18 de febr. 2012

Resolution de Lamb of God: m'agrada, joder


Vaig tardar a descobrir Lamb of God. Al principi vaig començar traient alguns fragments de bateria Chris Adler (pels interessats en el tema fixeu-vos sobretot en la combinació de bombo i timbales en els breaks i en els redobles de bombo quan fa ritmes bàsics amb doble pedal) i al final vaig acabar trobant gust als temes. He de reconèixer que m’havia tirat enrere el fet que siguin americans (sóc molt racista) i que els havia classificat dins tota aquesta fornada de grups de metal-core (amb aquests no sóc racista, sinó caníbal). Vaig aconseguir deixar enrere aquests prejudicis i vaig començar a apreciar el grup. D’això no deu fer gaire més de dos anys, per tant ja havien tret el Wrath (2009) i el Sacrament (2006), els discs que els han portat a ser reconeguts mundialment.

Quan es parla d’un grup com aquest s’ha de ser conscient que a una persona a qui no li interessi el metall li sonarà tot igual i seria estrany que li despertés el més mínim interès perquè tampoc fan res que valgui la pena ser destacat a nivell musical global.

Si t’interessa el metall i encara no coneixes Lamb of God, val la pena que sàpigues que fan un metall surenyo o Groove-Metal, influenciats sobretot per Pantera, aportant un toc d’actualitat a les composicions (no gaire per sort) amb Death-Metal i fins i tot Thrash actual. És cert que de tant en tant deixen caure algun breakdown, però no els suficients com per arribar a molestar.

Amb aquest nou disc no aporten absolutament res de nou, però s’assenten com a grup sense haver de buscar excuses per fer absurditats. Han trobat una fórmula que els funciona i no necessiten intentar justificar-se per res. En general no hi ha blastbeats forçats, ni puntejats pesats, ni res que sobri excessivament. 

Quan dic que aporta més aviat poc és que hi ha fragments que remeten directament a discos anteriors, com el principi de
Ghost Walking, que és igual que Redneck, del Wrath, les estructures dels quals també són molt similars.

Ara bé, en aquest disc hi ha un devessall de riffs molt guapos i efectius, ritmes no excessivament ràpids però que matxuquen de mala manera, i veus d’aquestes cridades amb certa melodia que costen tant de fer. En general un disc ple de hits que convida a moure constantment el cap. De fet m’atreviria a dir que és el disc de Lamb of God que se’m fa menys pesat d’escoltar de dalt a baix (també és veritat que és el nou i el que he escoltat menys).

De les novetats destacaria la obertura del disc amb Straight For The Sun, un tema purament Sludge, i la pausa al mig del disc produïda per Barbosa, un tema instrumental acústic. 

Com que és difícil que un grup com aquest faci un disc 100% perfecte he de dir que el tema Insurrection és com un cardo en un jardí. És com un experiment que incorpora veus netes i una base molt molt melòdica que remet a un nu-metal que fa una mica de basarda. Repeteixo el de sempre, el problema no és fer melodia, jo escolto molts grups de pop i d’altres estils purament melòdics, el problema és fer melodies de merda.

Per cert, quan ho vaig escoltar em va recordar molt a algun grup i encara no sé quin. Els de la meva colla van pensar exactament el mateix. De moment les opcions són Soilwork i Sevendust, si algú té alguna idea que ho digui perquè la curiositat m’està matant.

M’atreveixo a augurar que quan tornin per aquestes contrades valdrà la pena anar-los a veure perquè ara tenen el repertori necessari per omplir tot un directe amb bones cançons i si presenten aquest nou disc l’espectacle pot ser important. Ara bé, si no és així no us tornaré la pasta de les entrades, que quedi clar.
Per mi el segon tema del disc és brutal: Desolation. I perquè us feu una idea del concert: