30 de gen. 2011

El vagó

Fa un parell de dies em van deixar llegir uns textos d'en Karl Valentin i ahir vaig fer això mentre anava amb tren. Només és una basta imitació basada en fets reals, però m'és igual.

Dues noies pugen al vagó amb centenars de bosses de diverses botigues de roba, ho sé perquè ho posa a l’exterior de les bosses, o sigui, no a fora flotant a l’aire, sinó a la part de la bossa que dóna a l’exterior, i pugen, les dues tenyides de ros, amb unes celles més fosques que la nit, metafòricament parlant, i s’asseuen en un seient, en un cada una, evidentment, d’aquests que quan no hi ha ningú es pleguen sols, i no és que tinguin vida, sinó que funcionen amb un mecanisme que deu ser senzill però que, sincerament, no sabria explicar, ni construir és clar, però que estic bastant convençut que funciona amb molles, que, per cert, són un invent força interessant. Resulta que les rosses amb celles fosques s’asseuen i deixen les bosses a terra, al terra del vagó s’entén, perquè si les deixessin en un altre terra elles marxarien i les bosses es quedarien, i no és fàcil que una bossa es quedi, i molt menys quan fa vent.

El tren arrenca amb les dues noies i els centenars de bosses, i cadascuna d’elles té una pasta i una ampolla de coca-cola de litre, cada noia vull dir, i a mi em sembla excessiu per una sola persona, em fixo en les seves cames i entenc perquè porten la talla de pantalons que porten, i s’acaben les respectives ampolles, o si més no el líquid de dins, perquè estan gordes però no crec que mengin plàstic encara.

El meu seient, que també és dels que tenen un mecanisme que el plega, està més avall del normal i penso que és culpa de gent com aquesta que jo ara estigui mal assegut i que em faci mal l’esquena, i reflexiono seriosament sobre la necessitat de comentar-los el meu problema, un problema que deixarà de ser meu quan baixi del tren i que passarà a ser de la persona que pugi i prengui la mala decisió de seure en aquest seient, a no ser que després em faci mal l’esquena, que significarà que el problema és tan meu com de la persona que estigui asseguda al seient i si després aquesta té mal a l’esquena, i així successivament, pot ser un problema de centenars de persones, gairebé mundial.

La veu que surt de l’altaveu, que no és que surti disparada com una bala, perquè encara faria mal a algú, sinó la veu que emet l’altaveu, però que l’altaveu només amplifica perquè el que l’emet és un reproductor, anuncia una parada i elles s’aixequen, agafen les bosses i es preparen per sortir. El tren s’atura, no per voluntat pròpia suposo, i elles premen un botó que activa un mecanisme que tampoc sé explicar i que ni estic segur que funcioni amb molles, que obre les portes, i baixen.

El conductor posa en marxa el tren i tinc la sensació que anem més ràpids que abans, i quan miro a través de la finestra, que no travesso literalment perquè és sòlida, i jo puc ser un fantasma però no travesso res, sinó que la meva vista veu l’exterior perquè la finestra és transparent, doncs miro per assegurar-me de si anem més lleugers i no puc dir amb seguretat si som nosaltres que ens movem a través del món o si en realitat estem quiets i és el món que es mou al nostre voltant.