Sobre mares i fills

Vaig pel carrer i com que no tinc mai pressa m’assec en un banc d’un passeig. Just al banc del davant hi ha tres noies, no gaire grans, penso, potser de trenta i pocs anys, amb un nen cada una. Aquestes noies semblen molt contentes mentre petonegen a les criatures que porten a coll i que, suposo, són els seus fills. Em quedo encantat amb l’escena i em ve algun pensament tipus “Potser no està tan malament això de tenir fills”.

Estic bocabadat amb aquestes dones perquè tot i haver parit es nota que no fa gaire eren molt guapes i reflexiono sobre el mèrit que té acceptar i provocar el deteriorament del cos per portar una nova vida al món.

De sobte veig que totes fixen la mirada en un punt que es mou. Apunto al seu objectiu i veig una rossa que està escandalosament bona. Deu ser si fa no fa de la mateixa edat, però la seva pell és ferma i la seva roba és un cant a la solteria i a la llibertat. Elles la segueixen mentre la repassen de dalt a baix. Ara les seves cares només diuen “Puta, com es nota que no has tingut fills”.

Tot seguit es miren al seu respectiu petit amb una cara d’amor on es llegeix “Ella no sabrà mai com és l’amor cap a un fill”.

Això em fon el cor, però continuo observant i un nou canvi sorgeix als seus rostres. És cosa meva o posen cara de fàstic mentre miren als seus fills. Només hi ha una interpretació possible “Et tiraria a les escombraries a canvi d’aquell cos”.