26 de jul. 2010

“Negre de merda” de Matthew Tree

Aprofitant l’arribada de la Diada de Sant Jordi d’enguany, els de Columna Edicions es van afanyar a publicar l’última obra de Matthwe Tree: “Negre de merda. El racisme explicat als blancs”. Al llarg del llibre, Tree exposa el naixement del racisme, els inicis de les tesis i investigacions tendencioses que les recolzaven, el tractament rebut per la comunitat negra i jueva al llarg dels últims 250 anys, els descobriments genètics i antropològics vigents... És remarcable la recerca que ha fet al voltant del tema, la bibliografia consultada (que apareix com a annex) i les entrevistes realitzades per poder-se endinsar en el món de l’odi, l’enveja i el ressentiment que s’ha anat creant entre els diferents grups d’homínids.

Tal com ell mateix exposa, aquest treball d’exploració li ha deixat marques: “He arribat a submergir-me prou en aquesta claveguera perquè tots els intents de pal·liar-ne la pudor siguin inútils”. Alhora que li ha fet créixer la sempre present sensació que ser blanc implica reconèixer l’estrany sentiment de culpa generat per uns pecats comesos en el teu nom per les nissagues que t’han precedit.

La veritat és que la quantitat de detalls que arriba a donar de linxaments a negres, matances a l’Àfrica i genocidis comesos en diversos punts d’Europa fa que no sigui un llibre fàcil de digerir. La repassada a l’historial de crims comesos basats en les suposades diferències entre grups d’humans et deixa força tocat, t’indigna i et fa emprenyar quan penses en els nous grup pro-racistes i en els imbècil que sustenten les tesis negacionistes de l’holocaust nazi.

Així que de les primeres cent pàgines llegides del llibre només en pots extreure el sentiment de ser un blanc de merda.

Quan entra en l’anàlisi de l’evolució de l’espècie i les diferents investigacions antropològiques et queda clar que tots venim d’un petit grup de cinc mil Homo sapiens que van viure fa 50.000 anys i que el seu èxode cap a les diferents zones del món (continent euroasiàtic, americà, zona de l’actual Austràlia i l’expansió pel propi continent africà) i la posterior necessitat d’adaptació va anar forjant les actuals diferències físiques que podem observar: pell més fosca per sobreviure al sol del desert, capa de greix a les parpelles contra el fred de les estepes... Unes diferències que no han suposat una evolució cap a diferents espècies d’humans. I deixa clar que actualment dins del món científic hi ha una clara acceptació que aquestes diferències no es poden lligar a diferents graus de desenvolupament intel·lectual, ambició econòmica o actitud entre grups d’humans i que hi ha moltes més diferències de rendiment i comportament entre els individus d’un mateix grup que entre grups.

En aquest punt podem concloure que el racisme, etimològicament, no té sentit. Si només hi ha una única raça d’humans, no hi pot haver racisme entre humans, sinó que en realitat el que s’està donant és una pseudoespeciació, un procés antropològic que defineix la marginació i el descrèdit d’un grup d’individus a un altre dins de la mateixa espècie.

I aquí s’acaba el llibre.

I aquí comença la teva sorpresa com a lector.

El llibre ha complert amb l’objectiu exposat al títol: queda clar què és el racisme i quins han estat els mètodes utilitzats històricament pels blancs per aconseguir el grau de supremacia. Però durant la lectura esperes unes conclusions, unes línies a seguir per eradicar aquesta lacra de la societat i sobretot una revisió de l’estat de la qüestió, però això no hi és. No hi ha un anàlisi de la situació actual a Catalunya ni Europa, no es parla de les noves realitats i les noves mentides que s’expliquen dels immigrants, els mètodes de control social vigents i les diferències i les relacions de poder que s’han establert. Tampoc trobem una demostració clara de la seva sentència (que secundo) “per ser un racista de cap a peus no cal vestir-se amb caçadora ni calçar-se botes de punta d’acer ni imitar simis a les graderies ni atonyinar africans al carrer ni llençar molotovs a les sinagogues”, és a dir, que el racisme és una actitud transversal i que encara que ningú ho vulgui reconèixer tothom porta a dins la llavor del prejudici. La sensació que et deixa el llibre quan arribes al final és que en falta un tros. L’estudi és profund, l’explicació entenedora i el tema molt intens i lamentablement present, però sembla acabat amb presses i l’últim capítol no és més que un recull de punts mal lligats i poc espremuts.

Aquest últim paràgraf, lligat a la sensació constant que la publicació també ha estat editada a corre-cuita (faltes, errors de mecanografia, frases sense sentit...) fan que aquest llibre acabi sent un quart de tot el què n’esperes a mesura que vas avançant amb la lectura, i és una cosa que m’ha sabut greu.