15 de juny 2014

True detective; obsessió temàtica






SPOILER ALERT 

Volia començar aquest text enumerant els aspectes clau de True detective, però crec que ja hi ha llocs suficients on es parla d’això i no cal que em repeteixi, així que em permetré el luxe de passar directament al que m’interessa: el tema.

Tota gran obra, més enllà d’explicar una història, ha de tenir un tema de fons per no convertir-se en una simple successió d’esdeveniments. Aquest tema és imprescindible per atorgar profunditat, però també per establir una sèrie de preocupacions o interessos universals amb els quals l’espectador o lector s’identifica.

Considero que des del primer minut, True detective es planteja com una sèrie que aspira a ser alguna cosa més que una simple història detectivesca. Sí, la trama principal va de dos policies que investiguen un assassinat en circumstàncies estranyes, però hi ha una fixació en els detalls personals dels dos protagonistes que deixa clar que a la narració s’hi vol explicar alguna cosa més. Aquests detalls s’expliquen a través de les diferents subtrames:

D’una banda hi ha la família d’en Marty, que és la part de la seva vida que el manté en contacte amb la humanitat. Ell representa el típic policia que ha de combinar la seva feina amb la família, que necessita follar-se una joveneta abans d’arribar a casa per oblidar-se de tot el que ha viscut durant la seva jornada laboral —o així és com ho justifica ell—, i que se sent cada vegada més allunyat de la seva dona i les seves filles. Aquesta vida familiar està en perill des del principi de la sèrie i l’espectador sap que en qualsevol moment esclatarà.

En Rust és una mena d’intel·lectual martiritzat que analitza fredament el seu voltant per posar-ho tot en una perspectiva que l’acosta al cinisme. A la sèrie s’explica que, després de perdre la seva filla, la seva vida va passar a girar al voltant de la feina, que el va acabar afectant més del compte quan es va veure obligat a fer de drogoaddicte encobert durant quatre anys. Ara bé, fins i tot després d’aquest temps, quan li proposen una paga per retirar-se, es nega a fer-ho. La seva feina és la seva vida perquè no té res més.

Una altra subtrama la conformen els nous detectius que investiguen en Rust. Ells ens fan dubtar sobre què ha estat capaç de fer, però, més important, ens fan conjecturar com pot ser que en Rust i en Marty hagin deixat escapar les seves feines i es trobin en un estat tan lamentable.

Com que la narració avança gràcies als records, més o menys sabem el final de d’aquestes qüestions, però no sabem com s’hi ha arribat. El procés agafa una importància cabdal perquè és el que de veritat importa, i la gràcia de tot plegat és que, mentre l’espectador es pregunta «Com han acabat així?», sembla que els mateixos personatges siguin incapaços de respondre i que l’únic que puguin dir es resumeixi en una frase d’en Marty:

«Cause there’s a feeling – you might notice it sometimes – this feeling like life has slipped through your fingers. Like the future’s behind you – like it’s always been behind you.»




Efectivament, True detective és una història que parla sobre com la vida se’t pot escapar de les mans. Concretant més, parla de com la vida se’t pot escapar de les mans per culpa d’una obsessió.

El salt d’anys que va fent la història no respon només a una necessitat narrativa, sinó que potencia el contrast entre el passat i el present dels personatges. Això ens permet veure la decadència a on han arribat, per exemple, els dos detectius, el reverend, l’amo del bar on treballa en Rust, o la filla gran d’en Marty. Cap d’ells no aconsegueix encarrilar la vida perquè l’obsessió —per la feina, per les aventures amoroses, per la mort d’un fill, per la religió, per la pèrdua de la figura paternal, etc.— es converteix en un remolí que els absorbeix i els porta a la destrucció.

En el moment present, en Rust i en Marty ja ho han perdut tot, i en Rust apareix de nou a la vida d’en Marty per donar la segona clau sobre el tema de la sèrie:

«Life's barely long enough to get good at one thing.»




I continua «So be careful what you get good at». Aquesta afirmació, com la d’en Marty, transmet penediment per no haver sabut veure què era el que importava, i reafirma que les seves respectives obsessions els han allunyat d’allò que els hagués fet feliços. Aquí es dóna un punt d'inflexió i la recerca continua perquè ells dos necessiten completar-se en algun aspecte: ja han fracassat com a part d’una família, com a policies, i fins i tot com a detectius privats o cambrers. L’únic que els queda és acabar allò que van començar anys enrere perquè això significa triar bé què fer.

La realització personal es converteix en el segon tema de la sèrie i, si els dos detectius no la perseguissin, no hi hauria final. Ara bé, aquesta realització, en el fons, és un mitjà per tornar-se a posar en contacte amb les seves parts humanes. No és una casualitat que en Marty visiti la seva dona després de dos anys sense veure-la, i que ho faci només per agrair-li el temps junts i demanar-li perdó, perquè sap que la investigació pot acabar amb la seva vida.

La trama principal sembla que torna a agafar força, però confessaré que, a partir de cert capítol, me la portava bastant fluixa qui havia matat totes aquelles persones, com ho havia fet i quanta gent hi havia participat. Totes aquestes preocupacions s’havien substituït per unes qüestions que considerava més universals i importants: es reconciliaran definitivament els dos detectius? Aconseguiran redimir-se? Podran trobar algun sentit a les seves vides? En definitiva, tots els meus pensaments apuntaven cap a aquesta faceta universal de la sèrie, que considero que és la base de tot plegat.

He llegit que hi ha persones que consideren els últims minuts de l’últim capítol com un epíleg. Jo no. I no ho faig perquè a mi em sembla que en aquests últims minuts és quan es resolen els vertaders conflictes de la sèrie. La resolució del cas només és el llegat que els dos homes, ja que se’ls ha escapat la possibilitat de deixar cap mena d’herència a les seves filles, o al cos de policia. Però els conflictes finals, per previsibles o poc originals que semblin, són la recerca de benestar, el fet de ser conscient d’haver deixat escapar les coses que importaven de veritat, o la necessitat de ser estimat.

La majoria de temes s’han repetit des de sempre perquè les persones hi estem  obsessionades. No obstant, la dificultat no rau en trobar temes nous, sinó en no repetir-se a l’hora d’explicar-los. I True detective ho aconsegueix prou.