23 de des. 2011

The Hunter, perdoneu però algú ho havia de dir (i la llista 2011)

En realitat tot va començar quan van penjar el primer single anomenat Curl of the Burl. Resulta que feien un concurs on s’havia de posar bateria o guitarra al tema i et passaven les pistes per separat, així podies tocar la cançó sense l’instrument que tu decidissis substituir. Em vaig aprendre la cançó de memòria i vaig pensar algunes idees de bateria però no vaig arribar a gravar res. Quan va acabar el termini de presentació i ja no tenia per què pensar en res més que simplement en escoltar el tema em vaig adonar que no m’agradava gens ni mica.

Un temps després van treure el disc sencer i l’Ernau em va dir textualment “És una merda però després d’haver tret aquests primers quatre discos es poden permetre fer el que vulguin, suposo que deuen estar cansats de tocar ràpid i fer filigranes”. Bé, evidentment la meva motivació era poca per culpa del single de merda que havien triat, però tot i així vaig fer l’esforç d’escoltar-lo una vegada: el vaig parar al tema número sis. I fins ahir no me l’havia tornat a escoltar.

Conscient que a vegades les persones necessitem trobar el moment adequat per escoltar cada música he dut aquest disc a dins l’Ipod durant uns dos o tres mesos, ocupant un espai que podien haver omplert altres discos, esperant el moment en què jo estigués preparat per entendre’l, “Sóc un ultra fan de Mastodon i pels meus collons que m’agradarà”, he estat pensant durant aquest temps. I així va arribar aquest fatídic dia de desembre de l’any 2011 de l’era de Jesucrist nostro senyor.

L’ambient és adequat quan poso play, decidit a escoltar tot el disc de dalt a baix. El primer tema em sona una mica de l’altra vegada, no m’agrada però m’omplo el cap amb pensaments idiotes tipus “Els primers temes a vegades són molt d’introducció”. De sobte em vénen a la ment les paraules “I think that someone is trying to kill me”, i després penso en The wolf is loose, i després en Oblivion i sé que això dels primers temes no és veritat.

S’acaba i mentre sona el segon, que ja em sé de memòria perquè és el single, trec la conclusió que no he de comparar el disc amb els anteriors, que m’ho he d’agafar com si fos un grup nou.

Comença un tema anomenat Blasteroid, que conté unes melodies horribles i uns recursos desgastats fins a la sacietat. Els temes se succeeixen i no em puc treure de sobre aquesta mateixa sensació. Cada nova cançó que comença és com una calada de puro dolent inhalada fins al fons dels meus pulmons. Totes les peces m’agraden igual (de poc) fins que se n’inicia una anomenada Creature Lives, que té una intro freak amb la qual es devien fer un tip de riure però que acaba sent una espècie d’experiment de peça lenta amb uns cors que fan “Oooohhhhhhooohhhhhhh”. Aquesta l’he de passar.

Sorprenentment el proper tema que sona m’agrada, però miro la pantalla del meu aparell i m’adono amb pena que és al tema 11 de 13: això no ho aixeca ni l’equivalent mastodòntic de Following Betulas de Cult of Luna.

Acaba el disc, decideixo que l’esborraré de l’Ipod i dono gràcies al Déu internet per permetre’m escoltar els discos abans de comprar-me’ls perquè fa deu anys l’hagués anat a adquirir el mateix dia de la seva sortida. 
L’Eloi em va comentar que els aniria a veure en concert perquè si seguim la lògica de la majoria de grups serà l’última oportunitat de veure’ls en un concert una mica digne, ja que la propera vegada que tornin ja estaran presentant el següent disc i això significarà que de temes vells en cauran pocs. Jo sé del cert que si els vaig a veure sortiré cabrejat i no em vull gastar peles per cabrejar-me, que això em surt de franc als centres comercials.

Conscient que aquest àlbum ocuparà els primers llocs de les llistes de discs de metal (Metal!) del 2011 poso la meva pròpia llista i així em quedo tranquil:

Els primers 7 llocs de la meva llista els ocupa el disc Carnival is forever de Decapitated perquè és 7 vegades millor que qualsevol altre disc que hagi sortit aquest any.

El 8 és per l’Empros de Russian Circles.

El 9 pel Codes & Keys de Death Cab For Cutie (si Mastodon poden ocupar posicions en el Metal Death Cab també poden).

I el 10 pel Celestal Lineage de Wolves In Throne Room, i aprofito per dir que, tot i el bombo que ha generat perquè els de Pitchfork li han posat un Best New Music, el Black Cascade m’agrada més.

6 de des. 2011

La història del català que necessitava una explicació Part II: La Fellatio de Cupido




L’única cosa que em ve al cap quan tinc aquest disc a les mans és que si aquest país tingués un bon bagatge musical i un interès per potenciar allò que realment val la pena, La Fellatio de Cupido haurien d’estar, o com a mínim haurien d’haver estat, voltant per  una bona part del món i haurien d’estar reconeguts per molts més llocs que no només per la comarca d’Osona.

No he demanat permís per penjar aquest disc però considero que escoltar-lo val molt més la pena que llegir qualsevol dels elogis que jo en pugui arribar a fer. Molt recomanable pels amants de Faith No More, però si tens un interès en la música en general segur que el gaudiràs.

 Descàrrega: http://www.mediafire.com/?alqbtvc8deu4ivd


19 d’oct. 2011

Unto the Locust o Machine Head i l’eterna recerca de personalitat


Fa poc llegia una entrevista on el cantant de Machine Head, el senyor Rob Flynn, parlava sobre la seva última obra, Unto de Locust. Per causes que encara no sabria explicar va néixer dins meu una curiositat per saber on passava aquest grup i em vaig descarregar el disc. Juntament amb aquest em vaig descarregar les seves dues obres anteriors, me les vaig posar totes tres a l’Ipod i porto dos o tres dies escoltant només Machine Head per fer un petit anàlisi de la seva carrera.

Abans de res, però, m’agradaria recalcar que fa uns mesos m’hagués dedicat a parlar exclusivament sobre la merda de disc que han tret i a comparar-lo amb el Metal d’alta qualitat que jo escolto. Ara bé, últimament estic sensible i fins i tot m’he adonat que he desenvolupat una espècie de respecte cap al senyor Flynn i altres persones del món de la música que fa tant que em deceben. Així que ja convido als senyors Pink i Chalecki a parar de llegir perquè no podran satisfer les seves incansables ànsies de destrucció. 

Machine Head. 

La meva relació amb el grup va començar amb el Supercharger. Mala decisió on les hi hagi perquè és un cagarro de disc, però quan el van treure el vaig veure a l’aparador de la botiga vella del Mallot anant cap a cole, me’l vaig comprar i va ser el primer que vaig sentir d’ells. A partir d’aquest vaig anar tirant enrere fins que vaig arribar inevitablement al Burn My Eyes (1994) i al The More Things Change (1997), dos discos realment bons i un exercici perfecte de Groove Metal amb mala llet, vacil•lant, amb bones melodies i amb personalitat. 

Si aquests dos primers discos els van empènyer a ser reconeguts mundialment, els dos següents, el Burning Red (1999) i el Supercharger (2001), van provocar que rebessin crítiques duríssimes. 

Hi ha molta gent que critica el The Burning Red per ser comercial i a la moda del moment. No és estrany si es té en compte que conté trossos rapejats i melodies molt molt dolentes, que a principis del 2000 eren els ingredients principals dels grups de Nu-Metal. També era molt típic fer balades de merda o alguna versió i ells no només es van conformar amb fer una de les balades més pèssimes des de les que havien fet Metallica temps enllà, sinó que a més van optar per fer la versió de Message in a bottle de The Police. Quan hi penso avui dia encara em fa basarda perquè sóc incapaç de decidir si és més abominable la original o la versió. 

Ara bé, jo, amb aquesta bondat que m’ha entrat últimament, en comptes d’imaginar-me als components del grup ideant un pla estratègic per vendre milers de còpies prefereixo pensar que van trobar interessant deixar-se influenciar per la música del moment. Però com que és impossible saber del cert quina va ser la seva posició i en el fons l’important és la música en si, deixant apart tonteries de màrqueting i coses d’aquests, l’únic que puc dir és que es tracta d’un disc excessivament temporal, massa de la seva època, i gairebé amb data de caducitat per tot el moviment on va ser inclòs. Aquest disc no té sentit avui dia i m’estranyaria que algú l’escoltés ara mateix a no ser que sigui a mode de remember. El públic del Metal extrem, intransigent com cap altre, encara no ha perdonat aquesta heretgia. 

Del Supercharger no sé ni què dir-ne perquè comercial tampoc ho és. En el fons el recordo com un seguit de cançons inconnexes, llarg i ple de passatges estranys que no sabria ni explicar. Diria que si els hi escrius un correu electrònic te l’envien de franc a casa. Però com que no tinc temps opto per baixar-me’l. Ei, el tinc original amb edició digipack, però no a Barcelona. O sigui que me’l baixo i veig escandalitzat que té dinou cançons. Això no pot anar bé de cap de les maneres, només Agoraphobic Nosebleed poden permetre’s el luxe de posar amb dignitat més de setze cançons. Sí, ara recordo el primer tema, que té un riff que no em desagrada. Però aquests xiuxiueigs i aquests riures dins l’orella se’m posen com el cul. Les cançons se succeeixen sense sentit, no sé explicar a què collons juguen. De sobte arribo a un tema anomenat American no sé què que comença amb un crit rotllo Tarzan i em cago a sobre. Infumable. Dinou temes així i amb balada de merda inclosa. 

Amb el Through The Ashes Of Empire (2003) van voler-se reconciliar amb el sector més dur de l’escena metalera, així que van accelerar el ritme i van afegir riffs més thrasheros a les composicions. El resultat no va ser del tot dolent, però el disc en general decau estrepitosament a mesura que avança, de manera que quan estic a la pista sis em veig obligat a parar-lo. El primer tema és molt resultón, i més en concert, però no se saben treure de sobre unes melodies enganxifoses i sobretot mal fetes, massa fàcils d’assimilar i amb un rerefons de pop barat. 

Hi ha molta gent que considera que The Blackening (2007) és la seva obra mestre. He fet l’esforç d’escoltar-lo un altre cop i no sóc capaç de veure-li la més mínima transcendència. Els temes són un seguit de riffs un darrera l’altre i sí, n’hi ha alguns de molt ben parits, però no crec que aquesta sigui raó suficient com per considerar bona la globalitat del disc. Em passa exactament el mateix: un primer tema que està bé i un disc que no para de tirar cap avall. Prou. 

La presentació d’aquest Unto the locust (2011) comença potent: un disc on diuen que, sense superar-lo, han igualat al seu predecessor, amb un Sr. Flynn que ha fet classes de guitarra i de cant, recuperant aspectes del metal clàssic i atrevint-se a fer temes llargs. L’escolto. I és igual: riffs i més riffs; un altre cop deixant acords penjats perquè el bateria entri a tupás; tornem amb els blastbeats forçats, puntejats excessivament pesats que ja sonaven fa vint anys. Un exercici d’igualar-se més o menys a aquests grups de tralla que surten avui dia a Amèrica suposo, rotllo Nu-Death en podríem dir. Però em quedo fred, més aviat avorrit. El primer tema, que a l’entrevista pinten com l’odissea de crear la cançó més llarga del món, resulta que té dos minuts i mig d’intro i no sé quants més d’outro i penso que aquí hi ha algú que m’està venent la moto. Més melodies que se’m fan pesades i una aportació nul•la a nivell artístic. 

Destaco l’última peça perquè comença amb un cor de nens, odio els cors de nens, cantant una melodia en un intent lamentable de crear una espècie d’himne Machine Head, amb una carència pròpia d’un camp de futbol. Una broma, vaja. 

Total, que escolto el disc vàries vegades per mirar de trobar-li la gràcia i simplement no puc. 

Llavors penso. 

Han tret tres discs que sense ser una súper merda, tampoc aporten res excessivament transcendental a la música. Tres discos que comencen exactament igual, amb temes que tenen un fragment introductori, uns riffs resultons, i uns finals on repeteixen un riff fins a la sacietat (cal destacar que en l’últim i el penúltim disc el riff acaba amb un fade out i... oh, surprise, exactament com a Davidian, el primer tema del primer disc). Amb les lletres sembla que hagin d’estar contínuament justificant-se pel què han fet i pel què fan amb frases tipus “This is what I am” o “I will be different”. 

I acabo traient la conclusió de què sembla que arrosseguin, com un pes que no s’han pogut treure mai de sobre, la desgràcia d’haver fet dos primers discos massa bons. Es va posar unes expectatives en ells i no han estat a l’alçada. I en el fons no passaria res si no haguessin estat contínuament fent tonteries. Porten tota la seva carrera dient que el següent disc serà el definitiu, que en aquest sí que ho han trobat i no ho acaben trobant mai. Sempre anant d’aquí cap allà, pendents del què pensi la gent d’ells, de l’impacte que tindrà la seva obra. I fins i tot es pot considerar que la seva trajectòria és prou lògica en aquests últims discs, però una cosa és això i l’altra pensar que han revolucionat el món del Metal. Jo simplement no me’ls puc prendre seriosament, han fet massa coses perquè quan pensi en ells em vingui al cap una broma: les balades, els himnes, les melodies, els intents de ser els més durs amb un Metal popero... 

La meva teoria personal és que no són conscients del paper que juguen al mercat: o no saben que són un grup per a gent que s’inicia en el món del Metal o aspiren a massa. Les declaracions que fan sempre són del caire de “Hem de ser la màxima influència dins el món del Metal” i en canvi no fan res que una persona que hagi aprofundit en aquest estil pugui trobar interessant. Un grup com ells es pot comparar a bandes com Children of Bodom o Amon Amarth, amb la diferència de què a mi em sembla que aquestes dues sí que són conscients del rol que juguen dins la música: Children of Bodom toquen de puta mare, però saben que la seva funció és fer que els guitarristes es vibrin i flipar a adolescents que comencen a escoltar power; Amon Amarth, per la seva banda, són un grup per emborratxar-se i anar-la a liar al concert, però no esperis que treguin un disc amb el qual trenquin algun esquema. 

Em sap greu, però fent el què fa Machine Head pots inspirar a molts joves, però no pots revolucionar el món de la música. Considero que quan es té un bagatge més extens i s’aprofundeix més es troben propostes molt més interessants i aquí m’atreviria a posar, per exemple, a Lamb of God per davant de Machine Head, perquè tenen una proposta sòlida, amb una evolució lògica i unes bases molt ben definides, amb un recorregut més o menys recte cap al seu propi so. I Lamb of God no m’agrada pas especialment. 

Per últim vull deixar molt clar que en cap moment he dit que el disc sigui una absoluta gasòfia, sinó que és extremadament bàsic, que té una aportació nul•la al món de la música i que està simplement al nivell dels seus dos predecessors. Puc preveure que Machine Head ja no em sorprendran i que es mantindran on són ara (que no és poc), un grup que ideal per festivals perquè als festivals, més que melòmans, s’hi congreguen les persones que tenen ganes de fer veure que són alguna cosa diferent durant un parell de dies.

11 d’oct. 2011

CLAYMATION GORE

WITHIN THE BLOODY WOODS 1


WITHIN THE BLOODY WOODS 2


WITHIN THE BLOODY WOODS 3 part 1


WITHIN THE BLOODY WOODS 3 part 2


...


BLOODY NIGHT



BLOODY DATE



PUSSYCAT



CHAINSAW MAID

6 d’oct. 2011

Death Cab For Cutie: Codes and Keys és la tralla


Potser en Giri em matarà perquè fa temps em va recomanar un munt de discos i encara n’hi ha alguns que no he escoltat (tot i que estic en procés), però alhora hauria de saber que tinc una gran debilitat pels grups que m’han marcat en algun moment. Aquest és el cas, evidentment, de Death Cab For Cutie. No és cap secret que el Transatlanticism (2003) és un disc immens, ple de cançons excel•lents, que desprèn una energia i una originalitat (com a mínim per a mi) com pocs altres. I només em va faltar anar-los a veure en concert per tornar-me un súper fan del grup.

Aquí ja hauria de destacar que el meu bagatge dins el món del pop no és tan profund com m’agradaria, per això alguns dels judicis que faig pot ser que arribin a semblar superficials o poc concrets per a algú que estigui molt més ficat en aquest estil. I ho entenc perquè, quantes vegades jo mateix he pensat “Aquest diu això perquè no ha escoltat l’Aeolian de The Ocean o quelcom semblant”?

Total que amb els dos últims discs que Death Cab For Cutie havien tret, el Plans (2005) i el Narrow Stairs (2008), m’havia quedat més aviat indiferent perquè, tot i tenir bons temes, no aconseguien arribar-me com ho havien fet els anteriors. Notava una espècie de desorientació, com si busquessin sonar més personals i fer les coses a la seva manera, que paradoxalment els conduïa a forçar algunes composicions i a acabar provocant que es tornessin convencionals.

Ara de memòria podria dir que el Plans destacava per les cançons amb melodies 100% Death Cab, potser massa descarades, i en canvi el Narrow Stairs per voler fer quelcom excessivament experimental, i suposo que ho recordo així per aquell primer tema que durava nou o deu minuts. I repeteixo, no eren mals discos, però des del meu punt de vista hi faltava quelcom.

L’altre dia vaig començar a escoltar aquest Codes and Keys (2011) i de sobte va ser com tornar al 2003. No sé si és que estic ultra sensible o què passa, però em va entrar com una fletxa i em va deixar trastocat de tal manera que el vaig escoltar tres o quatre vegades seguides.

És un disc directe, molt directe, amb unes melodies que es disparen brutalment i que es queden enganxades sense que això signifiqui que siguin fàcils o convencionals. Té fragments potents, d’altres que em recorden a la delicadesa de The Postal Service, l’èpica que tan m’agrada en el pop (i en la música en general), i el millor de tot és que les cançons van passant i totes tenen alguna cosa interessant, fins a la última, que precisament han triat com a single.

Transmet aquesta tristesa que d’alguna manera fa somriure perquè, tot i saber que alguns sentiments et faran patir inexorablement, agraeixes el fet de, com a mínim, tenir el privilegi de sentir. Hòstia puta m’ha afectat més del què em pensava.

Destaco aquest fragment de cançó que em va quedar gravat al cap des del primer cop que el vaig escoltar:

If you feel just like a tourist in the city you were born, then, it’s time to go
And you find your destination with so many different places to call home
Cause when you find yourself a villain in the story you have written it’s plain to see
That sometimes the best intentions are in need of redemption
Would you agree, if so, please show me

Poso aquest tema perquè tal i comença em recorda a Mire deep, una cançó de l'Etermal Kingdom de Cult of Luna.



I aquesta altra perquè és la hòstia.

2 de set. 2011

Pirates of the Caribbean: On Boring Tides


Un dels meus grans punts dèbils cinematogràfics és la saga de Pirates del Carib: potser perquè em recorda a altres films d’aventures tipus Sandokan, Fúria de Titans, Jasó i els Argonautes, Indiana Jones o a sèries com Bola de Drac; potser perquè m’atrau la barreja d’acció i humor; o potser perquè gaudeixo contemplant les lluites i les batalles navals; he de reconèixer que aquesta saga va aconseguir arribar-me al fons del cor des del principi, fins i tot reconeixent que té fragments realment dolents. Doncs bé, l’altre dia vaig decidir veure la quarta entrega de l’epopeia. Van ser les dues hores més avorrides i mal invertides que he passat des dels teloners de Neurosis.

 A l’intentar trobar les raons de què trobés aquesta pel·lícula tan pèssima he pensat que probablement hi té molt a veure la posició que ocupa en relació a les altres: la següent a una trilogia tancada. A cadascuna de les anteriors pel·lícules l’acció i el moviment comencen cada cop més d’hora: així com la primera s’inicia amb la presentació de personatges, un duel i l’atac pirata al poble, la segona és una mica més a sac, amb la noia revolucionada, en Jack en un taüt, l’avís de què algú els està cercant per venjança i un vaixell engolit pel mar, i la tercera ja és la hòstia, amb la infiltració a Singapur, el viatge cap a l’altre món a buscar en  Jack i l’holandès errant enfonsant flotes senceres. Una estructura típica de trilogia, on a la tercera pel·lícula ja no hi ha pràcticament presentacions i es passa directament a solucionar tots els conflictes iniciats prèviament.

Aquesta quarta part té el handicap de no continuar amb cap història. Sí que és cert que agafa el fil de la recerca de la font de l’eterna joventut, que ja es menciona a les altres, però, per tal com queda tancada la tercera part, ha d’emprendre la història de nou. Comença amb un duel calcat del de la primera, diàlegs i introducció de nous personatges: ens tornem a trobar amb una primera part. Però aquest no és l’únic problema.


Al continuar-hi reflexionant em fixo en els personatges. No tenen gràcia: el pirata Barbanegra és excessivament convencional si es compara amb en Barbossa convertit en “esquelet vivent” o amb en Jones transformat en “home-peix immortal amb el cor dins un cofre enamorat eternament d’una deessa”. I bé, la Penélope em va semblar pèssima, burda, incapaç d’arribar a la sola de la sabata de la Keira Knightley. Uns exèrcits britànic i espanyol absents durant tota l’estona. De fet no em sona haver vist ni una batalla naval i el lamentable és que potser sí que n’hi ha alguna, però ni la recordo. Als personatges que es mantenen de les altres també els vaig trobar a faltar cert sentit perquè no tenen continuïtat lògica, podien haver estat substituïts per altres de nous i hagués estat el mateix. Fins i tot en Johnny Depp em va semblar menys graciós, ja sense res nou que mostrar com a Jack Sparrow.

Però al tanto, que el problema de la pel·lícula no és que sigui més del mateix, que a mi ja m’hagués estat bé, sinó que és el mateix més dolent. L’argument és pèssim perquè no té aquells tripijocs de les altres, on tots els personatges tenien els seus propis pactes personals i no sabies cap a on tirarien els trets (a mitges, no estem parlant d’Umberto Eco tampoc)

I el pitjor de tot, que és el pecat més gran que comet, és que és tediosa: la primera escena d’acció no succeeix fins als quaranta minuts, on intenten capturar una sirena, i ni aquest tros em va semblar excessivament emocionant. Es pot dir que les sirenes estan molt bones, sí, però no ensenyen ni els pits (no oblidem que és Walt Disney). Després tot és un viatge infinit cap a la font de la joventut. Fatal.

M’agradaria destacar una de les trames secundàries, una història d’amor entre una sirena capturada i un presoner que és un cristià devot (fins i tot ara, mentre escric aquestes línies, manca de sentit) perquè no té ni solta ni volta i serveix exclusivament per omplir el buit amorós que deixa l’absència de la Knightley i l'Orlando Bloom.

Al final arribo a la conclusió de què el problema principal d’aquest film és que no és entretingut i la finalitat d’aquest tipus de pel·lícules ha de ser entretenir. Només demano diàlegs amb gràcia, coreografies treballades (brutal la de la segona part en què en Jack, en Will i el Comodor lluiten dins un molí d’aigua que rodola pendent avall), efectes i imaginació, que van estretament relacionats. Jo ja sé què en puc esperar d’aquestes pel·lícules, i la trilogia ho dóna. En canvi, aquesta quarta part, l’única sensació que em va transmetre de manera constant va ser la de preguntar-me “Quan començarà tot plegat?”

Hagués jurat que per fer aquesta quarta entrega havien reduït el pressupost perquè ni els efectes, ni les lluites, ni res és millor que a les altres, però curiosament és la que ha comptat amb el pressupost més elevat de totes. Simplement increïble. Es pot destacar que és la única que no ha dirigit en Gore Verbinski, i potser el tio és un crack, no ho sé, però la seva filomografia no és que sigui la hòstia.

En conclusió, amb aquesta quarta entrega suposo que van voler veure fins on donava de si la història dels pirates i segurament els deu haver anat bé perquè deuen haver recaptat una bona suma de diners. Ara bé, des d’un punt de vista més o menys crític s’ha de dir que es nota excessivament que no estava preparada des d’un principi i que no han sabut trobar la manera de què no és notés. És un simple afegit, un apèndix, que podria haver estat una extremitat útil i s’ha quedat en un sisè dit del peu mal format.

27 de jul. 2011

Neurosis a l'Apolo Part II (o la gent és gilipolles)


En realitat això hauria d’haver format part de la crítica anterior però no em dóna la gana que un concertàs com el que van fer Neurosis hagi de tenir aspectes negatius per causes totalment alienes a ells.

El primer fallo van ser els teloners. No sé si els van triar ells o no, però em va recordar a l’època en què anàvem a razzmatazz a veure concerts, per allà el 2000, i no paraven de portar grups de merda per tocar abans dels que nosaltres volíem veure. En serio, o sigui, en serio no hi havia cap altre grup per tocar amb Neurosis? Jo vaig escoltar Karma to Burn quan vaig saber que venien i vaig pensar que si s’ho curraven encara podien fer quelcom interessant. Doncs resulta que van optar per la via de fer el mateix durant quaranta minuts que es van fer eterns. Quan vaig veure al bateria amb la timbala col·locada per sobre del seu cap i els plats a anys llum ja vaig pensar “Ui”. Però no per res, sinó perquè automàticament s’eliminava la possibilitat de què pogués fer res interessant perquè físicament no podia. La carència de varietat de recursos, la repetició constant de les mateixes escales i ritmes  i la poca tècnica el van convertir en un dels concerts més avorrits que he vist en els últims mesos. Ja per rematar-ho es fan dir instrumentals quan en realitat s’haurien de dir sense veu, perquè jo entenc la música instrumental com a música on no hi ha veu perquè NO FA FALTA, i aquest no és el seu cas.

L’altre gran decepció va ser el públic. Entenc que aquí generalitzo i que no tothom entra dins aquest sac, però la gran majoria era escòria. Quan un va a un festival sap que tard o d’hora s’haurà d’enfrontar amb la molèstia de les persones que hi són perquè no tenen res més a fer, però a l’Apolo, i tocant Neurosis, no m’ho podia ni imaginar. Suposo que esperava que el concert fos una espècie de reunió de persones dedicades al culte a la música per contemplar un dels grups més grans que ha existit dins el món del metal extrem.

Resulta que al final va ser una espècie de reunió de metaleros que no tenien res a fer i modernos que deuen haver sentit a dir que Neurosis són una de les influències principals de bandes com Explosions in the sky, Mogwai o Godspeed.

Això no em va molestar gens ni mica fins que van acabar la primera cançó i van començar la següent amb una intro que tenia un volum força baix. En aquest moment el barullo era igual que un dissabte a les cinc de la matinada. Va ser especialment molest i més si es té en compte que Neurosis en tenen molts de fragments de veu i guitarra. No m’agradaria semblar un melòman repel·lent (bé, de fet sí) però el tipus de música que fa Neurosis depèn de la interacció entre els fragments lents i els ràpids. La tralla cobra molt més sentit si abans s’ha escoltat amb atenció el què la precedeix i entenc que tot aquest rotllo del post-rock funciona igual.

Juro que hagués fet mal quan el tio estava cantant “My words were useless again” només acompanyat de la seva guitarra i m’havia de concentrar en sentir-lo perquè absolutament tothom al meu voltant estava xerrant. Lamentable i incomprensible. Collons, és que hi havia molt és silenci al concert de Leonard Cohen al St. Puto Jordi. I el pitjor és que la situació de pensar “Però què merdes...?” em va recordar al concert d’Isis, o al de Katatonia. Resulta que avui en dia la gent no pot estar en silenci durant dues hores seguides. Em sembla acollonant. Suposo que és per això que els d’Standstill opten directament per tocar en auditoris.

26 de jul. 2011

Neurosis a l'Apolo

"Neurosis desprenen una agressivitat tan poètica que si es transformés en violència física no seria una guerra, ni una baralla, sinó un assassí en sèrie amb un pla genial per poder-se recrear al màxim mentre mata una altra persona pel simple fet de matar-la."


La meva expectació sobre el concert de Neurosis a Barcelona era enorme i certa por em va assetjar al pensar que podia no ser tan èpic com jo esperava. Les raons que m’empenyien a creure això eren vàries: primer perquè jo havia posat el llistó molt alt; segon perquè les seves cançons, tot i sonar força naturals al disc, tenen una producció brutal que s’ha de saber transformar pel directe perquè no es trobi a faltar res; tercer perquè després de nou discos, varis splits i singles,  el repertori que es pot triar és molt variat, i més si tenim en compte que es tracta d’un grup que et pot portar de la més absoluta mala llet a la calma de dues notes durant varis minuts; i quart per l’ambient que es viuria a la sala.

L’escenari està preparat i ja només falta que els components del grup es posin els instruments. Jo estic parlant amb els meus acompanyants i deixo anar ”No crec que en facin cap del Through silver in blood”. Sona una timbala que reconec amb un sol cop i una nota que identifico: Locust Star. Penso callar durant tot el concert. Moc el cap quan em deixo endur pels bucles infinits que et fan entrar gairebé en trance. Envejo l’energia que desprenen.

Em paro i intento fer un anàlisi objectiu:  un so espectacular, precisió a l’hora de tocar els temes, molta més intensitat que al disc i desenes de minuts de calma per acabar arrasant amb els finals més intensos que s’han creat en els últims vint anys.

Imponents, bojos en ocasions, m’adono de veritat que el nom que tenen no és només per cridar l’atenció. No diuen res, m’encanta que els grups no diguin res, sense necessitat de parlar transmeten el missatge de “Ei, som Neurosis, ja ho sabeu i per això sou aquí, i so no us agrada foteu el camp”.

Temes de discos vells barrejats amb els més nous, alternant moments de màxima tralla amb la més absoluta calma, però sense perdre, ni en un sol instant, la mala llet.

Acaben amb Through silver in blood i amb un dels finals més apoteòsics que he viscut en directe, un d’aquells fragments que simplement et trastoquen: ser dins el tema i de sobte sentir un cop fort sortint de la PA, aixecar la vista i adonar-se que l’Scott Kelly té un trau al front d’on en raja sang. No pot haver-hi res més espectacular. El tio comença a picar el cap amb el micro i jo penso que no tindria cap problema en fer qualsevol disbarat si ell m’ho ordenés en aquest moment.

Les projeccions, sense ser espectaculars, serveixen de teló de fons del grup, que en cap moment es deixa de veure, i creen una textura i una gamma de colors adient pel tros de concert que es duu a terme.

Surto d’allà amb una descàrrega d’energia brutal, cansat i amb una satisfacció que rarament puc aconseguir. Simplement espectaculars. Tinc la sensació d’haver viscut alguna cosa molt gran, alguna cosa que recordaré durant molt de temps.

20 de juny 2011

Jo i els After Feed-Back

Havia de ser l’any 1997 quan per primera vegada els vaig veure en concert en una festa major de Manlleu, quan encara es feia a sota el pont de Can Molas. Jo tenia dotze o tretze anys, havia convençut als meus pares perquè em deixessin sortir amb en Marçal i hi havien accedit tot i saber que no hi havia gairebé ningú més de la meva edat que es quedés podulant en solitari fins més tard de les dotze. En aquell moment no sabia el nom del grup que estava tocant i només sé que eren ells perquè el cantant portava un telèfon en comptes d’un micro. D’això me’n vaig assabentar uns anys més tard i va ser com un moment d’il•luminació, d’encaixar una peça del passat. No recordo pràcticament res més, en aquell moment jo ni escoltava música. No ens vam emborratxar.

Un any o dos més tard anàvem caminant pel costat del pavelló quan vam veure que hi havia moviment en una carpa. Ens vam acostar i vam comprovar que hi havia un concert programat. Una nova trucada als meus pares per demanar que em deixessin tornar més tard i cap al concert. Era la presentació de la maqueta i, si no vaig molt errat, l’entrada valia 200 pessetes, 500 amb Cd. Aquest cop també hi havia en Parés. Els teloners eren els S&S Players, que tocaven hardcore melòdic. Hi havia un bon percal muntat des del punt de vista d’un xaval que no havia assistit mai a cap concert: gent tirant-se de l’escenari, el públic fotent-se pinyos, els de l’escenari saltant... tota una experiència. Al sortir del concert, mentre caminàvem per davant les naus industrials de General Cable, parlàvem de com havíem de muntar el grup: en Parés a la bateria, en Marçal al baix i jo cantant (sort que no va ser així (en aquell moment)).

A la setmana següent vaig anar al Mallot de la Margot a comprar-me la maqueta Your toy is broken i me la vaig passar a cinta de casset per poder-la portar amb els walkmans. Allò va coincidir amb la sortida del Follow the leader de Korn, del primer de Soulfly, el Full circle de Pennywise, el 666 Motor Inn de Satanic Surfers, etc.

A l’any 2001 After Feed-back treien el primer disc titulat The first emotion. La meva intenció no és fer un anàlisi de cada disc, ni molt menys, però amb aquest àlbum encara ara penso que es van posar a un nivell per arribar on fes falta: hi va haver grups americans que van treure discos molt pitjors i van sonar a nivell mundial. Tampoc vull començar un debat sobre si és més difícil fer música aquí o no. Segurament els canals de distribució d’EUA, per exemple, són molt millors, però alhora hi ha mil grups i la competència ha de ser bastant mortal.

Durant la gestació del nostre propi projecte vam assistir a un assaig seu. A la nostra colla hi venia l’Anna Muñoz, germana d’en Toni, cantant d’aquella època. Vam arribar allà, primos com érem, sense saber ben bé si molestàvem o què (s’ha de pensar que per nosaltres era algo molt serio tot allò) i ens vam asseure al sofà a escoltar els temes. Sort que als assajos es toca i ja està. Vam sortir-ne amb una eufòria increïble.

Al 2001 formàvem el nostre propi grup i evidentment ells eren una de les nostres influències. Des del principi ens van convidar a tocar amb ells quan se’ls presentava l’ocasió i ens van fer créixer en aquest aspecte perquè no és fàcil fer concerts ben parits per un grup novell, apart que ens deixaven el què fes falta, dipositant una confiança en nosaltres que és molt d’agrair.

Nosaltres, tot i tenir altres influències, ens emmirallàvem amb ells. Recordo els brakes que vaig començar a fer, copiats de l’Àlex, que sort que és súper bona persona perquè qualsevol altre hagués pensat “Què fa aquest copiant tots els meus brakes”.

Amb el pas del temps la confiança es va convertir en amistat i bona gent com són ells ens ajudaven en el què fes falta, per exemple en la presentació de la nostra maqueta a les Dames de Manlleu. Nosaltres, que som així d’avispats, vam llogar un equip de veus de 4.000W i no sabíem ni com connectar una etapa de potència. El senyor Molet ens el va muntar i vam haver de demanar a l’Eloi i a en Rutx que ens fessin de tècnics. Amb el caos de tot plegat van haver de sopar un entrepà mentre encara feien proves de so a Víctimas de la Monotonía. No ens ho han retret mai i es van negar rotundament a acceptar els diners que els volíem donar després del concert.

Amb el segon disc semblava que les coses havien d’anar a més: tenien discogràfica, un lloc on gravar, una formació sòlida, un públic prou nombrós que els seguia i havien situat el seu nom en els primers llocs del panorama estatal. Apart s’havien fotut un fart de fer concerts de la hòstia per tota la Península Ibèrica i en diversos llocs d’Europa.

En un moment donat van tenir l’oportunitat de tocar davant dels representants d’una de les discogràfiques de metal més importants a nivell mundial. Als responsables del segell els va convèncer la proposta, però no els van agafar. Allò va ser el final.

Pot haver-hi gent que pensi que no n’hi ha per tant: jo crec que n’hi per tant i per més. No eren un grup de persones que quedaven per tocar en el seu temps lliure, sinó un grup de persones les vides de les quals giraven entorn al grup. No és fàcil tenir aquesta perseverança i poca gent valora les coses que un pot deixar passar per una passió que només neix de la il•lusió que un hi posa. Per acabar-ho d’adobar, un grup no és una cosa d’una sola persona, sinó de vàries persones que en certa manera han de sincronitzar les seves vides per tirar endavant el projecte. Aquí aprofitaré per colar una frase d’Standstill que trobo encertadíssima per a l’ocasió: “Vamos a medir cuál es, si es, distancia entre la amistad y la infinita complicidad”. Per molt maco que pugui semblar, fins i tot hi haurà gent que ho trobi mono, aquest grupet d’amics de gairebé trenta anys tocant, és una cosa que crema de mala manera. Per això mateix el moment en què pots fer el salt i no funciona és un bon moment per replantejar les coses.

Quan em vaig assabentar que es separaven, no diré que una part de mi va morir perquè és una expressió que utilitza la gent que vol fer poesia o expressar un sentiment i no sap com fer-ho, però hi va haver certa sensació de desemparament. Tot i que la nostra música ja havia tirat per camins força diferents, ells continuaven sent un referent, potser no tan a nivell musical, però sí a la manera de fer les coses. Jo sempre dic que en aquest país tenim la gran putada, sobretot els grups de metal, de no saber cap a on mirar ni quin camí intentar seguir per arribar a consolidar un projecte musical. I no és que no hi hagi bons grups, sinó que no n’hi ha ni un que estigui situat aquí per la resta del món. Sé que les posicions geogràfiques són poc importants, i menys amb internet, però què vols que t’hi digui, haver nascut en un lloc on estàs a deu minuts del local d’assaig d’un grup que fa gires mundials cada any, segurament ajuda a enfocar el teu propi projecte.

Per això mateix el dia del concert de comiat em vaig sentir dessolat. No només plegava un grup que ja era amic, sinó que a més a més m’agradava. Apart, i això ho he anat pensant amb el pas del temps, la seva dissolució portava implícita la idea de què ningú d’aquí no podria fer mai res. Vull dir, si ells no ho havien d’aconseguit, qui collons ho havia de fer? No estic dient que sigui impossible, és clar, però en aquell moment, fins i tot sense pensar això directament, sí que hi havia la sensació d’un fracàs col•lectiu. Érem molts els que volíem que tiressin endavant, per ells, perquè crèiem que s’ho mereixien, però també per nosaltres. Si arribaven a algun lloc tots podíem dir “Ho hem aconseguit”.

A nivell comarcal tinc clara la seva influència en alguns àmbits, com el naixement d’alguns grups, i en d’altres no sé explicar amb precisió si va ser una casualitat, o una conseqüència, però des de la seva separació no s’han tornat a omplir llocs com el Bac-art amb grups que no siguin excessivament famosos. Mentiria si digués que hi ha menys concerts perquè hi ha gent, com la de l’Eclèctic o la de la Jazz-Cava, que s’ho està treballant, però el panorama ha canviat, ja sigui per bo o per dolent. L’assistència als bolos considero que és menor en nombre, però alhora és més fidel.

Amb la perspectiva del temps suposo que és massa fàcil dir “Haurien d’haver fet allò”, o haurien d’haver aguantat una mica més. Però en el moment van fer el què van creure oportú i la cosa no va acabar de rutllar per causes alienes a ells. No crec que haguessin pogut fer res més. Ho van donar tot i no va acabar d’anar bé.

M’agrada saber que alguns dels components han creat Eikostate i que estiguin al món de la música per acabar de fer el pas que no van poder donar amb After Feed-Back. L’estil que ara fan pot agradar més o menys, però sempre val la pena veure’ls en concert perquè toquen amb una precisió que fa enveja. A veure si d’aquí un temps puc fer la continuació d’aquesta referència en la qual digui “Hòstia puta, per fi ho van aconseguir”.