30 d’abr. 2014

Oh boy; a la deriva






La pel·lícula comença amb el jove protagonista anant a fer un test psicològic per recuperar el carnet de conduir. El despatx on s’ha de dirigir és dins d’un edifici vast i buit, on el ressò de les seves passes és l’únic que se sent. Allà hi troba un psicòleg que passa de voler descobrir si el jove és alcohòlic a fer-li preguntes com «Tens una bona relació amb els teus pares?», «Ets gay?», «Beus perquè ets així d'escarransit?». Amb aquest homenatge al Procés de Kafka s’inicia la pel·lícula del director alemany Jan Ole Gerster (1978). 


L’actor Tom Schilling encarna Niko, un noi a punt de fer trenta anys que ha deixat la universitat, i que s’ha quedat sense nòvia i sense calers en un Berlin paralitzat on sembla impossible poder-hi fer res, allunyat dels clubs, dels mercats de segona mà al carrer i de qualsevol indici cool.

Amb la seva carència de passió, Niko es deixa conduir pel seu context, que en la majoria d’ocasions juga en la seva contra i no li deixa satisfer ni les seves necessitats més minses —com beure’s un cafè. En canvi, s’ha de deixar portar per tota classe d’escenaris —el rodatge d’una pel·lícula sobre la Segona Guerra Mundial, una obra de teatre alternatiu, un camp de golf— on es troba amb personatges que el confronten amb allò que representa que ha de fer. 

El recorregut de Niko el porta a retrobar-se amb el seu pare, amb una ex-companya d’escola, o amb el seu amic actor, tots personatges patètics que aguanten perquè estan (o semblen estar) convençuts de la raó de ser de les seves vides. Niko contrasta amb ells per la seva absència de personalitat i per la falta d’evolució, però ni això el preocupa. Aquesta passivitat del protagonista és el que fa més interessant la pel·lícula perquè s’allunya dels comentaris àcids, o de les crítiques, i fa ús d'un humor que retrata una ridiculesa que diu «Si és així, a la merda».

El caràcter post-adolescent i el retrat generacional poden arribar a fer pensar que és una pel·lícula immadura, fins i tot ploramiques, però crec que aconsegueix ensenyar molt bé el sentiment d’una existència en què sembla que ja no queda res a fer. La crítica no s’ha posat d’acord a l’hora de valorar el film, però diria que tot va molt lligat a l’empatia que pugui generar el protagonista: si penses que és un malcriat i ja està, segurament no t’agradarà; si trobes que el sentiment de pèrdua és indici d’una incapacitat profunda, possiblement t’agradi. 



Això sí, no hi busquis aprenentatge ni una narració que et porti a algun lloc perquè no hi és. Per cert, és en blanc i negre i s’ha de reconèixer que li queda bé, però estic bastant convençut que l’elecció respon més a qüestions econòmiques que no pas estètiques. He llegit algunes crítiques que comenten les seves influències de la Nouvelle Vague, però jo ja no sé si diria tant. Sí que té, en canvi, una retirada a les primeres d’en Jarmusch o d’en Woody Allen (sobretot per la banda sonora).





16 d’abr. 2014

Fuck Buttons - Llavors que t'ensorren






Segurament, la descripció més exacte d’aquest disc me la va fer l’Arnau quan em va dir «Et destrossa l’ànima», una frase que adverteix del fet que darrera de cadascuna de les cançons hi ha la voluntat de transmetre alguna cosa que faci mal . I és que en aquest disc, el verb «transmetre» agafa una importància cabdal perquè l’emissió d’estímuls és constant. És música electrònica, sí, però també és una batalla entre l’oient i els continus atacs a les seves emocions.

Qualsevol persona que hagi escoltat Fuck Buttons sabrà que les seves cançons tendeixen a no variar gaire i a estar basades en estructures que van creixent fins a arribar a un moment en què tot conflueix per crear un mur d’intensitat sonora. Sona a post-rock, però el tret diferencial de Fuck Buttons és que no depenen dels fragments de tranquil·litat previs, o de la típica estructura de pujar-baixar-pujar, sinó que funcionen gràcies a la repetició d’uns elements als quals se’ls van afegint més elements. La repetició perfecte que atorguen els loops, sumada als tempos lents i a l’absència de brakes, crea una dinàmica que absorbeix completament.

Per accentuar aquesta absorció, les bases de baix han agafat més importància —cosa que fa que les cançons caminin més— i s’han restat distorsions. També hi ha més presència de la percussió que, sumada al baix, porta el pes de la majoria de cançons. Val la pena fixar-se en Brainfreeze, que obre el disc: comença amb una bateria amb parxes mal collats posada en una habitació mal sonoritzada fent un ritme post-punk. Entrem en la dinàmica d’aquest ritme i de sobte apareix una base digital que va a la meitat de tempo, i que senzillament et destrossa.

A mesura que les cançons avancen, apareixen elements nous que van encaixant amb l’inicial, que passa a sonar només de fons, sense desaparèixer. Així es van construint unes textures que van eixamplant el so. Hi ha cert horror vacui, però sempre es manté en un punt que permet gaudir unes melodies envoltades per la foscor gràcies l’ús de teclats. En aquest moment és quan l’oient, que ja s’ha deixat portar per la dinàmica de la cançó, és més vulnerable.

Els moments d’intensitat arriben a poc a poc, gràcies a la utilització de samplers i de sons semblants a guitarres amb delays o distorsions esparracades, que acosten les composicions a tota classe de música d’estil Post, Noise i fins i tot Black. Quan s’escolten només es pot pensar en si això encara pot anar més enllà i l’oient està en una tensió constant provocada per la barreja de tot el que ha sentit durant l’estona prèvia. L’exemple més clar d’això és Hidden Xs, un tema que, pel ritme que té i la sensació que transmet, em recorda fins i tot a Envy.

És un disc que pot semblar maco en ocasions, però que té una negativitat continguda que no es fa òbvia fins que no t’has deixat emportar. Alhora té un punt de masoquista perquè comporta aquella voluntat de voler anar apujant el volum per saber fins a on poden aguantar les teves orelles. Les cançons de Fuck Buttons són com les llavors que de petit plantes al jardí i que, amb el pas dels anys, es converteixen en arbres gegants que t’acaben ensorrant la casa.

Aquesta cançó no és del disc, però la poso perquè és la puta polla.