4 de jul. 2014

Apreciacions sobre la creació de curtmetratges

La primera edició del Festival de Curtmetratges de Manlleu es va organitzar ara fa dotze anys. No sé si aleshores havia vist cap curt —potser no sabia ni tan sols de què anava l’assumpte i vaig anar-hi perquè no tenia res més a fer—, però puc assegurar que aquell primer any em va impactar i que, a partir d’aleshores, va créixer el meu interès per tota classe de formats cinematogràfics.
 
L’assistència a les diferents edicions del festival em va permetre visionar curts que van arribar a tenir força èxit. Parlo, entre d’altres, de 7:35 de la mañana, d’El futuro está en el porno, de La ruta natural, de Contracuerpo, d’El ataque de los robots de nebulosa-5, d’Exprés, de Porque hay cosas que nunca se olvidan, de Diez minutos, o de Next floor


 
No tots aquests curts em van agradar igual i fins i tot n’hi va haver algun que, des del meu punt de vista, va tenir més èxit del que es mereixia. Deixant a part els curts guardonats, el seguiment del festival al llarg dels anys m’ha ajudat a tenir una visió de l’evolució de les tendències entre els cineastes. A mode de curiositat diré que, durant l’últim any, els creadors han mostrat molt d’interès per les cases de pagès i la vida rural, cosa que pot ser conseqüència de certa decepció amb la prometedora vida que semblava oferir-nos la modernitat.
 
Aquest també és el segon any que ajudo als organitzadors del festival a fer la preselecció, tasca que em permet (i m’obliga) a veure 150 curts, dels quals n’acabo seleccionant una dotzena. En aquesta preselecció no se’m demana un nombre determinat de curts, sinó que selecciono els que considero que tenen possibilitats d’entrar al festival. Això significa que hi ha un 90% d’obres presentades que pateixen algun problema que provoca la seva exclusió directa.
 
Després d’analitzar tota classe de curts, he identificat una sèrie d’errors que es repeteixen amb freqüència i he decidit escriure una llista amb aquests defectes i una petita explicació de com intentar evitar-los. Això, però, no és un manual sobre la creació de curts; és un escrit subjectiu pensat per ajudar als autors a plantejar-se aspectes de la seva obra.


 
L’error en la creació 
 
Quan es parla d’una creació artística, utilitzar conceptes com error o defecte és força perillós. No crec que en la creació es puguin establir unes normes inviolables perquè, si es té una bona justificació, tot és possible. És més, en moltes ocasions la gràcia de l’art és trencar amb les normes establertes. 
 
Ara bé, tampoc no es pot negar que el cinema, com tot llenguatge, intenta establir un diàleg entre l’autor i l’espectador, i que hi ha d’haver certes normes que s’han de respectar perquè hi hagi una comprensió, premissa que encara pren més importància quan es vol participar en festivals. Per posar un exemple, quan vaig començar a estudiar, el primer consell que ens van donar va ser que les obres se sentissin bé i que els actors tinguessin gràcia davant la càmera. Amb el pas del temps he comprovat que aquests dos errors han tendit a desaparèixer i actualment hi ha pocs curts que se sentin malament o que tinguin unes interpretacions nefastes. 

D’altra banda, una mala actuació pot respondre a una voluntat artística i no ser un error, i passa el mateix amb so. Però si no hi ha una bona justificació, només queda malament. Curiosament tothom creu tenir aquesta justificació, però trobar-la i fer que s’entengui és força complicat. Suposo que per això m’he decantat per posar la flexibilitat com la primera qüestió a tenir en compte.
 
A continuació intentaré parlar d’aspectes que poden desvirtuar els curts, però no són normes i ni tan sols tenen una finalitat purament artística. S’han d’entendre com una sèrie de puntualitzacions que val la pena que un creador es plantegi. Per descomptat són a títol personal i no crec que es puguin extrapolar a tots els festivals, ni tan sols a la resta de membres del Festival de Manlleu. 


 
Aspectes per plantejar-se
 
1. Flexibilitat 
 
La creació és un assumpte personal i aparentment subjectiu perquè entenem l’obra com un fruit intocable de la ment. Cal admetre, però, que quan creem un relat, ens basem en unes directrius arbitràries perquè les altres persones el puguin comprendre. Per això és prioritari ser conscient de les limitacions d’un mateix i demanar ajuda en els aspectes que es dominen menys. 
 
M’he adonat que la majoria de curtmetratges estan escrits i dirigits per la mateixa persona. Això, per descomptat, no suposa un problema i respon a la concepció del cineasta-artista. Ara bé, la voluntat de fer-ho tot, en moltes ocasions provoca que la peça estigui desnivellada entre els aspectes que estan bé i els que no. 
 
Per exemple, el més comú en els curtmetratges és trobar-ne de ben dirigits des d’un punt de vista cinematogràfic, però que fallen en tot allò textual: els diàlegs són massa explícits, les motivacions dels personatges no són creïbles, la construcció de la narració no funciona, els punts de gir no són tan potents com semblen, etc. Tothom té amics que saben escriure i val la pena demanar ajuda a l’hora de valorar aquests aspectes. 
 
Les mancances no només són textuals, sinó que també es poden trobar a la resta d’aspectes de l’obra audiovisual: la fotografia, el muntatge, la música... Suposo que, al cap i a la fi, l’important és tenir capacitat crítica amb un mateix i saber quan i on es falla per intentar solucionar-ho de la millor manera possible.
 
Abans d’organitzar la gravació, és interessant passar el guió definitiu a persones de confiança perquè ens en donin l’opinió. Quan dic persones de confiança no em refereixo als amics que ens diran que és una meravella, sinó a persones que siguin crítiques i que siguin capaces d’opinar amb sinceritat. Per descomptat també han de ser persones a qui concedim prou criteri com perquè les seves opinions ens puguin conduir a fer canvis.


 
2. Tema 
 
Em repeteixo d’altres escrits: tota gran obra, més enllà d’explicar una història, ha de tenir un tema de fons per no convertir-se en una simple successió d’esdeveniments. El tema és imprescindible per atorgar profunditat, però també per establir una sèrie de preocupacions o interessos universals amb els quals l’espectador o lector s’identifica. 
 
Els relats curts, com els curtmetratges, normalment utilitzen allò que expliquen per oferir la visió sobre un tema, o sigui que es donen dos nivells: l’explícit i l’implícit. El nivell explícit es la història que es narra, que serveix de vehicle per reflexionar sobre un assumpte profund, el nivell implícit. El tema sorgeix del nivell implícit i normalment és la visió de l’autor sobre una preocupació més aviat universal. 
 
Qualsevol tipus d’història —ja sigui d’acció, d’amor, o de terror— ha d’intentar assolir profunditat per no convertir-se en un relat buit que esdevingui una simple anècdota fàcil d’oblidar. La profunditat, però, no significa haver de fer un relat dramàtic, ni haver de tractar temes de denúncia social. 
 
S’ha de pensar que, si es dirigeix massa la interpretació del tema, o si el tema queda en un nivell massa superficial i no hi ha història, l’obra pot convertir-se en pamflet. El perill del pamflet —a part de l’obvietat— és que no té en compte que el receptor és un agent actiu capaç de treure les seves conclusions sense necessitat que ningú el dirigeixi. A més a més, si parlem d’una qüestió de domini públic, l’espectador tindrà la sensació que ja sap el que se li explica. 
 
Per posar un exemple sobre el tema, fixem-nos en el conte Catedral de Raymond Carver. Aquest relat narra la història d’un home que es veu forçat a tenir una conversa amb un cec. Amb aquesta premissa, la temptació de molta gent seria fer una narració que tractés el tema de la ceguesa i que fes que el protagonista s’adonés de tot el que comporta, o al contrari, que en realitat s’adonés que no és un problema tan gran. 
 
Carver va més enllà i crea un relat que supera l’obvietat: el cec li demana a l’home que li agafi una mà i que l’ajudi a dibuixar una catedral —no una casa, ni un vaixell, ni un quadre famós. Quan acabem el relat ens adonem que, en el fons, parla de la perspectiva personal, de la construcció de la fe, i de la renovació de la mirada. Fixem-nos que tots són temes que tenen a veure amb la vista des d’un sentit metafòric, però no amb els ulls. La presència de la catedral i el tractament terrenal que li donen els personatges posa en joc una fe gairebé ordinària, o el que entendríem com les creences quotidianes. 
 
3. Idea 
 
A diferència del tema, considero que la idea és allò que l’autor creu que fa especial la seva obra, que pot ser l’últim punt de gir, o un leitmotiv. Si busquem exemples en pel·lícules famoses podem trobar el noi que grava bosses d’American Beauty, els punts de gir d’en Shyamalan, les tendències sadomasoquistes de Le pianiste, etc. 
 
La idea ha d’estar al servei del tema i, per descomptat, no hi pot haver idea si no hi ha tema. Em trobo amb molts curts que tenen una idea, ja sigui un personatge esperpèntic, un context surrealista, o un final sorprenent, però que no tenen substància perquè només es basen en això. 
 
Aconsello que, si es té una idea, s’intenti buscar quin tema es pot tractar a través seu. Si ideem una pianista sadomasoquista, aprofitem per explicar les conseqüències que pot comportar un control permanent sobre una persona, o com es pot arribar a créixer essent una ignorant en les relacions carnals, o la recreació que suposa mirar-se el món des de dins d’una gàbia. 
 
Per trobar exemples d’idees originals que estan al servei del tema només cal mirar les pel·lícules escrites per Charlie Kaufman


 
4. Personatges 
 
És força típic crear personatges extremats. Cap problema; entenc que és interessant tractar amb personatges turmentats, que tinguin rareses o que per si sols aportin interès a la narració. Ara bé, passa igual que amb la idea: també han d’estar supeditats al tema, perquè si no ens trobem amb una sèrie de personatges que fan coses estranyes i no expliquen res. 
 
Un dels problemes que pot comportar el personatge extremat és que serveixi d’excusa per dur a terme qualsevol acció sense una motivació clara. Per molt extraordinari que sigui el personatge, hem de justificar les seves accions, i com més insòlites són, més ens hem d’esforçar en crear un precedent que les expliqui. 
 
En una peça curta també s’agraeix que tots els personatges donin diferents visions del tema que es vol tractar. Això és interessant perquè si els desitjos i conflictes de tots els personatges giren entorn a una mateixa qüestió, s’aconsegueix crear una narració sòlida. 
 
Quan es posen més personatges del compte, o quan hi ha massa divergències entre ells, el curt sembla dispers i es corre el perill que quedin temes sense tancar. Per tant, si el curt parla de la maternitat, estaria bé posar en escena diverses persones que n’aportin diferents perspectives. 
 
5. Durada 
 
Com el nom indica, un curtmetratge és una obra curta, i intentar encabir-hi massa coses és arriscat. De fet, un gran nombre de curts tenen una idea concreta que es pot explicar en pocs minuts. 
 
Això, com tot, no vol dir que la llargada s’hagi de limitar a menys de deu minuts perquè també hi ha curts de mitja hora que són una meravella, però val la pena ser crític i prendre consciència de la durada necessària pel que volem explicar. He vist obres que estiren els minuts com si això s’hagués de valorar positivament, o com si es pensés que, ja que l’equip és a lloc, val la pena aprofitar-ho. 
 
Enllaçat amb la qüestió de la flexibilitat, també és freqüent que els creadors es neguin a retallar les seves obres. No s’ha de confondre la necessitat de retallar per una projecció comercial amb la necessitat de retallar perquè hi ha escenes que sobren. La diferència rau en el fet que en el primer ens fixem en la distribució i exhibició, i en el segon, en el funcionament de la trama.
 
Amb això tampoc no vull dir que no es pugui buscar un tipus de curt que transmeti a través de la lentitud i el silenci, per exemple, però cal ser conscients de què busquem i, com sempre, justificar-ho. 
 
6. Música 


 
Aquesta passada selecció dec haver vist vint curts d’animació amb una base de piano. En principi no hauria ser un inconvenient, però veure que tantes persones opten per un mateix tipus de composicions evidencia que és el recurs fàcil perquè és el que queda bé. Quan es nota que la música de l’obra és allà només perquè és el que hi queda bé, es torna freda, encara que la composició sigui bona o sentimental. 
 
També m’he trobat amb obres que utilitzen una música tipus Requiem for a dream per inèrcia, com si posar-la-hi ja comportés una càrrega emocional. A vegades, però, si aquesta música no concorda amb el que expliquem, arriba a tenir un punt irònic que gairebé aconsegueix transmetre un sentiment contrari al que l’acció mereixeria. 
 
7. Fotografia 
 
La fotografia acostuma a fallar menys que les parts textuals, però costa trobar peces que siguin impecables: plantar la càmera és una cosa, però aconseguir una expressió només amb el pla, n’és una altra. 
 
La capacitat expressiva del pla està explicada en infinitat de manuals, i ser-ne conscient dóna un valor afegit. I no només parlo des d’un punt de vista pictòric, sinó de saber en quin context posem els personatges i per què, la inclinació dels plans o la seva obertura, i l’expressió que es vol donar amb això. 
 
8. Efectes digitals 
 
Un efecte digital mediocre pot engegar a rodar un curt bo. Per tant, si no estàs convençut que el teu amic és un geni del 3D, evita que afegeixi res al teu curt. Si necessites una llàgrima negra, o el fum del cafè, o un riu de sang, fes servir líquids de veritat, o escalfa l’aigua, i si la càmera no capta el fum, no insisteixis. El teu curt parla d’amor, i em sembla que el fum del cafè no aportava absolutament res a la narració, i en canvi l’has fet destacar tant que ara recordo el curt per ser el del fum fals. 
 
9. Originalitat 
 
L’originalitat pot ser una qüestió delicada perquè és difícil traçar una línia entre les peces originals i les que no tenen sentit, tal com també és difícil posar un límit allà on comencen les còpies. 
 
Normalment s’aconsella que la història no s’acabi amb un somni, o amb un suïcidi, o amb un joc de taula, o amb un Deus ex machina. Afegiria que l’obra no hauria de trobar la seva gràcia només en el final. Entenc que això és una mania personal i que el final a vegades sí que es valora positivament, però si tot depèn del clímax i el desenllaç, que com a mínim estiguin ben fets. 
 
Durant el nus també es repeteixen idees gastades o còpies descarades d’altres obres. Per posar alguns exemples: les històries cícliques, les que utilitzen un narrador tipus Amelie, les de personatges perseguits per un home misteriós, les de personatges que fugen, les de pistoles amb una sola bala, les d’amants que es retroben, etc. 
 
De la mateixa manera, també cal ser conscients que és més difícil fer obres originals si ens basem en temes tan tractats com la II Guerra Mundial. I no dic que sigui impossible, però és més complicat simplement perquè se n’han fet moltes obres i de molt bones. 


 
10. Llengua 
 
Bé, suposo que per això de ser català em fixo en què hi ha pocs curts fets en aquesta llengua i que les produccions fetes en aquest territori tendeixen a ser en castellà. No pretenc fer una defensa de la llengua des d’un punt de vista nacionalista i, de fet, si ets de Catalunya però de parla castellana entenc que l’idioma escollit sigui aquest. Ara bé, els autors de parla catalana haurien de plantejar-se el següent: 
 
Primer de tot, suposo que els creadors pensen que en castellà ampliaran el seu públic potencial i s’estalviaran els subtítols. Pot ser veritat, però la gent que es dedica a fer festivals de curts segurament és gent acostumada a veure tota classe de cinema subtitulat, i no crec que veure un curt subtitulat en castellà els suposi un problema. I si tenim en compte que som bilingües, fer els subtítols no és tan difícil. 
 
Fins i tot penso que fer una obra amb un idioma minoritari pot donar punts a favor perquè té interès per la diversitat cultural. Jo com a mínim gaudeixo sentint les diferents llengües en els curts que miro. 
 
Per acabar, si s’opta per fer el curt en castellà, cal que els actors siguin de parla castellana perquè si no, a part de l’accent, les actuacions es devaluen. 
 
Fins aquí arriben les qüestions que volia plantejar. Tinc clar que podria parlar de més temes, i a mesura que aprofundíssim en sorgirien de nous, però al principi ja he avisat que això no és un manual per fer curtmetratges i que la meva intenció només es plantejar els errors que, des del meu punt de vista, es repeteixen més. 

I res, a l’octubre hi haurà la dotzena edició del Festival de Curtmetratges de Manlleu.