27 d’abr. 2012

Finals apocalíptics I: Portishead i Cult of Luna


Ja fa dies que porto pensant i preparant una sèrie d’articles parlant d’un tema que sempre he trobat fascinant i una font de creativitat molt important en els grups de rock i metall: els desenllaços de les cançons, concretament els desenllaços que arriben a tenir tanta importància dins del tema que pràcticament són, sinó l’essència de la cançó, un part fonamental de la mateixa.

Concretament em vull centrar en un tipus de finals. Aquells finals que, a part de ser molt bons, tenen una èpica tan brutal que sembla que el món s’hagi d’acabar en qualsevol moment.
Ja d’entrada vull aclarir que parlaré de cançons que m’agraden molt. Però molt. Us aviso que en cap moment seré objectiu. M’heu d’imaginar a mi assegut a un seient qualsevol de l’EixBus escrivint l’article al mateix temps que escolto la cançó a tota hòstia amb els meus cascos Panasonic RP-HTX7 i em masturbo brutalment en mig d’un trance epilèptic de headbanging.

Portishead – Machine Gun


Començaré parlant de Portishead. Fins fa relativament poc desconeixia el trip hop i l’escena de Bristol de mitjans dels 90, a excepció d’algun cd de Massive Attack. De fet, ara tampoc conec gaire ningú més que Tricky, Massive i Portishead, però com a mínim sé de la seva existència. Però deixant a part la resta, Portishead és tan fotudament bo, tan emotiu, tan minimalista, i esta tot tan ben fet i amb tan bon gust que em voldria morir. El Dummy és el clàssic, efectivament, però el Third li dona mil voltes. S’han fet grans, i es nota. I és que des del Dummy, que és del 1994, fins a aquest, que és de 2008, han passat una bona colla d’anys. I mira que entremig s’han dignat a treure ni més ni menys que UN TRIST cd, per allà el 1997 (aquest encara me l’he d’escoltar) i bé, un cd/dvd en directe molt bonic, a NYC i amb orquestra, al 1998. Però vaja, que 10 anys d’espera no son res si el resultat és el THIRD.

El tema Machine Gun és d’un minimalisme brutal, aclaparador. Crec que és una de les coses més grans i belles que mai han fet. La base és simplement brillant. I el final. Quin final.
El tema es desenvolupa sobre una base rítmica molt simple, despullada de qualsevol ornament superflu. Després de la part vocal comença una divagació dels beats exquisida, seguint estrictament el mateix patró que la resta de tema. És molt interessant el fet de mantenir un mateix patró rítmic durant tota la cançó, un patró molt senzill, i que només variant el so de cada beat es pugui construir una cançó de tanta qualitat com aquesta.

Quan aquesta recerca de sons sembla que ja no pugui anar a més, que s’hagi d’acabar de aquí, recuperen els beats inicials i entren amb un teclat al més pur estil Vangelis. Només de sonar la primera nota veig davant meu les imatges més aterradores de la fi del món, escenes d’una terra devastada per Skynet, visions d’un planeta cremant més que el propi sol, naus en flames més enllà d’Orion, raigs C brillant en la foscor prop  de la Porta de Tannhäuser. És hora de morir.

Cult of Luna – Arrival



És molt possible que aquest tema del The Beyond tingui el final apocalíptic per antonomàsia. És que és tan bo, cagum la puta, que no puc evitar que em caiguin unes quantes llagrimotes cada vegada que l’escolto. Que fills de puta. Quina ràbia que em fa la gent que ha fet coses tan grans com aquestes. Cult of Luna em fan moltíssima ràbia, igual que, tot i que no vingui gaire al cas, Muse. Muse també em fan molta ràbia.

Tot i no haver arribat als nivells de pulcritud i maduresa compositiva i sonora de l’Eternal Kingdom, la seva última joia, crec que mai han aconseguit tornar a fer una música tan visceral, emotiva i trallera com en el The Beyond. És el disc més desfassat que han fet fins a dia d’avui, sense cap mena de dubte. Amb el següent disc, el Salvation, ja es van amansar una mica, acostant-se més al post-rock, però amb temes molt brutals com Adrift o Leave me Here. En el de després, el Somewhere Along the Highway, pel meu gust ja es van tornar excessivament post – tot i que es van tornar post molt a la seva manera-, fent temes llarguíssims i que, tot i haver-hi peces que m’encanten, com Back to Chapel Town, crec que ja és una mica massa anal tot plegat. En l’últim cd ja em van fer més content. A veure com serà el pròxim.

Però anem al tema que anem. ARRIVAL és el tema amb el millor passatge que han fet mai. No dic el millor tema, perquè em fotria en un fregat que no sabria com sortir-ne, ja que SÓC MASSA FAN de Cult of Luna i d’aquest disc com per destacar una cançó per sobre una altra. Però el final d’aquest tema és el que he escoltat més vegades i el que m’ha fet vibrar més de tot el que han composat fins al moment.

El final va més o menys així. Primer desenvolupen tot el cos del tema, que no deixa de ser una cançó absolutament típica dins del disc The Beyond i segurament si no fos per la part final seria un tema que, tot i ser molt bo, no destacaria per sobre la resta. Però després del cos del tema, arriba el minut 3:49. Cal deixar clar que estem parlant d’un tema de 9:34 minuts, 3:49 minuts dels quals son el COS DEL TEMA, i els 5:43 minuts restants son ni més ni menys que EL FINAL. Només amb aquesta dada ja ens podem fer a la idea de la magnitud de la peça.

Arribat aquest minut doncs, el tema fa una baixada d’intensitat, iniciada per una sèrie d’acords penjats que progressivament van disminuint en distorsió i força, preparant un passatge instrumental relaxat, amb una base de bateria molt simple acompanyada d’uns acords sense distorsió que es van repetint de forma continuada. A mesura que va avançant, apareix una guitarra insinuant una melodia molt simple que progressivament va agafant importància i intensitat, fins que boom! comença l’apoteosi; la melodia que ens havien presentat és la que ara porta el fraseig principal, composat en forma de bucle de dos fragments que em posa la pell de gallina cada vegada que l’escolto. És brutal com la intensitat va creixent només amb el simple fet d’anar repetint en bucle dues parts, sense afegir-hi res més. I just quan la tensió ja és irresistible, el tema fa l’explosió final. Arribats a aquest punt l’únic que podem fer és restar de genolls, astorats davant la grandesa que estem presenciant, amb el puny enlaire, i en un mar de llàgrimes d’emoció corejar com uns desesperats les línees de veu, estripades com unes filles de puta, acompanyades de la progressió d’acords més brutal i emotiva de la història del hardcore i el metall moderns.



Aquí hi vull afegir aquest video, del qual estic absolutament enamorat. És de quan Cult of Luna van venir a tocar al St Feliu Fest, que va ser precisament quan estaven presentant el The Beyond. La qualitat del video i del so és pèssima, però la seva grandesa resideix no només en que siguin els Cult of Luna tocant al puto St Feliu Fest, sinó que és l’únic directe que corre per internet on hi ha enregistrada ni mes ni menys que la part final de l’Arrival, del minut 3:49 al 9:34. Que bé, tu.

25 d’abr. 2012

CRiT!!!!!!!!!!!!!!!!

HELLO!!!!!!!!!!!!!!!!

FA MÉS DE DOS ANYS QUE NO PUBLICO A CRIT'EM ALL I HE CANVIAT EL DISSENY I EL NOM DEL BLOG SENSE EL CONSENTIMENT DELS COL·LABORADORS!!!!!!!!!!!!!!!!

22 d’abr. 2012

"El infinito en la palma de la mano" de Gioconda Belli

Recordo que fa anys, quan vaig acabar de llegir “El Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo, em va quedar la sensació de voler que aquella novel·la no fos ficció, sinó un capítol més de la Història de la humanitat. Les aventures de l’Alba i en Dídac van ressonar dins meu com si percebés que realment aquelles persones fossin les arrels del meu propi arbre genealògic. La setmana passada, llegint “El infinito en la palma de la mano” aquella sensació va retornar-me de ple. En aquesta breu novel·la, Gioconda Belli es posa a la pell d’Adam i Eva per descriure els seus pensaments, les seves inquietuds i la seva adaptació al món post-paradís.

En la primera part de l’obra utilitza una estètica poètica per relatar amb originalitat les poques coses que la Bíblia explica d’aquests personatges: l’aparició d’Adam, l’exploració del paradís, el naixement d’Eva d’una costella del primer...

“Más tarde recordaría el cuerpo abriéndosele, el tajo dividiéndole el ser y extrayendo la criatura íntima que hasta entonces habitara su interior. Apenas podía moverse. El cuerpo en su encarnación de crisálida actuaba sin que él pudiese hacer más que esperar en la semi-inconsciencia por lo que fuera que sobrevendría”

Amb un enfocament clar cap a la figura d’Eva, destacant el seu desig de coneixement, Gioconda Belli replanteja els rols masculí i femení i escriu de nou el capítol del fruit prohibit per deslliurar-lo de pecat i convertir-lo en l’inici de la vida. Eliminant un sentiment de culpa que els personatges (i els 2000 anys d’història cristiana) li atorguen, Eva justifica la seva decisió com un punt de partida a favor del coneixement i la llibertat: “Te lo dije. Él quería que yo comiera la fruta. Eso me hizo sentir. Quiere saber qué resultará de nosotros. Para eso nos hizo libres.”

Amb una tècnica admirable relata el cataclisme que els separarà del paradís i els condemnarà a sobreviure a la terra prescindint de la immortalitat i l’equilibri originals. Des de dins de la pròpia ment dels dos protagonistes veiem com aprenen a entendre i gestionar el desig sexual, la set, la gana, la por... De vegades perceben el coneixement com una il·luminació, de vegades a base d’observar la resta d’animals. El primer embaràs dels bessons trasbalsa la parella, un fet fins aleshores tan desconegut és gestionat amb gran imaginació.

“Eva temía que aquel mar interior la inundara. (…) No sabia qué era lo que se agitaba en su interior, ni si aquel estado era pasajero o definitivo. Su temor más grande era vomitar un día de tantos un monstruo marino, una nueva especie que se los comería a ella y a Adán para habitar él solo aquella tierra donde para sobrevivir quizás se requería más ferocidad de la que ellos eran capaces”.

Gioconda Belli és una escriptora nicaragüenca que al llarg de la seva bibliografia aposta pel ressorgiment d’allò femení en els espais tradicionalment masculins i amb aquest objectiu profunditza en les sensacions, el respecte i l’amor que envolten les tasques de protecció i aprovisionament per la família. Adam i Eva seran els encarregats, segons paraules de la Serp, de definir el Bé i el Mal i les reflexions a aquests dilemes típicament cristians estan plenes de matisos i plantejaments en clau femenina.

La segona part del llibre, “Creced y multiplicaos”, tanca ràpidament la novel·la i potencia la part dramàtica de la història. Progressivament va deixant de banda les explicacions de l’adaptació i la supervivència de la família (ara ja amb dues parelles de bessons) i condueix les reflexions espirituals i filosòfiques cap als nous sentiments i relacions que el creixement dels petits comporten. Es comença a fer patent que d’ells en depèn el futur revelat de poblar el món, però els nous designis d’Elokim (el nom amb què es designa a Déu) provoquen un desenllaç fatal, que amb gran enginy l’autora condueix cap a un equilibri entre l’explicació de la Bíblia i la teoria de l’evolució de Darwin.

I en aquest joc final, Belli et porta a qüestionar-te de quina de les dues branques neix i creix la humanitat. I sabent que res va existir i que tot és metàfora, vull creure que és el llinatge d’Aklia el que ha arribat fins als nostres dies.

19 d’abr. 2012

Today Is The Day: Pain is a warning, Rock-&-Roll i estripats aguts


Fa poc escoltava el disc titulat Kiss the pig (2004), del qual n’és un bon exemple el tema Why They Hate Us, i em preguntava què més havien creat els components del grup amb un dels noms més ben parits de la història, Today Is The Day. Així que em vaig posar a investigar, o sigui, vaig entrar a la Wikipedia, i vaig comprovar que havien tret dos discos més, l’Axis of Eden (2007) i el Pain is a warning (2011).



Per aconseguir-los ho vaig tenir tan fàcil (no tan fàcil, perquè vaig tardar una estona a trobar links que funcionessin) com buscar-los per blocs de freaks (amb noms molt nihilistes) i, un cop descarregats, me’ls vaig posar a l’Ipod. No sé per quina raó (perquè normalment ho hagués fet al revés) vaig començar per la seva última entrega, el Pain is a warning. I he de dir que me’l vaig estar escoltant tota la tarda sencera (i que he creat el paràgraf amb més parèntesis per frase de la història).

Jo esperava que Today Is The Day haguessin tret un disc d’aquests estranys tan seus, amb blast-beats, ritmes raros, crits aguts, fragments Sludge, alguna guitarra arribant al llindar del Black-Metal i un so brut en general. Les meves expectatives es van trencar de tal manera que vaig haver d’entrar a planes oficials per assegurar-me que no m’havia baixat un fake.

No és d’estranyar que pensés que podia ser que no fos seu si la millor descripció pel disc és Noise-Rock (ho vaig veure en algun bloc, no m’ho he inventat jo). En general tot està impregnat de riffs Rock-&-Rolleros combinats amb els crits tan característics del grup. Per mi aquest és el primer single del disc i el que és més bon exemple del que acabo de descriure. 


Alhora m’han sorprès amb algun fragment de caire més Crust i m’han arribat a entusiasmar amb un parell de temes lents, dels quals jo destacaria This is you, que està impregnat de flaire surenya. 


En resum, pels amants dels discos anteriors del grup pot semblar massa accessible, però jo el trobo d’un bon gust increïble i han aconseguit crear un disc de Rock-&-Roll sense perdre la personalitat, cosa que no deu ser fàcil quan el nom del teu grup és Today Is The Day. Un disc que m’ha sorprès molt positivament i que afegiria sens dubte a la llista de 10 millors discos del 2011.

Ja per acabar us deixo amb un dels temes que tanquen el disc.