Grans moments del cinema. Part II

The Third Man
El tercer hombre
(Carol Reed, 1949)



Monty Python and the Holy Grail
Los caballeros de la mesa cuadrada (y sus locos seguidores)
(Terry Jones, Terry Gilliam, 1974)



Alien
Alien, el octavo pasajero
(Ridley Scott, 1979)



Angel Heart
El corazón del ángel
(Alan Parker, 1987)



The Last Boy Scout
El último Boy Scout
(Tony Scott, 1991)



Terminator 2: Judgment Day
Terminator 2: el juicio final
(James Cameron, 1991)



Wayne's World
Wayne's World
(Penelope Spheeris, 1992)



The Assassination of Jesse James By The Coward Robert Ford
El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford
(Andrew Dominik, 2007)



Up
Up
(Pete Docter, Bob Peterson, 2009)



Antichrist
Anticristo
(Lars von Trier, 2009)

Filmaholics

Amenábar, ets un puto fatxa

Probablement Mar Adentro, juntament amb Crash, és una de les pel•lícules més insultants que he tingut el plaer de visionar. De fet, segurament n’he vist més, però aquestes dues són les que més recordo perquè, entre d’altres coses, ambdues s’han endut gairebé tots els premis que hi ha per guanyar (Goyes, Lleons, Òscars, etc). De Crash tinc pendent escriure’n unes línees des de fa molt temps; de moment em cagaré en Mar Adentro, que s’ho mereix més.

Fa bastant temps que m’estic preguntant quina és l’essència de la pel•lícula d’Amenábar. Es tracta d’un al•legat a favor de l’eutanàsia? Una reivindicació del dret a morir amb dignitat? Una oda a la llibertat personal? a l’amor? a la mort? O potser l’únic que busca és la llagrimeta fàcil (realment, hi ha tanta tensió melodramàtica que et fotries a plorar només de veure els putos crèdits) i tots aquests valors només els utilitza com a teló de fons? No ho sé. De moment, la única conclusió que he pogut treure és que Amenábar no ha viscut mai una experiència semblant a la de la família d’en Ramon.

Si hi ha una cosa que no suporto són les pel•lícules que es conceben pretenent ser transcendentals, tractant temes normalment “tabú”, la qual cosa els ha de donar una polèmica i, conseqüentment, una publicitat important, per molt bones o molt dolentes que siguin. Però tant Mar Adentro com Crash són uns casos que em toquen els ous especialment perquè, si hi ha una cosa que encara suporto menys, és que quan es tracten aquests temes tant transcendentals es faci des d’una posició concreta i no es qüestioni durant tota la pel•lícula.

M’explico: durant tot el metratge de Crash, a cada escena el sr Haggis ens diu qui és el bo i qui és el dolent (mai fer un judici entre el bé i el mal havia estat tant fàcil), sense possibilitat d’interpretar els actes que fa cada personatge i, per tant, sense poder-los conèixer amb profunditat. Obro parèntesis. El senyor Haggis és un autèntic malparit. Tot el que toca ho converteix en merda. Fins i tot ha aconseguit emmerdar la filmografia inmaculada (a excepció de Infierno de Cobardes) d'en super Clint Eastwood. Ningú més va vomitar al final de Million Dollar Baby? Tanco parèntesis.

A Mar Adentro passa quelcom similar: des del principi, la idea de morir d’en Ramon no es qüestiona mai, es pren com a única i encertada, de la mateixa manera que tota la seva família, la que s’ha trencat el puto cul per cuidar-lo des que va tenir l’accident i que no veu clar la seva decisió, és automàticament tractada com a contraposició del que seria una actitud correcta, és a dir, els dolents de la pel•lícula. I ja només faltava que hi posés a l’església pel mig. Perquè quan surt algú de l’església dient el contrari del que diu el protagonista es reafirma definitivament la teoria d’aquest i convenç automàticament a tot el públic que a aquestes altures encara pogués estar dubtant.

Si hi ha una manera més evident de manipular el judici de l’espectador, informeu-me’n si us plau. Amenábar, ets un puto fatxa. Que el cine no esta fet per vendre la moto a ningú. Siguem una mica més honestos, per favor.

Però parlant sincerament, aquest posicionament el trobo fantàstic, ja que aconsegueix transmetre un missatge profundament esperançador per a la gent que sofreix tetraplegia o algun tipus de malaltia degenerativa irreversible. Al cap i a la fi, la seva vida és una merda i fa que tota la vida de les persones que els envolten sigui una merda també. Esta molt clar que el millor que poden fer és suïcidar-se.

A vegades sembla que el tema de l’eutanàsia és més tabú pels “progres” que pels “càrques”. Tothom que vegi Mar Adentro només farà que posar-se en boca l’eutanàsia, la llibertat de decidir sobre la vida d’un mateix, i tot un seguit de merdes que ni tant sols saben el que signifiquen però que només pel fet de parlar-ne ja demostren que són fotudament moderns. Però el que ningú farà –no fos cas que es posés en dubte la seva integritat progre- és qüestionar-se si aquests temes es tracten tal i com s’ha de fer.

Per altra banda, si del que es tracta a la pel•lícula és fer una reivindicació del dret a morir amb dignitat, jo em pregunto: realment hi ha algú que pugui morir d’una manera digna? Suposo que als geriàtrics n’està ple d’aquesta gent.

En fi, ja és cardat que un dels únics directors Espanyols amb mitjana influència internacional i amb mig peu a can Hollywood hagi de ser com l’Amenábar: el cabró de teoria i tècnica en te un ou, d’acord, però per fer merdes com Mar Adentro ja tenim en Roland Emmerich*. La seva merda fa la mateixa pudor, però com a mínim quan es tracta de matar a algú no s’hi està tota la santa pel•lícula. Però al tantu amb la gent com l’Amenábar, o com en Paul Haggis. Aquests són més perillosos que la gent com l’Emmerich: fan la mateixa porqueria cinematogràfica però te la intenten colar sense que te n'adonis.

Mr. Pink

*2012 és una PUTA MERDA. Mai més tornaré a posar esperances en una pel•lícula de catàstrofes dirigida per un gay

Grans moments del cinema. Part I

The Great Dictator
El gran dictador
(Charles Chaplin, 1940)



Cool Hand Luke
La leyenda del indomable
(Stuart Rosenberg, 1967)



Young Frankenstein
El jovencito Frankenstein
(Mel Brooks, 1974 )



Scarface
El precio del poder
(Brian De Palma, 1983)



Back to the Future
Regreso al futuro
(Robert Zemeckis, 1985)



Predator
Depredador
(John McTiernan, 1987)



Goodfellas
Uno de los nuestros
(Martin Scorsese, 1990)



The Shawshank Redemption
Cadena perpetua
(Frank Darabont, 1994)



Pulp Fiction
Pulp Fiction
(Quentin Tarantino, 1994)



Saving Private Ryan
Salvar al soldado Ryan
(Steven Spielberg, 1998)

Filma

Els 4 perquès d'Entourage

(de fet n'hi ha més de quatre; si voleu afegiu-los vosaltres)

1 Perquè és una sèrie de la HBO

2 Perquè hi ha en Johnny Drama. En Kevin Dillon fa el paper de la seva vida (en tots els sentits de l'expressió).

3 Perquè hi ha l'Ari Gold. Simplement l'ànima de la sèrie. No se pas d'on ha sortit en Jeremy Piven, però el seu personatge es menja amb patates al senyor Hank Moody (David Duchovny) i no te res a envejar-li a en Barney Stinson (Neil Patrick Harris). Aquí en teniu la demostració SPOILER:

Ho confesso. Això dels perquès és una excusa barata per poder penjar uns quants videos de l'Ari Gold. Però és que són tant bons que no podia deixar de compartir-ho amb vosaltres, estimats lectors. Però ara que el mal ja està fet, ja aprofito la tirada per dir quatre coses més que tenia ganes de comentar. Primer de tot, vull dir que parteixo de la base de que Entourage esta dins la mitjana de qualitat de les sèries de la HBO; està a anys llum de les obres mestres d'aquesta cadena però vaja, que ser de la HBO ja ho diu tot.

El que tenia ganes de comentar doncs, fora del context dels perquès ja, són els aspectes negatius de la sèrie. Sobretot el personatge que representa la contrapartida definitiva a l'Ari Gold: l'Eric Murphy. És una llàstima que un dels personatges amb més protagonisme de la sèrie hagi de ser com ell. Establint un relació comparativa igual que l'anterior, aquest cop es podria dir que la interpretació que fa l'actor és pitjor que la de'n Jack i en Charlie de Lost junts (d'aquests no val la pena saber ni el nom dels actors), recordant-me algunes vegades fins i tot a la inexpressivitat del gegantí Horatio de CSI Miami. Per culpa seva -per extensió culpa dels guionistes - gran part dels episodis de la 6a temporada rebaixen el nivell bastant alt que s'havia mantingut des del primer episodi de la primera temporada, esdevenint capítols més dignes d'un culebró que d'una sèrie de la qualitat d'Entourage (seriosament, a qui putes li importen les novies de l'Eric??? a més, n'hi ha una que no val gaire per res. La Sloan si que està bona però).

Definitivament, els puntals de la sèrie són en Drama i sobretot l'Ari, ja que pel que fa a la resta de personatges, ni en Turtle ni en Vincent Chase maten gaire. Bé, fent una valoració una mica benevolent, podem dir que en Turtle és un tio que cau bé i te alguns punts a favor (quan la SPOILER Jamie-Lynn Sigler li fa una manola durant un viatge en avió SPOILER), i també es podria dir que no estaria del tot malament tenir a un tio com en Vincent Chase de company de "pis".

Però vaja, una sèrie amb un plantejament argumental tant atractiu i amb tant joc com el de Entourage es pot permetre el luxe de tenir alguns errors en segons quins actors i en la caracterització de segons quins personatges. Total, al final només acabes desitjant poder portar (encara que sigui durant una trista setmana) el nivell de vida que porten els 4 protagonistes i només t'acaba important el que seria el quart i més important perquè:

4 Perquè hi surten la hòstia de ties, i totes estan fotudament bones

Puntuació: 7/10 (escala de valors on els Simpsons tenen un 10, els Sopranos un 9'5, How I met your mother un 7'5, Dexter un 6, Lost un 5 i Heroes és una puta merda)

Mr.Pink