30 d’oct. 2010

Heirs, l'atmosfera penetrant

Van obrir el concert The Night Terrors, grup australià amic de Heirs. A sobre el petit escenari del Moog dos sintetitzadors, una bateria, un baix, un theremin i tres persones. De seguida queda clar qui és la ment del projecte, un tio que toca el baix, el sinte i el theremin amb una destresa que em va deixar acollonit. Havia vist fer algunes coses amb el theremin, però mai no m’havia cridat excessivament l’atenció perquè el trobava un aparell massa limitat i que en el fons és un afegit més visual que no pas musical. No és pas que aquest cop canviés gaire la meva opinió, però he de reconèixer que em vaig quedar a quadres quan va començar a interpretar unes melodies complexes amb tanta precisió. La seva tècnica amb la resta d’instruments és impecable, el típic polifacètic mal parit.


El resultat: una mena d’electrònica sorollosa combinada amb post-rock que acaba per cansar per culpa dels recursos limitats. Segur que depèn de quin dia te’ls trobes penses que són la hòstia, però no crec que hagin acabat de trobar la fórmula per la seva música.


Els segons eren Carontte. Tenia especials ganes de veure’ls perquè n’havia sentit a parlar i encara no els havia vist. Per resumir: el què fan ho fan bé. Fins i tot molt bé. Toquen de puta mare, sonen clavats i a l’escenari se’ls veu professionals. El problema: que només és post. I ja està. Ho escolto i no paro de sentir recursos d’altres grups. Això és normal, ho sé, però no d’una manera tan exagerada. A mi em van transmetre més aviat poc. Però si el què busques és un directe atronador, bon so i motivació, no dubtis a anar-los a veure.


Quan Heirs van començar a muntar va quedar clar que la majoria de públic havia vingut per Carontte perquè la sala es va buidar molt. A mi em va saber greu pel grup, encara que no crec ni que s’hi fixessin, però a nosaltres ens va anar bé per poder agafar un bon lloc i poder gaudir d’un concert brutal. En Cabre ja m’havia avisat que quan els havia vist havia set increïble i no vaig dubtar a fer-li cas quan em va recomanar que ens poséssim a davant de tot.


Cinc persones a l’escenari, entre elles el tio del primer grup amb el theremin. Comencen a tocar, per dir-ho d’alguna manera, perquè és més aviat un rotllo sorollós d’introducció, i el volum dels amplis em fa tremolar. De mica en mica entra un puntejat de guitarra i sense adonar-me’n ja han començat un tema. O potser ja l’havien començat. És igual. Ja m’havien avisat: deixa’t portar. I jo em deixo: entro dins el seu joc de sorolls, de repeticions, de fredor intensa que desprenen els components. Aprenc a gaudir amb cada nova roda del mateix. Penso que podrien estar tocant en festivals davant de milers de persones. Sonen distorsions que no permeten entendre res i m’agrada. Jo moc el cap al ritme del bateria. No es compliquen en aquest sentit. No els fa falta, saben com crear l’atmosfera. Puntejats, trossos intensos i penjades. Sento que no fa falta ni que aplaudeixi, que no fan això perquè els aplaudeixin. No hi ha cap micro, no es presenten, no diuen res; amb prou feina miren al públic. I en Guillem té clar el què deuen pensar: “Si no sabeu qui som que us donin pel cul.”


I marxes de la sala diferent de com has entrat, amb una gran satisfacció dins el cos. I enamorat de la baixista.

Tòmpsen