SPOILER ALERT
Volia
començar aquest text enumerant els aspectes clau de True detective, però crec que
ja hi ha llocs suficients on es parla d’això i no cal que em repeteixi, així que
em permetré el luxe de passar directament al que m’interessa: el tema.
Tota
gran obra, més enllà d’explicar una història, ha de tenir un tema de fons per
no convertir-se en una simple successió d’esdeveniments. Aquest tema és
imprescindible per atorgar profunditat, però també per establir una sèrie de
preocupacions o interessos universals amb els quals l’espectador o lector s’identifica.
Considero
que des del primer minut, True detective es planteja com una sèrie que aspira a
ser alguna cosa més que una simple història detectivesca. Sí, la trama principal
va de dos policies que investiguen un assassinat en circumstàncies estranyes, però
hi ha una fixació en els detalls personals dels dos protagonistes que deixa
clar que a la narració s’hi vol explicar alguna cosa més. Aquests detalls s’expliquen
a través de les diferents subtrames:
D’una
banda hi ha la família d’en Marty, que és la part de la seva vida que el manté
en contacte amb la humanitat. Ell representa el típic policia que ha de
combinar la seva feina amb la família, que necessita follar-se una joveneta
abans d’arribar a casa per oblidar-se de tot el que ha viscut durant la seva
jornada laboral —o així és com ho justifica ell—, i que se sent cada vegada més
allunyat de la seva dona i les seves filles. Aquesta vida familiar està en
perill des del principi de la sèrie i l’espectador sap que en qualsevol moment esclatarà.
En
Rust és una mena d’intel·lectual martiritzat que analitza fredament el seu
voltant per posar-ho tot en una perspectiva que l’acosta al cinisme. A la sèrie
s’explica que, després de perdre la seva filla, la seva vida va passar a girar
al voltant de la feina, que el va acabar afectant més del compte quan es va
veure obligat a fer de drogoaddicte encobert durant quatre anys. Ara bé, fins i
tot després d’aquest temps, quan li proposen una paga per retirar-se, es nega a
fer-ho. La seva feina és la seva vida perquè no té res més.
Una
altra subtrama la conformen els nous detectius que investiguen en Rust. Ells
ens fan dubtar sobre què ha estat capaç de fer, però, més important, ens fan
conjecturar com pot ser que en Rust i en Marty hagin deixat escapar les seves
feines i es trobin en un estat tan lamentable.
Com
que la narració avança gràcies als records, més o menys sabem el final de d’aquestes
qüestions, però no sabem com s’hi ha arribat. El procés agafa una importància
cabdal perquè és el que de veritat importa, i la gràcia de tot plegat és que,
mentre l’espectador es pregunta «Com han acabat així?», sembla que els mateixos
personatges siguin incapaços de respondre i que l’únic que puguin dir es resumeixi
en una frase d’en Marty:
«Cause
there’s a feeling – you might notice it sometimes – this feeling like life has
slipped through your fingers. Like the future’s behind you – like it’s always
been behind you.»
Efectivament,
True detective és una història que parla sobre com la vida se’t pot escapar de
les mans. Concretant més, parla de com la vida se’t pot escapar de les mans per
culpa d’una obsessió.
El
salt d’anys que va fent la història no respon només a una necessitat narrativa,
sinó que potencia el contrast entre el passat i el present dels personatges. Això
ens permet veure la decadència a on han arribat, per exemple, els dos
detectius, el reverend, l’amo del bar on treballa en Rust, o la filla gran d’en
Marty. Cap d’ells no aconsegueix encarrilar la vida perquè l’obsessió —per la
feina, per les aventures amoroses, per la mort d’un fill, per la religió, per
la pèrdua de la figura paternal, etc.— es converteix en un remolí que els absorbeix
i els porta a la destrucció.
En
el moment present, en Rust i en Marty ja ho han perdut tot, i en Rust
apareix de nou a la vida d’en Marty per donar la segona clau sobre el tema de la
sèrie:
«Life's
barely long enough to get good at one thing.»
I
continua «So be careful what you get good at». Aquesta afirmació, com la d’en Marty, transmet penediment per no haver sabut veure què
era el que importava, i reafirma que les seves respectives obsessions els han allunyat d’allò
que els hagués fet feliços. Aquí es dóna un punt d'inflexió i la
recerca continua perquè ells dos necessiten completar-se en algun aspecte: ja
han fracassat com a part d’una família, com a policies, i fins i tot com a
detectius privats o cambrers. L’únic que els queda és acabar allò que van començar
anys enrere perquè això significa triar bé què fer.
La
realització personal es converteix en el segon tema de la sèrie i, si els dos
detectius no la perseguissin, no hi hauria final. Ara bé, aquesta realització, en el fons, és un mitjà per tornar-se a posar
en contacte amb les seves parts humanes. No és una casualitat que en Marty visiti
la seva dona després de dos anys sense veure-la, i que ho faci només per agrair-li
el temps junts i demanar-li perdó, perquè sap que la investigació pot acabar amb
la seva vida.
La
trama principal sembla que torna a agafar força, però confessaré que, a partir
de cert capítol, me la portava bastant fluixa qui havia matat totes aquelles
persones, com ho havia fet i quanta gent hi havia participat. Totes aquestes
preocupacions s’havien substituït per unes qüestions que considerava més
universals i importants: es reconciliaran definitivament els dos detectius? Aconseguiran
redimir-se? Podran trobar algun sentit a les seves vides? En definitiva, tots
els meus pensaments apuntaven cap a aquesta faceta universal de la sèrie, que
considero que és la base de tot plegat.
He
llegit que hi ha persones que consideren els últims minuts de l’últim capítol
com un epíleg. Jo no. I no ho faig perquè a mi em sembla que en aquests últims
minuts és quan es resolen els vertaders conflictes de la sèrie. La resolució
del cas només és el llegat que els dos homes, ja que se’ls ha escapat
la possibilitat de deixar cap mena d’herència a les seves filles, o al cos de
policia. Però els conflictes finals, per previsibles o poc originals que semblin, són la recerca de benestar, el fet de ser conscient d’haver deixat
escapar les coses que importaven de veritat, o la necessitat de ser estimat.
La
majoria de temes s’han repetit des de sempre perquè les persones hi estem obsessionades. No obstant, la dificultat no
rau en trobar temes nous, sinó en no repetir-se a l’hora d’explicar-los. I True
detective ho aconsegueix prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada