27 de set. 2010

Dune, de Frank Herbert

Crec que el primer que he de fer al començar aquesta crítica és confessar que no sóc un apassionat de la ciència ficció en format literari. Tot i això un dia va caure a les meves mans una còpia de Dune, un llibre escrit per Frank Herbert l’any 1965, i com que a la portada hi posava que era l’obra de ciència ficció més gran de la història, vaig decidir que li donaria una oportunitat. Va valer la pena? Jo diria que sí.

La història ens situa en un possible futur on les persones han aconseguit poblar diversos planetes que vénen a ser com els actuals països, governats cadascun d’ells per un cap de família tipus rei i alhora tots ells controlats per un emperador. Apart també hi ha una cambra de comerç que interfereix en les decisions que es prenen perquè té el monopoli de la distribució dels productes arreu de l’espai.

Els protagonistes del llibre són la família dels Atreides, en concret el fill, anomenat Paul. Quan el llibre comença aquesta família està situada a Caladan,, un planeta que és descrit com una mena de planeta Terra millorat. Però per ordres de l’emperador tota la família ha de mudar-se i anar a governar Arrakis, o Dune, un planeta desolat, desèrtic, on l’aigua és un bé tan escàs com preuat. Aquest planeta no tindria cap mena d’importància si no fos perquè és l’únic lloc on es produeix l’“espècia”, un producte que és una mena de vitalitzador i atorgador de joventut que actua com una droga i per això totes les persones de l’univers que s’ho poden permetre, és un bé molt cotitzat, hi estan viciades fins al punt que si ho deixen moriran. El conflicte rau en el fet que Arrakis ja està governat per una casa, els Harkonnen, que no tenen ni molt menys ganes de marxar d’allà, i que en el fons tot és un pla de l’emperador per eliminar la família dels Atreides, no perquè hi tingui res en contra, simplement per estratègia, ja que és conscient que són la casa més forta, amb més bons soldats i, per tant, un perill. Això no és cap secret; el lector ho sap des del principi, com també ho saben els Atreides. Però tot i això hi van.

I aquí comença la història.

Quan hi vaig fer el primer cop d’ull vaig adonar-me que a la portada de la meva edició, que és de l’any 1984, hi posava “Una epopeya ecológica”. A mi això no em va cridar gens l’atenció perquè no tenia ganes de llegir propaganda ecologista gratuïta. Per sort no és així. L’acció succeeix en un planeta desèrtic i el tema de l’aigua és important, però jo el considero més com un teló de fons que no pas el tema principal del llibre. Crec que aquest llibre està sobrevalorat per certes coses, com l’ecologisme, i en canvi no se li tenen en compte certs aspectes narratius que trobo que són molt més interessants. La història en general és molt normal, o sigui, des del meu punt de vista no és la història definitiva, per això prefereixo enumerar els aspectes que he trobat més destacables.

El primer de tots és que des del principi se sap com acaba el llibre. Això, per començar, és curiós. Està clar que no sabem exactament com anirà, però des dels primers capítols es diu textualment que en Paul Atreides acabarà governant l’univers. Aquest fet el trobo important i m’agrada perquè em molesta molt que un llibre depengui del final. Si et passes un munt d’hores llegint només pel final és una pèrdua de temps. I en aquest sentit vaig agrair molt que no fos així perquè significa que la lectura és interessant.

Un altre dels punts que crec que s’han de tenir en compte són les parts escrites amb cursiva. Aquestes tenen dues funcions: introduir els capítols i explicar interpretacions. La primera d’aquestes, la d’introduir capítols, és molt interessant perquè va donant pistes del futur. Són fragments extrets directament de memòries o cites del futur i que en el temps en què passa la narració encara no existeixen. D’aquesta manera sabem com aniran certes coses, com que en Paul acabarà essent emperador.

La funció d’explicar interpretacions encara m’atrau més, però. Durant tot el llibre hi ha un tipus de narració molt acurada de tots els detalls i els sentiments dels personatges. Però això es porta a l’extrem en les parts en què som conduïts directament dins la ment dels personatges i se’ns descriu quina interpretació fan d’un gest o unes paraules. Amb això es formen uns diàlegs interessantíssims on els personatges van parlant i alhora van interpretant el què l’altre contesta o fa. Així es crea un tipus de comunicació paradigmàtica de la semiòtica interpretativa on s’evidencia que la comunicació no és una línia on les persones no paren de llençar i rebre missatges, sinó un terreny tridimensional on es duu a terme una batalla constant d’interpretacions i paraules amb doble sentit.

Un altre aspecte que potser també queda amagat darrera la cortina de l’ecologisme és l’entrenament i aprenentatge del fill de la família, en Paul, tan quan és a Caladan i és entrenat en la lluita i en la filosofia Bene Gesserit, com quan són al desert i gràcies als Fremen, els habitants naturals de Dune, aprèn a sobreviure en condicions extremes. Tot plegat té un rerafons a una espècie de super-home, que estic bastant convençut l’autor no volia donar a entendre ni molt menys, però que a mi no m’hi fa res. La supervivència d’aquell que sap utilitzar més bé els seus recursos, tan físics com mentals. La intel·ligència com a optimització de recursos.

Allò que considero més fluix de tota la història són els personatges i el transcurs del temps. Sobre els personatges cal accentuar que són d’una complexitat extrema, però que per culpa d’això a vegades coixegen. No és fàcil crear un univers de persones tan complex com el que presenta Dune, ho admeto. Hi ha pocs moments en què et puguis arribar a preguntar “Per què fa això ara aquest?”. Fins i tot el protagonista, que té visions del futur, no para de preguntar-se si val la pena fer el què representa que està destinat a fer. No passa com a Matrix, per exemple, on a en Neo li diuen “Ets l’escollit, fes això” i ell ho fa perquè si no s’avorreix. Ni els “dolents” són els tìpics dolents, l’emperador, per exemple, no està content havent de destruir els Atreides, ho fa perquè no li queda més remei, i tot parteix de la més pura racionalitat. Però per culpa d’això hi ha alguna figura que no acaba de trobar el seu lloc, per exemple la mare d’en Paul, que està tota la història anant de ser la hòstia durant uns capítols a ser una dona dèbil i espantada durant uns altres, i després torna a ser la hòstia... i tot plegat acaba trontollant una mica. Però això, ho repeteixo, és culpa de l’extrema complexitat no del tot aconseguida. Sobre el pas del temps només dir que no acaba de quedar del tot patent. Tinguem en compte que en tot el llibre potser passen deus anys, no ho he comptat, és igual, però en qualsevol cas no acaba d’evidenciar-se tan com jo crec que seria necessari.


Ja per acabar m’agradaria dir que és molt difícil no fer un paral·lelisme amb Star Wars: apart dels aspectes que va descriure Vladimir J. Propp presents a totes les històries, tenen en comú l’espai, un emperador, una elit que manté l’ordre (Jedi i Bene Gesserit), interessos polítics, etc. Però llegint un llibre com Dune t’adones encara més de com n’arriba a ser de pastel la saga d’en Lucas. I que consti que en sóc un gran fan. Però no es pot negar que és un drama de telenovel·la i té uns personatges tan simples que sembla un anime. Sort que compta amb stormtroopers.

En definitiva, quan més hi penso més m’adono de les coses que m’ha aportat aquest llibre i que potser no diria a primera vista. Ara bé, ni el tornaré a llegir ni el regalaré mai a ningú que no sigui un gran fan de la ciència ficció. La pel·lícula no l'he vist però sembla molt cutre.