14 de juny 2013

"Els desorientats" d'Amin Maalouf

Feia temps que no aconseguia llegir gaire res i quan em van regalar l’última obra d’Amin Maalouf, encara que semblava interessant, veure’n el gruix em feia dubtar de ser capaç d’acabar-la. Però ara em sembla evident que “Els desorientats” ha arribat a la meva vida en el moment idoni, perquè poques vegades he aconseguit trobar un llibre que ressonés dins meu com ho ha fet aquest.


El plantejament de l’obra és xocant, el protagonista, exiliat a França des de fa més de vint-i-cinc anys, rep una trucada des del Líban en la que l’avisen que el seu antic amic està a punt de morir. En una conversa d’un parell de minuts tots els temes enterrats, els debats d’identitat i les relacions trencades li exploten a la cara i ha de fer-hi front. I amb el suport de la seva parella, pren la decisió d’abandonar tot allò superflu que el rodeja per anar a retrobar-se amb el país, amb el seu poble, la seva gent i, si pot ser, amb ell mateix.

Seguint la tesi explicada per l’autor en diverses entrevistes de presentació de l’obra, en la que defensa que les identitats es formen per acumulació i no per exclusió, el protagonista i tot el seguit d’amics i coneguts que retroba ens mostren els estadis que han forjat les seves personalitats. Després d’un quart de segle, la colla d’il·lusionats estudiants que volia arreglar el món s’ha dispersat, en queden els anhels, però les idees han anat canviant. Aquelles grans veritats comencen a tenir matisos, algunes s’han esfondrat i en certes ocasions costa trobar punts en comú en els nous enfocaments que n’han fet aquells amb qui havien compartit la vida. En general aquesta revisió destil·la certa melancolia pel passat i aquesta és una sensació que a mi fàcilment em sol atrapar.

Tots aquests aspectes van aflorant en el llibre poc a poc. Hi ha una escena, una reflexió escrita al diari personal, un record o un diàleg intens que exposa quelcom que a dins meu al cap d’unes hores m’ha fet rumiar. I és així que després de llegir la novel·la m’he adonat de fins a quin punt ha tocat diversos temes als que aquesta últim any he donat voltes i he intentat donar espai.

Se m’apareix una reunió d’amics, que al mateix moment deixa un regust de comiat. Perds de vista gent que ho havien sigut tot per tu i de cop et costa de reconèixer-los. Amistats que havien quedat oblidades tornen a prendre tota la força amb una sola abraçada. I sempre amb la sensació de no haver-ho explicat tot, de saber que et falta un punt de vista sobre els fets.


I no puc estar-me de dir que el final m’ha semblat lamentable. Estava content, perquè notava la naturalitat en la trama, en el desenvolupament dels fets i en la història dels personatges, fins que a deu pàgines del final, el Sr. Maalouf es cansa d’escriure i tanca la novel·la amb un desenllaç d’aprenent.