7 de maig 2014

La història del català que necessitava una explicació III - Nisei i el MúsicaLleu



La primera vegada que vaig sentir a parlar de Nisei va ser quan en Giri preparava el primer MúsicaLleu, per allà l’any 2007 o 2008. El MúsicaLleu era un festival que volia anar-se convertint en un referent per la gent a qui agradava l’indie, però sempre mantenint-se en un pla reduït, sense pretensió d’expandir-se ni de convertir-se en un Poparb o un Faraday. La voluntat era crear una plataforma que servís més per descobrir grups nous que no pas per portar-ne de grans (o aquesta, si més no, és la idea que me’n vaig fer jo). Aquell esdeveniment em va descobrir Nisei, que a partir d’aquell moment es van convertir en un referent per mi.

Potser la primera cosa que em va sorprendre del grup va ser que la seva voluntat experimentadora no els impedís barrejar emoció i tècnica per generar unes peces brillants i úniques. Potser em van agradar tant perquè tenien la capacitat de combinar estils d’una manera tan natural que feia por, amb fragments de sensibilitat pop, ràbia post-punk, sentiment emo, i fins i tot aproximacions al reggae. I tot això sense que en cap moment es notés un pedaç ni cap cosa fora de lloc. El cas és que la seva música, en general, evidenciava que els components del grup sabien perfectament com digerir les seves influències per crear una música de molta qualitat. 


El dia del concert vaig anar a buscar els de Nisei a davant de l’institut de Manlleu. Si no recordo malament anaven amb un cotxe petit vermell —potser eren dos cotxes— i s’havien encabit com havien pogut a l’espai entre els instruments. El concert, amb la inclusió de les trompetes, el goliat extra i un repertori excel·lent, va ser espectacular, gairebé per sobre del que es desprenia als discos. 

Després del concert tots vam acabar borratxos (d’aquell dia en recordo una conversa amb un dels d’El petit de Cal Eril (de llavors) que jugava al WOW i que em va dir que quanta més graduació tenia el vi més bo era). Sí, tot va estar molt bé; només hi va faltar públic.


Hi ha iniciatives que, no saps per què, simplement no funcionen, i en el cas del MúsicaLleu no va ser per falta de visió perquè aquell primer any hi tocaven El petit de Cal Eril, Inspira, Nisei, Tupolev i Ivette Nadal. També U_mä (projecte de Pau Vallvé i Maria Coma), que hi feien el seu primer concert.

És curiós pensar que si el festival, amb aquest mateix cartell, es repetís ara, potser tindria un èxit acollonant. Potser no. Qui sap. La història és que mantenir un projecte així quan no hi ha recolzament ni per part de la gent ni per part de les institucions és una tasca força àrdua, i per això va acabar per desaparèixer.

Saber si Nisei, avui en dia, tindrien més èxit és encara més difícil. En el seu moment els va faltar alguna cosa i el que està clar és que la seva música, gairebé visionària, no en va tenir la culpa.