Baixant cap a Barcelona pensava com s’ho farien per encabir el seu espectacle en un local tan petit. L’estiu passat l’enorme escenari del Primavera Sound va quedar justet per la quantitat d’energia que van deixar anar amb només un teclat i una bateria.
Vam arribar a l’Apolo una mica tard, els Thelemáticos estaven fent el penúltim tema i haig de confessar que no em va saber massa greu. El seu pop punk gafapasta no em va convèncer gens i val a dir que les patinades constants a nivell bocal en van ser la causa principal.
L’aparició finalment de Matt and Kim va ser una demostració d’eufòria pura. El públic (un dels més diversos i inclassificables que he vist en aquella sala) es va mostrar disposat a gaudir de tots els hits que anirien sonant i cap de les mancances d’execució que es van notar (canvis de tempo, errors constants al piano, desafinades memorables...) va fer decaure l’ànim. Van sonar tots els himnes dels primers àlbums: Yeah yeah, Lessons learned, I wanna, Cinders, Cutdown... I jo diria que molt poques cançons de l’àlbum ‘Sidewalks’ que estaven presentant. De fet, comptant que el de Barcelona era el concert que tancava la gira europea, té pebrots que comencessin Wires avisant que era la segona vegada que el tocaven en directe i que no el tenien massa preparat. I com si ho haguessin pronosticat, quan portaven poc més de mig minut de tema la Kim va rebentar el pedal del bombo i amb la seva alegria va dirigir-se al públic: “Una festa no és una festa si no es trenca res”. I mentre un dels rodies li ajustava de nou la bateria, en Matt va disparar algun tema de MTV que cantava sobre New York o Broklyn i tot solucionat.
En general, el concert va tenir una potència de greus que desplaçava el teu cos encara que no volguessis en detriment d’algunes de les línies d’arranjaments que a l’últim disc han fet créixer musicalment al duet.
Com a cirereta del pastís, van guardar per l’última, Daylight. Van entrar amb uns arpegis molt ben trobats el single que els va catapultar de Brooklyn al món i van deixar el llistó ben amunt. Qualsevol intent de continuar el show hagués decepcionat.
Durant el comiat, mentre sonava Empire state of mind d’Alicia Keys, van abraçar-se amb les primeres files i vaig pensar que es mereixien algun regal com a agraïment pel concert que ens havien ofert. Al no tenir altra cosa a mà, vaig pensar que el nou àlbum de Cut The End ‘Dawn’s death to dusk’ podia ser el regal definitiu. Mirada a la portada, mirada amb “M’estàs donant un CD de death metal?”, CD cap a dins els pantalons.
