acer ni imitar simis a les graderies ni atonyinar africans al carrer ni llençar molotovs a les sinagogues”, és a dir, que el racisme és una actitud transversal i que encara que ningú ho vulgui reconèixer tothom porta a dins la llavor del prejudici. La sensació que et deixa el llibre quan arribes al final és que en falta un tros. L’estudi és profund, l’explicació entenedora i el tema molt intens i lamentablement present, però sembla acabat amb presses i l’últim capítol no és més que un recull de punts mal lligats i poc espremuts.
Aquest últim paràgraf, lligat a la sensació constant que la publicació també ha estat editada a corre-cuita (faltes, errors de mecanografia, frases sense sentit...) fan que aquest llibre acabi sent un quart de tot el què n’esperes a mesura que vas avançant amb la lectura, i és una cosa que m’ha sabut greu.
La primera vegada que vaig anar fins a Barcelona per assistir a un concert tenia catorze anys i vaig anar-hi perquè tocava un dels meus grups preferits: Satanic Surfers. Els anys han passat i moltes coses han canviat, sobretot en tot allò referent a gustos musicals. Llavors érem uns adolescents, uns criminals en potència, amants del hardcore melòdic i dedicàvem la nostra vida a patinar, escoltar música, beure i fumar. I ara, que ja em considero un home forjat, amb una posició social privilegiada i uns gustos refinats, segueixo sense poder treure els discos de Satanic Surfers de l’Ipod. Per alguna cosa serà.
Com tot estil musical que es posa massa de moda, el Punk va patir una crisi. Als anys ’80 s’havien gastat ja totes les fórmules existents per fer Punk i les masses havien diluït per complet l’actitud agressiva i combativa que representava. Però, com en El rey león, el cicle de la vida va donar forma a nous estils, entre d’altres, el Hardcore Punk Melòdic.
Del Punk en va agafar la velocitat, la manera d’entendre les cançons, l’actitud, però, en certa manera ho va estilitzar. Les veus eren melòdiques, la tècnica musical més acurada, es va prescindir bastant del cuir i els pantalons arrapats estripats i, no sé ben bé si per l’avenç de la tecnologia o per voluntat, van descobrir que els discs podien sonar bé sense necessitat de vendre el cul a una multinacional.
Els grups que jo destacaria, no perquè fossin els percussors, sinó perquè són els que a mi m’agraden més, són Pennywise, Bad Religion, Satanic Surfers, Millencolin, Rancid, NoFx, Descendents, Lagwagon i la majoria que surten a les compilacions de Punk-o-Rama 1 i 2.
Segurament per ser de Suècia, Satanic Surfers no van ser ni molt menys dels primers en conrear l’estil ja que la seva primera maqueta data de l’any 1993, pràcticament deu anys després del primer CD de Bad Religion. Tot i això s’ha de reconèixer que van començar amb molta força i el nivell era molt superior a la majoria de primeres maquetes.
Ja des del principi la seva actitud tenia un toc d’humor en totes les lletres i no s’esforçaven tant com els grups americans a ser alliçonadors. Es preocupaven per la taula d’skate trencada, explicaven la història de com un noi anava amb skate, matava una monja, anava a l’infern i estava content perquè podia beure cervesa amb els seus amics, o de com volien matar als pares de la seves nòvies.
Aquesta manera de fer a mi no se’m fa tan carregosa com la d’altres grups del moviment que constantment intenten ensenyar alguna cosa i dels quals acabes pensant, o que són innocents com criatures, o que et tracten de gilipolles.
Els anys ’90 van ser l’època daurada del moviment i la consolidació de discogràfiques com Epitaph i Fat Wreck Chords a Estats Units o Burning Heart a Suècia ho va confirmar. M’agradaria destacar la capacitat que van tenir aquestes empreses de no fer-se la competència, sinó al contrari, trobar una manera conjunta de treballar i així aconseguir distribuir els seus discs a nivell mundial.
Al 1994 Satanic Surfers van treure el Keep out!, disc que seguia amb la tònica de la maqueta i que els va col•locar a la primera línia dels grups a nivell internacional, segurament no tan pel nombre de seguidors, sinó per la seva gran qualitat.
És al 1996, moment en què publiquen el disc 666 Motor Inn, quan la cosa es torna sèria de veritat. No és un secret que a Suècia hi ha molts bons músics, i aquest disc és una confirmació total d’aquest fet. Amb una càrrega brutal de velocitat, originalitat i tècnica van crear un dels discos, per no dir el disc, més interessants de tota l’escena. Encara avui, després d’haver-lo estat escoltant durant tretze anys (sé contar, però jo al 1996 tenia dotze anys i encara no els havia descobert), l’escolto i penso: “Déu meu, quin disc”. Una puta obra mestra.
En aquest disc les lletres es tornen molt més sèries: unes quantes tracten de denunciar aspectes socials, com per exemple la moral envers la sexualitat, els mitjans de comunicació i la capacitat de fer sentir el què volen, etc. No negaré que en part siguin pamfletàries, però s’ha de reconèixer que com a mínim intenten donar una opinió una mica elaborada.
Tot i això la majoria de lletres del disc, i que precisament són les que més m’interessen, parlen d’aspectes personals. En el fons és un disc molt íntim, on en Rodrigo, el cantant i bateria, es posa al centre i explica com es veu en relació amb el món, com són les vides dels del grup, de moments d’impotència etc. Dins d’aquestes n’hi ha un parell que toquen un dels temes fonamentals del Hardcore: el passat.
Jo sempre li dic a tothom que el Hardcore, en el fons, és un dels estils musicals més melangiosos que hi ha. I no és una afirmació gratuïta. El tipus de vida que comporta ser un Hardcore Punk de veritat va molt lligada a la joventut, als ideals i a una manera de viure que la majoria de gent no aguanta més enllà dels vint anys. Això provoca que la gent que es va fent gran i segueix creient vagi veient com tot al seu voltant agafa una direcció que no li agrada i no comparteix en absolut. Els grups de música, o més aviat els seus components, que poden viure de tocar, per força han de quedar desfasats de la gent que han tingut sempre al voltant i això, probablement, els provoca una tristesa immensa. Les lletres sempre parlen dels amics, del què feien quan eren joves i de com ara s’han quedat sols davant un món de persones convencionals.
Tot i això a mitjans dels ’90 el Hardcore viu una època daurada. Els grups no paren de treure discos de gran qualitat, l’skate, que ha anat sempre lligat amb aquest estil, també comença a comptar amb un gran nombre de seguidors, persones que patinaran, compraran discos i aniran als concerts. El festival itinerant Vans Warped Tour, que combina l’esport de patinar amb la música, passa arreu del món difonent la paraula del Hardcore i l’skate. Al 1999 confirmen que el seu anterior disc no havia set una casualitat publicant el Going Nowhere Fast. Velocitat, tècnica, melodies de puta mare... Una altra joia amb la qual no m’esplaiaré per no repetir-me.
Al 2000 el Hardcore és ja un estil més que consolidat, seguit arreu del món, amb molts grups girant. Però des del meu punt de vista comença a endinsar-se en una crisi important.
Primer de tot, i com sempre passa, comencen a sortir grups a dojo disparats per les discogràfiques que veuen en l’estil una manera efectiva de fer diners. Així és com comencen a aparèixer bandes com Sum 41, Good Charlotte, Blink 182, etc. que es dediquen a fer un Punk Rock light com la coca cola del Lidl, a vendre més imatge que música i a convèncer a tots els adolescents que ser un Punk Rocker és ser un guai. Aquest factor no tindria perquè repercutir en la resta de grups, els de veritat diguem, però no ens enganyem, d’alguna cosa han de viure i no es posaran buscar una feina nova amb quaranta tacos.
Un dels exemples més clars és The Offspring, un dels grups referents del Punk Rock amb els seus primers discos i que de mica en mica va canviant fins a treure el disc aquell de la calavera amb flames, el single del qual tenia un videoclip d’ells a la platja vestits amb samarretes hawaianes. Penós.
Els grups clàssics comencen a quedar massa lluny, tant en edat com en idees, dels nous públics i queden reduïts a ser una mera atracció (amb tot el respecte) atrapada en el temps, com una mena d’experiment en què es deixés algú tancat dins una habitació vivint sempre el mateix any.
Els grups que comencen a fitxar les discogràfiques són, o massa metal, o massa melòdics. No és una casualitat que en aquest moment també es comenci a posar de moda el metal-core o que Green Day siguin dels grups més escoltats al món. Es perd l’essència del principi, aquella manera de fer les coses de manera tan innocent i modesta.
Els dos següents discos, el Fragments & Fractions del 2000 i l’Unconsciously Confined del 2002, mostren uns Satanic Surfers menys ràpids, més simples en l’elaboració de les cançons i amb una presència més patent de les melodies vocals. Entre els dos discos i per culpa de les constants gires, en Rodrigo, que fins aleshores havia tocat la bateria i cantat, decideix dedicar-se exclusivament a les veus. El fet poder-se centrar només en això suposo que l’empeny a potenciar les melodies.
Quan acaben la gira de presentació de l’Unconsciously Confined marxen alguns components del grup i entren a fons en una crisi que jo penso que ja havia començat temps enrera. Després de sis àlbums, havent gastat pràcticament tots els recursos que feien propi el seu so, amb un públic més aviat llunyà (que no absent, ja que amb les últimes gires ho havien petat bastant) les coses no eren ben bé favorables.
El títol del seu últim disc fins aleshores i la lletra de la cançó Aim To Please crec que s’expliquen bastant per si mateixes. En aquest tema es parla de com un grup pot estar tocant només per fer contenta l’altra gent i acabar fent només el què s’espera d’ell. També posen especial atenció en la necessitat d’evolucionar. Atenció al fragment de lletra: “Hero of our time was a funny song back then, but to play it today would be kind of lame.”
Per culpa del canvi de formació les coses s’allarguen i el següent disc no apareix fins el 2005. El títol és Taste The Poison i en el fons és com una evolució del Going Nowhere Fast. Hi torna a haver velocitat i agressivitat, per tant jo el trobo bastant més bo que els dos anteriors. No sé si eren conscients o no que aquest seria el seu últim disc, però jo hi veig, no sé si perquè m’ho imagino jo o perquè hi és de veritat, una reafirmació com a grup que ha sabut cultivar un estil propi i que ha arribat a fer pràcticament tot el què un grup pot esperar.
Des del meu punt de vista el Hardcore Punk Melòdic ara mateix està mort. No perquè no quedin grups, sinó perquè els grups que queden només viuen de les cançons velles i han perdut la capacitat d’innovar cap aspecte. Pot ser que hi hagi noves bandes que facin Hardcore, però si només es dediquen a agafar els vells esquemes i a repetir-los, no deixaran de ser grups tribut.
Satanic Surfers van ser un dels grans grups del seu moviment i van saber viure i morir amb dignitat. Sempre van fer el què els va venir de gust i van preferir plegar que haver de fer discos que no haguessin sentit. Personalment penso que té molt mèrit fer una cosa així ja que no ha de ser gens fàcil saber triar quan ha arribat el final d’una cosa que a més a més encara funciona. Ens han deixat una discografia memorable on no hi ha ni un disc, ni un, que sobri o que es pugui considerar dolent o fet perquè sí.
Al llarg de la meva vida els vaig veure en quatre ocasions diferents amb alguns anys de separació entremig i les quatre vegades em van impressionar molt. Recordo que l’últim cop que van visitar Barcelona jo ja feia algun temps que tocava i vaig pensar “Ui, ara que domino ja no serà el mateix”. I van sortir a l’escenari i em van aniquilar aquest pensament a l’acte. I també el primer cop que els vaig veure, hòstia puta, tocant a menys d’un metre del públic, no parava de tirar-se gent de l’escenari, jo portava el peu enguixat (me l’havia trencat anant amb skate és clar) i el puto guix no va resistir el concert. Realment eren la hòstia.
Cuatro Jinetes del Apocalipsis (Viktor Vasnetsov, 1887)
Terminator 2: Judgment Day (James Cameron, 1991)
(Ap. 6:1) Vi cuando el Cordero abrió uno de los sellos, y oí a uno de los cuatro seres vivientes decir como con voz de trueno: Ven y mira. Y miré, y he aquí un caballo blanco; y el que lo montaba tenía un arco; y le fue dada una corona, y salió venciendo para vencer.
(Ap. 6:3) Cuando abrió el segundo sello, oí al segundo ser viviente, que decía: Ven y mira. Y salió otro caballo, bermejo; y al que lo montaba le fue dado poder de quitar de la tierra la paz, y que se matasen unos a otros; y se le dio una gran espada.
(Ap. 6:5) Cuando abrió el tercer sello, oí al tercer ser viviente, que decía: Ven y mira. Y miré, y he aquí un caballo negro; y el que lo montaba tenía una balanza en la mano. Y oí una voz de en medio de los cuatro seres vivientes, que decía: Dos libras de trigo por un denario, y seis libras de cebada por un denario; pero no dañes el aceite ni el vino.
(Ap. 6:7) Cuando abrió el cuarto sello, oí la voz del cuarto ser viviente, que decía: Ven y mira. Miré, y he aquí un caballo amarillo, y el que lo montaba tenía por nombre Muerte, y el Hades le seguía; y le fue dada potestad sobre la cuarta parte de la tierra, para matar con espada, con hambre, con mortandad, y con las fieras de la tierra
Un parell d’imatges ja diuen bastant per si soles. Aquí tan sols cal recordar els tres principis vitrubians que hauria de complir qualsevol edifici arquitectònic. Remarcar el fet que són principis que s’han aplicat des dels romans i s’haurien de seguir aplicant avui en dia i, potser i tot, fins el dia de l’Apocalipsi. Són principis que regeixen l’arquitectura, no l’art en general. Gehry sembla haver barrejat l’art escultòric amb l’arquitectura, espai on han de viure persones.
Recordem-los; tot edifici hauria de ser bell (Venucitas), ferm (Firmitas) i útil (Utilitas). Per començar, un edifici hauria de semblar un edifici, no un intent de gènere femení amb un vestit transparent que fa veure que “balla” amb un baró de formigó. Compositivament pot ser més o menys agradat. Però tot això sobresurt d’un context urbà caracteritzat per un teixit consolidat de neobarroc, neogòtic i Art Noveau; les icones reals de la ciutat. I és que la cultura popular detecta fàcilment la falsedat d’aquests edificis icona, els praguesos l’anomenen la Drunk House. Respecte la seva estructura, la seva forma estrambòtica és traduïda en una gran complexitat constructiva només realitzable amb un quasi il·limitat pressupost. Cada panell de formigó –dels 99 de l’edifici- té una forma i dimensió diferent. Es pot observar també la sobredosi innecessària de pilars, que envaeixen l’espai peatonal, per evocar a la idea que d’alguna forma intenta justificar el projecte. Totes les formes creades poden recordar d’entrada a espais naturals i flexibles, però únicament atorguen en gran manera rigidesa i inflexibilitat a la funció i l’ús de l’espai.
Hi ha estudis, dels quals no penso posar les fonts (perquè no les sé i perquè si no us ho creieu és el vostre problema), que verifiquen que com més intel•ligent és una persona menys probabilitats hi ha de què acabi tenint fills. Això no significa que els que tenen fills siguin uns retrassats, però té la seva lògica.
Avui en dia el fet de tenir criatures és la cosa menys racional del món i només depèn de l’instint. La necessitat de procrear, de perpetuar el cognom, de vèncer a la soledat o de pensar que un nen arreglarà la parella són algunes de les excuses camuflades darrera de cada nou nat.
Pensem que a l’actualitat ja no fa falta tenir fills perquè treballin al camp i així aportar un benefici familiar, o per guanyar-nos el respecte dels veïns, sinó tot el contrari. Els nens són un gasto i les persones del voltant s’incomoden quan hi ha un nen plorant o quan no es pot fumar perquè hi ha criatures. Així els pares entren en un espiral que els absorbeix fins que les úniques persones que tenen són les que viuen a casa seva. Si s’hi pensa amb objectivitat és la pitjor inversió que es pot fer.
A on vull arribar amb tot això?
Hi ha un altre estudi que he dut a terme jo sol al llarg de la meva vida que m’ha convençut que l’estupidesa té un component hereditari bastant important. Pensem si no en la quantitat de subnormals que hem conegut al llarg de la nostra vida i que després d’haver conegut als seus pares hem pensat “No podia ser d’una altra manera.”
Tot això junt em porta a la conclusió que d’aquí molt temps només hi haurà capullos. I és que ja ho diuen a Trainspotting “D’aquí uns anys no hi haurà ni homes ni dones, només gilipolles”. Però a mi, com a en Mark Renton, tant me fa.
Si a algú li preocupa el tema que comenci a moure’s i que aconsegueixi que el govern obligui a fer vasectomies als nens petits i que només es puguin desfer després d’haver passat un examen a l’adolescència. Les dones també haurien de fer l’examen, evidentment, i si no el passessin s’haurien de buscar una mare de lloguer capacitada.
Una altra opció seria obligar a les persones a aparellar-se amb gent del seu nivell i així crear diversos estrats on tothom trobaria el seu lloc. Això no és res nou, ja hi ha llibres que en parlen des de fa molts anys, però sempre ho pinten com una cosa negativa. Al merda de l’Aldous Huxley o de Ray Bradbury només se’ls va acudir pensar que potser un home, un home!, de milions seria infeliç i així critiquen un món controlat. Déu meu, això sí que és una filosofia de perdedors. Gràcies a gent com aquesta continuem defensant la llibertat per sobre de tot i així mantenim aquest món que és màxim.
Sí, parlaré de l'última obra de James Cameron, Avatar. Després de veure la pel·lícula m'he vist obligat a compartir amb vosaltres, estimats pieces of shit, algunes observacions que us portaran a la inapel·lable conclusió que ningú vol sentir; la pel·lícula que tots plegats heu posat a la cresta de la història del cinema no és més que una exposició de wallpapers dinàmics de gairebé 3 hores conjugat amb un guió que representa un insult als espectadors.
Per entrar en matèria us recordaré que Avatar es basa en un esbós de guió que James Cameron va escriure l'any 1995, però que va abandonar ja que "la tecnologia de l'època no podria reproduir la seva idea". Suposadament havia pensat en un món, creat totalment per la seva ment privilegiada, que havia de transcendir en la història del cinema. Sobre el 2005 les noves tecnologies gràfiques, comptant amb el pressupost necessari, podien recrear gairebé qualsevol cosa, així que era l'oportunitat del creador de Titanic (1997), pel·lícula més taquillera del món mundial, per tornar i petar-ho tot. O sigui que des de fa 10 anys la tropa d'efectes especials més preparada de la Terra i amb el pressupost definitiu (237,000,000 $) han estat treballant per reproduir a la perfecció aquest planeta pensat per Cameron, Pandora.
Diguem que en l'apartat d'efectes visuals la pel·lícula ja era en valor fiançat, però restava consolidar el guió per garantir el llargmetratge menys arriscat possible, aquest és l'únic punt on els creadors d'Avatar han creat escola, i garantir que el nom del totpoderós Cameron seguiria al capdamunt dels creadors de superproduccions. No patiu, papa Cameron tenia un pla: un refós intragable de tòpics amb càrrega maniquea per parar un tren. Només quedava aplicar a la propaganda el secretisme propi de Lost (no m'estireu de la llengua) o Apple, que de forma inexplicable acaba portant a publicitat gratuïta per part d'un públic que lluita a mort per defensar un producte que ni tant sols ha vist. Tot és a punt.
Un cop has vist la peli no saps si riure, de les lloances que rep per part d'un públic tristament impressionable, o plorar per l'experiència que acabes viure, i per la qual has pagat. Començaré per criticar la pel·lícula, però els que em coneixeu sabeu que el públic també rebrà el que mereix per seguir a les masses com bestiar.
I. Això no és crear
Aquí radica la meva concepció d'Avatar com una estafa. Podria perdonar que existeixi una espècie dominant antropomorfa, per garantir un cert grau de connexió amb el públic, però Pandora només és una caricatura -seré benèvol- de la terra. Han agafat les singularitats de les espècies existents a la Terra: tipus d'extremitats, de sistemes respiratoris, estructures motrius, dimensions respecte l'especies dominant... han seleccionat una paleta de colors determinada i han celebrat un sorteig. De fet, el resultat no dista gaire de les imatges del conegut videojoc de PC World of Warcraft, on els nois de Blizzard Entertainment van haver de crear un món, concretament dels espais on es desenvolupa la facció dels Draenei. No vull obviar el fet que tampoc ha creat cap cultura, ja que és evident que els equivalents humans a Pandora, els Navi, son putus indis natius americans.
Draenei WoW - Dibuix Navi
II. Pocahontas juga al WoW
L'amor sota l'arbre sagrat
El guió em va indignar tant que vaig haver de parar la peli més d'un com perquè no em rebentés el cap. És evident que avui en dia es complicat inventar històries totalment noves, es podria exigir a una peli amb aquestes pretensions però ho perdonem, però el que et trobes en aquest cas és tan còmic per sí mateix que costa de parodiar. Pocahontas, El último mohicano, The Matrix, Los sustitutos, Bailando con lobos,... us estalviaré les comparacions òbvies entre guions, fins que poseu comentaris en contra de l'article, aleshores us morireu. Seria inexcusable no esmentar algunes anècdotes en aquest apartat concret: resulta que en una de les novel·les de ciència ficció de la URSS (Noon: 22nd Century, de Boris Strugatsky) ja apareixia un món anomenat Pandora i sembla ser que Rússia demana responsabilitats per aquest robatori de propietat intel·lectual. A més alguns dels vehicles que apareixen a Avatar son idèntics als de The Matrix o Halo, i alguns fans estan que trinen.
Avatar - Halo
Avatar - Matrix Revolutions
III. Lliçons de drets humans per part de Hitler
Em posaré comprensiu i suposaré que el bo d’en Cameron només ens volia il·lustrar sobre la correcta relació que hauríem de tenir amb el nostre planeta. Us imagineu els recursos necessaris per executar una obra cinematogràfica com aquesta? I amb l'objectiu últim, qui no ho vegi mereix tota mena de violacions anals, d'aconseguir la recaudació rècord del cinema mundial.
IV. Avatar sense avatars
Un dels aspectes que més m'ha cridat l'atenció es que els avatars en aquest cas no són necessaris. Per definició un avatar serveix per preservar la identitat, com a eina d'infiltració, però també es pot entendre com un sistema per garantir la integritat física del cos humà real. En aquest cas els habitants de Pandora ja saben que els protagonistes venen de fora del planeta, s’entén que un éssers tant espirituals donen poca importància a l'aspecte físic dels visitants. I quan finalment s'han de lliurar batalles els humans de peu ataquen amb els cossos reals. Però això es fàcil d'arreglar, poses a un minusvàlid i el públic es pixa a les calces d'alegria quan es posa a córrer. I com ho fa Cameron per disposar d'un personatge de pont entre els militars i el hippies però amb l'ADN correcte per l'experiment? Hmm deixem pensar...
V. USB 3.0
El tema de la connexió entre éssers del planeta per formar un tot ja es la polla. Ens fan creure que pitufo i cavall amb brànquies connecten espiritualment per formar un sol cos, harmonia universal definitiva de banda ample. Sí, sí, es connecten físicament a alguns animals per aprofitar les seves capacitats segons els seus interessos, com a la Terra però pensat directament des del moment de la creació. Gràcies Cameron, ens has estalviat molts anys d'evolució i doma d'animals, en un món on tots els ésser ja saben que hi ha una espècie dominant a la que s'hauran de connectar si es dóna el cas. Aquest era l'únic punt on crec que es podia haver inventat alguna cosa decent, en favor de l'espiritualitat i l’harmonia interior dels éssers, però va el tiu i hi posa un cable, fantàstic.
Els punts anteriors evidencien que el treball de Cameron no te cap mèrit; no ha imaginat un món nou, ha fet una caricatura hippie del nostre. No ha escrit un guió durant 10 anys, nomes ha agafat els clixés més efectius del cinema dels anys vuitanta i noranta. En qualsevol cas, estirar la cinta fins a quasi tres hores és, francament, una bogeria.
La bona notícia es que amb un guió intranscendent Avatar serà "aquella pel·lícula dels ninots blaus". Realment la majoria de les pelis que vas a veure al cinema t'acaben impressionant en l'apartat gràfic -vegis 2012-, ja no es un aval de bon cinema, degut a que per fer bons efectes especials només s'ha de pagar. En qualsevol cas s'ha de valorar la feina dels vertaders creadors de Pandora, els informàtics. La mala noticia és que el mitjans de comunicació seguiran manifestant que Avatar és la millor pel·lícula de la història, i això ens portarà a recordar al creador de Aliens o Terminator, entre d'altres, per aquesta merda.
redactat per Lorenzo van Matterhorn editat per Filmaholics
Com tot producte del segell Relapse Records, Genghis Tron també pateix algun trastorn mental, algun tipus de desordre que complica estructures que podrien haver-se construït de manera senzilla i que marquen un pols arrítmic i convuls.
La primera audició de l’àlbum et deixa estranyament atordit per la intensitat i contundència del so. El so del kit de bateria devastadorament samplejat combinat amb els acords de guitarra i l’omnipresència dels samplers desprèn un aire industrial, que juntament amb els crits esparracats amb lemes de flames que ho esborren tot, puntejats i tappings constants, blastbeats gairebé impossibles i un extra de sampers dóna un rollo apocalíptic molt ben combinat amb unes melodies vocals que neixen de les ambientacions dels teclats lleugerament nostàlgiques.
Aquesta cúmul de sensacions ha fet que sigui una de les millors bandes sonores per a les meves passejades nocturnes semi-èbries per les grans capitals de les futures vegueries. Recomano enormement la combinació, caminar zig-zaguejant per la ciutat de nit tot sol amb aquest gran disc.
I és que realment Genghis Tron són estranys. I no només per la música, sinó també pels músics. I d’això te n’adones quan descobreixes que al grup només són tres i no tenen ni bateria ni baixista. La seva formació definitiva són cantant, guitarra i teclats i els vídeos dels concerts són d’allò més curiosos.
Sé que no ho hauria ni de dir però sempre hi ha algun despistat que comença a llegir sense fixar-se en el títol de l’article i no vull xafar-li la vida a ningú d’aquesta manera: ALERTA D’SPOILER MÀXIMA. I és així perquè em disposo a parlar sobre l’última escena de l’últim dels 80 capítols de gairebé una hora de temps de què està composada la sèrie The Sopranos. A aquestes alçades, si no l’heu vist, teniu un greu problema de cultura audiovisual.
El final de la sèrie ha portat certa controvèrsia perquè hi ha qui no l’ha vist del tot adequat per acabar una obra que et porta tantes hores veure. Jo no penso així i explicaré perquè.
Primer de tot perquè The Soprano és una sèrie que es fa a mesura que la mires. En cap moment esperes que arribi el final amb ansietat perquè la gaudeixes capítol a capítol i no depèn per res de com acaba. Això s’aconsegueix amb uns guions elaborats i uns personatges tan profunds que al final sembla que els coneguis de tota la vida. Jo he de reconèixer que després de veure el penúltim capítol vaig tardar setmanes a mirar-me l’últim. I no és que no m’interessés, simplement no volia que s’acabés. Per això mateix, perquè no esperava un final espectacular i perquè la família Soprano s’havia convertit en part de la meva vida. La sèrie, a més, ja estava erigida. La sèrie està erigida a la primera temporada. Però no em malinterpreteu, perquè amb això no vull dir ni que es repeteixi ni que mirant la primera i l’última temporada n’hi hagi prou. I aquí ve el segon punt.
El més grandiós del final és que aprofita tot el coneixement, totes les sensacions i tot allò que hem après al llarg de totes les hores de visionat per crear una cosa única i que només una sèrie com aquesta pot crear. Quan a l’última escena la família està asseguda a la taula d’un bar, cada cop que entra algú els pensaments que venen al cap són: “Ara els dispararan.” o “Ara se’l carreguen segur.” o “Ara entra la policia i l’arresten.”
Aquí se sumen el saber que s’ha d’acabar la sèrie amb el fet de saber com és la vida d’en Tony Soprano. Per un moment aconsegueixen posar-nos a la seva pell i fer-nos comprovar realment què és està exposat constantment al perill, de saber que ets al punt de mira de mil persones i que no pots estar tranquil enlloc ni amb ningú. I tot agafa una dimensió encara més profunda perquè la participació de l’espectador és la que dóna el significat a unes imatges tan quotidianes com una família menjant tranquil·lament en un bar. Però no perquè deixi opció a múltiples interpretacions, cosa es fa habitualment, sinó perquè ets tu qui es fica a dins la pantalla a menjar amb ells i a esperar que algú et foti un tret. Això no ho fan la majoria de pel·lícules ni de sèries. Només una gran obra com The Sopranos aconsegueix un nivell d’aquestes característiques.
Hi ha finals que emocionen, com el de Six Feet Under, d’altres que impresionen, d’altres que et deixen indiferent, d’altres que s’allarguen fins a l’infinit perquè veuen que la sèrie té tirón, d’altres que arriben de cop, oh, Carnivale i Dirty Sexy Money, d’altres que deceben, com el de Lost, però ningú està tan convençut d’haver fet una cosa tan grandiosa al llarg de totes les temporades com per deixar el final obert i amb una participació tan important per part de l’espectador. Cagumdéu, m’emociono.
Després de molts anys d’investigació, discussions pujades de to i moltes, moltes palles als ous, tenim l’honor de presentar-vos el recopilatori Pure Awesomeness vol. 1.
Està calculat amb extrema precisió perquè la seva durada total coincideixi exactament amb el temps transcorregut des de la sortida del pàrking de Plaça Catalunya de Girona fins la porta de casa meva viatjant a una velocitat mitjana de 110 km/h. El Pure Awesomeness és el disc perfecte per als desgraciats que han de fer com a mínim dues vegades a la setmana l’eix transversal i s’han de menjar 34 camions avançant just quan s’acaba la puta discontinua. De moment és l’únic remei provat científicament per calmar les ànsies homicides produïdes arran de la conducció per aquesta carretera. Els experts diuen que perquè sigui 100% efectiu s’ha d’escoltar conduint un Impala del 67. Per als que no tingueu l’honor de disposar d’un awesomòbil com aquest dins el seu garatge un Wrangler farà un efecte semblant.
Els camins de la awesomeness son inescrutables.
01 Woke up this morning
Alabama 3 1997
02 Eye of the tiger
Survivor 1982
03 Carry on my wayward son
Kansas 1976
04 Simple Man
Lynyrd Skynyrd 1973
05 Shook me all night long
AC / DC 1980
06 Born to be wild
Steppenwolf 1968
07 Heat of the moment
Asia 1982
08 Johnny B. Good
Chuck Berry 1958
09 Bad moon rising
Creedence Clearwater Revival 1969
10 Paranoid
Black Sabbath 1970
11 The House of the rising sun
The Animals 1964
12 Sweet Child O’mine
Guns’n Roses 1987
13 Free bird
Lynyrd Skynyrd 1973
Menció especial al tema 7:
I never meant to be so bad to you
One thing I said that I would never do
A look from you and I would fall from grace
And that would wipe the smile right from my face
Do you remember when we used to dance
And incidents arose from circumstance
One thing led to another we were young
And we would scream together songs unsung
It was the heat of the moment
Telling me what my heart meant
The heat of the moment showed in your eyes
And now you find yourself in '82
The disco hot spots hold no charm for you
You can concern yourself with bigger things
You catch a pearl and ride the dragon's wings
'Cause it's the heat of the moment
The heat of the moment
The heat of the moment showed in your eyes
And when your looks are gone and you're alone
How many nights you sit beside the phone
What were the things you wanted for yourself
Teenage ambitions you remember well
It was the heat of the moment
Telling me what your heart meant
The heat of the moment showed in your eyes
Heat of the moment
Heat of the moment
Heat of the moment
Heat of the moment...
Pur Heavy Metal.
Link per descarregar, que se que us en moriu de ganes.
