5 de juny 2012

Adelante Bonaparte, d'Standstill: immens


Potser vaig tard si tenim en compte que l’Adelante Bonaparte és un disc que va sortir el 2010. Però potser també és cert que moltes de les crítiques que es van fer d’aquest disc poc després de la seva sortida no podien ser del tot vàlides perquè es tracta d’una proposta musical que necessita temps i moltes escoltes. Un disc que fins i tot pot arribar a demanar un cert esforç. Ara bé, un esforç que després es veu recompensat per la comprensió d’una obra que omple moltíssim. No calien dos anys per fer la crítica, està clar, però com que el dia 8 de juny Standstill fan l’últim concert de presentació de disc, no és un mal moment per parlar-ne.

A nivell molt bàsic, el primer que pot cridar l’atenció d’Adelante Bonaparte és la seva segmentació en tres mini discos. Aquesta divisió respon al concepte de fons (del qual ja parlo més endavant) i comporta la necessitat, menys banal del que sembla, d’haver de canviar dues vegades de disc en menys d’una hora. Aquest requisit provoca que l’oient estigui més atent, no només per saber quan ha de canviar de disc, sinó perquè amb intervals de mitja hora de música és més difícil perdre el fil. Això també fa que hi hagi pauses que permeten digerir amb més facilitat les cançons escoltades.

Si entrem a mirar el contingut dels tres discs crida l’atenció el nombre de cançons, vint en total, que es poden dividir en dos grans grups: els temes convencionals i els passatges de pont.

En el primer grup s’hi inclourien les cançons que juguen amb una estructura més formal, amb estrofes, tornades i fragments que es repeteixen. Les que responen a aquestes característiques es defineixen per la recerca dels sentiments a través de la sensibilitat musical. 

Les que fan de pont es poden considerar les més experimentals. Són cançons que no tenen estructures formals i que en algunes ocasions només són una sola idea anar-se repetint. Algunes juguen amb sàmplers i d’altres amb instruments menys corrents. Molt destacable la feina amb gravacions antigues en què se senten, per exemple, un pare i el seu fill parlant i que, encara que tu no els coneguis de res, aconsegueixen transportar-te a la teva pròpia infància. 




La gràcia, evidentment, rau en entendre les cançons i el seu ordre dins el disc. Un cop te les saps de memòria i les escoltes seguides t’adones que tot és fruit d’un treball immens que es repeteix incessantment dins el cap.

Per acabar-ho de completar hi ha les lletres. Unes lletres de les quals puc dir que són sinceres i punyents. De fet els dos conceptes es complementen perquè és la sinceritat en els temes que tracten que fan que siguin punyents, i al ser punyents són molt sinceres.

La barreja de metàfores “la cabaña no se hundió”, de moments directes “luego en el funeral, todos de pie, hay un señor que habla de no sé qué” i de declaracions d’intencions “otro desengaño más y me voy a lanzar al new age”, abasta molts elements de la vida que cadascú pot interpretar de manera més o menys diferent.. A mi, per exemple, em fan pensar en la meva vida, la meva vida en relació als altres i la vida dels altres en relació a la meva. 


El tema de fons de l’obra és la vida del personatge anomenat Bonaparte, començant per la seva mort, passant per la seva maduresa i acabant amb el seu naixement (i d’aquí la divisió lògica en tres parts: inici, nus i desenllaç).

Arreu hi ha una nostàlgia i una consciència de la finitud de la vida que, a vegades, costa d’empassar. Per això hi ha moments concrets que es fiquen dins la pell i deixen un cos molt estrany. I tot i això tenint en compte que és un disc positiu.

Standstill han aconseguit crear una obra digne d’admiració que tothom hauria d'intentar escoltar vàries vegades. Pot ser que no agradi la primera, o que no agradi mai, però si es té un interès en la música val molt la pena fer l’esforç, encara que només sigui per analitzar-la i comprendre la feina que hi ha al darrere.


Rooom, Adelante Bonaparte en directe

El dia 8 de juny Standstill fan per última vegada l’espectacle Rooom que és el concert de presentació amb projeccions de tot el disc. Poso l’enllaç però si s’ha d’anar al concert no recomano per res veure’l perquè és una experiència que si et ve de nou és molt més potent. Aviso. També aviso que totes les persones amb qui el vam anar veure repetirem a l’Auditori. 



No em vull estendre gaire en explicar el concert. Només diré que totes les cançons cobren una nova dimensió, molt més emotiva i molt més potent. Quan penso en aquella experiència esbosso un somriure tonto que delata com va calar en mi tot allò. Recordo està assegut i no poder parar de picar-me la cuixa al ritme de les cançons, la pell de gallina constant i les ganes de cantar amb ells les cançons. Va ser de les experiències més grans que he viscut en relació a concerts.

Des d’aquí només els hi puc desitjar molta sort, una sort que desitjo sense cap mena d’altruisme, una sort que desitjo només perquè jo sento la necessitat imperativa de pensar que persones que poden arribar a fer una obra d’aquesta magnitud han de poder gaudir d’un prestigi que els permeti continuar creant.