The Four Horsemen

Cuatro Jinetes del Apocalipsis (Viktor Vasnetsov, 1887)

Terminator 2: Judgment Day (James Cameron, 1991)

(Ap. 6:1) Vi cuando el Cordero abrió uno de los sellos, y oí a uno de los cuatro seres vivientes decir como con voz de trueno: Ven y mira. Y miré, y he aquí un caballo blanco; y el que lo montaba tenía un arco; y le fue dada una corona, y salió venciendo para vencer.

(Ap. 6:3) Cuando abrió el segundo sello, oí al segundo ser viviente, que decía: Ven y mira. Y salió otro caballo, bermejo; y al que lo montaba le fue dado poder de quitar de la tierra la paz, y que se matasen unos a otros; y se le dio una gran espada.

(Ap. 6:5) Cuando abrió el tercer sello, oí al tercer ser viviente, que decía: Ven y mira. Y miré, y he aquí un caballo negro; y el que lo montaba tenía una balanza en la mano. Y oí una voz de en medio de los cuatro seres vivientes, que decía: Dos libras de trigo por un denario, y seis libras de cebada por un denario; pero no dañes el aceite ni el vino.

(Ap. 6:7) Cuando abrió el cuarto sello, oí la voz del cuarto ser viviente, que decía: Ven y mira. Miré, y he aquí un caballo amarillo, y el que lo montaba tenía por nombre Muerte, y el Hades le seguía; y le fue dada potestad sobre la cuarta parte de la tierra, para matar con espada, con hambre, con mortandad, y con las fieras de la tierra

Biblia, Nou Testament. Apocalipsis 6:1-8

Dance for me, baby.

Dancing House

Frank Gehry
(Praga – 1996)


Un parell d’imatges ja diuen bastant per si soles. Aquí tan sols cal recordar els tres principis vitrubians que hauria de complir qualsevol edifici arquitectònic. Remarcar el fet que són principis que s’han aplicat des dels romans i s’haurien de seguir aplicant avui en dia i, potser i tot, fins el dia de l’Apocalipsi. Són principis que regeixen l’arquitectura, no l’art en general. Gehry sembla haver barrejat l’art escultòric amb l’arquitectura, espai on han de viure persones.

Recordem-los; tot edifici hauria de ser bell (Venucitas), ferm (Firmitas) i útil (Utilitas). Per començar, un edifici hauria de semblar un edifici, no un intent de gènere femení amb un vestit transparent que fa veure que “balla” amb un baró de formigó. Compositivament pot ser més o menys agradat. Però tot això sobresurt d’un context urbà caracteritzat per un teixit consolidat de neobarroc, neogòtic i Art Noveau; les icones reals de la ciutat. I és que la cultura popular detecta fàcilment la falsedat d’aquests edificis icona, els praguesos l’anomenen la Drunk House. Respecte la seva estructura, la seva forma estrambòtica és traduïda en una gran complexitat constructiva només realitzable amb un quasi il·limitat pressupost. Cada panell de formigó –dels 99 de l’edifici- té una forma i dimensió diferent. Es pot observar també la sobredosi innecessària de pilars, que envaeixen l’espai peatonal, per evocar a la idea que d’alguna forma intenta justificar el projecte. Totes les formes creades poden recordar d’entrada a espais naturals i flexibles, però únicament atorguen en gran manera rigidesa i inflexibilitat a la funció i l’ús de l’espai.

Etcètera.