31 de març 2010

Sobre la procreació i el futur del món

Hi ha estudis, dels quals no penso posar les fonts (perquè no les sé i perquè si no us ho creieu és el vostre problema), que verifiquen que com més intel•ligent és una persona menys probabilitats hi ha de què acabi tenint fills. Això no significa que els que tenen fills siguin uns retrassats, però té la seva lògica.

Avui en dia el fet de tenir criatures és la cosa menys racional del món i només depèn de l’instint. La necessitat de procrear, de perpetuar el cognom, de vèncer a la soledat o de pensar que un nen arreglarà la parella són algunes de les excuses camuflades darrera de cada nou nat.

Pensem que a l’actualitat ja no fa falta tenir fills perquè treballin al camp i així aportar un benefici familiar, o per guanyar-nos el respecte dels veïns, sinó tot el contrari. Els nens són un gasto i les persones del voltant s’incomoden quan hi ha un nen plorant o quan no es pot fumar perquè hi ha criatures. Així els pares entren en un espiral que els absorbeix fins que les úniques persones que tenen són les que viuen a casa seva. Si s’hi pensa amb objectivitat és la pitjor inversió que es pot fer.

A on vull arribar amb tot això?

Hi ha un altre estudi que he dut a terme jo sol al llarg de la meva vida que m’ha convençut que l’estupidesa té un component hereditari bastant important. Pensem si no en la quantitat de subnormals que hem conegut al llarg de la nostra vida i que després d’haver conegut als seus pares hem pensat “No podia ser d’una altra manera.”

Tot això junt em porta a la conclusió que d’aquí molt temps només hi haurà capullos. I és que ja ho diuen a Trainspotting “D’aquí uns anys no hi haurà ni homes ni dones, només gilipolles”. Però a mi, com a en Mark Renton, tant me fa.

Si a algú li preocupa el tema que comenci a moure’s i que aconsegueixi que el govern obligui a fer vasectomies als nens petits i que només es puguin desfer després d’haver passat un examen a l’adolescència. Les dones també haurien de fer l’examen, evidentment, i si no el passessin s’haurien de buscar una mare de lloguer capacitada.

Una altra opció seria obligar a les persones a aparellar-se amb gent del seu nivell i així crear diversos estrats on tothom trobaria el seu lloc. Això no és res nou, ja hi ha llibres que en parlen des de fa molts anys, però sempre ho pinten com una cosa negativa. Al merda de l’Aldous Huxley o de Ray Bradbury només se’ls va acudir pensar que potser un home, un home!, de milions seria infeliç i així critiquen un món controlat. Déu meu, això sí que és una filosofia de perdedors. Gràcies a gent com aquesta continuem defensant la llibertat per sobre de tot i així mantenim aquest món que és màxim.

Tòmpsen

9 de març 2010

Grans moments del cinema. Part IV


Kim Basinger a
9 semanas y media
(Adrian Lyne, 1986)




Jamie Lee Curtis a
Mentiras arriesgadas
(James Cameron, 1994)




Salma Hayec a
From Dusk Till Dawn
Abierto hasta el amanecer
(Robert Rodríguez, 1996)




Rebecca Romijn-Stamos a
Femme Fatale
(Brian De Palma, 2002)




Natalie Portman a
Cegados por el Deseo
(Mike Nichols, 2004)




Keira Knightley a
Domino
(Tony Scott, 2005)




Jessica Alba a
Sin City (ciudad del pecado)
(Robert Rodríguez, 2005)




Sheri Moon Zombie a
Halloween, el orígen
(Rob Zombie, 2007)




Rose McGowan a
Grindhouse, Planet Terror
(Robert Rodríguez, 2007)




Vanessa Ferlito a
Grindhouse, Death Proof
(Quentin Tarantino, 2007)