25 de febr. 2010

Te veo, en 3D


Sí, parlaré de l'última obra de James Cameron, Avatar. Després de veure la pel·lícula m'he vist obligat a compartir amb vosaltres, estimats pieces of shit, algunes observacions que us portaran a la inapel·lable conclusió que ningú vol sentir; la pel·lícula que tots plegats heu posat a la cresta de la història del cinema no és més que una exposició de wallpapers dinàmics de gairebé 3 hores conjugat amb un guió que representa un insult als espectadors.


Per entrar en matèria us recordaré que Avatar es basa en un esbós de guió que James Cameron va escriure l'any 1995, però que va abandonar ja que "la tecnologia de l'època no podria reproduir la seva idea". Suposadament havia pensat en un món, creat totalment per la seva ment privilegiada, que havia de transcendir en la història del cinema. Sobre el 2005 les noves tecnologies gràfiques, comptant amb el pressupost necessari, podien recrear gairebé qualsevol cosa, així que era l'oportunitat del creador de Titanic (1997), pel·lícula més taquillera del món mundial, per tornar i petar-ho tot. O sigui que des de fa 10 anys la tropa d'efectes especials més preparada de la Terra i amb el pressupost definitiu (237,000,000 $) han estat treballant per reproduir a la perfecció aquest planeta pensat per Cameron, Pandora.

Diguem que en l'apartat d'efectes visuals la pel·lícula ja era en valor fiançat, però restava consolidar el guió per garantir el llargmetratge menys arriscat possible, aquest és l'únic punt on els creadors d'Avatar han creat escola, i garantir que el nom del totpoderós Cameron seguiria al capdamunt dels creadors de superproduccions. No patiu, papa Cameron tenia un pla: un refós intragable de tòpics amb càrrega maniquea per parar un tren. Només quedava aplicar a la propaganda el secretisme propi de Lost (no m'estireu de la llengua) o Apple, que de forma inexplicable acaba portant a publicitat gratuïta per part d'un públic que lluita a mort per defensar un producte que ni tant sols ha vist. Tot és a punt.


Un cop has vist la peli no saps si riure, de les lloances que rep per part d'un públic tristament impressionable, o plorar per l'experiència que acabes viure, i per la qual has pagat. Començaré per criticar la pel·lícula, però els que em coneixeu sabeu que el públic també rebrà el que mereix per seguir a les masses com bestiar.


I. Això no és crear

Aquí radica la meva concepció d'Avatar com una estafa. Podria perdonar que existeixi una espècie dominant antropomorfa, per garantir un cert grau de connexió amb el públic, però Pandora només és una caricatura -seré benèvol- de la terra. Han agafat les singularitats de les espècies existents a la Terra: tipus d'extremitats, de sistemes respiratoris, estructures motrius, dimensions respecte l'especies dominant... han seleccionat una paleta de colors determinada i han celebrat un sorteig. De fet, el resultat no dista gaire de les imatges del conegut videojoc de PC World of Warcraft, on els nois de Blizzard Entertainment van haver de crear un món, concretament dels espais on es desenvolupa la facció dels Draenei. No vull obviar el fet que tampoc ha creat cap cultura, ja que és evident que els equivalents humans a Pandora, els Navi, son putus indis natius americans.

Draenei WoW - Dibuix Navi

II. Pocahontas juga al WoW

L'amor sota l'arbre sagrat

El guió em va indignar tant que vaig haver de parar la peli més d'un com perquè no em rebentés el cap. És evident que avui en dia es complicat inventar històries totalment noves, es podria exigir a una peli amb aquestes pretensions però ho perdonem, però el que et trobes en aquest cas és tan còmic per sí mateix que costa de parodiar. Pocahontas, El último mohicano, The Matrix, Los sustitutos, Bailando con lobos,... us estalviaré les comparacions òbvies entre guions, fins que poseu comentaris en contra de l'article, aleshores us morireu. Seria inexcusable no esmentar algunes anècdotes en aquest apartat concret: resulta que en una de les novel·les de ciència ficció de la URSS (Noon: 22nd Century, de Boris Strugatsky) ja apareixia un món anomenat Pandora i sembla ser que Rússia demana responsabilitats per aquest robatori de propietat intel·lectual. A més alguns dels vehicles que apareixen a Avatar son idèntics als de The Matrix o Halo, i alguns fans estan que trinen.


Avatar - Halo
Avatar - Matrix Revolutions

III. Lliçons de drets humans per part de Hitler

Em posaré comprensiu i suposaré que el bo d’en Cameron només ens volia il·lustrar sobre la correcta relació que hauríem de tenir amb el nostre planeta. Us imagineu els recursos necessaris per executar una obra cinematogràfica com aquesta? I amb l'objectiu últim, qui no ho vegi mereix tota mena de violacions anals, d'aconseguir la recaudació rècord del cinema mundial.



IV. Avatar sense avatars

Un dels aspectes que més m'ha cridat l'atenció es que els avatars en aquest cas no són necessaris. Per definició un avatar serveix per preservar la identitat, com a eina d'infiltració, però també es pot entendre com un sistema per garantir la integritat física del cos humà real. En aquest cas els habitants de Pandora ja saben que els protagonistes venen de fora del planeta, s’entén que un éssers tant espirituals donen poca importància a l'aspecte físic dels visitants. I quan finalment s'han de lliurar batalles els humans de peu ataquen amb els cossos reals. Però això es fàcil d'arreglar, poses a un minusvàlid i el públic es pixa a les calces d'alegria quan es posa a córrer. I com ho fa Cameron per disposar d'un personatge de pont entre els militars i el hippies però amb l'ADN correcte per l'experiment? Hmm deixem pensar...


V. USB 3.0

El tema de la connexió entre éssers del planeta per formar un tot ja es la polla. Ens fan creure que pitufo i cavall amb brànquies connecten espiritualment per formar un sol cos, harmonia universal definitiva de banda ample. Sí, sí, es connecten físicament a alguns animals per aprofitar les seves capacitats segons els seus interessos, com a la Terra però pensat directament des del moment de la creació. Gràcies Cameron, ens has estalviat molts anys d'evolució i doma d'animals, en un món on tots els ésser ja saben que hi ha una espècie dominant a la que s'hauran de connectar si es dóna el cas. Aquest era l'únic punt on crec que es podia haver inventat alguna cosa decent, en favor de l'espiritualitat i l’harmonia interior dels éssers, però va el tiu i hi posa un cable, fantàstic.



Els punts anteriors evidencien que el treball de Cameron no te cap mèrit; no ha imaginat un món nou, ha fet una caricatura hippie del nostre. No ha escrit un guió durant 10 anys, nomes ha agafat els clixés més efectius del cinema dels anys vuitanta i noranta. En qualsevol cas, estirar la cinta fins a quasi tres hores és, francament, una bogeria.

La bona notícia es que amb un guió intranscendent Avatar serà "aquella pel·lícula dels ninots blaus". Realment la majoria de les pelis que vas a veure al cinema t'acaben impressionant en l'apartat gràfic -vegis 2012-, ja no es un aval de bon cinema, degut a que per fer bons efectes especials només s'ha de pagar. En qualsevol cas s'ha de valorar la feina dels vertaders creadors de Pandora, els informàtics. La mala noticia és que el mitjans de comunicació seguiran manifestant que Avatar és la millor pel·lícula de la història, i això ens portarà a recordar al creador de Aliens o Terminator, entre d'altres, per aquesta merda.


redactat per Lorenzo van Matterhorn
editat per Filmaholics

24 de febr. 2010

Gengis Tron – Board Up the House

Com tot producte del segell Relapse Records, Genghis Tron també pateix algun trastorn mental, algun tipus de desordre que complica estructures que podrien haver-se construït de manera senzilla i que marquen un pols arrítmic i convuls.

La primera audició de l’àlbum et deixa estranyament atordit per la intensitat i contundència del so. El so del kit de bateria devastadorament samplejat combinat amb els acords de guitarra i l’omnipresència dels samplers desprèn un aire industrial, que juntament amb els crits esparracats amb lemes de flames que ho esborren tot, puntejats i tappings constants, blastbeats gairebé impossibles i un extra de sampers dóna un rollo apocalíptic molt ben combinat amb unes melodies vocals que neixen de les ambientacions dels teclats lleugerament nostàlgiques.

Aquesta cúmul de sensacions ha fet que sigui una de les millors bandes sonores per a les meves passejades nocturnes semi-èbries per les grans capitals de les futures vegueries. Recomano enormement la combinació, caminar zig-zaguejant per la ciutat de nit tot sol amb aquest gran disc.

I és que realment Genghis Tron són estranys. I no només per la música, sinó també pels músics. I d’això te n’adones quan descobreixes que al grup només són tres i no tenen ni bateria ni baixista. La seva formació definitiva són cantant, guitarra i teclats i els vídeos dels concerts són d’allò més curiosos.

Us deixo aquí el gran videoclip del disc.


17 de febr. 2010

Necrològiques


GUESS HER TITS


Uns moments de silenci, per favor.

16 de febr. 2010

The Sopranos: el final



























Sé que no ho hauria ni de dir però sempre hi ha algun despistat que comença a llegir sense fixar-se en el títol de l’article i no vull xafar-li la vida a ningú d’aquesta manera: ALERTA D’SPOILER MÀXIMA. I és així perquè em disposo a parlar sobre l’última escena de l’últim dels 80 capítols de gairebé una hora de temps de què està composada la sèrie The Sopranos. A aquestes alçades, si no l’heu vist, teniu un greu problema de cultura audiovisual.


El final de la sèrie ha portat certa controvèrsia perquè hi ha qui no l’ha vist del tot adequat per acabar una obra que et porta tantes hores veure. Jo no penso així i explicaré perquè.


Primer de tot perquè The Soprano és una sèrie que es fa a mesura que la mires. En cap moment esperes que arribi el final amb ansietat perquè la gaudeixes capítol a capítol i no depèn per res de com acaba. Això s’aconsegueix amb uns guions elaborats i uns personatges tan profunds que al final sembla que els coneguis de tota la vida. Jo he de reconèixer que després de veure el penúltim capítol vaig tardar setmanes a mirar-me l’últim. I no és que no m’interessés, simplement no volia que s’acabés. Per això mateix, perquè no esperava un final espectacular i perquè la família Soprano s’havia convertit en part de la meva vida. La sèrie, a més, ja estava erigida. La sèrie està erigida a la primera temporada. Però no em malinterpreteu, perquè amb això no vull dir ni que es repeteixi ni que mirant la primera i l’última temporada n’hi hagi prou. I aquí ve el segon punt.


El més grandiós del final és que aprofita tot el coneixement, totes les sensacions i tot allò que hem après al llarg de totes les hores de visionat per crear una cosa única i que només una sèrie com aquesta pot crear. Quan a l’última escena la família està asseguda a la taula d’un bar, cada cop que entra algú els pensaments que venen al cap són: “Ara els dispararan.” o “Ara se’l carreguen segur.” o “Ara entra la policia i l’arresten.”


Aquí se sumen el saber que s’ha d’acabar la sèrie amb el fet de saber com és la vida d’en Tony Soprano. Per un moment aconsegueixen posar-nos a la seva pell i fer-nos comprovar realment què és està exposat constantment al perill, de saber que ets al punt de mira de mil persones i que no pots estar tranquil enlloc ni amb ningú. I tot agafa una dimensió encara més profunda perquè la participació de l’espectador és la que dóna el significat a unes imatges tan quotidianes com una família menjant tranquil·lament en un bar. Però no perquè deixi opció a múltiples interpretacions, cosa es fa habitualment, sinó perquè ets tu qui es fica a dins la pantalla a menjar amb ells i a esperar que algú et foti un tret. Això no ho fan la majoria de pel·lícules ni de sèries. Només una gran obra com The Sopranos aconsegueix un nivell d’aquestes característiques.


Hi ha finals que emocionen, com el de Six Feet Under, d’altres que impresionen, d’altres que et deixen indiferent, d’altres que s’allarguen fins a l’infinit perquè veuen que la sèrie té tirón, d’altres que arriben de cop, oh, Carnivale i Dirty Sexy Money, d’altres que deceben, com el de Lost, però ningú està tan convençut d’haver fet una cosa tan grandiosa al llarg de totes les temporades com per deixar el final obert i amb una participació tan important per part de l’espectador. Cagumdéu, m’emociono.


Tòmpsen

12 de febr. 2010

Homenatge


Dishammer

He got a pain - a pain in the ass
There's no pain - like pain in the ass

Fell down to the floor
Used broken glass to sit
Don't worry about the blood
The massacre... continues!

He got a pain - a pain in the ass
There's no pain - like pain in the ass


L’era youtube ens ha proporcionat material audiovisual d’una bellesa immesurable. Però només el millor es mereix un homenatge.



9 de febr. 2010

Pure Awesomeness vol.1

Després de molts anys d’investigació, discussions pujades de to i moltes, moltes palles als ous, tenim l’honor de presentar-vos el recopilatori Pure Awesomeness vol. 1.

Està calculat amb extrema precisió perquè la seva durada total coincideixi exactament amb el temps transcorregut des de la sortida del pàrking de Plaça Catalunya de Girona fins la porta de casa meva viatjant a una velocitat mitjana de 110 km/h. El Pure Awesomeness és el disc perfecte per als desgraciats que han de fer com a mínim dues vegades a la setmana l’eix transversal i s’han de menjar 34 camions avançant just quan s’acaba la puta discontinua. De moment és l’únic remei provat científicament per calmar les ànsies homicides produïdes arran de la conducció per aquesta carretera. Els experts diuen que perquè sigui 100% efectiu s’ha d’escoltar conduint un Impala del 67. Per als que no tingueu l’honor de disposar d’un awesomòbil com aquest dins el seu garatge un Wrangler farà un efecte semblant.

Els camins de la awesomeness son inescrutables.


01 Woke up this morning
Alabama 3 1997


02 Eye of the tiger
Survivor 1982


03 Carry on my wayward son
Kansas 1976


04 Simple Man
Lynyrd Skynyrd 1973


05 Shook me all night long
AC / DC 1980


06 Born to be wild
Steppenwolf 1968


07 Heat of the moment
Asia 1982


08 Johnny B. Good
Chuck Berry 1958


09 Bad moon rising
Creedence Clearwater Revival 1969


10 Paranoid
Black Sabbath 1970


11 The House of the rising sun
The Animals 1964


12 Sweet Child O’mine
Guns’n Roses 1987


13 Free bird
Lynyrd Skynyrd 1973



Menció especial al tema 7:

I never meant to be so bad to you
One thing I said that I would never do
A look from you and I would fall from grace
And that would wipe the smile right from my face

Do you remember when we used to dance
And incidents arose from circumstance
One thing led to another we were young
And we would scream together songs unsung

It was the heat of the moment
Telling me what my heart meant
The heat of the moment showed in your eyes

And now you find yourself in '82
The disco hot spots hold no charm for you
You can concern yourself with bigger things
You catch a pearl and ride the dragon's wings

'Cause it's the heat of the moment
The heat of the moment
The heat of the moment showed in your eyes

And when your looks are gone and you're alone
How many nights you sit beside the phone
What were the things you wanted for yourself
Teenage ambitions you remember well

It was the heat of the moment
Telling me what your heart meant
The heat of the moment showed in your eyes

Heat of the moment
Heat of the moment
Heat of the moment
Heat of the moment...

Pur Heavy Metal.

Link per descarregar, que se que us en moriu de ganes.

Pròximament el volum 2. S'accepten propostes.

Salutacions anals a tots.



3 de febr. 2010

Crit 'Em All Presenta (I)

Spoilers

Mentre anava amb metro em vaig fixar en una dona que estava llegint la Bíblia. Vam fer una parada i van pujar unes quantes persones, entre les quals hi havia un noi amb unes pintes grotesques. Aquest es va quedar mirant a la dona que llegia.
- Ei, llegeixes la Bíblia?
- Sí.
La dona va posar una cara mig d'espectació mig de por, com si esperés un moc per llegir el què llegia. Però el noi va treure un llibre de la maleta.
- Jo també l'estic llegint.
La cara de la dona es va il·luminar.
- Ah sí? Doncs...
- No em diguis res si us plau! Que estic en un moment molt interessant i 'últim que vull és un spoiler.
- Doncs ja veuràs quin final.

Pròximament parlarem del final dels Soprano.

Tòmpsen