16 de maig 2010

Satanic Surfers, la vida del Hardcore Melòdic

La primera vegada que vaig anar fins a Barcelona per assistir a un concert tenia catorze anys i vaig anar-hi perquè tocava un dels meus grups preferits: Satanic Surfers. Els anys han passat i moltes coses han canviat, sobretot en tot allò referent a gustos musicals. Llavors érem uns adolescents, uns criminals en potència, amants del hardcore melòdic i dedicàvem la nostra vida a patinar, escoltar música, beure i fumar. I ara, que ja em considero un home forjat, amb una posició social privilegiada i uns gustos refinats, segueixo sense poder treure els discos de Satanic Surfers de l’Ipod. Per alguna cosa serà.


Com tot estil musical que es posa massa de moda, el Punk va patir una crisi. Als anys ’80 s’havien gastat ja totes les fórmules existents per fer Punk i les masses havien diluït per complet l’actitud agressiva i combativa que representava. Però, com en El rey león, el cicle de la vida va donar forma a nous estils, entre d’altres, el Hardcore Punk Melòdic.

Del Punk en va agafar la velocitat, la manera d’entendre les cançons, l’actitud, però, en certa manera ho va estilitzar. Les veus eren melòdiques, la tècnica musical més acurada, es va prescindir bastant del cuir i els pantalons arrapats estripats i, no sé ben bé si per l’avenç de la tecnologia o per voluntat, van descobrir que els discs podien sonar bé sense necessitat de vendre el cul a una multinacional.

Els grups que jo destacaria, no perquè fossin els percussors, sinó perquè són els que a mi m’agraden més, són Pennywise, Bad Religion, Satanic Surfers, Millencolin, Rancid, NoFx, Descendents, Lagwagon i la majoria que surten a les compilacions de Punk-o-Rama 1 i 2.

Segurament per ser de Suècia, Satanic Surfers no van ser ni molt menys dels primers en conrear l’estil ja que la seva primera maqueta data de l’any 1993, pràcticament deu anys després del primer CD de Bad Religion. Tot i això s’ha de reconèixer que van començar amb molta força i el nivell era molt superior a la majoria de primeres maquetes.

Ja des del principi la seva actitud tenia un toc d’humor en totes les lletres i no s’esforçaven tant com els grups americans a ser alliçonadors. Es preocupaven per la taula d’skate trencada, explicaven la història de com un noi anava amb skate, matava una monja, anava a l’infern i estava content perquè podia beure cervesa amb els seus amics, o de com volien matar als pares de la seves nòvies.

Aquesta manera de fer a mi no se’m fa tan carregosa com la d’altres grups del moviment que constantment intenten ensenyar alguna cosa i dels quals acabes pensant, o que són innocents com criatures, o que et tracten de gilipolles.

Els anys ’90 van ser l’època daurada del moviment i la consolidació de discogràfiques com Epitaph i Fat Wreck Chords a Estats Units o Burning Heart a Suècia ho va confirmar. M’agradaria destacar la capacitat que van tenir aquestes empreses de no fer-se la competència, sinó al contrari, trobar una manera conjunta de treballar i així aconseguir distribuir els seus discs a nivell mundial.

Al 1994 Satanic Surfers van treure el Keep out!, disc que seguia amb la tònica de la maqueta i que els va col•locar a la primera línia dels grups a nivell internacional, segurament no tan pel nombre de seguidors, sinó per la seva gran qualitat.


És al 1996, moment en què publiquen el disc 666 Motor Inn, quan la cosa es torna sèria de veritat. No és un secret que a Suècia hi ha molts bons músics, i aquest disc és una confirmació total d’aquest fet. Amb una càrrega brutal de velocitat, originalitat i tècnica van crear un dels discos, per no dir el disc, més interessants de tota l’escena. Encara avui, després d’haver-lo estat escoltant durant tretze anys (sé contar, però jo al 1996 tenia dotze anys i encara no els havia descobert), l’escolto i penso: “Déu meu, quin disc”. Una puta obra mestra.

En aquest disc les lletres es tornen molt més sèries: unes quantes tracten de denunciar aspectes socials, com per exemple la moral envers la sexualitat, els mitjans de comunicació i la capacitat de fer sentir el què volen, etc. No negaré que en part siguin pamfletàries, però s’ha de reconèixer que com a mínim intenten donar una opinió una mica elaborada.

Tot i això la majoria de lletres del disc, i que precisament són les que més m’interessen, parlen d’aspectes personals. En el fons és un disc molt íntim, on en Rodrigo, el cantant i bateria, es posa al centre i explica com es veu en relació amb el món, com són les vides dels del grup, de moments d’impotència etc. Dins d’aquestes n’hi ha un parell que toquen un dels temes fonamentals del Hardcore: el passat.


Jo sempre li dic a tothom que el Hardcore, en el fons, és un dels estils musicals més melangiosos que hi ha. I no és una afirmació gratuïta. El tipus de vida que comporta ser un Hardcore Punk de veritat va molt lligada a la joventut, als ideals i a una manera de viure que la majoria de gent no aguanta més enllà dels vint anys. Això provoca que la gent que es va fent gran i segueix creient vagi veient com tot al seu voltant agafa una direcció que no li agrada i no comparteix en absolut. Els grups de música, o més aviat els seus components, que poden viure de tocar, per força han de quedar desfasats de la gent que han tingut sempre al voltant i això, probablement, els provoca una tristesa immensa. Les lletres sempre parlen dels amics, del què feien quan eren joves i de com ara s’han quedat sols davant un món de persones convencionals.

Tot i això a mitjans dels ’90 el Hardcore viu una època daurada. Els grups no paren de treure discos de gran qualitat, l’skate, que ha anat sempre lligat amb aquest estil, també comença a comptar amb un gran nombre de seguidors, persones que patinaran, compraran discos i aniran als concerts. El festival itinerant Vans Warped Tour, que combina l’esport de patinar amb la música, passa arreu del món difonent la paraula del Hardcore i l’skate.

Al 1999 confirmen que el seu anterior disc no havia set una casualitat publicant el Going Nowhere Fast. Velocitat, tècnica, melodies de puta mare... Una altra joia amb la qual no m’esplaiaré per no repetir-me.

Al 2000 el Hardcore és ja un estil més que consolidat, seguit arreu del món, amb molts grups girant. Però des del meu punt de vista comença a endinsar-se en una crisi important.

Primer de tot, i com sempre passa, comencen a sortir grups a dojo disparats per les discogràfiques que veuen en l’estil una manera efectiva de fer diners. Així és com comencen a aparèixer bandes com Sum 41, Good Charlotte, Blink 182, etc. que es dediquen a fer un Punk Rock light com la coca cola del Lidl, a vendre més imatge que música i a convèncer a tots els adolescents que ser un Punk Rocker és ser un guai. Aquest factor no tindria perquè repercutir en la resta de grups, els de veritat diguem, però no ens enganyem, d’alguna cosa han de viure i no es posaran buscar una feina nova amb quaranta tacos.

Un dels exemples més clars és The Offspring, un dels grups referents del Punk Rock amb els seus primers discos i que de mica en mica va canviant fins a treure el disc aquell de la calavera amb flames, el single del qual tenia un videoclip d’ells a la platja vestits amb samarretes hawaianes. Penós.

Els grups clàssics comencen a quedar massa lluny, tant en edat com en idees, dels nous públics i queden reduïts a ser una mera atracció (amb tot el respecte) atrapada en el temps, com una mena d’experiment en què es deixés algú tancat dins una habitació vivint sempre el mateix any.

Els grups que comencen a fitxar les discogràfiques són, o massa metal, o massa melòdics. No és una casualitat que en aquest moment també es comenci a posar de moda el metal-core o que Green Day siguin dels grups més escoltats al món. Es perd l’essència del principi, aquella manera de fer les coses de manera tan innocent i modesta.

Els dos següents discos, el Fragments & Fractions del 2000 i l’Unconsciously Confined del 2002, mostren uns Satanic Surfers menys ràpids, més simples en l’elaboració de les cançons i amb una presència més patent de les melodies vocals.

Entre els dos discos i per culpa de les constants gires, en Rodrigo, que fins aleshores havia tocat la bateria i cantat, decideix dedicar-se exclusivament a les veus. El fet poder-se centrar només en això suposo que l’empeny a potenciar les melodies.

Quan acaben la gira de presentació de l’Unconsciously Confined marxen alguns components del grup i entren a fons en una crisi que jo penso que ja havia començat temps enrera. Després de sis àlbums, havent gastat pràcticament tots els recursos que feien propi el seu so, amb un públic més aviat llunyà (que no absent, ja que amb les últimes gires ho havien petat bastant) les coses no eren ben bé favorables.

El títol del seu últim disc fins aleshores i la lletra de la cançó Aim To Please crec que s’expliquen bastant per si mateixes. En aquest tema es parla de com un grup pot estar tocant només per fer contenta l’altra gent i acabar fent només el què s’espera d’ell. També posen especial atenció en la necessitat d’evolucionar. Atenció al fragment de lletra: “Hero of our time was a funny song back then, but to play it today would be kind of lame.”

Per culpa del canvi de formació les coses s’allarguen i el següent disc no apareix fins el 2005. El títol és Taste The Poison i en el fons és com una evolució del Going Nowhere Fast. Hi torna a haver velocitat i agressivitat, per tant jo el trobo bastant més bo que els dos anteriors. No sé si eren conscients o no que aquest seria el seu últim disc, però jo hi veig, no sé si perquè m’ho imagino jo o perquè hi és de veritat, una reafirmació com a grup que ha sabut cultivar un estil propi i que ha arribat a fer pràcticament tot el què un grup pot esperar.

Des del meu punt de vista el Hardcore Punk Melòdic ara mateix està mort. No perquè no quedin grups, sinó perquè els grups que queden només viuen de les cançons velles i han perdut la capacitat d’innovar cap aspecte. Pot ser que hi hagi noves bandes que facin Hardcore, però si només es dediquen a agafar els vells esquemes i a repetir-los, no deixaran de ser grups tribut.

Satanic Surfers van ser un dels grans grups del seu moviment i van saber viure i morir amb dignitat. Sempre van fer el què els va venir de gust i van preferir plegar que haver de fer discos que no haguessin sentit. Personalment penso que té molt mèrit fer una cosa així ja que no ha de ser gens fàcil saber triar quan ha arribat el final d’una cosa que a més a més encara funciona. Ens han deixat una discografia memorable on no hi ha ni un disc, ni un, que sobri o que es pugui considerar dolent o fet perquè sí.

Al llarg de la meva vida els vaig veure en quatre ocasions diferents amb alguns anys de separació entremig i les quatre vegades em van impressionar molt. Recordo que l’últim cop que van visitar Barcelona jo ja feia algun temps que tocava i vaig pensar “Ui, ara que domino ja no serà el mateix”. I van sortir a l’escenari i em van aniquilar aquest pensament a l’acte. I també el primer cop que els vaig veure, hòstia puta, tocant a menys d’un metre del públic, no parava de tirar-se gent de l’escenari, jo portava el peu enguixat (me l’havia trencat anant amb skate és clar) i el puto guix no va resistir el concert. Realment eren la hòstia.