31 d’oct. 2013

Sepultura; la salvació sense els Cavalera



Qui m’havia de dir que a aquestes alçades faria una crítica d’un disc de Sepultura per voluntat pròpia i que a més a més seria (més aviat) positiva? Doncs resulta que els brasilers presenten The mediator between head and hands must be the heart, un disc que m’ha sorprès gratament (i no precisament pel títol). 

Aquest és un disc de Thrash de tota la vida, però fet amb bon gust —per demostrar-ho només cal escoltar la cançó que l’obre, Trauma of war—. La veu, tot i no marxar del crit gutural, té un registre bastant propi i els riffs, sense ser gaire tècnics, aguanten el disc pràcticament fins el final combinant la tralla pesada amb la rapidesa dels primers discos de Sepultura. Evidentment es fa difícil no caure en dir que han tornat als orígens, però no crec que aquesta sigui una afirmació del tot encertada. Tot i que en moltes ocasions sí semblen imitar els seus temes de fa uns anys (i si no escolta el començament de The bliss of ignorants), hi ha una evolució que es fa molt clara en les cançons més lentes i, sobretot, en la bateria (tema que amplio més endavant). 

Per fer més clara aquesta evolució, Sepultura s’atreveixen amb un tema com Grief, la cançó lenta —que no balada— del disc, on Derrick utilitza un registre més melòdic que li queda francament bé. La cançó, tot i ser lenta, és fosca, intensa i transmet energia. Més endavant afirmaré que molts dels grups clàssics que intenten innovar s’acaben equivocant, però he de reconèixer que aquest tema és un encert més per afegir als que Sepultura han tingut amb el disc.  

Ara bé, per molt que el disc m’hagi sorprès, sé que hi ha dos pilars bàsics sobre els quals se sustenta la meva opinió. 

El primer és que el disc apareix en un context en què els grups veterans ens tenen acostumats a discos força dolents que intenten, o bé recuperar les seves arrels —cosa que els porta a composar cançons dels anys ’80 actualitzades als gustos de les noves generacions, de manera que creen una mena de pont temporal que costa molt d’empassar—; o bé intenten superar les seves limitacions i crear quelcom nou fent una barreja d’estils que acostuma a ser un fracàs. Diria que Sepultura més aviat han fet el contrari i s’han limitat a fer un disc de Thrash, que és el que saben fer. 

L’altre gran encert que han tingut és demostrar que han après una cosa: quan ets un grup famós i et plega un dels components, agafa algú més bo que el que ha marxat. Suposo que aquest aprenentatge el deuen a la seva experiència amb el substitut de Cavalera, Derrick Greene —i si no, recordem els seus primers concerts, on tot just començava a tocar la guitarra—. A continuació parlaré una mica del bateria, o sigui que si no t’interessa pots passar directament a les conclusions. 

Eloy Casagrande és el nom del nou bateria i he de dir que és el perfil musical més encertat que podien trobar. El tio té molta més tècnica que Igor Cavalera, però pica fort com ell i té aquesta salsa que ha caracteritzat sempre Sepultura. Alhora es sap contenir i posar el necessari en cada fragment: seria fàcil caure en l’error d’abusar del doble pedal o d’estar tota l’estona fent breaks, però ell posa allò necessari per crear fragments realment inspirats. Com a exemple, Obsessed, que té uns redobles de caixa en forma de brake que em semblen d’allò més ben posats. 

També vull destacar l’ús que fa dels plats, ja que en moltes ocasions canvia la típica manera de portar el tempo a negres o corxeres i genera figures interessants que fan caminar els riffs pesats —Manipulation of tragedy ho il·lustra perfectament—. Per si no fos prou evident que la meitat del disc es basa en els ritmes, el tema amagat és un solo de bateria de gairebé deu minuts. A continuació penjo un vídeo d’un solo en un concert, que no és precisament un exercici de classe, però on es fa evident que el paio pica fort els redobles. I va néixer l’any 1991, el mateix any que va sortir l’Arise. 

Ara sí, conclusions: aquest disc no ofereix res de nou al gènere, però Sepultura és un grup que en el seu moment ja van aportar més que suficient, o sigui que tampoc crec que actualment se’ls hagi d’exigir res d’això. El fet és que si considerem el context, l’antiguitat de la banda i els precedents, podem dir que és un bon disc perquè, com a mínim, es pot escoltar fins el penúltim tema. Em continuen sobrant els fragments de caire tribal —a través dels quals sembla que encara busquin la identificació (com si un grup de metal català posés sardanes als seus temes només per ser únics)— i l’última cançó que segueix aquestes coses tribals, però la resta entrarà bé a qui tingui ganes d’escoltar tralla durant una estona.