29 d’ag. 2012

En el balneario, de Herman Hesse - Sóc tan especial, tan... únic



En el balneario és la primera novel·la de Herman Hesse que llegeixo. Sé que no és la seva obra de referència, però un dia que havia acabat el llibre que portava la vaig trobar i, com que vaig veure que no era llarga, la vaig començar. Prèviament ja m’havia format una idea de l’ autor a base de comentaris i de les persones que el recomanen i no m’havia atret gens ni mica (per això tampoc no he llegit el Llop estepari).

L’argument de l’obra és més aviat simple: el protagonista, que és el propi Hesse, visita un balneari a la ciutat de Baden per tractar-se una ciàtica i allà es troba amb un món que encarna les pitjors qualitats de la humanitat, al qual s’ha d’adaptar si vol seguir el tractament.

Abans de continuar vull deixar molt clar que cada paraula que escrigui estarà vinculada obligatòriament a la meva realitat i els meus judicis no poden ser vàlids per l’època en què va ser escrit el llibre. Igual que les persones que avui en dia se senten identificades amb l’autor, en realitat traslladen el seu pensament a l’actualitat, de manera que el transformen, jo, al criticar-lo, faig el mateix.

La novel·la es pot dividir en tres grans blocs: el primer és la seva arribada al balneari i el seu anàlisi del grotesc que representen els malalts de l’hotel; el segon tracta sobre la seva integració al lloc i l’auto-crítica que es fa per aquesta integració; l’últim és l’enfrontament a la malaltia i la recuperació del jo.

En la primera part, o sigui, a l’arribada, Hesse es presenta com un personatge maniàtic que ha de fer els possibles per adaptar-se a un context com el d’un balneari si vol guarir la seva malaltia.

“Para las personas normales, elegir una habitación de hotel es una pequeñez, un acto vulgar y corriente en el que no interviene para nada el afecto y que sólo requiere un par de minutos. Para nosotros, sin embargo, los neuróticos, insomnes y psicópatas, este acto banal fantásticamente sobrecargado de recuerdos, afectos y fobias se convierte en un martirio. El hotelero amable, la simpática empleada de recepción que, atendiendo a nuestro tímido y urgente ruego, nos enseñan y recomiendan su «habitación tranquila», no adivinan la tormenta de asociaciones, de temores, de ironías y reproches que provoca en nosotros esa palabra fatal. ¡Oh, qué bien, o mejor dicho, con qué terrible precisión, con qué detallada exactitud conocemos esta habitación tranquila, este escenario de nuestros más angustiosos sufrimientos, de nuestras más dolorosas derrotas, de nuestra más secreta humillación! ¡Con qué falsedad y alevosía, con qué aspecto demoníaco nos miran estos muebles benévolos, estas alfombras bienintencionadas, estas risueñas paredes de papel pintado! ¡Qué sombría y abrumadoramente hostil se nos antoja la puerta de comunicación con la habitación contigua, que de modo nefasto se encuentra en la mayoría de estas habitaciones, casi siempre consciente de su perverso papel y por ello vergonzosamente oculta tras una cortina! ¡Con qué dolor y resignación levantamos la vista hacia el techo enjalbegado, que en el momento de la inspección siempre ofrece una sonrisa hueca y maligna y que después, por la noche y por la mañana, retumba con los pasos de los huéspedes del piso superior, ay, y no sólo con los pasos, que por ser conocidos no son los enemigos peores! No, sobre esta superficie blanca e inofensiva resuenan a la hora de la fatalidad, como también a través de las delgadas puertas y paredes, ruidos y vibraciones inesperadas, botas y bastones que caen al suelo, golpes fuertes y rítmicos (que indican los prescritos ejercicios gimnásticos), sillas derribadas, un libro o un vaso que resbala de la mesilla de noche, el traslado de maletas y muebles.”

Aquest fragment és un bon exemple de les dues vessants fonamentals que es repeteixen durant tota l’obra. Per una banda hi ha l’anàlisi crític fet amb força sentit de l’humor del que es va trobant. Les observacions sarcàstiques que fa de la resta de persones deixen clar que ell no forma i no pot formar part de tot aquest univers, des del seu punt de vista, tan vulgar: persones sense energia que s’arrosseguen pels voltants de l’hotel esperant el proper àpat o la propera sessió terapèutica. Els pocs entreteniments que s’ofereixen pels voltants són grotescos als seus ulls, i tampoc no vol participar-hi per res.

L’altra vessant és l’anàlisi que fa d’ell mateix i que es pot resumir amb les paraules “Sóc molt especial”. És cert, se sent un espècimen estrany, i no para de repetir-ho durant tota l’obra. Divaga sobre la seva manera d’entendre la vida, sobre la importància de la natura, sobre el misticisme i la soledat, sobre les necessitats bàsiques que necessita per ser ell mateix, però per sobre de tot no para de comparar-se amb la societat perquè a tothom li quedi ben clar que ell és únic.

Arriba un punt en què no puc evitar imaginar que si Hesse hagués viscut avui en dia seria el tipus de persona que tindria facebook per poder penjar les seves fotos de soledat perquè l’altra gent pogués comentar com n’és d’especial. I és que sembla que perquè el seu misticisme sigui vàlid necessiti l’aprovació (o desaprovació) dels altres. Em fa pensar en l’estúpida que em sembla la gent que critica les aglomeracions i defensa l’autosuficiència des d’un pis de l’Eixample, o en les persones que se’n van a viure a una casa de pagès per ser més ecològiques i després necessiten un cotxe per a cadascun. Toca’t els ous.

Quan penso en la seva situació m’adono que no és tan estrany tenir una sensació de descontextualització en un lloc com el que planteja, i tenir-la, no és, ni de bon tros, indici de ser especial. La majoria de nosaltres ens hem sentit imbècils en el bufet lliure d’un hotel de Salou, però si hi ets, et fots o marxes. La seva actitud hostil envers el seu voltant em cansa, i acabo pensant que en comptes de compadir-se com ho fa podria fotre el camp i rebentar-se les venes amb heroïna. Però no, perquè ell tampoc no pren drogues, ni beu alcohol. La seva dependència del context fa que el trobi ridícul en ocasions, però per sobre de tot, dèbil. Penso que en un lloc com el que es troba seria més interessant que explotés al màxim la seva personalitat, tal i com va fer Hunter S. Thompson a Las Vegas. Però és clar, per justificar la seva manera de ser ha de posar-s’hi en contra, i precisament per això la seva ètica, aparentment solitària, necessita tant dels altres com la més vulgar.

“Si yo fuera un hombre normal y sensato como los demás, me acomodaría fácilmente a la situación. Cedería, ya que dos son más fuertes que uno, y pasaría el día fuera de mi habitación, en la sala de lectura o de fumadores, en los pasillos, en el casino, en los restaurantes, como hace la mayor parte de los bañistas. Pero yo estoy poseído por la demente y agotadora pasión de pasar muchas horas del día sentado ante el escritorio, pensando intensamente, escribiendo intensamente, con frecuencia para romper después todo lo escrito; y por la noche me domina el ansia acuciante de dormir, pero conciliar el sueño es para mí un ocaso muy complicado que puede durar horas, y entonces tengo el sueño muy ligero, muy frágil, un aliento basta para interrumpirlo. Y cuando a las diez o las once me siento agotado y estoy a punto de adormecerme, no me ayuda en absoluto que los holandeses celebren sus reuniones sociales en la habitación contigua. Y mientras espero, ansioso y exhausto, a que llegue la medianoche, a que el hombre de La Haya me conceda permiso para amodorrarme, la espera, la escucha y pensar en el trabajo de mañana me ha desvelado tanto, que la mayor parte de las seis horas que me son concedidas para el descanso ha pasado ya cuando logro dormirme.”

És que cada cop que llegeixo això de “con frecuencia para romper después todo lo escrito” m’entra el riure.

A la segona part fa un canvi radical i s’integra a la vida del balneari. Al principi d’aquest tros em fa certa gràcia perquè em recorda a un vell que intenta justificar la seva passivitat essent conscient que és el que li toca.

“¡Dios mío, cómo han desaparecido estas ilusiones, cómo se han desvanecido estas esperanzas! ¿Qué queda aún de aquel recién llegado elástico, erguido y sonriente que jugaba con su bastón de Malaca y bajaba bailando el camino del balneario, encantado consigo mismo? Ahora me veo como un verdadero simio.

¿Y qué queda aún de aquella filosofía tan optimista, satisfecha, adaptable y mundana con la que entonces jugaba y me adornaba como con mi bastón de Malaca? (...) En este viaje matutino utilizo todas las ayudas imaginables, me apoyo en el enfermero, en los pomos de las puertas, en las paredes y muevo las piernas y la espalda sin la menor consideración a la estética, de aquella forma trabajosa y tambaleante que una vez (¡oh, qué indeciblemente lejos me parece!) observé con irónica compasión en aquella anciana dama a quien me atreví a comparar con una morsa. Si alguna vez una frívola agudeza se ha vuelto, vengadora, contra el gracioso que la pronunció, éste ha sido mi caso.”

Ara bé, de seguida intueixo una ironia massa evident i entenc que en el fons no s’està creient la crítica que es fa. Després de tot el que explica a la primera part cau en unes convencions tan vulgars que de seguida es nota la seva posició artificiosa de malalt de Baden.

“Pero mi talento para el vicio no se ha contentado en modo alguno con comer, beber, holgazanear y permanecer en la cama. La inercia y ociosidad físicas van de la mano con las psíquicas. Lo que jamás hubiera creído posible ha sucedido: no me limito a evitar en lo espiritual todos los senderos difíciles, accidentados y peligrosos, sino que busco también en lo espiritual aquellos placeres insulsos, perversos, idiotamente pomposos y sin contenido que siempre he rehuido y abominado y por los cuales he culpado y despreciado al burgués yal ciudadano en particular y a nuestra época y civilización en general. Me he aproximado tanto al nivel medio del bañista, que no sólo no desprecio ni rehúso una parte de dichos placeres, sino que los comparto y los busco. Ya no tardaré mucho en leer la nomenclatura de bañistas (de todas las diversiones de los pacientes, ésta es la que se me antoja más extraña), en pasar toda la tarde hablando con la señora Müller sobre su reumatismo y las diferentes clases de té y en enviar a mis amigos cartas postales con parejas de novios o esos audaces hombres-nabo.”

El cabró actua com qualsevol altra persona del balneari premeditadament, i a continuació fa veure que es critica, però en el fons només està criticant a les persones a qui imita. Quan m’adono de la falsedat de la seva auto-crítica m’enfado força i no deixo el llibre perquè és curt i vull llegir de quina manera pretén convèncer-me de com es curarà. El trist de la meva situació és el doble desengany: per una part hi ha el desengany de l’escriptor en si perquè el seu intent d’ironitzar es fa tan patent que la ironia desapareix i només queda una burda ridiculització de la persona normal que és pacient del balneari.

En segon lloc em decep que no sàpiga fer una crítica de veritat de si mateix. La única manera que té de fer-ho és la de disfressar-se i calumniar tots els costums que té la seva disfressa, no els seus propis. Simula que es posa en primer pla i que és el blanc dels seus judicis però és fals perquè totes les crítiques van dirigides a les persones que encarna. Aquest intent d’enganyar al lector fent veure que és ell qui es censura quan en realitat està criticant els altres em sembla nefast i el pitjor de tot, de covard.

Evidentment no tinc res contra l’escriptor perquè no el vaig conèixer i no sé res de la seva vida, però en aquesta veu protagonista hi veig encarnada tota la hipocresia que amaguen les persones que avui dia creuen tenir una consciència social i són incapaces de fer un anàlisi mínimament objectiu de si mateixes, les persones que donen la culpa de tots els seus problemes a la societat perquè són massa covardes per acceptar que elles també són part dels seus propis problemes.

Arribat a aquest punt ja intueixo que la seva curació és imminent i que tornarà a ser el d’abans, de manera que es rentarà les mans de totes les paraules que ha proclamat contra si mateix (disfressat) i que quedaran només per les persones que continuaran sent les mateixes després de marxar del balneari.

Em rebenta força que els blancs de les seves crítiques siguin persones normals i corrents que no tindrien les eines per defensar-se encara que els hi donessin la possibilitat de fer-ho. Són uns objectius fàcils i menysprear les seves vides i a més a més justificar-ho no és difícil. Jo no em preocupo excessivament per defensar els dèbils, però quan tinc ganes de fer un exercici intel·lectual no em baso només en l’observació dels quillos que van a berenar Red-Bull amb Donuts a la gasolinera perquè potser resulta massa còmode. I amb això dono a entendre que em sento superior, sí, però en sóc conscient.

Herman Hesse segurament tenia raons per ser un cregut, i fins i tot per sentir-se superior en aquell ambient, no ho dubto. El que a mi em molesta és que senti aquesta superioritat i en canvi no tingui el valor d’admetre-la.

No desvetllaré el final, però avanço que no és cap meravella. En aquest bloc té fins i tot el valor de crear un personatge imaginari que li fa unes preguntes concretes perquè ell pugui esplaiar-se en la seva resposta.

“—¡Cómo! ¿De modo que los bañistas tampoco son para usted una realidad? Así, por ejemplo, yo, el hombre que está hablando con usted, ¿no soy real?—Lo siento, le aseguro que no deseo ofenderle, pero de hecho usted no tiene realidad es para mí. Tal como se me presenta, carece de esos rasgos convincentes que convierten para nosotros lo percibido en experimentado, lo ocurrido en realidad. Usted existe, señor mío, esto no puedo discutirlo. Pero existe en un plano que ante mis ojos carece de realidad en el espacio y el tiempo. Yo diría que existe en un plano de papel, de dinero y créditos, de moral, de leyes, de inteligencia, de respetabilidad. Usted es un coetáneo de la virtud, del imperativo categórico y de la razón, y tal vez incluso está emparentado con el capitalismo. Pero no tiene la realidad que a mí me convence en cada piedra y cada árbol, en cada sapo y cada pájaro. Puedo, señor mío, aprobarlo y respetarlo infinitamente, puedo dudar de usted ocreerle, pero me es imposible percibirle, me es totalmente imposible amarlo. Usted comparte este destino con sus parientes y allegados, con la virtud, la razón, el imperativo categórico y todos los ideales de la humanidad. Son todos maravillosos, estamos orgullosos de ustedes. Pero no son reales.”

En resum, no em penedeixo d’haver llegit aquest llibre perquè és molt curt. Durant alguns moments tenia aquella sensació de mala llet que em ve quan sento demagògia barata i pamfleteria, però de seguida em passava gràcies a la meva passivitat. Herman Hesse no m’hagués caigut bé, està clar. No ho puc evitar, potser és injust per l’autor, però en ell hi encarno totes aquestes persones que em rodegen avui en dia i que saben tantes coses del món que em resulten aclaparadores. El tipus de persona que creu tenir les claus per solucionar tots els problemes, de manera que se sent superior, però que no admetrà mai aquesta sensació. La persona que es contradiu constantment entre el que diu i el que fa, que creu que la seva visió, no només és la correcta per a si mateixa, sinó que és vàlida també pels altres i que m’irrita especialment per voler-me, no només explicar, sinó a més a més convèncer de la seva visió del món quan jo no tinc ganes de sentir-la.

9 d’ag. 2012

L'Enfant Sauvage de Gojira: pompositat de destrucció massiva



Quan vaig començar a escriure aquesta crítica em feia por precipitar-me en el meu judici i que en un futur m’hagués de penedir del que havia dit. Per coses de la vida he tingut més temps d’escoltar aquest nou disc de Gojira i la meva opinió, ara, està més ben fonamentada i em sembla, també, més definitiva. Així que faré un resum de les primeres (i ara ja segones) impressions que m’ha causat aquest L'Enfant Sauvage (2012).

Primer de tot he de reconèixer no esperava aquest disc amb especial atenció, tot i que Gojira és un grup que respecto moltíssim. També considero que és un dels pocs grups que poden fer alguna cosa pel món del Metal després del declivi de finals de la primera desena del 2000. Amb la dissolució d’Isis, el canvi de components de Hatesphere, les noves direccions (o pèrdues de nord) de The Haunted, Dark Tranquillity, Mastodon o The Ocean, he vist perillar les bases, del que per a mi, és (o si més no era) el bon Metal actual. Seria injust i irreal dir que tot el que es fa és una merda, però tots aquests grups que he anomenat eren per mi els pilars de l’estil i els he vist esfondrar-se un a un.

El que es fa molt evident en una primera escolta de L’Enfant Sauvage és que és l’àlbum més accessible de tots els que han tret Gojira. Això és una arma de doble tall: per una banda és positiu perquè és el primer disc del grup que no se’m fa llarg (de fet sempre m’ha costat moltíssim aguantar fins al final els seus discos); però per altra banda està plagat de fragments que voregen un Metal excessivament lleuger.

Els meus companys d’escoltes, que de fet van interessar-se per Gojira abans que jo, van renegar força del
The Way Of All Flesh (2009). Curiosament jo me l’he anat escoltant i al final m’ha acabat agradant, si bé he hagut posar-hi cert esforç. Considero que és un disc estrany, que s’ha d’agafar molt amb pinces, i que potser per això em va costar descobrir que els hits del disc són The art of dying i Esoteric surgery, temes que ocupen els números vuit i nou (o sigui, que sonen al cap de mitja hora). L’elecció del single (que ocupa el número onze (s’ha de reconèixer que en aquest disc algú es va il·luminar)) tampoc no trobo que fos gaire encertada perquè Vacuity és un tema que se’m fa molt pesat. Amb un altre ordre de les cançons i amb un parell de supressions aquest àlbum, des del meu punt de vista, milloraria notablement.

Si faig referència a The Way Of All Flesh és perquè L’Enfant Sauvage n’és una continuació prou lògica, tot i representar just el contrari: claredat. Si l'anterior destacava per ser el seu disc més fosc, el nou n'agafa aquells elements més nets i senzills i els explota al màxim.

Inicien el disc amb Explosia, que vindria a ser la simplificació total de Gojira, tan per riffs com per estructura, sense deixar de ser efectiu. De fet és una bona cançó per obrir i té un final que em sembla espectacular. 

Llavors continuen L’enfant sauvage. És el single i es tracta d’un tema totalment estàndard de Gojira, tant, que pot arribar a ser vulgar i tot. Aquí el disc ja comença a fer patir perquè escoltes al segon tema i la música no evoluciona cap enlloc.

Passa el mateix amb el tercer i quan s’arriba al quart es fa patent que la cosa no està funcionant. Les cançons passen bé, són agradables d’escoltar, però són massa previsibles.

A la predictibilitat se li afegeixen una sèrie de melodies que no acabes de saber si són adequades pel final del món o per posar de fons al país dels Osos amorosos. Ratllen aquella pompositat tan perillosa de la qual fan gala grups com, per exemple, els In Flames dels últims temps (i dels vells també de fet).
(Aquest tema és espectacularment pastelós)
També es limiten moltíssim a l’hora de fer servir recursos estranys, sense oblidar que són Gojira, però no hi ha trossos realment il·luminats, i molt menys aquelles parres que es podien trobar al The link (2005).

El disc es comença a fer embafador, fins que entren a The wild healer, una cançó que fa de pont, i que no estaria malament en un context Gojirià, però que aquí acaba d’enfonsar el grup en un pastís rosa.

Quan escric aquestes línies estic de visita a casa els meus pares i escolto el disc al pis de dalt, on també hi ha el meu germà. Qui el conegui sabrà que només escolta Folk Medieval, però també sabrà que de rebot ha escoltat Metal des que tenia vuit o nou anys. Surto un moment de l’habitació i des de la seva em diu “Què fas escoltant aquest Metal cutre de fa anys?” Llavors no em queda dubte que Gojira, en aquest disc, han fet una cosa massa senzilla i accessible. Són Gojira, és clar que hi ha coses que molen, però en general la música passa sense pena ni glòria. Fa com a molt un parell de mesos que el tinc i ja me’l sé massa per les vegades que l’he escoltat. És agradable, de fet l’escolto de tant en tant, però sóc molt conscient que quan l’escolto és perquè vull una cosa de fons que tingui una mica de tralla, perquè si l’escolto amb atenció m’aporta més aviat poc, o gens.

Ja veurem què ens depara el futur, però l’experiència m’avisa que ja podem considerar els gloriosos temps del From Mars To Sirius (2006) com un vestigi del passat. Ara bé, per sobre de tot s'ha de reconèixer que l'aportació de Gojira al món del Metal està més que feta i que gràcies a ells s'han obert noves vies perquè l'estil no caigui en els simples remembers de Thrash o les noves onades de pesats fent Djent.