Feia temps que no aconseguia llegir gaire res i quan em van
regalar l’última obra d’Amin Maalouf, encara que semblava interessant, veure’n
el gruix em feia dubtar de ser capaç d’acabar-la. Però ara em sembla evident
que “Els desorientats” ha arribat a la meva vida en el moment idoni, perquè poques
vegades he aconseguit trobar un llibre que ressonés dins meu com ho ha fet
aquest.
El plantejament de l’obra és xocant, el protagonista, exiliat
a França des de fa més de vint-i-cinc anys, rep una trucada des del Líban en la
que l’avisen que el seu antic amic està a punt de morir. En una conversa d’un
parell de minuts tots els temes enterrats, els debats d’identitat i les
relacions trencades li exploten a la cara i ha de fer-hi front. I amb el suport
de la seva parella, pren la decisió d’abandonar tot allò superflu que el rodeja
per anar a retrobar-se amb el país, amb el seu poble, la seva gent i, si pot
ser, amb ell mateix.
Seguint la tesi explicada per l’autor en diverses entrevistes
de presentació de l’obra, en la que defensa que les identitats es formen per
acumulació i no per exclusió, el protagonista i tot el seguit d’amics i
coneguts que retroba ens mostren els estadis que han forjat les seves
personalitats. Després d’un quart de segle, la colla d’il·lusionats estudiants
que volia arreglar el món s’ha dispersat, en queden els anhels, però les idees
han anat canviant. Aquelles grans veritats comencen a tenir matisos, algunes s’han
esfondrat i en certes ocasions costa trobar punts en comú en els nous
enfocaments que n’han fet aquells amb qui havien compartit la vida. En general aquesta
revisió destil·la certa melancolia pel passat i aquesta és una sensació que a
mi fàcilment em sol atrapar.
Tots aquests aspectes van aflorant en el llibre poc a poc.
Hi ha una escena, una reflexió escrita al diari personal, un record o un diàleg
intens que exposa quelcom que a dins meu al cap d’unes hores m’ha fet rumiar. I
és així que després de llegir la novel·la m’he adonat de fins a quin punt ha
tocat diversos temes als que aquesta últim any he donat voltes i he intentat
donar espai.
Se m’apareix una reunió d’amics, que al mateix moment deixa
un regust de comiat. Perds de vista gent que ho havien sigut tot per tu i de
cop et costa de reconèixer-los. Amistats que havien quedat oblidades tornen a
prendre tota la força amb una sola abraçada. I sempre amb la sensació de no haver-ho
explicat tot, de saber que et falta un punt de vista sobre els fets.
I no puc
estar-me de dir que el final m’ha semblat lamentable. Estava content, perquè notava
la naturalitat en la trama, en el desenvolupament dels fets i en la història
dels personatges, fins que a deu pàgines del final, el Sr. Maalouf es cansa d’escriure
i tanca la novel·la amb un desenllaç d’aprenent.