15 de nov. 2013

Wondrous Bughouse de Youth Lagoon; atracció de fira





Si no heu estat mai a Blanes pot ser que penseu que és el típic poble de la Costa Brava, però en realitat té més característiques de poble d’interior. Quan era petit, la meva família hi tenia un apartament i hi anava a passar alguns caps de setmana —no tots—. El curiós és que generalment no hi anàvem a l’estiu, sinó que ho fèiem durant les altres estacions, sobretot a la tardor. Deu ser per això que, quan penso en els pobles de platja, m’imagino un cel gris i un mar fred i enfurismat —a l’hivern, el mar de blanes, en una acció totalment apocalíptica, acostumava cobrir tota la sorra fins a arribar a rebentar els murs que separaven la platja del passeig—. 

Si la memòria no em falla, la zona més turística del poble coincidia amb l’avinguda on hi havia els càmpings. Diria que allà també hi havia les botigues de flotadors i les terrasses de les gelateries que a l’hivern semblaven abandonades. Al final d’aquest carrer hi havia un solar situat entre dos càmpings on sempre hi havia una atracció de fira muntada. Al seu voltant no hi havia faroles i l’atracció era l’única font de llum en bastants metres quadrats, o sigui que, si la contemplaves des de la carretera, podies imaginar que estava abandonada enmig d’un bosc. 

L’atracció no era d’aquestes maques que hi ha pels carrers d’Avignon; no tenia cavalls i no hi havia música de fira (si no recordo malament, no n’hi havia, de música). Enlloc d’imaginar uns cavallets elegants donant voltes, penseu en una llum de fluorescent il•luminant un circuit de carreres simulat per on passaven uns cotxes amb pintura desgastada i la carrosseria trencada. El que venia els tiquets era un home de cabells blancs que sempre portava un mono de mecànic blau. Abans d’activar el mecanisme, caminava lentament entre els cotxes per recollir els tiquets que els pares havien comprat als nens. 

Jo tenia una fixació amb un esportiu de color blau que tenia unes rodes molt amples —que en realitat només m’agradava perquè del seu seient en penjava un casc que m’encantava posar-me—. Si quan arribava a l’atracció un altre nen havia ocupat el cotxe, jo esperava a la següent tanda per poder-lo agafar. Tot i això aquest era un problema eventual perquè a la tardor hi havia pocs nens i, normalment, gaudia de l’atracció tot sol. 

Sovint penso en què m’agradava de tot allò si, fredament, només consistia en donar voltes per un circuit en forma de zero d’on era impossible marxar. Potser era la pujada que hi havia al mig de la pista, que cada vegada se’m feia igual d’emocionant; o potser m’imaginava conduint un cotxe de veritat; potser era la sensació de sentir-me abandonat; o potser justament el contrari, un retorn constant. Potser es tractava d’experimentar l’infinit gràcies a la repetició d’una emoció que em permetés anunciar «You’ll never die, you’ll never die, you’ll never die». 

El disc de Youth Lagoon és una atracció de fira que ara em fa gaudir.