En el balneario, de Herman Hesse - Sóc tan especial, tan... únic

En el balneario és la primera novel·la de Herman Hesse que llegeixo. Sé que no és la seva obra de referència, però un dia que havia acabat el llibre que portava la vaig trobar i, com que vaig veure que no era llarga, la vaig començar. Prèviament ja m’havia format una idea de l’ autor a base de comentaris i de les persones que el recomanen i no m’havia atret gens ni mica (per això tampoc no he llegit el Llop estepari).

L’argument de l’obra és més aviat simple: el protagonista, que és el propi Hesse, visita un balneari a la ciutat de Baden per tractar-se una ciàtica i allà es troba amb un món que encarna les pitjors qualitats de la humanitat, al qual s’ha d’adaptar si vol seguir el tractament.

Abans de continuar vull deixar molt clar que cada paraula que escrigui estarà vinculada obligatòriament a la meva realitat i els meus judicis no poden ser vàlids per l’època en què va ser escrit el llibre. Igual que les persones que avui en dia se senten identificades amb l’autor, en realitat traslladen el seu pensament a l’actualitat, de manera que el transformen, jo, al criticar-lo, faig el mateix.

La novel·la es pot dividir en tres grans blocs: el primer és la seva arribada al balneari i el seu anàlisi del grotesc que representen els malalts de l’hotel; el segon tracta sobre la seva integració al lloc i l’auto-crítica que es fa per aquesta integració; l’últim és l’enfrontament a la malaltia i la recuperació del jo.

En la primera part, o sigui, a l’arribada, Hesse es presenta com un personatge maniàtic que ha de fer els possibles per adaptar-se a un context com el d’un balneari si vol guarir la seva malaltia.

“Para las personas normales, elegir una habitación de hotel es una pequeñez, un acto vulgar y corriente en el que no interviene para nada el afecto y que sólo requiere un par de minutos. Para nosotros, sin embargo, los neuróticos, insomnes y psicópatas, este acto banal fantásticamente sobrecargado de recuerdos, afectos y fobias se convierte en un martirio. El hotelero amable, la simpática empleada de recepción que, atendiendo a nuestro tímido y urgente ruego, nos enseñan y recomiendan su «habitación tranquila», no adivinan la tormenta de asociaciones, de temores, de ironías y reproches que provoca en nosotros esa palabra fatal. ¡Oh, qué bien, o mejor dicho, con qué terrible precisión, con qué detallada exactitud conocemos esta habitación tranquila, este escenario de nuestros más angustiosos sufrimientos, de nuestras más dolorosas derrotas, de nuestra más secreta humillación! ¡Con qué falsedad y alevosía, con qué aspecto demoníaco nos miran estos muebles benévolos, estas alfombras bienintencionadas, estas risueñas paredes de papel pintado! ¡Qué sombría y abrumadoramente hostil se nos antoja la puerta de comunicación con la habitación contigua, que de modo nefasto se encuentra en la mayoría de estas habitaciones, casi siempre consciente de su perverso papel y por ello vergonzosamente oculta tras una cortina! ¡Con qué dolor y resignación levantamos la vista hacia el techo enjalbegado, que en el momento de la inspección siempre ofrece una sonrisa hueca y maligna y que después, por la noche y por la mañana, retumba con los pasos de los huéspedes del piso superior, ay, y no sólo con los pasos, que por ser conocidos no son los enemigos peores! No, sobre esta superficie blanca e inofensiva resuenan a la hora de la fatalidad, como también a través de las delgadas puertas y paredes, ruidos y vibraciones inesperadas, botas y bastones que caen al suelo, golpes fuertes y rítmicos (que indican los prescritos ejercicios gimnásticos), sillas derribadas, un libro o un vaso que resbala de la mesilla de noche, el traslado de maletas y muebles.”

Aquest fragment és un bon exemple de les dues vessants fonamentals que es repeteixen durant tota l’obra. Per una banda hi ha l’anàlisi crític fet amb força sentit de l’humor del que es va trobant. Les observacions sarcàstiques que fa de la resta de persones deixen clar que ell no forma i no pot formar part de tot aquest univers, des del seu punt de vista, tan vulgar: persones sense energia que s’arrosseguen pels voltants de l’hotel esperant el proper àpat o la propera sessió terapèutica. Els pocs entreteniments que s’ofereixen pels voltants són grotescos als seus ulls, i tampoc no vol participar-hi per res.

L’altra vessant és l’anàlisi que fa d’ell mateix i que es pot resumir amb les paraules “Sóc molt especial”. És cert, se sent un espècimen estrany, i no para de repetir-ho durant tota l’obra. Divaga sobre la seva manera d’entendre la vida, sobre la importància de la natura, sobre el misticisme i la soledat, sobre les necessitats bàsiques que necessita per ser ell mateix, però per sobre de tot no para de comparar-se amb la societat perquè a tothom li quedi ben clar que ell és únic.

Arriba un punt en què no puc evitar imaginar que si Hesse hagués viscut avui en dia seria el tipus de persona que tindria facebook per poder penjar les seves fotos de soledat perquè l’altra gent pogués comentar com n’és d’especial. I és que sembla que perquè el seu misticisme sigui vàlid necessiti l’aprovació (o desaprovació) dels altres. Em fa pensar en l’estúpida que em sembla la gent que critica les aglomeracions i defensa l’autosuficiència des d’un pis de l’Eixample, o en les persones que se’n van a viure a una casa de pagès per ser més ecològiques i després necessiten un cotxe per a cadascun. Toca’t els ous.

Quan penso en la seva situació m’adono que no és tan estrany tenir una sensació de descontextualització en un lloc com el que planteja, i tenir-la, no és, ni de bon tros, indici de ser especial. La majoria de nosaltres ens hem sentit imbècils en el bufet lliure d’un hotel de Salou, però si hi ets, et fots o marxes. La seva actitud hostil envers el seu voltant em cansa, i acabo pensant que en comptes de compadir-se com ho fa podria fotre el camp i rebentar-se les venes amb heroïna. Però no, perquè ell tampoc no pren drogues, ni beu alcohol. La seva dependència del context fa que el trobi ridícul en ocasions, però per sobre de tot, dèbil. Penso que en un lloc com el que es troba seria més interessant que explotés al màxim la seva personalitat, tal i com va fer Hunter S. Thompson a Las Vegas. Però és clar, per justificar la seva manera de ser ha de posar-s’hi en contra, i precisament per això la seva ètica, aparentment solitària, necessita tant dels altres com la més vulgar.

“Si yo fuera un hombre normal y sensato como los demás, me acomodaría fácilmente a la situación. Cedería, ya que dos son más fuertes que uno, y pasaría el día fuera de mi habitación, en la sala de lectura o de fumadores, en los pasillos, en el casino, en los restaurantes, como hace la mayor parte de los bañistas. Pero yo estoy poseído por la demente y agotadora pasión de pasar muchas horas del día sentado ante el escritorio, pensando intensamente, escribiendo intensamente, con frecuencia para romper después todo lo escrito; y por la noche me domina el ansia acuciante de dormir, pero conciliar el sueño es para mí un ocaso muy complicado que puede durar horas, y entonces tengo el sueño muy ligero, muy frágil, un aliento basta para interrumpirlo. Y cuando a las diez o las once me siento agotado y estoy a punto de adormecerme, no me ayuda en absoluto que los holandeses celebren sus reuniones sociales en la habitación contigua. Y mientras espero, ansioso y exhausto, a que llegue la medianoche, a que el hombre de La Haya me conceda permiso para amodorrarme, la espera, la escucha y pensar en el trabajo de mañana me ha desvelado tanto, que la mayor parte de las seis horas que me son concedidas para el descanso ha pasado ya cuando logro dormirme.”

És que cada cop que llegeixo això de “con frecuencia para romper después todo lo escrito” m’entra el riure.

A la segona part fa un canvi radical i s’integra a la vida del balneari. Al principi d’aquest tros em fa certa gràcia perquè em recorda a un vell que intenta justificar la seva passivitat essent conscient que és el que li toca.

“¡Dios mío, cómo han desaparecido estas ilusiones, cómo se han desvanecido estas esperanzas! ¿Qué queda aún de aquel recién llegado elástico, erguido y sonriente que jugaba con su bastón de Malaca y bajaba bailando el camino del balneario, encantado consigo mismo? Ahora me veo como un verdadero simio.

¿Y qué queda aún de aquella filosofía tan optimista, satisfecha, adaptable y mundana con la que entonces jugaba y me adornaba como con mi bastón de Malaca? (...) En este viaje matutino utilizo todas las ayudas imaginables, me apoyo en el enfermero, en los pomos de las puertas, en las paredes y muevo las piernas y la espalda sin la menor consideración a la estética, de aquella forma trabajosa y tambaleante que una vez (¡oh, qué indeciblemente lejos me parece!) observé con irónica compasión en aquella anciana dama a quien me atreví a comparar con una morsa. Si alguna vez una frívola agudeza se ha vuelto, vengadora, contra el gracioso que la pronunció, éste ha sido mi caso.”

Ara bé, de seguida intueixo una ironia massa evident i entenc que en el fons no s’està creient la crítica que es fa. Després de tot el que explica a la primera part cau en unes convencions tan vulgars que de seguida es nota la seva posició artificiosa de malalt de Baden.

“Pero mi talento para el vicio no se ha contentado en modo alguno con comer, beber, holgazanear y permanecer en la cama. La inercia y ociosidad físicas van de la mano con las psíquicas. Lo que jamás hubiera creído posible ha sucedido: no me limito a evitar en lo espiritual todos los senderos difíciles, accidentados y peligrosos, sino que busco también en lo espiritual aquellos placeres insulsos, perversos, idiotamente pomposos y sin contenido que siempre he rehuido y abominado y por los cuales he culpado y despreciado al burgués yal ciudadano en particular y a nuestra época y civilización en general. Me he aproximado tanto al nivel medio del bañista, que no sólo no desprecio ni rehúso una parte de dichos placeres, sino que los comparto y los busco. Ya no tardaré mucho en leer la nomenclatura de bañistas (de todas las diversiones de los pacientes, ésta es la que se me antoja más extraña), en pasar toda la tarde hablando con la señora Müller sobre su reumatismo y las diferentes clases de té y en enviar a mis amigos cartas postales con parejas de novios o esos audaces hombres-nabo.”

El cabró actua com qualsevol altra persona del balneari premeditadament, i a continuació fa veure que es critica, però en el fons només està criticant a les persones a qui imita. Quan m’adono de la falsedat de la seva auto-crítica m’enfado força i no deixo el llibre perquè és curt i vull llegir de quina manera pretén convèncer-me de com es curarà. El trist de la meva situació és el doble desengany: per una part hi ha el desengany de l’escriptor en si perquè el seu intent d’ironitzar es fa tan patent que la ironia desapareix i només queda una burda ridiculització de la persona normal que és pacient del balneari.

En segon lloc em decep que no sàpiga fer una crítica de veritat de si mateix. La única manera que té de fer-ho és la de disfressar-se i calumniar tots els costums que té la seva disfressa, no els seus propis. Simula que es posa en primer pla i que és el blanc dels seus judicis però és fals perquè totes les crítiques van dirigides a les persones que encarna. Aquest intent d’enganyar al lector fent veure que és ell qui es censura quan en realitat està criticant els altres em sembla nefast i el pitjor de tot, de covard.

Evidentment no tinc res contra l’escriptor perquè no el vaig conèixer i no sé res de la seva vida, però en aquesta veu protagonista hi veig encarnada tota la hipocresia que amaguen les persones que avui dia creuen tenir una consciència social i són incapaces de fer un anàlisi mínimament objectiu de si mateixes, les persones que donen la culpa de tots els seus problemes a la societat perquè són massa covardes per acceptar que elles també són part dels seus propis problemes.

Arribat a aquest punt ja intueixo que la seva curació és imminent i que tornarà a ser el d’abans, de manera que es rentarà les mans de totes les paraules que ha proclamat contra si mateix (disfressat) i que quedaran només per les persones que continuaran sent les mateixes després de marxar del balneari.

Em rebenta força que els blancs de les seves crítiques siguin persones normals i corrents que no tindrien les eines per defensar-se encara que els hi donessin la possibilitat de fer-ho. Són uns objectius fàcils i menysprear les seves vides i a més a més justificar-ho no és difícil. Jo no em preocupo excessivament per defensar els dèbils, però quan tinc ganes de fer un exercici intel·lectual no em baso només en l’observació dels quillos que van a berenar Red-Bull amb Donuts a la gasolinera perquè potser resulta massa còmode. I amb això dono a entendre que em sento superior, sí, però en sóc conscient.

Herman Hesse segurament tenia raons per ser un cregut, i fins i tot per sentir-se superior en aquell ambient, no ho dubto. El que a mi em molesta és que senti aquesta superioritat i en canvi no tingui el valor d’admetre-la.

No desvetllaré el final, però avanço que no és cap meravella. En aquest bloc té fins i tot el valor de crear un personatge imaginari que li fa unes preguntes concretes perquè ell pugui esplaiar-se en la seva resposta.

“—¡Cómo! ¿De modo que los bañistas tampoco son para usted una realidad? Así, por ejemplo, yo, el hombre que está hablando con usted, ¿no soy real?—Lo siento, le aseguro que no deseo ofenderle, pero de hecho usted no tiene realidad es para mí. Tal como se me presenta, carece de esos rasgos convincentes que convierten para nosotros lo percibido en experimentado, lo ocurrido en realidad. Usted existe, señor mío, esto no puedo discutirlo. Pero existe en un plano que ante mis ojos carece de realidad en el espacio y el tiempo. Yo diría que existe en un plano de papel, de dinero y créditos, de moral, de leyes, de inteligencia, de respetabilidad. Usted es un coetáneo de la virtud, del imperativo categórico y de la razón, y tal vez incluso está emparentado con el capitalismo. Pero no tiene la realidad que a mí me convence en cada piedra y cada árbol, en cada sapo y cada pájaro. Puedo, señor mío, aprobarlo y respetarlo infinitamente, puedo dudar de usted ocreerle, pero me es imposible percibirle, me es totalmente imposible amarlo. Usted comparte este destino con sus parientes y allegados, con la virtud, la razón, el imperativo categórico y todos los ideales de la humanidad. Son todos maravillosos, estamos orgullosos de ustedes. Pero no son reales.”

En resum, no em penedeixo d’haver llegit aquest llibre perquè és molt curt. Durant alguns moments tenia aquella sensació de mala llet que em ve quan sento demagògia barata i pamfleteria, però de seguida em passava gràcies a la meva passivitat. Herman Hesse no m’hagués caigut bé, està clar. No ho puc evitar, potser és injust per l’autor, però en ell hi encarno totes aquestes persones que em rodegen avui en dia i que saben tantes coses del món que em resulten aclaparadores. El tipus de persona que creu tenir les claus per solucionar tots els problemes, de manera que se sent superior, però que no admetrà mai aquesta sensació. La persona que es contradiu constantment entre el que diu i el que fa, que creu que la seva visió, no només és la correcta per a si mateixa, sinó que és vàlida també pels altres i que m’irrita especialment per voler-me, no només explicar, sinó a més a més convèncer de la seva visió del món quan jo no tinc ganes de sentir-la.

L'Enfant Sauvage de Gojira: pompositat de destrucció massiva

Quan vaig començar a escriure aquesta crítica em feia por precipitar-me en el meu judici i que en un futur m’hagués de penedir del que havia dit. Per coses de la vida he tingut més temps d’escoltar aquest nou disc de Gojira i la meva opinió, ara, està més ben fonamentada i em sembla, també, més definitiva. Així que faré un resum de les primeres (i ara ja segones) impressions que m’ha causat aquest L'Enfant Sauvage (2012).

Primer de tot he de reconèixer no esperava aquest disc amb especial atenció, tot i que Gojira és un grup que respecto moltíssim. També considero que és un dels pocs grups que poden fer alguna cosa pel món del Metal després del declivi de finals de la primera desena del 2000. Amb la dissolució d’Isis, el canvi de components de Hatesphere, les noves direccions (o pèrdues de nord) de The Haunted, Dark Tranquillity, Mastodon o The Ocean, he vist perillar les bases, del que per a mi, és (o si més no era) el bon Metal actual. Seria injust i irreal dir que tot el que es fa és una merda, però tots aquests grups que he anomenat eren per mi els pilars de l’estil i els he vist esfondrar-se un a un.

El que es fa molt evident en una primera escolta de L’Enfant Sauvage és que és l’àlbum més accessible de tots els que han tret Gojira. Això és una arma de doble tall: per una banda és positiu perquè és el primer disc del grup que no se’m fa llarg (de fet sempre m’ha costat moltíssim aguantar fins al final els seus discos); però per altra banda està plagat de fragments que voregen un Metal excessivament lleuger.

Els meus companys d’escoltes, que de fet van interessar-se per Gojira abans que jo, van renegar força del The Way Of All Flesh (2009). Curiosament jo me l’he anat escoltant i al final m’ha acabat agradant, si bé he hagut posar-hi cert esforç. Considero que és un disc estrany, que s’ha d’agafar molt amb pinces, i que potser per això em va costar descobrir que els hits del disc són The art of dying i Esoteric surgery, temes que ocupen els números vuit i nou (o sigui, que sonen al cap de mitja hora). L’elecció del single (que ocupa el número onze (s’ha de reconèixer que en aquest disc algú es va il·luminar)) tampoc no trobo que fos gaire encertada perquè Vacuity és un tema que se’m fa molt pesat. Amb un altre ordre de les cançons i amb un parell de supressions aquest àlbum, des del meu punt de vista, milloraria notablement.

Si faig referència a The Way Of All Flesh és perquè L’Enfant Sauvage n’és una continuació prou lògica, tot i representar just el contrari: claredat. Si l'anterior destacava per ser el seu disc més fosc, el nou n'agafa aquells elements més nets i senzills i els explota al màxim.

Inicien el disc amb Explosia, que vindria a ser la simplificació total de Gojira, tan per riffs com per estructura, sense deixar de ser efectiu. De fet és una bona cançó per obrir i té un final que em sembla espectacular. 

Llavors continuen L’enfant sauvage. És el single i es tracta d’un tema totalment estàndard de Gojira, tant, que pot arribar a ser vulgar i tot. Aquí el disc ja comença a fer patir perquè escoltes al segon tema i la música no evoluciona cap enlloc.

Passa el mateix amb el tercer i quan s’arriba al quart es fa patent que la cosa no està funcionant. Les cançons passen bé, són agradables d’escoltar, però són massa previsibles.

A la predictibilitat se li afegeixen una sèrie de melodies que no acabes de saber si són adequades pel final del món o per posar de fons al país dels Osos amorosos. Ratllen aquella pompositat tan perillosa de la qual fan gala grups com, per exemple, els In Flames dels últims temps (i dels vells també de fet).

(Aquest tema és espectacularment pastelós)

També es limiten moltíssim a l’hora de fer servir recursos estranys, sense oblidar que són Gojira, però no hi ha trossos realment il·luminats, i molt menys aquelles parres que es podien trobar al The link (2005).

El disc es comença a fer embafador, fins que entren a The wild healer, una cançó que fa de pont, i que no estaria malament en un context Gojirià, però que aquí acaba d’enfonsar el grup en un pastís rosa.

Quan escric aquestes línies estic de visita a casa els meus pares i escolto el disc al pis de dalt, on també hi ha el meu germà. Qui el conegui sabrà que només escolta Folk Medieval, però també sabrà que de rebot ha escoltat Metal des que tenia vuit o nou anys. Surto un moment de l’habitació i des de la seva em diu “Què fas escoltant aquest Metal cutre de fa anys?” Llavors no em queda dubte que Gojira, en aquest disc, han fet una cosa massa senzilla i accessible. Són Gojira, és clar que hi ha coses que molen, però en general la música passa sense pena ni glòria. Fa com a molt un parell de mesos que el tinc i ja me’l sé massa per les vegades que l’he escoltat. És agradable, de fet l’escolto de tant en tant, però sóc molt conscient que quan l’escolto és perquè vull una cosa de fons que tingui una mica de tralla, perquè si l’escolto amb atenció m’aporta més aviat poc, o gens.

Ja veurem què ens depara el futur, però l’experiència m’avisa que ja podem considerar els gloriosos temps del From Mars To Sirius (2006) com un vestigi del passat. Ara bé, per sobre de tot s'ha de reconèixer que l'aportació de Gojira al món del Metal està més que feta i que gràcies a ells s'han obert noves vies perquè l'estil no caigui en els simples remembers de Thrash o les noves onades de pesats fent Djent.

Fragments impropis - Pink Floyd i Deftones

Pel context cultural de la meva adolescència vaig escoltar el tema de Deftones abans que el de Pink Floyd, però la primera vegada que vaig posar play al Dark side of the moon i va sonar The great gig in the sky vaig veure clar que els d’en Chino havien fet un tribut als anglesos. Potser m’equivoco, però a mi em sembla que tot és massa clar com per ser una coincidència. El més ben parit és que tan el White Pony (2000) com el Dark side of the moon (1973) són discos grandiosos.

02:52

03:38

Fragments impropis - Neurosis i Yndi Halda

Si en aquest blog ens podem declarar especialistes en alguna cosa és sobretot en la capacitat d’obrir noves seccions i després no continuar-les. Jo he decidit encetar-ne una a partir d’una de les meves obsessions: buscar semblances entre grups. 

I quan dic semblances em refereixo a fragments que alguns grups copien, amb o sense consciència. No vull que això es converteixi en un seguit de simples acusacions per plagi perquè en la majoria dels casos segur que es tracta més d’homenatges o de talls presos inconscientment.

Començaré amb dos grups que es podrien classificar dins el mateix estil o no depenent moltíssim del punt de vista des que es mirés i de com de prim volguéssim filar: Neurosis i Yndi Halda. Estic bastant convençut que aquests grups s’han escoltat mútuament, però en aquest cas són els d’Yndi Halda els que fan un tribut a Neurosis en la seva cançó We flood empty lakes, del disc Enjoy eternal bliss de l’any 2007. Per escoltar-ho millor val la pena posar el minut 07:58, quan comença la pujada amb la caixa.

Ara pot ser que pensis que la melodia principal sí que et sona d’alguna cosa. En el disc de l’any 2001 anomenat A sun that never sets de Neurosis hi ha la peça Falling Unknown, i al minut 10:53 es pot escoltar una melodia de veu que a mi em sembla molt semblant al fragment d’Yndi Halda.

Paranoia meva? Jutja tu.

Adelante Bonaparte, d'Standstill: immens

Potser vaig tard si tenim en compte que l’Adelante Bonaparte és un disc que va sortir el 2010. Però potser també és cert que moltes de les crítiques que es van fer d’aquest disc poc després de la seva sortida no podien ser del tot vàlides perquè es tracta d’una proposta musical que necessita temps i moltes escoltes. Un disc que fins i tot pot arribar a demanar un cert esforç. Ara bé, un esforç que després es veu recompensat per la comprensió d’una obra que omple moltíssim. No calien dos anys per fer la crítica, està clar, però com que el dia 8 de juny Standstill fan l’últim concert de presentació de disc, no és un mal moment per parlar-ne.

A nivell molt bàsic, el primer que pot cridar l’atenció d’Adelante Bonaparte és la seva segmentació en tres mini discos. Aquesta divisió respon al concepte de fons (del qual ja parlo més endavant) i comporta la necessitat, menys banal del que sembla, d’haver de canviar dues vegades de disc en menys d’una hora. Aquest requisit provoca que l’oient estigui més atent, no només per saber quan ha de canviar de disc, sinó perquè amb intervals de mitja hora de música és més difícil perdre el fil. Això també fa que hi hagi pauses que permeten digerir amb més facilitat les cançons escoltades.

Si entrem a mirar el contingut dels tres discs crida l’atenció el nombre de cançons, vint en total, que es poden dividir en dos grans grups: els temes convencionals i els passatges de pont.

En el primer grup s’hi inclourien les cançons que juguen amb una estructura més formal, amb estrofes, tornades i fragments que es repeteixen. Les que responen a aquestes característiques es defineixen per la recerca dels sentiments a través de la sensibilitat musical. 

Les que fan de pont es poden considerar les més experimentals. Són cançons que no tenen estructures formals i que en algunes ocasions només són una sola idea anar-se repetint. Algunes juguen amb sàmplers i d’altres amb instruments menys corrents. Molt destacable la feina amb gravacions antigues en què se senten, per exemple, un pare i el seu fill parlant i que, encara que tu no els coneguis de res, aconsegueixen transportar-te a la teva pròpia infància. 

La gràcia, evidentment, rau en entendre les cançons i el seu ordre dins el disc. Un cop te les saps de memòria i les escoltes seguides t’adones que tot és fruit d’un treball immens que es repeteix incessantment dins el cap.

Per acabar-ho de completar hi ha les lletres. Unes lletres de les quals puc dir que són sinceres i punyents. De fet els dos conceptes es complementen perquè és la sinceritat en els temes que tracten que fan que siguin punyents, i al ser punyents són molt sinceres.

La barreja de metàfores “la cabaña no se hundió”, de moments directes “luego en el funeral, todos de pie, hay un señor que habla de no sé qué” i de declaracions d’intencions “otro desengaño más y me voy a lanzar al new age”, abasta molts elements de la vida que cadascú pot interpretar de manera més o menys diferent.. A mi, per exemple, em fan pensar en la meva vida, la meva vida en relació als altres i la vida dels altres en relació a la meva. 

El tema de fons de l’obra és la vida del personatge anomenat Bonaparte, començant per la seva mort, passant per la seva maduresa i acabant amb el seu naixement (i d’aquí la divisió lògica en tres parts: inici, nus i desenllaç).

Arreu hi ha una nostàlgia i una consciència de la finitud de la vida que, a vegades, costa d’empassar. Per això hi ha moments concrets que es fiquen dins la pell i deixen un cos molt estrany. I tot i això tenint en compte que és un disc positiu.

Standstill han aconseguit crear una obra digne d’admiració que tothom hauria d'intentar escoltar vàries vegades. Pot ser que no agradi la primera, o que no agradi mai, però si es té un interès en la música val molt la pena fer l’esforç, encara que només sigui per analitzar-la i comprendre la feina que hi ha al darrere.


Rooom, Adelante Bonaparte en directe

El dia 8 de juny Standstill fan per última vegada l’espectacle Rooom que és el concert de presentació amb projeccions de tot el disc. Poso l’enllaç però si s’ha d’anar al concert no recomano per res veure’l perquè és una experiència que si et ve de nou és molt més potent. Aviso. També aviso que totes les persones amb qui el vam anar veure repetirem a l’Auditori. 

No em vull estendre gaire en explicar el concert. Només diré que totes les cançons cobren una nova dimensió, molt més emotiva i molt més potent. Quan penso en aquella experiència esbosso un somriure tonto que delata com va calar en mi tot allò. Recordo està assegut i no poder parar de picar-me la cuixa al ritme de les cançons, la pell de gallina constant i les ganes de cantar amb ells les cançons. Va ser de les experiències més grans que he viscut en relació a concerts.

Des d’aquí només els hi puc desitjar molta sort, una sort que desitjo sense cap mena d’altruisme, una sort que desitjo només perquè jo sento la necessitat imperativa de pensar que persones que poden arribar a fer una obra d’aquesta magnitud han de poder gaudir d’un prestigi que els permeti continuar creant.

Finals apocalíptics II: Standstill i Decapitated

Em permetré el luxe de continuar l’apartat encetat per en Mr. Pink sobre finals apocalíptics i com que aquest bloc, per sobre de tot, serveix per fer-nos palles els uns als altres mentre intentem esbrinar quin de nosaltres és més eclèctic per proclamar-lo emperador del coneixement musical absolut, parlaré de dos grups força diferents però que m’agraden moltíssim: Standstill i Decapitated.

Repeteixo el que va dir en Mr. Pink sobre l’objectivitat, o la carència absoluta que en mostraré, i afegeixo que com que a més a més considero que són dos grups, m’atreviria a dir, menyspreats en el seu context, fins i tot pot ser que digui alguna tonteria en algun moment de crispació.

Standstill és un grup de música (encara que gira al voltant de l’Enric Montefusco) que ja fa una colla d’anys que està en actiu i que ha patit una evolució bastant extrema però no il·lògica. Van començar conreant un Screamo que va tenir bastanta tirada a l’estat espanyol a partir de 1999. Els primers anys d’aquest mil·lenni els vaig veure sovint en festivals i he de reconèixer, amb certa pena, que en aquell moment no vaig saber apreciar el que feien. Per fer-se una idea dels seus inicis res millor que la primera demo que van treure anomenada The Tide (1998), que és la canya.

El 2004, amb un disc anomenat Standstill, van començar a utilitzar la llengua castellana per cantar i alhora van abandonar totalment l’Screamo per passar-se al Pop. La majoria dels seus fans no van entendre aquest canvi i malauradament van tatxar el grup de per vida. De fet actualment encara hi ha massa gent a qui no ha sortit dels pebrots escoltar el grup per raons que semblen purament venjatives.


El moment àlgid del grup va arribar el 2006, amb la publicació del disc Vivalaguerra. Aquest àlbum el van treure amb la seva pròpia discogràfica perquè a nivell de concepte s’allunyava una mica massa del que qualsevol discogràfica normal estaria disposada a publicar. Aquest és un dels millors discos que he escoltat en els últims anys. L’únic error que se li pot arribar a trobar és contenir ¿Por qué me llamas a estas horas?, un tema excessivament bo que sovint ha eclipsat la grandesa dels altres. Bé, si es fa l’esforç de treure el repeat es descobreixen una sèrie de cançons que són igualment impecables amb unes lletres que només em poden disgustar perquè no les he fet jo.

En aquest moment, si fóssim en un lloc on la cultura fos realment un bé d’interès general, haurien d’haver entrat directament a la llista de grups, per posar un nom, “no patiu, tindreu tots els concerts que voldreu”.

L’any 2010 van publicar el disc Adelante Bonaparte, dividit en tres mini-àlbums. De nou van tornar a crear una meravella tant a nivell musical com de concepte, que van rematar amb un directe acompanyat de projeccions en un espectacle anomenat Rooom. El fan per última vegada a mitjans de juny i és una de les experiències musicals més gratificants que he tingut mai, esteu avisats.

Ara em tocaria parlar del tema que he seleccionat però estic embalat i ara parlaré de com m’emprenya que un grup com aquest no estigui venent milers de discos i de què estiguin en un llindar massa insegur (a nivell de fama s’entén) on sembla que no acabin de trobar mai l’estabilitat que els pertocaria per la qualitat de la seva proposta.

La complexitat de les seves composicions fa que es necessitin més de dues escoltes per apreciar la música que fan. La seva recerca de perfecció sembla que aclapari el públic, i més en una època en què sembla que en tots els estils musicals només es busqui la simplicitat per poder arribar als borratxos, en què la mediocritat és corejada a totes les sales Catalunya i en què, per sobre de tot, s’ha de ser molt simpàtic amb tothom.

També em rebenta tenir la sensació que part del públic català en renega, i em rebenta haver vist com altres grups els han passat la mà per la cara amb propostes molt més simples, poc originals i que no paren d’eternitzar aquesta estela del Rock Català que va ser, ha set i sempre serà una autèntica porqueria que no es mereix l’apel·latiu de “Rock”, encara que ara s’anomeni “Indie Català” o “Folk català”, que l’únic que fan és copiar propostes de l’estranger i suavitzar-les per poder-les tocar a les festes majors de tot el puto país.

El tema que he triat és l’últim del Vivalaguerra, La mirada de los mil metros. Aquesta cançó comença amb una base que camina increïblement i que es repeteix fins al minut 1:34, moment en què fan un tall i on s’inicia un crescendo que arriba al seu punt àlgid al 3:54, on es fa un moment de pausa per recuperar de nou el crescendo i arribar al final en una apoteosi infinita. Acabar un disc així és grandiós i d’un bon gust que fa plorar.

La lletra, per acabar d’adobar, és una declaració de principis per part del grup que es concentra en les frases en mode de diàleg “Hola, ¿qué tal?, cuanto tiempo. Muy bien con el grupo y eso” i en la pregunta que s’ha fet tot grup “Un aplauso, ¿salimos o no?, ¿seguimos o no?". Admiro Standstill.

El següent tema de què vull parlar és Post(?)Organic de Decapitated. Aquest forma part del seu penúltim àlbum, l’Organic Hallucinosis (2006). Decapitated són un d’aquests grups que han aconseguit transcendir l’estil. Sí, està clar que fan Death Metal Tècnic, però han aconseguit trobar un so propi i no dependre de l’estil per composar, sinó agafar-ne allò que els hi ha semblat interessant per posar-ho al seu servei. Amb aquest disc van deixar clar que ja no eren un grup de Death Metal més i amb el següent, el Carnival is forever (2011), ho van evidenciar.

Com passa sovint, dins el cercle de l’estil no s’acaben d’entendre algunes de les seves extravagàncies i a fora del seu cercle no s’entén ni que facin música. Es poden considerar part dels millors músics del món i de tant en tant vénen a tocar a Mephisto per menys de 20 euros. Això m’ha recordat a la tonteria aquella del violinista al metro a qui ningú no escoltava i després resulta que tocava a qui sap on i valia un pastón. Me la pela, jo no sé tocar el violí ni el sé apreciar, però si tant us agraden les coses ben fetes escolteu i aneu a veure Decapitated.


El tema seleccionat no és dels ràpids (!) i comença amb una riff increïble que es repeteix en una estructura simple fins a arribar a un tall de bateria a tupàs que evoluciona cap a un ritme que combina tresets i corxeres normals, creant un efecte de compàs estrany (tot i que no deixa de ser 4/4), un recurs que és efectiu i no s’utilitza gaire sovint. Fins a arribar al minut 3:02, on entra un dels riffs més destructius que he escoltat mai i que el 99’99% de guitarristes del món, no és que no el sàpiguen fer, és que no saben ni com es fa. Després la cançó recupera un base que ha sortit prèviament i acaba amb un fragment que combina una guitarra i un baix que segueixen un patró a 3/4 i una bateria que en segueix un de 4/4 però que amb desplaçaments de caixa acompanya la les cordes i entre tots acaben amb el món i aniquilen els modernos que diuen que els agrada en Jimi Hendrix perquè toca molt bé la guitarra.

City de Baricco, espectacular

City explica la història d’un nen anomenat Gould que sempre va acompanyat de dos amics, en Poomerang i en Diesel. El primer és un paio mut rapat al zero i l’altre un gegant vestit amb una americana verda i sabates gegants. Aquests dos personatges sempre van agafats de la mà. En Gould coneix a una noia anomenada Shatzy quan truca a una editorial per contestar una enquesta pública on es vol esbrinar si el públic vol que una de les protagonistes d’una sèrie mori. A partir de llavors la Shatzy es converteix en la seva mainadera.

City també explica la història d’un lluitador de boxa anomenat Larry «Lawyer» Gorman que vol arribar a ser campió del món i del seu entrenador, en Mondini. Tota aquesta part està escrita imitant una veu radiofònica retransmetent entrevistes, combats, biografia i tot el que rodeja a Lawyer.

City també explica la història d’un poble del salvatge oest on el temps no passa. Utilitza deliberadament tots els estereotips típics dels westerns, per exagerar-los i acabar-los posant el servei del llibre, on les pistoles i els barrets acaben en un segon pla per donar pas a l’aprofundiment psicològic dels personatges.

Abans de començar a llegir el llibre jo em preguntava si era possible combinar totes aquestes històries. Un cop acabat puc dir que sí, es pot. Les tres transcorren paral·lelament i no s’entrellacen físicament perquè els personatges no es troben, però la seva disposició no és gratuïta i unes serveixen per complementar les altres. I el millor és que totes són igual d’interessants de llegir.

City assoleix la fita (que considero tan difícil) de ser un llibre amb una tècnica aclaparadora fàcil de llegir. Això fa que hi hagi tanta qualitat com la que un sigui capaç de trobar-hi. Per exemple, l’autor crea diàlegs sense acotacions durant pàgines senceres, monòlegs interiors sense signes de puntuació, diàlegs integrats en el paràgraf del narrador sense guions (estil directe lliure), i tot es llegeix sense el més mínim entrebanc. Si algú té ganes de fixar-se en aquests detalls ho pot fer, però una persona que tingui ganes de llegir sense més no tindrà cap problema. I és més, segurament s’adonarà d’aquestes coses i, potser sense posar-hi nom, comprendrà que està llegint quelcom espectacular.

Baricco trasllada el lector a uns escenaris que acaba coneixent com casa seva. I no és que s’entretingui excessivament en les descripcions, sinó que sap destacar aquells detalls que caracteritzen els espais per aconseguir que qui ho llegeixi sàpiga de quin tipus de lloc està parlant.

Amb els personatges passa el mateix i amb unes quantes línies de diàleg els caracteritza com si te’ls hagués descrit durant pàgines. A més a més cadascun d’ells té una gran profunditat psicològica que, a banda del professor d’universitat Kilroy, no s’explica amb grans filosofades, sinó amb quotidianitats, que en principi semblen banals, de les seves vides aparentment simples.

“Es algo así como cuando miras los trenecitos eléctricos, sobre todo si está la maqueta, con la estación y los túneles, las vacas en el prado y las lucecitas encendidas a ambos lados de los pasos a nivel. También ocurre ahí. O bien cuando se ve en los dibujos animados la casa de los ratoncitos, con sus cajas de cerillas haciendo de camas, y el cuadro del ratón abuelo en la pared, la estantería, y una cuchara que hace de mecedora. Sientes una especie de consolación, dentro de ti, casi una revelación, que te abre el alma de par en par, por decirlo de algún modo, pero simultáneamente una especie de punzada, la sensación de una pérdida irremediable, y definitiva. Una dulce catástrofe. Creo que tiene que ver con el hecho de estar siempre fuera, en estos momentos siempre estás ahí, mirando desde fuera. (…) Es algo raro. Cuando resulta que ves el lugar donde estarías salvado, siempre estás ahí mirándolo desde fuera. Nunca estás dentro. Es tu sitio, pero tú nunca estás ahí.”

Però per sobre de tots aquests aspectes n’hi ha un de fonamental: City és un llibre meravellós. Les històries que s’hi expliquen són belles, interessants de llegir, no tenen una voluntat didàctica ni moralitzadora, sinó que són històries banals com menjar una hamburguesa, la compra d’una caravana, un combat de boxa, un duel, un nen xutant una pilota, etc. que acaben contenint un rerefons tan extens que et permetria llegir el llibre una vegada i una altra.

Quan vaig començar a fer la tria de fragments que posaria en aquest escrit em vaig adonar que si em descuidava copiaria tot el llibre. N’he escollit uns quants que he trobat adients, però no crec que siguin els més interessants (si més no per sobre de la resta). Alguna hora faré la descripció de la ponència en què el professor Kilroy, durant quinze pàgines de la meva edició del llibre, fa l’anàlisi de les Nymphéas de Monet. Espectacular.



“—¿Eres el forastero?

—¿Y eso qué es, una nueva marca de whisky?

—Es una pregunta.

—Las he oído más originales.

—Las buenas las guardamos para los clientes con dinero.

El forastero deja sobre la barra una moneda de oro y dice:

—Veamos.

—¿Whisky, señor?

—Doble.

Shatzy decía que todavía le faltaba algo que grabar, pero en esencia era casi perfecto. Se refería al diálogo.

—¿Siempre os liáis a tiros con los que llegan a este pueblo?

—Las hermanas Dolphin, ¿no?

—Dos señoras. Gemelas.

—Son ellas.

—Menuda pareja.

—Nunca he visto manejar el rifle como ellas —dice Carver, y empieza a secar otro vaso.

—¿En qué sentido?

—¿Aún no has oído la historia del valet de corazones?

—No.

—Son famosas por esa historia. La cosa va así. Ellas se colocan a cuarenta pasos de ti, tiras al aire un mazo de cartas, ellas disparan, recoges las cartas del suelo, y al final te encuentras con cincuenta y una cartas normales y una con dos agujeros en el centro.

—El valet de corazones.

—Eso es.

—¿Siempre el valet de corazones?

—Les gusta esa carta. Seguro que hay una historia detrás.

—¿Y cuándo se puede ver ese espectáculo?

—No se puede ver. La última vez fue hace dos años y alguien resultó muerto. Fin de las representaciones.

—¿Ellas lo dejaron seco?

—Era uno que venía de fuera, un idiota. Le habían contado la historia del valet de corazones y no quería creérsela, decía que esas dos viejas solteronas no le darían a una carta ni aunque la enrollaras y se la metieras en el cañón del rifle. Estuvo diciéndolo durante días, riéndose como un loco con la historia esa de enrollar la carta y lo demás. Al final las hermanas Dolphin decidieron que ya estaban hartas. No era tanto por lo de la carta, era el asunto ese de las soteronas lo que las enfurecía, aquí sabemos todos que es mejor evitar ese tema, y en cambio el tipo aquel no paraba, las viejas solteronas por aquí, las viejas solteronas por allá. Las volvió locas. ¿Otro whisky?

—Antes, la historia.

—Pues al final les apostó mil dólares a que esas dos solteronas no lo lograrían nunca. Parecía seguro de sí mismo. Ellas llegaron, con sus dos rifles. Todo el pueblo estaba allí, mirando. El idiota iba riéndose, tan tranquilo, contó cuarenta pasos, cogió el mazo de cartas y lo lanzó al aire. Acabó tendido en ell suelo cuando las cartas todavía estaban en el aire, cayendo como hojas muertas: dos tiros certeros en el corazón. Frito. Las hermanas Dolphin se dieron la vuelta y sin decir palabra regresaron a su casa.

—Bingo.

—Allí estábamos todos, de piedra, sin saber siquiera dónde mirar. Un silencio de la hostia: sólo se movió el sheriff: se acercó al cadáver, le dio la vuelta, estuvo un rato mirándolo, como si buscara algo. Después de volvió hacia nosotros: sonreía la cabeza y sonreía.

Carver dejó de secar el vaso. También sonreía.

—Aquel idiota se había pasado de listillo. Había sacado el valet de corazones del mazo y lo había escondido. ¿A qué no sabes dónde?

—En el bolsillo del chaleco.

—Encima mismo del corazón. Todavía me acuerdo de aquella carta. Completamente manchada de sangre. Y en el medio, dos agujeros así, parecían una firma.

—Whisky, Carver.

—Sí, señor.

Durante el juicio —decía Shatzy— el juez había buscado en sus libros algo que permitiera matar a un tramposo desarmado sin acabar en la horca. No lo encontró. Entonces dijo A tomar por culo, absueltas. Se llevó al sheriff aparte y le dijo algo, a él sólo. Luego fue a emborracharse, salvajemente.”



La puta de Closingtown (amb cançó d’Air on Baricco llegeix el fragment inclosa) 

“Hermosa es la puta de Closingtown, hermosa. Negros son los cabellos de la puta de Closingtown, negros. Hay decenas de libros en su habitación, en el primer piso del saloon, que lee mientras espera, historias con un principio y un final, si se lo pides, te las contará. Joven es la puta de Closingtown, joven. Al tenerte entre sus piernas te susurra: amor mío. Decía Shatzy que costaba como cuatro cervezas. Sed de ella en los pantalones de toda la ciudad.

Ateniéndonos a los hechos, ella fue hasta allí para ser maestra. Habían convertido la escuela en un almacén, desde que se marchara la señorita McGuy. Y, en un momento dado, llegó ella. Lo arregló todo y los chiquillos empezaron a comprar libretas, lápices y todo lo demás. Según Shatzy, sabía lo que se hacía, y utilizaba libros comprensibles. Incluso hasta los muchachos mayores le encontraron el gusto, iban cuando podían, la maestra era hermosa, y al final conseguían leer las frases escritas bajo los rostros de los bandidos, los que colgaban en la oficina del sheriff Se trataba de chicos que ya eran hombres. Ella cometió el error de quedarse, a solas, con uno de ellos en la escuela vacía, una tarde cualquiera. Se abrazó a él, e hicieron el amor con todas las ganas del mundo. Después, cuando aquel asunto dio en saberse, los hombres habrían hecho oídos sordos, pero las mujeres dijeron que era una puta, y no una maestra.

En efecto, dijo ella.

Cerró la escuela y empezó a trabajar al otro lado de la calle, en una habitación del primer piso del saloon. Sutiles son las manos de la puta de Closingtown, sutiles. Se llamaba Fanny.

Todos la querían, pero sólo uno la amaba, y era Pat Cobhan. Se quedaba abajo, bebía cervezas, y esperaba. Cuando había terminado, ella bajaba.

Hola, Fanny.

Hola.

Iban arriba y abajo, desde el principio hasta el final de la ciudad, agarrados, en la oscuridad, y hablando de aquel viento que nunca cesaba.

Buenas noches, Fannv.

Buenas noches.

Pat Cobhan tenía diecisiete años. Verdes eran los ojos de la puta de Closingtown, verdes.

Si quieres entender su historia —decía Shatzy— tienes que saber cuántos disparos tenía en aquel tiempo un revólver.

Seis.

Ella decía que era un número perfecto. Piénsalo. Y haz sonar ese ritmo. Seis disparos, uno dos tres cuatro cinco seis. Perfecto. ¿No oyes el silencio, después? Ése sí que es un silencio. Uno dos tres cuatro. Cinco seis. Silencio. Es como una respiración. Cada seis disparos es una respiración. Puedes respirar rápidamente, o lentamente, pero cada respiración es perfecta. Uno dos tres cuatro cinco. Seis. Respira el silencio, ahora

¿Cuántos disparos tenía un revólver?

Seis.

Y entonces te contaba aquella historia.

Pat Cobhan ríe por lo bajo, con espuma de cerveza en la barba y olor a caballo en las manos. Hay un violinista que toca y que tiene un perro amaestrado. La gente le tira una moneda, el perro va a recogerla y luego vuelve hacia su amo, caminando sobre las patas traseras, y le mete la moneda en el bolsillo. El violinista está ciego. Pat Cobhan ríe.

Fanny trabaja, en el piso de arriba, con el hijo del pastor entre sus piernas. Amor mío. El hijo del pastor se llama Young. Se ha dejado la camisa puesta y tiene el pelo negro bañado en sudor. Algo parecido al terror, en sus ojos. Fanny le dice Fóllame, Young, pero él se pone rígido y se escapa de las piernas abiertas —medias blancas con fino encaje hasta encima de las rodillas, y luego nada más. El no sabe adónde mirar. Le coge una mano y se la frota sobre su sexo. Sí, Young, dice ella. Lo acaricia, Eres guapo, Young, le dice. Se lame la palma de la mano, mirándolo a los ojos, y luego vuelve a acariciarlo, rozándolo apenas. Venga, dice Young. Venga. Ella aprieta en la palma de la mano su sexo. Él cierra los ojos y piensa No debo pensar. En nada. Ella se mira su mano, y después el sudor sobre el rostro de Young, sobre el pecho, y después su propia mano deslizándose sobre su sexo. Me gusta tu polla, Young, quiero tu polla. Él está de lado, apoyado sobre un brazo. El brazo tiembla. Ven, Young, dice ella. Él tiene los ojos cerrados. Ven. Él se vuelve por encima de ella, y arremete entre las piernas abiertas. Así, Young, así, dice ella. Él abre los ojos. En los ojos, algo parecido al terror. Hace una nueva mueca, y se sale. Espera, Young, dice ella, cogiéndole la cabeza entre las manos y besándolo. Espera, dice él. Pat Cobhan ríe, en el piso de abajo, y echa una ojeada al reloj de péndulo, tras la barra. Pide otra cerveza y juega con una moneda de plata, intentando mantenerla en equilibrio sobre el borde del vaso vacío.

¿Quieres casarte conmigo, Fanny?

No digas tonterías, Pat.

Lo digo en serio.

Para ya.

¿Yo te gusto, Fanny?

Sí.

Tú me gustas, Fanny.

La moneda cae dentro del vaso, Pat Cobhan le da la vuelta al vaso, cae la moneda, sobre la madera de la barra, y gotea un resto de cerveza, líquido y espuma. Coge la moneda y la seca en sus pantalones. La mira. Le entran ganas de olerla. La deja de nuevo sobre el borde del vaso. Echa una ojeada al reloj de péndulo. Piensa: Young, hijo de puta, ¿quieres acabar de una vez? Dulce es el perfume de la puta de Closingtown, dulce.”

Desde el porche

“La única posición desde que le permite (al hombre) detener la invasión del mundo, salvando por lo menos la idea de un casa propia, aunque sea desde la resignación de saber que esa casa es inhabitable.”

En su calidad de mediocres

“Los mediocres no saben que son mediocres, esa es la cuestión, en su calidad de mediocres carecen de la fantasía necesaria para imaginarse que alguien sea mejor que ellos (…) ser crueles, la crueldad es el ejercicio por excelencia de los mediocres (…) ejercicio para el que no se necesita la más mínima inteligencia.”

“Un cigarrillo que se enciende —sonido al máximo, ruido de tabaco ardiendo, tan fuerte como una hoja de kilómetros de largo arrugándose— las mejillas que se hunden para aspirar el humo, mejillas bajo unos ojos como ostras en remojo en el rostro rubicundo que se vuelve hacia la señorita de al lado, una rubia que ríe con una risa ronca y fuerte, como la promesa de un polvo que anega la mente de los machos apretujados, alcanzándolos a todos ellos en su sitio en un radio de diez metros, y perdiéndose poco a poco entre las otras filas de hombres y mujeres sentados en hilera, cuerpos en contacto, mentes volando, filas y filas, menguando desde las más altas hacia abajo, penetrando en el aire surcado por oleadas de rock procedentes de grandes altavoces colgados en lo alto, y apuñalado por gritos que puestos en pie corean un nombre de un lado al otro de la sala, viajando por las manchas de luz y destellos FLASH entre olores de tabaco, perfumes de lujo, lociones para después del afeitado, axilas, abrigos de piel, palomitas de maíz, abriéndose camino entre el guirigay colectivo, regazo o vientre de millones de palabras excitadas, tontas, sucias, borrachas o tal vez amorosas que rebullen como gusanos en esa tierra de cuerpos y de mentes, campo arado de cabezas alineadas, se desvanece de forma concéntrica y fatal hacia el pozo cegador que en el centro de todo recoge mi-radas, escalofríos, presiones sanguíneas, recogiéndolo todo sobre la lona azul donde hay una inscripción que grita PONTIAC HOTEL y lo hará durante toda esta noche incendiaria, a la que Dios bendiga ahora que ha llegado, al fin, viniendo desde lejos y cabalgando hasta…”