I finalment...

...el que tots vosaltres estàveu esperant. La reivindicació definitiva en vers la ignorància massiva que tant abunda en els mitjans de comunicació cultural.

LA LLISTA UNIVERSAL DEFINITIVA DELS DISCS DEL SEGLE XXI QUE NO SURTEN MAI A LES LLISTES, BÀSICAMENT PERQUÈ LA GENT NO EN TÉ NI PUTA IDEA

Warning: nivell d’objectivitat tan elevat que explotareu

CRACK THE SKYE Mastodon 2009

Primera posició indiscutible. Clàssic instantani.

LEVIATHAN Mastodon 2004

El Master of Puppets del sXXI, però sense temes de merda com The song that should not be.

FROM MARS TO SIRIUS Gojira 2005

Les balenes estan de moda. És bastant poc freqüent a aquestes altures topar amb un grup que pugui ser capaç de trobar i utilitzar bé uns recursos tècnics i estilístics (sobretot pel que fa a les guitarres) tant inusuals i innovadors com els que posen Gojira a la majoria de temes. Si no fos perquè Mastodon són unes bèsties tocant seria el disc de metall més bo de la dècada.

THE EYE OF EVERY STORM Neurosis 2004

Art atemporal, esotèric, palles als ous. Neurosis juguen a una altra lliga, definitivament. No seria capaç d’englobar-los dins de cap estil en concret. Han arribat a on són pel seu propi peu, sense seguir cap tendència com podria ser el “post”. Neurosis és Neurosis. I aquest disc és un dels més increïbles que s’han tret de la màniga.

GHOST REVERIES Opeth 2005

Suposo que tothom pensarà que qualsevol dels anteriors és millor, però simplement no té raó. Equilibri perfecte entre tralla i rock progressiu dels 70. Mikael, ets un puto repel•lent però he de reconèixer que hi entens.

BLOOD MOUNTAIN Mastodon 2006

Si fa no fa està al nivell dels altres dos, però hagués quedat una mica exagerat posar-lo al top 3. Rendiu-vos davant Mastodon, mortals.

ETERNAL KINGDOM Cult of Luna 2008

Màxima expressió del post-metal, per sobre de qualsevol disc de Isis i Pelican. A veure si endevineu qui són europeus i qui americans. Si he de ser franc, he posat aquest disc perquè és el que escolto més últimament. Si hagués fet la llista una altra hora potser n’hi hagués posat un altre. Sigui com sigui, Cult of Luna han estat un grup crucial en el desenvolupament del metall europeu i internacional durant aquesta dècada.

ORIGO Burst 2005

És una mica agosarat posar aquest i deixar enrere a l’Oceanic de Isis, però és que a mi m’agrada més. Concretament el tema Homebound, que té uns moments d’una intensitat brutal. No l’he trobat pel youtube però. Si podeu aconseguir el disc escolteu aquest tema a tota hòstia.

DEATHRACE KING The Crown 2000

Art fet a la mantera d’en Tarantino; és a dir, fet a partir de l’amor: amor pel thrash metal, pel death metal, pel punk rock, pel cinema de Sèrie B i pel Cotxe Fantàstic, transmès en forma de tribut. I a la merda In flames, Soilwork i tota aquesta bassòfia pseudo metalera. The Crown és indiscutiblement el millor grup de la nova onada de death metal suec i potser el menys valorat. Tingueu-ho en compte.

THE GREAT COLD DISTANCE Katatonia 2006

Aportació personal (la resta eren a ciència certa). No se si és un dels 10 millors, però simplement l’havia de posar. A més, encara no havia posat prous grups suecs a la llista.

M’he deixat el Remission de Mastodon, el Winds of Creation de Decapitated, el One Kill Wonder de The Haunted, el Tatterdemalion Express de Mar de Grises, el City of Echoes de Pelican i en Carles dirà que algun de Isis, l’Enric dirà el Damage Done (i tindrà raó), en Dalky dirà que algun de Down, els de Freaknation diran el Helvete de Nasum i algú altre dirà el Red Album de Baroness. Però aquí tot déu fot el que li dona la puta gana, i jo no seré menys. Mentre ningú mencioni a Metallica, a Trivium, a Killswitch Engage i a Lamb of God em sembla que ens portarem bé. A més, en un top 10 hi caben molts pocs dics.

En fi, després de la feina que m’ha portat fer aquest article espero que com a mínim hi hagin 10000 comentaris i em pagueu un sopar. Però com que tothom està fotudament ocupat gravant discs per Nadal ja estic conscienciat en què si hi ha algun comentari segurament serà meu. Què hi farem. Com a mínim haurem tancat l’any amb un article com cal (si algú publica un article després d’aquest abans d’acabar l’any li esborraré).

Bon Nadal i bon any nou subnormals

Mr. Pink

Fer llistes ens posa calents

Ja estem apunt d’acabar el desembre de 2009: el final de la primera dècada del nou mil•lenni. Segons l’apocalipsi gay de l’Emmerich només ens queden 2 anys d’existència.

Com diu Jordi Costa en el seu nogensmenys interessant article a El País (el qual em va mostrar el company filmaholic), s’acaba una dècada que “es va obrir en clau de trauma (l’11-S) i es tanca amb l’adveniment d’un nou Masies (Obama, una imatge de marca amable i el seu Nobel de la Pau), però que ha fallat a la part del mig; és a dir, la chicha.” Però com que tots els que hem tingut el plaer de viure en aquesta dècada ja sabem de què va tot plegat, m’estalviaré de intentar fer un anàlisi tant profund com el que realitza Costa (que de fet, per això ja tenim el seu article). Prefereixo parlar-ne des d’un altre punt de vista i centrar-me en un altre fet, menys transcendental i reflexiu però tal vegada més útil i immediat, que va molt lligat al final d’un període de temps determinat: el fenomen de les llistes.

Com tot final de dècada, tot déu perd el cul per donar la seva opinió sobre els principals fets ocorreguts durant els passats 10 anys materialitzada en forma de llista. Perquè fer una llista és la prova definitiva que te qualsevol persona per demostrar que la seva vida no només gira únicament en torn el cercle tancat de la seva persona i als seus refinats gustos, si no que a part disposa d’una visió cultural fotudament global.

Deu fer cosa d’un mes que internet i la major part de mitjans estan plagats de llistes de tot tipus. En fan els portals d’internet, alguns diaris, revistes i blocs.

Les llistes que ara mateix tinc més a mà són les que han desenvolupat als Weblogs (Hipersonica, Vayatele i suposo que en faran alguna a can Blogdecine d’aquí poc) i les de la revista Rockdelux. La dels millors discs debut que han fet a Hipersonica és tan absurda que no hauria ni de mencionar-la (només val la pena la primera posició, però és tant fàcil que no té cap mèrit). I la de les 50 millors sèries de la dècada de Vayatele, només per incloure sèries com Que vida mas triste i Doctor Mateo, i per no només no posar els Sopranos al número 1, sinó per posar-los una posició per sota de Lost, ja queda absolutament justificada la tortura i mort dels mònguers que la han redactada.

Obro parèntesi. Com és que ningú m'ha informat de l'existència d'aquesta web? xDDD. Tanco parèntesi.

Però de les que m’interessa més parlar són les de la Rockdelux. Aquests si que es passen de putes. Normalment cada mitjà es limita a analitzar i opinar sobre les temàtiques a les quals usualment fa referència. Però com que Rockdelux és la polla, fan llistes fins i tot de se puta mare: llibres, còmics, pel•lícules, sèries, discs internacionals, discs nacionals, singles i fins i tot concerts.

I ara tots estareu pensant “oh, que complets que són els de la Rockdelux”. Doncs no. Sota a aquesta aparença de globalitat i gairebé d’objectivitat no hi ha res mes que una llista com totes les altres, on el que preval per sobre de tot són les preferències i prejudicis de la gent que la ha confeccionat.

Perquè els cabrons de la Rockdelux són tant fotudament Indies i alternatius que no son capaços ni de posar un sol disc de Muse dintre dels 100 millors de la dècada. Però aquí he de dir que el nivell de indignació no només fa referència a ells, sinó que ja és de caràcter general. No entenc com és possible que tots els mitjans suposadament seriosos de premsa musical no siguin capaços d’apropar-se ni mínimament dins de les esferes metàl•liques, i després clar, tenir els santíssims collons de colar-te merdes com The XX, Arctic Monkeys o The Strokes i la hòstia de grups de rap. Sí, sí, rap, ara es veu que la gent intel•lectual valora més la “música urbana” que un solo de guitarra de 10 minuts tocat amb la punta de la polla. I tampoc vull dir que els discs de metall superin a la resta, ni molt menys; discs com el Funeral d’Arcade Fire són difícilment superables per ningú, practiqui l’estil que practiqui. Però també és veritat que el Leviathan o el Crack the Skye de Mastodon es mereixen estar com a mínim dins del top 20.

Realment és que no ho entenc; no se quin problema tenen la majoria de mitjans de comunicació amb els sons mitjanament extrems, ja que els rebutgen d’una manera totalment descarada quan, per exemple, pel que fa a la tècnica interpretativa, la gran majoria de músics propers a l’escena metàl•lica deixen en ridícul a la gran massa de pseudomúsics posperus. Només per això ja se’ls hauria de tenir una mica en consideració. I ja ni menciono als hiphoperus. Això si que em carda gràcia de la Rockdelux. De heavys no en volen saber res, però de raperos en trobes fins i tot a la sopa. Putus negres. Quan eren bluesmans i jazzerus eren els amos. Ara sembla que ja no se’n recordin ni de qui és en Miles Davis.

D’altra banda, considero (considerem) que les persones acostumades a sons més extrems tenen una oïda molt més educada per poder apreciar qualsevol altre tipus de música. La prova està en que una persona que escolti usualment música extrema és capaç d’apreciar artistes com en Nick Cave (com seria el cas de la sàvia gent d’aquest bloc), mentre que dubto molt que un poperu modernu pugui ser mínimament capaç d’entendre la música de qualsevol grup que toqui amb Explorers i Mesa Dual Rectifiers (ignorants).

Però això no acaba aquí. A can Rockdelux no només passen totalment de qualsevol disc mitjanament dur, sinó que tenen els santíssims collons de tirar-te a la cara el Moniliths & Dimensions de Sunn O))) per allà la posició seixanta i pico. D’aquesta manera sembla que ja han posat la frikada de torn i tothom queda content. Si no fos perquè és la única revista de música que val mínimament la pena en aquest país no me la tornaria a comprar mai més.

Doncs a tomar pel cul. Si aquí tot déu s’atreveix a fer la llista que li surti dels ous, jo no seré menys: la llista dels 10 discs que no sortiran mai en cap llista però que haurien de tenir com a mínim un reportatge de sis pàgines a tots els suplements culturals dels diaris del món (pròximament, o potser immediatament, depèn).

Mr. Pink

Converge

Un dia estava visitant un blog d'aquests des dels quals et pots baixar discs i em vaig topar amb aquest Axe To Fall. Com que no havia escoltat mai Converge vaig decidir baixar-me'l i quan vaig sentir el primer tema vaig saber segur que me l'acabaria comprant.

Es tracta sens dubte d'un disc de hardcore; però d'aquest hardcore que es barreja amb tocs de metall, sense convertir-se en metal-core; que utilitza compassos partits sense abusar-ne fins a avorrir; i que recórrer sovint a ritmes tallats, puntejats i crits que recorden a l'screamo i al post-core. Aquesta combinació així explicada sona més aviat a híbrid, a grup que no troba el seu lloc i acaba fent una barreja d'estils de manera desordenada. Però no és així. Tot està posat en la mesura justa per crear un disc molt interessant i alhora original. Crec que han aconseguit allò que és tan difícil per la majoria de grups, que és agafar les influències, barrejar-les i reinterpretar-les per fer una cosa personal. I no crec que hagin de canviar la història de la música ni molt menys, però dins el hardcore i el metal són un gran grup a tenir en compte.

Per arrodonir el disc acaben amb dos temes lents. No sóc un amant de les balades al final, és més, odio que els grups acabin un disc amb el tema lent, però aquests es salven perquè no són la típica balada i no cauen en fer melodies pasteleres. Són dos temes d'un gust exquisit que no puc negar que em van sorprendre increïblement. Tenen aquest toc de rock acústic, amb un punt de simfònic i profund, fets amb sentiment i bon gust. Personalment m'hagués agradat que haguessin començat el disc amb una d'aquestes cançons.

Ja per acabar m’agradaria destacar el gran nombre de col•laboracions amb les quals van comptar per fer el disc: Ulf Cederlund d’Entombed i Disfear, F. Sean Martin de Hatebreed, George Hirsch de Blacklisted, Steve Rodsky, Adam McGrath i J.R. Connors de Cave In, Mookie Singerman, Hamilton Jordan y Michael Sochynsky de Genghis Tron, John Pettibone d’Undertow i Himsa i Steve Von Till de Neurosis. Encara que sembli mentida aconsegueixen introduir tots aquests músics al grup de la manera més natural i no es nota cap daltabaix d’un tema a l’altre.


En definitiva, un disc obligat per a la gent a qui li agrada el hardcore, molt recomanat per a qui li agrada el metall i interessant per a qualsevol amant de la música.

Maus, d'Art Spiegelman

Sense conèixer abans l'obra d'Spielgman i prenent-la sempre que la veia a la zona de còmics de l'Fnac per un còmic d'humor sobre ratolins, em vaig disposar a descobrir una cosa una mica diferent. Si bé està en format còmic, perfectament podria ser una novel·la escrita, encara que crec que el dibuix pot sens dubte explicar una historia molt més fàcilment: ja se sap, una imatge val més que mil paraules.

Spielgman ens explica a través dels seus ratolins, que són jueus, l'historia biogràfica de Vladek des que van ocupar Polònia fins a l'alliberació d'aquesta, passant abans per diversos guetos i camps de concentració.

Entre capítols i a finals dels mateixos, se’ns mostra a Vladek ja de vell narrant la historia al seu fill, qui grava els records de Vladek per fer un llibre il·lustrat sobre un presoner jueu. Suposo que aquí hi ha un paral·lelisme entre el ratolí dibuixant i el propi Spielgman i entre Vladek i el pare de Spielgman; es a dir, que els fets narrats a les vinyetes és historia de veritat. A aquest Vladek vell Spielgman ens el mostra com molt "tocat" per la guerra psicològicament: va perdre un fill i la seva dona es va suïcidar. Aquests fets i les penúries i dificultats que va haver de passar sembla que restin gravades en la memòria del ratolí i li facin molt difícil la convivència en el mon modern, inclús amb el seu fill Artie, a qui explica la historia.

En aquesta història veiem a un Vladek de jove, un jueu ben posicionat a Polònia, a qui no li falten luxes, però la seva vida comença a empitjorar amb l'arribada dels alemanys i el seu allistament a files jueves, on cau presoner. Vladek jove és un personatge suspicaç i amb recursos que utilitza amb èxit per escapar de la seva situació de presoner primer i per sobreviure després en la difícil situació jueva dels anys 40, quan en un principi els ficaven en ciutats guetos, on la picaresca era obligada per aconseguir menjar i seguretat -construint bunkers, aconseguint racions clandestinament...-, i després eren enviats als camps de concentració d'on amb sort i bons companys aconsegueix sortir amb vida.

Pot ser semblant a les pel·lícules que hem vist sobre el tema, però penso que no és tan untat de tragèdia i tristesa, sinó explicat amb força objectivitat i planura, fent una descripció que jo considero molt propera al que va poder ser en realitat la vida d'un presoner de l'holocaust. No obstant, el què no em va agradar gaire és la historia dels ratolins en el temps present, que m'imagino que serveix per a donar un cert sentit i profunditat a l'obra, però es veu a un Vladek massa fet pols i dona la sensació de ser una mica injust per algú que ha aconseguit passar tot aquest horror.

Crec que el realment atractiu de Maus es l'explicar una història tan tràgica i humana com va ser la de l'holocaust amb animals -els jueus ratolins, els alemanys gats, americans gossos... - sens dubte cada assignació de raça animal amb el seu sentit - i el dolent, que com tot còmic, dura poc, i més si agrada, com és el cas de Maus.

Sergio Marmolejo

Prepúsculo

A la noia que la setmana passada explicava a una amiga que s'estava llegint tots els volums de la saga Crepúsculo: la teva mare devia plorar el dia que et va veure per primer cop amb un llibre amb vint-i-set anys.

Tòmpsen

Grans moments del cinema. Part II

The Third Man
El tercer hombre
(Carol Reed, 1949)



Monty Python and the Holy Grail
Los caballeros de la mesa cuadrada (y sus locos seguidores)
(Terry Jones, Terry Gilliam, 1974)



Alien
Alien, el octavo pasajero
(Ridley Scott, 1979)



Angel Heart
El corazón del ángel
(Alan Parker, 1987)



The Last Boy Scout
El último Boy Scout
(Tony Scott, 1991)



Terminator 2: Judgment Day
Terminator 2: el juicio final
(James Cameron, 1991)



Wayne's World
Wayne's World
(Penelope Spheeris, 1992)



The Assassination of Jesse James By The Coward Robert Ford
El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford
(Andrew Dominik, 2007)



Up
Up
(Pete Docter, Bob Peterson, 2009)



Antichrist
Anticristo
(Lars von Trier, 2009)

Filmaholics

Amenábar, ets un puto fatxa

Probablement Mar Adentro, juntament amb Crash, és una de les pel•lícules més insultants que he tingut el plaer de visionar. De fet, segurament n’he vist més, però aquestes dues són les que més recordo perquè, entre d’altres coses, ambdues s’han endut gairebé tots els premis que hi ha per guanyar (Goyes, Lleons, Òscars, etc). De Crash tinc pendent escriure’n unes línees des de fa molt temps; de moment em cagaré en Mar Adentro, que s’ho mereix més.

Fa bastant temps que m’estic preguntant quina és l’essència de la pel•lícula d’Amenábar. Es tracta d’un al•legat a favor de l’eutanàsia? Una reivindicació del dret a morir amb dignitat? Una oda a la llibertat personal? a l’amor? a la mort? O potser l’únic que busca és la llagrimeta fàcil (realment, hi ha tanta tensió melodramàtica que et fotries a plorar només de veure els putos crèdits) i tots aquests valors només els utilitza com a teló de fons? No ho sé. De moment, la única conclusió que he pogut treure és que Amenábar no ha viscut mai una experiència semblant a la de la família d’en Ramon.

Si hi ha una cosa que no suporto són les pel•lícules que es conceben pretenent ser transcendentals, tractant temes normalment “tabú”, la qual cosa els ha de donar una polèmica i, conseqüentment, una publicitat important, per molt bones o molt dolentes que siguin. Però tant Mar Adentro com Crash són uns casos que em toquen els ous especialment perquè, si hi ha una cosa que encara suporto menys, és que quan es tracten aquests temes tant transcendentals es faci des d’una posició concreta i no es qüestioni durant tota la pel•lícula.

M’explico: durant tot el metratge de Crash, a cada escena el sr Haggis ens diu qui és el bo i qui és el dolent (mai fer un judici entre el bé i el mal havia estat tant fàcil), sense possibilitat d’interpretar els actes que fa cada personatge i, per tant, sense poder-los conèixer amb profunditat. Obro parèntesis. El senyor Haggis és un autèntic malparit. Tot el que toca ho converteix en merda. Fins i tot ha aconseguit emmerdar la filmografia inmaculada (a excepció de Infierno de Cobardes) d'en super Clint Eastwood. Ningú més va vomitar al final de Million Dollar Baby? Tanco parèntesis.

A Mar Adentro passa quelcom similar: des del principi, la idea de morir d’en Ramon no es qüestiona mai, es pren com a única i encertada, de la mateixa manera que tota la seva família, la que s’ha trencat el puto cul per cuidar-lo des que va tenir l’accident i que no veu clar la seva decisió, és automàticament tractada com a contraposició del que seria una actitud correcta, és a dir, els dolents de la pel•lícula. I ja només faltava que hi posés a l’església pel mig. Perquè quan surt algú de l’església dient el contrari del que diu el protagonista es reafirma definitivament la teoria d’aquest i convenç automàticament a tot el públic que a aquestes altures encara pogués estar dubtant.

Si hi ha una manera més evident de manipular el judici de l’espectador, informeu-me’n si us plau. Amenábar, ets un puto fatxa. Que el cine no esta fet per vendre la moto a ningú. Siguem una mica més honestos, per favor.

Però parlant sincerament, aquest posicionament el trobo fantàstic, ja que aconsegueix transmetre un missatge profundament esperançador per a la gent que sofreix tetraplegia o algun tipus de malaltia degenerativa irreversible. Al cap i a la fi, la seva vida és una merda i fa que tota la vida de les persones que els envolten sigui una merda també. Esta molt clar que el millor que poden fer és suïcidar-se.

A vegades sembla que el tema de l’eutanàsia és més tabú pels “progres” que pels “càrques”. Tothom que vegi Mar Adentro només farà que posar-se en boca l’eutanàsia, la llibertat de decidir sobre la vida d’un mateix, i tot un seguit de merdes que ni tant sols saben el que signifiquen però que només pel fet de parlar-ne ja demostren que són fotudament moderns. Però el que ningú farà –no fos cas que es posés en dubte la seva integritat progre- és qüestionar-se si aquests temes es tracten tal i com s’ha de fer.

Per altra banda, si del que es tracta a la pel•lícula és fer una reivindicació del dret a morir amb dignitat, jo em pregunto: realment hi ha algú que pugui morir d’una manera digna? Suposo que als geriàtrics n’està ple d’aquesta gent.

En fi, ja és cardat que un dels únics directors Espanyols amb mitjana influència internacional i amb mig peu a can Hollywood hagi de ser com l’Amenábar: el cabró de teoria i tècnica en te un ou, d’acord, però per fer merdes com Mar Adentro ja tenim en Roland Emmerich*. La seva merda fa la mateixa pudor, però com a mínim quan es tracta de matar a algú no s’hi està tota la santa pel•lícula. Però al tantu amb la gent com l’Amenábar, o com en Paul Haggis. Aquests són més perillosos que la gent com l’Emmerich: fan la mateixa porqueria cinematogràfica però te la intenten colar sense que te n'adonis.

Mr. Pink

*2012 és una PUTA MERDA. Mai més tornaré a posar esperances en una pel•lícula de catàstrofes dirigida per un gay

Grans moments del cinema. Part I

The Great Dictator
El gran dictador
(Charles Chaplin, 1940)



Cool Hand Luke
La leyenda del indomable
(Stuart Rosenberg, 1967)



Young Frankenstein
El jovencito Frankenstein
(Mel Brooks, 1974 )



Scarface
El precio del poder
(Brian De Palma, 1983)



Back to the Future
Regreso al futuro
(Robert Zemeckis, 1985)



Predator
Depredador
(John McTiernan, 1987)



Goodfellas
Uno de los nuestros
(Martin Scorsese, 1990)



The Shawshank Redemption
Cadena perpetua
(Frank Darabont, 1994)



Pulp Fiction
Pulp Fiction
(Quentin Tarantino, 1994)



Saving Private Ryan
Salvar al soldado Ryan
(Steven Spielberg, 1998)

Filma

Els 4 perquès d'Entourage

(de fet n'hi ha més de quatre; si voleu afegiu-los vosaltres)

1 Perquè és una sèrie de la HBO

2 Perquè hi ha en Johnny Drama. En Kevin Dillon fa el paper de la seva vida (en tots els sentits de l'expressió).

3 Perquè hi ha l'Ari Gold. Simplement l'ànima de la sèrie. No se pas d'on ha sortit en Jeremy Piven, però el seu personatge es menja amb patates al senyor Hank Moody (David Duchovny) i no te res a envejar-li a en Barney Stinson (Neil Patrick Harris). Aquí en teniu la demostració SPOILER:

Ho confesso. Això dels perquès és una excusa barata per poder penjar uns quants videos de l'Ari Gold. Però és que són tant bons que no podia deixar de compartir-ho amb vosaltres, estimats lectors. Però ara que el mal ja està fet, ja aprofito la tirada per dir quatre coses més que tenia ganes de comentar. Primer de tot, vull dir que parteixo de la base de que Entourage esta dins la mitjana de qualitat de les sèries de la HBO; està a anys llum de les obres mestres d'aquesta cadena però vaja, que ser de la HBO ja ho diu tot.

El que tenia ganes de comentar doncs, fora del context dels perquès ja, són els aspectes negatius de la sèrie. Sobretot el personatge que representa la contrapartida definitiva a l'Ari Gold: l'Eric Murphy. És una llàstima que un dels personatges amb més protagonisme de la sèrie hagi de ser com ell. Establint un relació comparativa igual que l'anterior, aquest cop es podria dir que la interpretació que fa l'actor és pitjor que la de'n Jack i en Charlie de Lost junts (d'aquests no val la pena saber ni el nom dels actors), recordant-me algunes vegades fins i tot a la inexpressivitat del gegantí Horatio de CSI Miami. Per culpa seva -per extensió culpa dels guionistes - gran part dels episodis de la 6a temporada rebaixen el nivell bastant alt que s'havia mantingut des del primer episodi de la primera temporada, esdevenint capítols més dignes d'un culebró que d'una sèrie de la qualitat d'Entourage (seriosament, a qui putes li importen les novies de l'Eric??? a més, n'hi ha una que no val gaire per res. La Sloan si que està bona però).

Definitivament, els puntals de la sèrie són en Drama i sobretot l'Ari, ja que pel que fa a la resta de personatges, ni en Turtle ni en Vincent Chase maten gaire. Bé, fent una valoració una mica benevolent, podem dir que en Turtle és un tio que cau bé i te alguns punts a favor (quan la SPOILER Jamie-Lynn Sigler li fa una manola durant un viatge en avió SPOILER), i també es podria dir que no estaria del tot malament tenir a un tio com en Vincent Chase de company de "pis".

Però vaja, una sèrie amb un plantejament argumental tant atractiu i amb tant joc com el de Entourage es pot permetre el luxe de tenir alguns errors en segons quins actors i en la caracterització de segons quins personatges. Total, al final només acabes desitjant poder portar (encara que sigui durant una trista setmana) el nivell de vida que porten els 4 protagonistes i només t'acaba important el que seria el quart i més important perquè:

4 Perquè hi surten la hòstia de ties, i totes estan fotudament bones

Puntuació: 7/10 (escala de valors on els Simpsons tenen un 10, els Sopranos un 9'5, How I met your mother un 7'5, Dexter un 6, Lost un 5 i Heroes és una puta merda)

Mr.Pink

Gojira

Com ja hem comentat moltes vegades entre nosaltres, Gojira probablement és l’únic grup de metall (aaaaaaaaaaaaaah us pensàveu que parlaria de la peli eh!!! -_-') que aconsegueix fer una música que fa total i absoluta justícia al nom que porta; perquè és que al sentir qualsevol tema de qualsevol disc d’aquests francesos no pots evitar que et vingui al cap la imatge de Gojira (pronunciació de Godzilla en la seva llengua mare) arrasant ciutats i massacrant japonesos (bé, des de 1998 i gràcies a Roland Emmerick, també arrasant Nova York i massacrant novayorkesos).

The Way of all Flesh segueix la mateixa línia estilística que van deixar definida en l’anterior disc, From Mars to Sirius, en el qual van acabar de polir un tipus extremadament personal de fer metall a mig camí entre el death metal dels primers Morbid Angel (influencia que queda patent en temes com The Heaviest Matter of Universe) i els riffs i canvis de ritme de Meshuggah (presents en la totalitat dels temes), envoltat tot plegat d’una aura molt particular de constants reminiscències a la naturalesa. Fent referència concreta al The Link, tot el primitivisme del qual esta impregnat em fa pensar moltes vegades, i fins i tot m’atreviria a establir-hi algun paral•lelisme, amb la recerca d’allò primitiu que va dur a terme Max Cavalera en el Roots de Sepultura. L’aproximació que realitza Gojira però és òbviament diferent: mentre que Cavalera va agafar el primitivisme com a motiu principal per crear una obra conceptual i d’alguna manera desprendre’s de tots els elements tècnics supreflus del thrash metal per quedar-se únicament amb la ràbia i brutalitat d’aquest estil, Gojira crea un tipus de música bast, potent, d’unes dimensions mastodòntiques (jah!) i que, tot i no ser tècnicament gens primitiu (entenent ara primitiu com a simple), si que està dotat d’un sentiment molt semblant del que pot transmetre Roots (si no en la seva totalitat, en algun dels seus talls).

Aquest estil tant visceral que havien assolit d’una forma natural fins arribar a la seva culminació en el From Mars to Sirius és el que en el seu últim treball esdevé un estil ja controlat pels músics, comprès entre els límits que han anat definint en els anteriors treballs i que aquest cop es permeten el luxe de polir però no d’evolucionar en si mateix. És a dir, malgrat l’originalitat innegable que encara mantenen, aquest cop no ens ofereixen absolutament res de nou, o al menys, res de nou que jugui a favor seu. Acaben d’explotar les combinacions que els recursos tècnics emprats en la seva música poden donar de si, però no aconsegueixen anar més enllà ni deixar-se portar de la manera que ho havien fet fins ara, aconseguint un resultat final bastant fred i buit.

Un fet diferencial important entre el From Mars to Sirius i el The Way of the All flesh i que crec que podria ser un motiu d’aquest canvi de visió és el lloc que ocupa cada disc en la evolució de la posició internacional que ha tingut el grup dins la seva carrera: mentre que el From Mars to Sirius va representar el disc que va propulsar d’una forma definitiva al grup dins del que es podria considerar el mainstream del metall europeu, The Way of the All Flesh és un disc composat ja des d’aquest estatus, amb els canvis de punts de vist, de forma de treballar i d’objectius que comporta ostentar d’aquesta posició. Així doncs, la línia evolutiva que havien seguit des de llavors aquest cop queda aturada, reflectint directament aquest canvi de d’estatus: l’evolució de músic gairebé autoproduit, a músic professional. I aquí és on Gojira han fallat; no han pogut assolir el rol de músics professionals sense haver de perdre quelcom del que els havia fet arribar fins aquí. El contacte amb el món professional internacional que han tingut els membres del grup (formant part de Cavalera Conspiracy i aconseguint col•laboracions de gent com el cantant de Lamb of God en alguns dels temes del nou disc) evidencien aquesta voluntat de convertir-se en un grup del nivell dels seus companys d’escena. I de fet suposo que no és gens fàcil assolir aquest rol, però crec que ha arribat un moment en el que s’ha evidenciat que potser Gojira encara no son tant professionals com semblen ser.

I quan parlo de professionalitat em refereixo al domini que aconsegueixen assolir certs músics sobre la música que fan alhora de treballar i sobre la capacitat de poder controlar la creació de la música que fa un mateix: és a dir, la diferència que ha entre quan una persona crea quan li ve la inspiració i la persona que controla aquest procés creatiu. El primer exemple que em ve al cap és el de Jonas Renske i Anders "Blakkheim" Nyström, compositors de Katatonia i de la majoria de temes de Bloodbath (sobretot en l’últim disc). La manera de composar visceral que es pot percebre en els primers discs de Katatonia no te res a veure amb el que és la culminació de la seva carrera amb el disc Viva Emptiness i amb el posterior The Great Cold Distance (i esperem que, malgrat el títol, segueixi igual amb el Night is the New Day) o amb el que representa l’últim disc de Bloodbath respecte els dos anteriors discs-homenatge que van treure.

Probablement l’exemple que estableix més paral•lelismes amb aquest disc de Gojira és precisament el The Fathomless Mastery de Boodbath: després de composar dos discs que, tot i ser d’una qualitat evident, no eren més que una excusa dels músics per desconnectar dels seus respectius grups (Opeth, Katatonia, Hypocrisy i tots els projectes d’en Dan Swano) i fer un homenatge als grups de death metal dels 90 del seu país (Nihilist, Carnage, Crematory, Dismember, Entombed, etc etc etc), els components de Bloodbath finalment van decidir asseure’s i composar un disc seriós, rodó i personal de cap a peus on s’evidencia la capacitat que tenen aquests músics d’apropiar-se d’un estil de música i manejar-lo de la manera que més els plau i, a diferència del que els ha passat a Gojira, poder-ho fer sense perdre la sensibilitat que els permet saber el que transmeten en cada recurs tècnic emprat i la capacitat de deixar-se portar per la música. És a dir, van passar de la posició de músic que fa música com a “passatemps” (bé, no seria ben bé un passatemps però ja m’enteneu) a músic que crea música de forma professional. Suposo que la idea de Gojira també va ser aquesta en un bon principi, però el resultat no ha estat l’esperat.

Però el que és totalment incomprensible i que no els perdono a Gojira en el Way of the All Flesh és el canvi de rumb i la total renúncia a aquesta aura que havien aconseguit forjar en els seus treballs anteriors: la vitalitat, frescura, potència, grandesa i tal vegada màgia que es podia percebre a l’escoltar qualsevol tall de el From Mars to Sirius (en la magnífica Flying Whales o en el tall instrumental “Unicorn” per exemple), ha quedat aquí totalment eliminada i substituïda per la típica imatge d’obscuritat pròpia dels grups de l’esfera musical/comercial en què es mouen. I aquesta és la segona i més gran fallada de Gojira i segurament la que ha fet baixar tota la qualitat del disc de manera incorregible: tots els recursos tècnics emprats fins ara encara son presents, però la seva veritable raó de ser, el motiu i la inspiració de la qual havien sorgit ja ha desaparegut i per tant, tot el seu significat ha quedat reduït merament al que podem percebre en el disc: un recurs tècnic un tant original, més o menys efectiu, però res mes. Es podria dir que Gojira ha deixat d’existir per convertir-se merament en un grup que imita l’estil de Gojira sense aconseguir ser el que Gojira havia estat.

Com ja he dit abans però, la originalitat que te aquest disc respecte tota la resta de novetats que hi ha en el panorama internacional actual ja el dota de una qualitat notable i el fa un disc suficientment interessant i recomanable, encara que només serveixi d’excusa per descobrir la resta de la seva discografia que, a hores d’ara, ja és de coneixement obligat com a mínim per a qualsevol seguidor del metall extrem. Malgrat tot, no puc evitar tenir la sensació d’haver perdut el que fins ara era un dels millors grups de metall de la dècada. Encara són a temps de salvar-ho suposo. Toquem fusta.

Mr.Pink