De tots els grans filòsofs, i n’hi ha moltíssims, pareu-vos a pensar si algun ha millorat aquest món en què naixem, delirem i morim. Dels filòsofs que de la seva obra s’hagi pogut extreure alguna mísera cosa útil per la humanitat, han sigut TOTS científics, i no els anomenem així simplement perquè a la seva època el terme actual de ciència no existia. Tota la resta de reflexió, ens ha donat quelcom més que parrafades difícils d’entendre? Són palles mentals d’utilitat zero. Recordo unes sàvies paraules d’algú tant insignificant com jo: “Si saps dir moltes coses sense dir res, i a més a més d’una manera que ningú t’entengui, fes-te filòsof”. I es que un, després de passar-se una setmana llegint –rellegint i rellegint- i escrivint sobre la sostenibilitat -un dels temes amb què els grans pensadors actuals s’exprimeixen el cervell- m’ha servit per descobrir dues grans obvietats que ja coneixia: sí, el planeta pateix una crisi ecològica; sí, la tecnologia n’és la causant i hem de defugir d’ella.
I a continuació, després de la imatge del Hummer limusina, la raó.
MENTIDA
I a continuació, després de la imatge del Hummer limusina, la raó.
La història comença en un suburbi com qualsevol altre de Seattle on existeix un edifici sense finestres i amb cap encant aparent que abans albergava un taller de Harley-Davidsons. Un tros de paper enganxat a la porta llegeix les paraules Intellectual Ventures (d’ara endavant IV). IV es dedica al negoci d’inventar i patentar i va ser cofundat per Nathan Myhrvold –un erudit que de jove feia recerca sobre cosmologia quàntica a Cambridge amb Stephen Hawking- ara fa uns 9 anys. Va treballar també com a investigador a Microsoft. “I don’t know anyone I would say is smarter than Nathan,” va observar un cop en Bill Gates, inversor a IV. Així, amb el petit nombre de científics i enginyers que té a les seves files, la companyia ha enviat satèl·lits a la Lluna, ha dissenyat part del sistema informàtic de defensa anti-míssils dels EEUU, a més de realitzar investigacions en multitud de camps. Un d’ells, com no, el canvi climàtic.
Myhrvold i els seus col·legues estan d’acord amb l’afirmació que la Terra s’està escalfant i que l’activitat humana probablement té quelcom a veure. Però també afirmen que aquesta retòrica està sobresimplificada i exagerada. Ja tenim una mica massa vist tot el rotllo d’exterminació apocalíptica de l’espècie. La pel·lícula d’Al Gore, Una verdad incómoda, n’és un clar exemple d’aquest abús. La intenció del documental és clarament espantar més que informar. Tot i que en Gore tècnicament no menteix, algunes de les situacions que descriu –la desaparició de l’estat de Florida sota oceans creixents, per exemple- no tenen cap base física real en cap termini temporal acceptable.
Myhrvold i els seus col·legues estan d’acord amb l’afirmació que la Terra s’està escalfant i que l’activitat humana probablement té quelcom a veure. Però també afirmen que aquesta retòrica està sobresimplificada i exagerada. Ja tenim una mica massa vist tot el rotllo d’exterminació apocalíptica de l’espècie. La pel·lícula d’Al Gore, Una verdad incómoda, n’és un clar exemple d’aquest abús. La intenció del documental és clarament espantar més que informar. Tot i que en Gore tècnicament no menteix, algunes de les situacions que descriu –la desaparició de l’estat de Florida sota oceans creixents, per exemple- no tenen cap base física real en cap termini temporal acceptable.
En Lowell Wood, un dels col·legues d’en Myhrvold, és segons aquest una de les persones més llestes de l’univers, més que els publicadors del Crit ‘Em All, imagineu-vos. L’astrofísic afirma que els models de predicció actuals no poden aglutinar l’enorme quantitat de variables de fenòmens naturals. “We’re trying to predict climate change 20 to 30 years fron now,” diu, “but it will take us almost the same amount of time to give us fast enough computers to do the job”. Com la resta de científics d’IV també posa en evidència les creences convencionals que rodegen l’escalfament global. L’èmfasi sobre el diòxid de carboni és inapropiat. No és el gas més abundant de l’efecte hivernacle i es creu que té poc a veure amb el recent escalfament. Tot el contrari, totes les partícules contaminants generades en les últimes dècades semblen haver refredat l’atmosfera al “enfosquir” el sol. Això va generar cert pànic sobre el refredament global als 70. La tendència va tornar a canviar al netejar el nostre aire. Així doncs, la majoria de l’escalfament que hem experimentat últimament és degut al nostre bon comportament respecte el medi ambient. Un fuck prou gran, no?
Our CO2 arrows will blot out the sun!
Fa no gaires anys, se’ns ensenyava que el diòxid de carboni era quelcom natural, la sang vital de les plantes. Ara el veiem com un verí. Això és perquè la quantitat a l’atmosfera ha augmentat substancialment durant l’últim segle d’unes 280 parts per milió a 380. El que la gent no sap és que el nivell fa 80 milions d’anys –quan els nostres ancestres humanoides evolucionaven- era d’almenys 1.000 parts per milió. Aquesta mateixa concentració és de fet l’estàndard regulador dins nous edificis d’oficines energètic-eficients. Així, no és que el diòxid de carboni no sigui verinós, sinó que no es contraposa amb l’activitat humana ni escalfa necessàriament la Terra (els nivells atmosfèrics del gas augmenten després d’un augment de temperatura, no viceversa).
Un altre dels cervells d’IV és Ken Caldeira. Un dels científics climàtics més respectats del món amb una obra d’investigació defensada pels ecologistes més fervents. Va contribuir en la recerca del Intergovernamental Panel on Climate Change, que va compartir el premi Nobel de la pau 2007 amb Al Gore per fer sonar l’alarma de l’escalfament global. (Sí, té un certificat Nobel). És més pessimista sobre com afectarà el canvi climàtic a l’espècie humana però la seva investigació demostra que el diòxid de carboni tampoc és l’enemic principal d’aquesta lluita.
Un dels seus molts estudis considera l’impacte d’un augment del gas sobre les plantes. Les plantes obtenen la seva aigua de la terra i obtenen el menjar –diòxid de carboni- de l’aire. Un increment del gas significa que les plantes necessiten menys aigua per créixer. L’estudi de Caldeira mostra que doblar la quantitat de diòxid de carboni mantenint equivalents la resta d’imputs provocaria un augment del 70% en el creixement de les plantes.
Fa vint mil anys els nivells del gas eren inferiors, el nivell del mar també i arbres es trobaven en un estat proper a l’asfixiació per falta de diòxid de carboni. Resumint, més diòxid de carboni és productiu per la biosfera, el problema que tenim és que augmenta massa de pressa.
Més exemples. L’augment del nivell marítim no és causat principalment pel desgel de glaceres, per molt que sigui una imatge prou útil per activistes. La veritat és molt menys sexy, simplement augmenta per l’escalfament de l’aigua, literalment, per la seva dilatació al escalfar-se. Els nivells han estat augmentant, apunta Wood, des del final de l’última edat de gel. Els oceans són uns 130 m. més alts avui, això va passar principalment durant els primers mil anys, durant l’últim segle l’augment ha estat de 20 cm. Davant els 9-10 m. catastròfics que certa gent a pronosticat, tot suggereix que al 2100 l’augment des d’avui haurà sigut d’uns 15 cm (molt menys que el canvi per marees que es dona dos cops al dia a la majoria de localitats costaneres).
Per tant, és una mica difícil entendre de què va aquesta pretesa crisi.
En Caldeira, el pobre (és una d’aquelles persones que viu d’una forma dignament ecològica), ha descobert un altre com de puny a l’estómac pels mediambientalistes: els arbres. Sí, arbres.
Més exemples. L’augment del nivell marítim no és causat principalment pel desgel de glaceres, per molt que sigui una imatge prou útil per activistes. La veritat és molt menys sexy, simplement augmenta per l’escalfament de l’aigua, literalment, per la seva dilatació al escalfar-se. Els nivells han estat augmentant, apunta Wood, des del final de l’última edat de gel. Els oceans són uns 130 m. més alts avui, això va passar principalment durant els primers mil anys, durant l’últim segle l’augment ha estat de 20 cm. Davant els 9-10 m. catastròfics que certa gent a pronosticat, tot suggereix que al 2100 l’augment des d’avui haurà sigut d’uns 15 cm (molt menys que el canvi per marees que es dona dos cops al dia a la majoria de localitats costaneres).
Per tant, és una mica difícil entendre de què va aquesta pretesa crisi.
En Caldeira, el pobre (és una d’aquelles persones que viu d’una forma dignament ecològica), ha descobert un altre com de puny a l’estómac pels mediambientalistes: els arbres. Sí, arbres.
La seva investigació ha descobert que plantar arbres en determinats llocs agreuja l’escalfament perquè fulles fosques absorbeixen més radiació solar que, per exemple; planures de Rohan, deserts arenosos de Dune o una Fargo coberta de neu.
Llavors hi ha el fet poc comentat sobre l’escalfament global: a mesura que el redoblament de perdició s’ha anat fent més fort durant els últims anys, la mitjana de la temperatura global de fet ha disminuït.
L'amic Al i la seva interpretació de la relació CO2 i TªDit això, com bons científics que som, ens hem de plantejar totes les possibilitats. I què si realment tenen raó els hippies catastrofistes? Què passa si la Terra s’escalfa perillosament, ja sigui per combustibles fòssils o per algun cicle natural climàtic? Tampoc ens volem afogar en el nostre propi vòmit, no? (pobre Jimi) I les petites actuacions o propostes actuals per solucionar l’escalfament global no van enlloc. Sincerament, són massa minses, massa optimistes i fan tard -podria estendre’m en cada punt però no ho faré (de res)-. Tranquils, Myhrvold, Wood i Caldeira tenen un pla.
La idea parteix dels fenòmens geofísics i la seva història d’afectació al clima. Al 1815, la gegantesca erupció del volcà Tambora a Indonèsia va provocar “l’any sense estiu”. Un volcà del típics cedeix diòxid de sulfur a la troposfera, la capa atmosfèrica més propera a la superfície terrestre. Una central d’energia a partir de combustió de carbó fa el mateix amb les seves emissions de sulfur. En ambdós casos el gas roman al cel durant només una setmana i acaba caient en forma de pluja àcida. Però un volcà motherfucker (els grossos) escup diòxid de sulfur molt més amunt a l’estratosfera. Aquesta capa es troba a uns 14 km sobre la superfície terrestre, o uns 12 als pols. Sobre aquest llindar d’altitud, el diòxid de sulfur absorbeix vapor d’aigua i forma un núvol d’aerosol que circula ràpidament, cobrint la majoria del planeta.
Això és el que va passar el 1991 quan Pinatubo va esclatar a les Filipines. El diòxid de sulfur que va introduir a l’estratosfera va tenir efectes innegables: una disminució d’ozó, més llum solar difusa i un descens sostingut de la temperatura global.
J. M. W. Turner. Chichester Canal circa 1828
Posta del sol a Hong Kong després de l'erupció del Pinatubo, 1992Segur que ja us podeu anar fent una idea de cap a on va la cosa. La geoenginyeria, definida com “enginyeria del medi ambient a gran escala per combatre o neutralitzar els efectes dels canvis en química atmosfèrica”, va començar a ponderar sobre el fet de jugar amb la pròpia climatologia a través de l’enginy humà. Després de Pinatubo no hi havia cap dubte que diòxid de sulfur estratosfèric refredava la terra, el problema tècnic era com fer-hi arribar el gas sense la necessitat de volcans motherfuckers. Sense mencionar les absurdes, complexes i cares propostes no cal dir que molts científics, particularment els mediambientals com Caldeira, van trobar la idea detestable. Abocar productes químics a l’atmosfera per invertir els danys causats per... abocar productes químics a l’atmosfera? L’esquema semblava violar tot principi ecològic. Semblava.
En Caldeira, després de presenciar una conferència d’en Wood sobre el tema, va decidir programar un model climàtic per demostrar l’error i per posar fi a tota aquesta tertúlia. No va poder. Per molt que li desagradés, el seu model recolzava les afirmacions de Wood que la geoenginyeria podria estabilitzar el clima. D’aquí que Caldeira, Wood i Myhrvold es trobin ara en un extaller de Harleys.
No era només que el diòxid de sulfur tingués un potencial per refredar, sinó que ho podria fer amb ínfimes quantitats: uns 130 litres per minut, no gaire més del que surt... d’una mànega d’aigua. Amb unes 100.000 tones de gas s’invertiria l’escalfament eficaçment a l’Àrtic i el reduiria en gran part de l’hemisferi nord. Pot sonar a molt, però comparativament ja hi van a parar a l’atmosfera 200 milions de tones cada any, uns 25% d’origen humà (combustió), 25% de volcans i la resta d’altres fonts naturals. Per tant, per produir un canvi a escala mundial només caldria una vint-i-cinquena part d’un 1% de les emissions actuals, simplement reposicionant-les a un punt més alt del cel. Com?
Una mànega que vagi a petar al cel. Solució simple i barata. Una estació base de sulfur el cremaria i llavors condensaria el gas. Una mànega, estesa des de l’estació base fins l’estratosfera, faria menys de 30 km de llargada, seria extremadament lleugera amb uns 5 cm de diàmetre. Estaria suspesa a partir d’una sèrie de globus d’heli lligats a intervals de 100 fins a 300 metres agafant un diàmetre d’un 7,5 prop de terra fins 30 m. prop de la part alta. El diòxid de sulfur líquid s’enviaria cel amunt a parir d’un seguit de bombes fixades a la mànega cada 100 m, aquestes també bastant lleugeres, més petites que les bombes d’una piscina. Al final, una aixeta regaria l’estratosfera amb una fina boira de líquid incolor. Gràcies als vents estratosfèrics que sovint arriben als 150 km/h, el ruixat abraçaria la Terra en uns 10 dies aproximadament.
Residus de sulfur a les sorres de petroli d’Athabasca, Canadà.Amb una petita estació de bombeig col·locada aquí (imatge superior) utilitzant una cantonada d’una de les vàries muntanyes sulfúriques resoldria els problemes d’escalfament global de l’hemisferi nord. Amb 5 estacions base arreu del món, encara representaria menys de l’1% d’emissions actuals mundials, resoldríem el problema a TOT el planeta. IV estima que podria posar-se en funcionament en uns 3 anys amb un cost de 150 milions de dòlars per començar i un cost d’operació anual de 100 milions. Si ens parem a pensar, és pràcticament gratis. Si una vint-i-cinquena part de la població invertís 1$ cadascú podríem donar per acabada la crisi ecològica. Costaria 50 milions de dòlars menys parar l’escalfament global, que el que paga la fundació d’Al Gore solament per incrementar la consciència pública en temes ambientals.
Funcionaria? Sí. Paul Crutzen, científic atmosfèric mediambiental amb premi Nobel pel seu estudi de la capa d’ozó, va acceptar el 2006 que davant la incapacitat de reduir gasos d’efecte hivernacle la injecció de sulfur a l’estratosfera és la única opció viable per reduir de manera ràpida l’augment de temperatura i contrarestar altres efectes climàtics.
Certes noves idees, per molt útils que siguin, són sovint tatxades de repugnants. Jo opino que és una imatge preciosa, més que en Shakespeare cortejant. Una cosa és que pesos pesats en tema climàtic com Crutzen i Caldeira aprovin tal solució. Però són simples científics. Els vertaders pesos pesats en aquesta lluita son gent com en Gore (la seva dona, tot i no tenir res a veure amb el judici, estaria d'acord amb què les cançons de Judas Priest contenen missatges satànics subliminals, un petit apunt que m’ha semblat de vital importància).
I què en pensa de tot plegat?
“In a word (en una paraula),” diu Gore, “I think it’s nuts (crec que és una bojeria).”
