22 de nov. 2010

Neo, a mi deixa'm

Sincerament, cada cop que miro Matrix, o quan penso en els llibres aquests que parlen d’un futur imaginari on s’ha construït una societat ideal tipus Un món feliç o 1984, tinc la sensació de què la gent es deixa enredar per l’argument i no es fixa en els aspectes realment importants.

En aquestes obres es plantegen móns on la majoria de persones viuen felices i on s’ha aconseguit que tothom tingui el què creu que ha de tenir. Tot i el panorama perfecte, sempre hi ha un grup de desquiciats que no tenen res millor a fer i es dediquen a combatre el sistema per, en teoria, alliberar les altres persones. En una decisió il•lògica per part dels autors es decideix que aquest petit grup de gent seran els bons. Un grup de persones que no saben ni d’on venen, ni cap a on van, ni saben què volen els altres i ni tan sols si poden assegurar la felicitat.

Posant l’exemple de Matrix, ¿de debò algú tindria ganes de llevar-se en un món de merda sense sol i sense plantes on l’únic que es pot fer és col•laborar per construir una societat exactament igual a la que ja hi havia dins de Matrix? Aquests herois de merda ni tan sols es pregunten si estan fent el correcte i donen per suposat, en la mostra més extrema de l’egoisme humà, que la seva és la visió veritable i que per tant s’ha d’imposar. Curiosament aquesta actitud em recorda a la de la quantitat de caps quadrats que em rodegen cada dia que són incapaços de pensar que potser no tenen raó o que potser l’altra gent no té ganes de pensar com ells.

M’agradaria destacar la facilitat amb què els lectors es deixen impressionar i es posen del bàndol dels protagonistes en una falsa acció per defensar la llibertat i oposar-se a la repressió. El què em pregunto és si aquestes persones en algun moment es paren a pensar si val la pena posar la voluntat de quatre inútils per sobre de tota una societat perfecta.

Crec fermament que l’humà estarà totalment complet quan tothom cregui que està en el lloc que li pertoca. L’aniquilació de l’ambició és la base de la felicitat, premissa totalment budista si se’m permet l’apunt, però és molt més fàcil aconseguir-ho des de la ignorància que des de la meditació.

Jo, per la meva part, demano la no alliberació i em declaro absolutament submís a canvi del petit preu de la felicitat.

11 de nov. 2010

Sobre mares i fills

Vaig pel carrer i com que no tinc mai pressa m’assec en un banc d’un passeig. Just al banc del davant hi ha tres noies, no gaire grans, penso, potser de trenta i pocs anys, amb un nen cada una. Aquestes noies semblen molt contentes mentre petonegen a les criatures que porten a coll i que, suposo, són els seus fills. Em quedo encantat amb l’escena i em ve algun pensament tipus “Potser no està tan malament això de tenir fills”.

Estic bocabadat amb aquestes dones perquè tot i haver parit es nota que no fa gaire eren molt guapes i reflexiono sobre el mèrit que té acceptar i provocar el deteriorament del cos per portar una nova vida al món.

De sobte veig que totes fixen la mirada en un punt que es mou. Apunto al seu objectiu i veig una rossa que està escandalosament bona. Deu ser si fa no fa de la mateixa edat, però la seva pell és ferma i la seva roba és un cant a la solteria i a la llibertat. Elles la segueixen mentre la repassen de dalt a baix. Ara les seves cares només diuen “Puta, com es nota que no has tingut fills”.

Tot seguit es miren al seu respectiu petit amb una cara d’amor on es llegeix “Ella no sabrà mai com és l’amor cap a un fill”.

Això em fon el cor, però continuo observant i un nou canvi sorgeix als seus rostres. És cosa meva o posen cara de fàstic mentre miren als seus fills. Només hi ha una interpretació possible “Et tiraria a les escombraries a canvi d’aquell cos”.