Finals apocalíptics II: Standstill i Decapitated

Em permetré el luxe de continuar l’apartat encetat per en Mr. Pink sobre finals apocalíptics i com que aquest bloc, per sobre de tot, serveix per fer-nos palles els uns als altres mentre intentem esbrinar quin de nosaltres és més eclèctic per proclamar-lo emperador del coneixement musical absolut, parlaré de dos grups força diferents però que m’agraden moltíssim: Standstill i Decapitated.

Repeteixo el que va dir en Mr. Pink sobre l’objectivitat, o la carència absoluta que en mostraré, i afegeixo que com que a més a més considero que són dos grups, m’atreviria a dir, menyspreats en el seu context, fins i tot pot ser que digui alguna tonteria en algun moment de crispació.

Standstill és un grup de música (encara que gira al voltant de l’Enric Montefusco) que ja fa una colla d’anys que està en actiu i que ha patit una evolució bastant extrema però no il·lògica. Van començar conreant un Screamo que va tenir bastanta tirada a l’estat espanyol a partir de 1999. Els primers anys d’aquest mil·lenni els vaig veure sovint en festivals i he de reconèixer, amb certa pena, que en aquell moment no vaig saber apreciar el que feien. Per fer-se una idea dels seus inicis res millor que la primera demo que van treure anomenada The Tide (1998), que és la canya.

El 2004, amb un disc anomenat Standstill, van començar a utilitzar la llengua castellana per cantar i alhora van abandonar totalment l’Screamo per passar-se al Pop. La majoria dels seus fans no van entendre aquest canvi i malauradament van tatxar el grup de per vida. De fet actualment encara hi ha massa gent a qui no ha sortit dels pebrots escoltar el grup per raons que semblen purament venjatives.


El moment àlgid del grup va arribar el 2006, amb la publicació del disc Vivalaguerra. Aquest àlbum el van treure amb la seva pròpia discogràfica perquè a nivell de concepte s’allunyava una mica massa del que qualsevol discogràfica normal estaria disposada a publicar. Aquest és un dels millors discos que he escoltat en els últims anys. L’únic error que se li pot arribar a trobar és contenir ¿Por qué me llamas a estas horas?, un tema excessivament bo que sovint ha eclipsat la grandesa dels altres. Bé, si es fa l’esforç de treure el repeat es descobreixen una sèrie de cançons que són igualment impecables amb unes lletres que només em poden disgustar perquè no les he fet jo.

En aquest moment, si fóssim en un lloc on la cultura fos realment un bé d’interès general, haurien d’haver entrat directament a la llista de grups, per posar un nom, “no patiu, tindreu tots els concerts que voldreu”.

L’any 2010 van publicar el disc Adelante Bonaparte, dividit en tres mini-àlbums. De nou van tornar a crear una meravella tant a nivell musical com de concepte, que van rematar amb un directe acompanyat de projeccions en un espectacle anomenat Rooom. El fan per última vegada a mitjans de juny i és una de les experiències musicals més gratificants que he tingut mai, esteu avisats.

Ara em tocaria parlar del tema que he seleccionat però estic embalat i ara parlaré de com m’emprenya que un grup com aquest no estigui venent milers de discos i de què estiguin en un llindar massa insegur (a nivell de fama s’entén) on sembla que no acabin de trobar mai l’estabilitat que els pertocaria per la qualitat de la seva proposta.

La complexitat de les seves composicions fa que es necessitin més de dues escoltes per apreciar la música que fan. La seva recerca de perfecció sembla que aclapari el públic, i més en una època en què sembla que en tots els estils musicals només es busqui la simplicitat per poder arribar als borratxos, en què la mediocritat és corejada a totes les sales Catalunya i en què, per sobre de tot, s’ha de ser molt simpàtic amb tothom.

També em rebenta tenir la sensació que part del públic català en renega, i em rebenta haver vist com altres grups els han passat la mà per la cara amb propostes molt més simples, poc originals i que no paren d’eternitzar aquesta estela del Rock Català que va ser, ha set i sempre serà una autèntica porqueria que no es mereix l’apel·latiu de “Rock”, encara que ara s’anomeni “Indie Català” o “Folk català”, que l’únic que fan és copiar propostes de l’estranger i suavitzar-les per poder-les tocar a les festes majors de tot el puto país.

El tema que he triat és l’últim del Vivalaguerra, La mirada de los mil metros. Aquesta cançó comença amb una base que camina increïblement i que es repeteix fins al minut 1:34, moment en què fan un tall i on s’inicia un crescendo que arriba al seu punt àlgid al 3:54, on es fa un moment de pausa per recuperar de nou el crescendo i arribar al final en una apoteosi infinita. Acabar un disc així és grandiós i d’un bon gust que fa plorar.

La lletra, per acabar d’adobar, és una declaració de principis per part del grup que es concentra en les frases en mode de diàleg “Hola, ¿qué tal?, cuanto tiempo. Muy bien con el grupo y eso” i en la pregunta que s’ha fet tot grup “Un aplauso, ¿salimos o no?, ¿seguimos o no?". Admiro Standstill.

El següent tema de què vull parlar és Post(?)Organic de Decapitated. Aquest forma part del seu penúltim àlbum, l’Organic Hallucinosis (2006). Decapitated són un d’aquests grups que han aconseguit transcendir l’estil. Sí, està clar que fan Death Metal Tècnic, però han aconseguit trobar un so propi i no dependre de l’estil per composar, sinó agafar-ne allò que els hi ha semblat interessant per posar-ho al seu servei. Amb aquest disc van deixar clar que ja no eren un grup de Death Metal més i amb el següent, el Carnival is forever (2011), ho van evidenciar.

Com passa sovint, dins el cercle de l’estil no s’acaben d’entendre algunes de les seves extravagàncies i a fora del seu cercle no s’entén ni que facin música. Es poden considerar part dels millors músics del món i de tant en tant vénen a tocar a Mephisto per menys de 20 euros. Això m’ha recordat a la tonteria aquella del violinista al metro a qui ningú no escoltava i després resulta que tocava a qui sap on i valia un pastón. Me la pela, jo no sé tocar el violí ni el sé apreciar, però si tant us agraden les coses ben fetes escolteu i aneu a veure Decapitated.


El tema seleccionat no és dels ràpids (!) i comença amb una riff increïble que es repeteix en una estructura simple fins a arribar a un tall de bateria a tupàs que evoluciona cap a un ritme que combina tresets i corxeres normals, creant un efecte de compàs estrany (tot i que no deixa de ser 4/4), un recurs que és efectiu i no s’utilitza gaire sovint. Fins a arribar al minut 3:02, on entra un dels riffs més destructius que he escoltat mai i que el 99’99% de guitarristes del món, no és que no el sàpiguen fer, és que no saben ni com es fa. Després la cançó recupera un base que ha sortit prèviament i acaba amb un fragment que combina una guitarra i un baix que segueixen un patró a 3/4 i una bateria que en segueix un de 4/4 però que amb desplaçaments de caixa acompanya la les cordes i entre tots acaben amb el món i aniquilen els modernos que diuen que els agrada en Jimi Hendrix perquè toca molt bé la guitarra.

City de Baricco, espectacular

City explica la història d’un nen anomenat Gould que sempre va acompanyat de dos amics, en Poomerang i en Diesel. El primer és un paio mut rapat al zero i l’altre un gegant vestit amb una americana verda i sabates gegants. Aquests dos personatges sempre van agafats de la mà. En Gould coneix a una noia anomenada Shatzy quan truca a una editorial per contestar una enquesta pública on es vol esbrinar si el públic vol que una de les protagonistes d’una sèrie mori. A partir de llavors la Shatzy es converteix en la seva mainadera.

City també explica la història d’un lluitador de boxa anomenat Larry «Lawyer» Gorman que vol arribar a ser campió del món i del seu entrenador, en Mondini. Tota aquesta part està escrita imitant una veu radiofònica retransmetent entrevistes, combats, biografia i tot el que rodeja a Lawyer.

City també explica la història d’un poble del salvatge oest on el temps no passa. Utilitza deliberadament tots els estereotips típics dels westerns, per exagerar-los i acabar-los posant el servei del llibre, on les pistoles i els barrets acaben en un segon pla per donar pas a l’aprofundiment psicològic dels personatges.

Abans de començar a llegir el llibre jo em preguntava si era possible combinar totes aquestes històries. Un cop acabat puc dir que sí, es pot. Les tres transcorren paral·lelament i no s’entrellacen físicament perquè els personatges no es troben, però la seva disposició no és gratuïta i unes serveixen per complementar les altres. I el millor és que totes són igual d’interessants de llegir.

City assoleix la fita (que considero tan difícil) de ser un llibre amb una tècnica aclaparadora fàcil de llegir. Això fa que hi hagi tanta qualitat com la que un sigui capaç de trobar-hi. Per exemple, l’autor crea diàlegs sense acotacions durant pàgines senceres, monòlegs interiors sense signes de puntuació, diàlegs integrats en el paràgraf del narrador sense guions (estil directe lliure), i tot es llegeix sense el més mínim entrebanc. Si algú té ganes de fixar-se en aquests detalls ho pot fer, però una persona que tingui ganes de llegir sense més no tindrà cap problema. I és més, segurament s’adonarà d’aquestes coses i, potser sense posar-hi nom, comprendrà que està llegint quelcom espectacular.

Baricco trasllada el lector a uns escenaris que acaba coneixent com casa seva. I no és que s’entretingui excessivament en les descripcions, sinó que sap destacar aquells detalls que caracteritzen els espais per aconseguir que qui ho llegeixi sàpiga de quin tipus de lloc està parlant.

Amb els personatges passa el mateix i amb unes quantes línies de diàleg els caracteritza com si te’ls hagués descrit durant pàgines. A més a més cadascun d’ells té una gran profunditat psicològica que, a banda del professor d’universitat Kilroy, no s’explica amb grans filosofades, sinó amb quotidianitats, que en principi semblen banals, de les seves vides aparentment simples.

“Es algo así como cuando miras los trenecitos eléctricos, sobre todo si está la maqueta, con la estación y los túneles, las vacas en el prado y las lucecitas encendidas a ambos lados de los pasos a nivel. También ocurre ahí. O bien cuando se ve en los dibujos animados la casa de los ratoncitos, con sus cajas de cerillas haciendo de camas, y el cuadro del ratón abuelo en la pared, la estantería, y una cuchara que hace de mecedora. Sientes una especie de consolación, dentro de ti, casi una revelación, que te abre el alma de par en par, por decirlo de algún modo, pero simultáneamente una especie de punzada, la sensación de una pérdida irremediable, y definitiva. Una dulce catástrofe. Creo que tiene que ver con el hecho de estar siempre fuera, en estos momentos siempre estás ahí, mirando desde fuera. (…) Es algo raro. Cuando resulta que ves el lugar donde estarías salvado, siempre estás ahí mirándolo desde fuera. Nunca estás dentro. Es tu sitio, pero tú nunca estás ahí.”

Però per sobre de tots aquests aspectes n’hi ha un de fonamental: City és un llibre meravellós. Les històries que s’hi expliquen són belles, interessants de llegir, no tenen una voluntat didàctica ni moralitzadora, sinó que són històries banals com menjar una hamburguesa, la compra d’una caravana, un combat de boxa, un duel, un nen xutant una pilota, etc. que acaben contenint un rerefons tan extens que et permetria llegir el llibre una vegada i una altra.

Quan vaig començar a fer la tria de fragments que posaria en aquest escrit em vaig adonar que si em descuidava copiaria tot el llibre. N’he escollit uns quants que he trobat adients, però no crec que siguin els més interessants (si més no per sobre de la resta). Alguna hora faré la descripció de la ponència en què el professor Kilroy, durant quinze pàgines de la meva edició del llibre, fa l’anàlisi de les Nymphéas de Monet. Espectacular.



“—¿Eres el forastero?

—¿Y eso qué es, una nueva marca de whisky?

—Es una pregunta.

—Las he oído más originales.

—Las buenas las guardamos para los clientes con dinero.

El forastero deja sobre la barra una moneda de oro y dice:

—Veamos.

—¿Whisky, señor?

—Doble.

Shatzy decía que todavía le faltaba algo que grabar, pero en esencia era casi perfecto. Se refería al diálogo.

—¿Siempre os liáis a tiros con los que llegan a este pueblo?

—Las hermanas Dolphin, ¿no?

—Dos señoras. Gemelas.

—Son ellas.

—Menuda pareja.

—Nunca he visto manejar el rifle como ellas —dice Carver, y empieza a secar otro vaso.

—¿En qué sentido?

—¿Aún no has oído la historia del valet de corazones?

—No.

—Son famosas por esa historia. La cosa va así. Ellas se colocan a cuarenta pasos de ti, tiras al aire un mazo de cartas, ellas disparan, recoges las cartas del suelo, y al final te encuentras con cincuenta y una cartas normales y una con dos agujeros en el centro.

—El valet de corazones.

—Eso es.

—¿Siempre el valet de corazones?

—Les gusta esa carta. Seguro que hay una historia detrás.

—¿Y cuándo se puede ver ese espectáculo?

—No se puede ver. La última vez fue hace dos años y alguien resultó muerto. Fin de las representaciones.

—¿Ellas lo dejaron seco?

—Era uno que venía de fuera, un idiota. Le habían contado la historia del valet de corazones y no quería creérsela, decía que esas dos viejas solteronas no le darían a una carta ni aunque la enrollaras y se la metieras en el cañón del rifle. Estuvo diciéndolo durante días, riéndose como un loco con la historia esa de enrollar la carta y lo demás. Al final las hermanas Dolphin decidieron que ya estaban hartas. No era tanto por lo de la carta, era el asunto ese de las soteronas lo que las enfurecía, aquí sabemos todos que es mejor evitar ese tema, y en cambio el tipo aquel no paraba, las viejas solteronas por aquí, las viejas solteronas por allá. Las volvió locas. ¿Otro whisky?

—Antes, la historia.

—Pues al final les apostó mil dólares a que esas dos solteronas no lo lograrían nunca. Parecía seguro de sí mismo. Ellas llegaron, con sus dos rifles. Todo el pueblo estaba allí, mirando. El idiota iba riéndose, tan tranquilo, contó cuarenta pasos, cogió el mazo de cartas y lo lanzó al aire. Acabó tendido en ell suelo cuando las cartas todavía estaban en el aire, cayendo como hojas muertas: dos tiros certeros en el corazón. Frito. Las hermanas Dolphin se dieron la vuelta y sin decir palabra regresaron a su casa.

—Bingo.

—Allí estábamos todos, de piedra, sin saber siquiera dónde mirar. Un silencio de la hostia: sólo se movió el sheriff: se acercó al cadáver, le dio la vuelta, estuvo un rato mirándolo, como si buscara algo. Después de volvió hacia nosotros: sonreía la cabeza y sonreía.

Carver dejó de secar el vaso. También sonreía.

—Aquel idiota se había pasado de listillo. Había sacado el valet de corazones del mazo y lo había escondido. ¿A qué no sabes dónde?

—En el bolsillo del chaleco.

—Encima mismo del corazón. Todavía me acuerdo de aquella carta. Completamente manchada de sangre. Y en el medio, dos agujeros así, parecían una firma.

—Whisky, Carver.

—Sí, señor.

Durante el juicio —decía Shatzy— el juez había buscado en sus libros algo que permitiera matar a un tramposo desarmado sin acabar en la horca. No lo encontró. Entonces dijo A tomar por culo, absueltas. Se llevó al sheriff aparte y le dijo algo, a él sólo. Luego fue a emborracharse, salvajemente.”



La puta de Closingtown (amb cançó d’Air on Baricco llegeix el fragment inclosa) 

“Hermosa es la puta de Closingtown, hermosa. Negros son los cabellos de la puta de Closingtown, negros. Hay decenas de libros en su habitación, en el primer piso del saloon, que lee mientras espera, historias con un principio y un final, si se lo pides, te las contará. Joven es la puta de Closingtown, joven. Al tenerte entre sus piernas te susurra: amor mío. Decía Shatzy que costaba como cuatro cervezas. Sed de ella en los pantalones de toda la ciudad.

Ateniéndonos a los hechos, ella fue hasta allí para ser maestra. Habían convertido la escuela en un almacén, desde que se marchara la señorita McGuy. Y, en un momento dado, llegó ella. Lo arregló todo y los chiquillos empezaron a comprar libretas, lápices y todo lo demás. Según Shatzy, sabía lo que se hacía, y utilizaba libros comprensibles. Incluso hasta los muchachos mayores le encontraron el gusto, iban cuando podían, la maestra era hermosa, y al final conseguían leer las frases escritas bajo los rostros de los bandidos, los que colgaban en la oficina del sheriff Se trataba de chicos que ya eran hombres. Ella cometió el error de quedarse, a solas, con uno de ellos en la escuela vacía, una tarde cualquiera. Se abrazó a él, e hicieron el amor con todas las ganas del mundo. Después, cuando aquel asunto dio en saberse, los hombres habrían hecho oídos sordos, pero las mujeres dijeron que era una puta, y no una maestra.

En efecto, dijo ella.

Cerró la escuela y empezó a trabajar al otro lado de la calle, en una habitación del primer piso del saloon. Sutiles son las manos de la puta de Closingtown, sutiles. Se llamaba Fanny.

Todos la querían, pero sólo uno la amaba, y era Pat Cobhan. Se quedaba abajo, bebía cervezas, y esperaba. Cuando había terminado, ella bajaba.

Hola, Fanny.

Hola.

Iban arriba y abajo, desde el principio hasta el final de la ciudad, agarrados, en la oscuridad, y hablando de aquel viento que nunca cesaba.

Buenas noches, Fannv.

Buenas noches.

Pat Cobhan tenía diecisiete años. Verdes eran los ojos de la puta de Closingtown, verdes.

Si quieres entender su historia —decía Shatzy— tienes que saber cuántos disparos tenía en aquel tiempo un revólver.

Seis.

Ella decía que era un número perfecto. Piénsalo. Y haz sonar ese ritmo. Seis disparos, uno dos tres cuatro cinco seis. Perfecto. ¿No oyes el silencio, después? Ése sí que es un silencio. Uno dos tres cuatro. Cinco seis. Silencio. Es como una respiración. Cada seis disparos es una respiración. Puedes respirar rápidamente, o lentamente, pero cada respiración es perfecta. Uno dos tres cuatro cinco. Seis. Respira el silencio, ahora

¿Cuántos disparos tenía un revólver?

Seis.

Y entonces te contaba aquella historia.

Pat Cobhan ríe por lo bajo, con espuma de cerveza en la barba y olor a caballo en las manos. Hay un violinista que toca y que tiene un perro amaestrado. La gente le tira una moneda, el perro va a recogerla y luego vuelve hacia su amo, caminando sobre las patas traseras, y le mete la moneda en el bolsillo. El violinista está ciego. Pat Cobhan ríe.

Fanny trabaja, en el piso de arriba, con el hijo del pastor entre sus piernas. Amor mío. El hijo del pastor se llama Young. Se ha dejado la camisa puesta y tiene el pelo negro bañado en sudor. Algo parecido al terror, en sus ojos. Fanny le dice Fóllame, Young, pero él se pone rígido y se escapa de las piernas abiertas —medias blancas con fino encaje hasta encima de las rodillas, y luego nada más. El no sabe adónde mirar. Le coge una mano y se la frota sobre su sexo. Sí, Young, dice ella. Lo acaricia, Eres guapo, Young, le dice. Se lame la palma de la mano, mirándolo a los ojos, y luego vuelve a acariciarlo, rozándolo apenas. Venga, dice Young. Venga. Ella aprieta en la palma de la mano su sexo. Él cierra los ojos y piensa No debo pensar. En nada. Ella se mira su mano, y después el sudor sobre el rostro de Young, sobre el pecho, y después su propia mano deslizándose sobre su sexo. Me gusta tu polla, Young, quiero tu polla. Él está de lado, apoyado sobre un brazo. El brazo tiembla. Ven, Young, dice ella. Él tiene los ojos cerrados. Ven. Él se vuelve por encima de ella, y arremete entre las piernas abiertas. Así, Young, así, dice ella. Él abre los ojos. En los ojos, algo parecido al terror. Hace una nueva mueca, y se sale. Espera, Young, dice ella, cogiéndole la cabeza entre las manos y besándolo. Espera, dice él. Pat Cobhan ríe, en el piso de abajo, y echa una ojeada al reloj de péndulo, tras la barra. Pide otra cerveza y juega con una moneda de plata, intentando mantenerla en equilibrio sobre el borde del vaso vacío.

¿Quieres casarte conmigo, Fanny?

No digas tonterías, Pat.

Lo digo en serio.

Para ya.

¿Yo te gusto, Fanny?

Sí.

Tú me gustas, Fanny.

La moneda cae dentro del vaso, Pat Cobhan le da la vuelta al vaso, cae la moneda, sobre la madera de la barra, y gotea un resto de cerveza, líquido y espuma. Coge la moneda y la seca en sus pantalones. La mira. Le entran ganas de olerla. La deja de nuevo sobre el borde del vaso. Echa una ojeada al reloj de péndulo. Piensa: Young, hijo de puta, ¿quieres acabar de una vez? Dulce es el perfume de la puta de Closingtown, dulce.”

Desde el porche

“La única posición desde que le permite (al hombre) detener la invasión del mundo, salvando por lo menos la idea de un casa propia, aunque sea desde la resignación de saber que esa casa es inhabitable.”

En su calidad de mediocres

“Los mediocres no saben que son mediocres, esa es la cuestión, en su calidad de mediocres carecen de la fantasía necesaria para imaginarse que alguien sea mejor que ellos (…) ser crueles, la crueldad es el ejercicio por excelencia de los mediocres (…) ejercicio para el que no se necesita la más mínima inteligencia.”

“Un cigarrillo que se enciende —sonido al máximo, ruido de tabaco ardiendo, tan fuerte como una hoja de kilómetros de largo arrugándose— las mejillas que se hunden para aspirar el humo, mejillas bajo unos ojos como ostras en remojo en el rostro rubicundo que se vuelve hacia la señorita de al lado, una rubia que ríe con una risa ronca y fuerte, como la promesa de un polvo que anega la mente de los machos apretujados, alcanzándolos a todos ellos en su sitio en un radio de diez metros, y perdiéndose poco a poco entre las otras filas de hombres y mujeres sentados en hilera, cuerpos en contacto, mentes volando, filas y filas, menguando desde las más altas hacia abajo, penetrando en el aire surcado por oleadas de rock procedentes de grandes altavoces colgados en lo alto, y apuñalado por gritos que puestos en pie corean un nombre de un lado al otro de la sala, viajando por las manchas de luz y destellos FLASH entre olores de tabaco, perfumes de lujo, lociones para después del afeitado, axilas, abrigos de piel, palomitas de maíz, abriéndose camino entre el guirigay colectivo, regazo o vientre de millones de palabras excitadas, tontas, sucias, borrachas o tal vez amorosas que rebullen como gusanos en esa tierra de cuerpos y de mentes, campo arado de cabezas alineadas, se desvanece de forma concéntrica y fatal hacia el pozo cegador que en el centro de todo recoge mi-radas, escalofríos, presiones sanguíneas, recogiéndolo todo sobre la lona azul donde hay una inscripción que grita PONTIAC HOTEL y lo hará durante toda esta noche incendiaria, a la que Dios bendiga ahora que ha llegado, al fin, viniendo desde lejos y cabalgando hasta…”

Finals apocalíptics I: Portishead i Cult of Luna

Ja fa dies que porto pensant i preparant una sèrie d’articles parlant d’un tema que sempre he trobat fascinant i una font de creativitat molt important en els grups de rock i metall: els desenllaços de les cançons, concretament els desenllaços que arriben a tenir tanta importància dins del tema que pràcticament són, sinó l’essència de la cançó, un part fonamental de la mateixa.

Concretament em vull centrar en un tipus de finals. Aquells finals que, a part de ser molt bons, tenen una èpica tan brutal que sembla que el món s’hagi d’acabar en qualsevol moment.

Ja d’entrada vull aclarir que parlaré de cançons que m’agraden molt. Però molt. Us aviso que en cap moment seré objectiu. M’heu d’imaginar a mi assegut a un seient qualsevol de l’EixBus escrivint l’article al mateix temps que escolto la cançó a tota hòstia amb els meus cascos Panasonic RP-HTX7 i em masturbo brutalment en mig d’un trance epilèptic de headbanging.

Portishead – Machine Gun

Començaré parlant de Portishead. Fins fa relativament poc desconeixia el trip hop i l’escena de Bristol de mitjans dels 90, a excepció d’algun cd de Massive Attack. De fet, ara tampoc conec gaire ningú més que Tricky, Massive i Portishead, però com a mínim sé de la seva existència. Però deixant a part la resta, Portishead és tan fotudament bo, tan emotiu, tan minimalista, i esta tot tan ben fet i amb tan bon gust que em voldria morir. El Dummy és el clàssic, efectivament, però el Third li dona mil voltes. S’han fet grans, i es nota. I és que des del Dummy, que és del 1994, fins a aquest, que és de 2008, han passat una bona colla d’anys. I mira que entremig s’han dignat a treure ni més ni menys que UN TRIST cd, per allà el 1997 (aquest encara me l’he d’escoltar) i bé, un cd/dvd en directe molt bonic, a NYC i amb orquestra, al 1998. Però vaja, que 10 anys d’espera no son res si el resultat és el THIRD.

El tema Machine Gun és d’un minimalisme brutal, aclaparador. Crec que és una de les coses més grans i belles que mai han fet. La base és simplement brillant. I el final. Quin final.

El tema es desenvolupa sobre una base rítmica molt simple, despullada de qualsevol ornament superflu. Després de la part vocal comença una divagació dels beats exquisida, seguint estrictament el mateix patró que la resta de tema. És molt interessant el fet de mantenir un mateix patró rítmic durant tota la cançó, un patró molt senzill, i que només variant el so de cada beat es pugui construir una cançó de tanta qualitat com aquesta.

Quan aquesta recerca de sons sembla que ja no pugui anar a més, que s’hagi d’acabar de aquí, recuperen els beats inicials i entren amb un teclat al més pur estil Vangelis. Només de sonar la primera nota veig davant meu les imatges més aterradores de la fi del món, escenes d’una terra devastada per Skynet, visions d’un planeta cremant més que el propi sol, naus en flames més enllà d’Orion, raigs C brillant en la foscor prop  de la Porta de Tannhäuser. És hora de morir.

Cult of Luna – Arrival

És molt possible que aquest tema del The Beyond tingui el final apocalíptic per antonomàsia. És que és tan bo, cagum la puta, que no puc evitar que em caiguin unes quantes llagrimotes cada vegada que l’escolto. Que fills de puta. Quina ràbia que em fa la gent que ha fet coses tan grans com aquestes. Cult of Luna em fan moltíssima ràbia, igual que, tot i que no vingui gaire al cas, Muse. Muse també em fan molta ràbia.

Tot i no haver arribat als nivells de pulcritud i maduresa compositiva i sonora de l’Eternal Kingdom, la seva última joia, crec que mai han aconseguit tornar a fer una música tan visceral, emotiva i trallera com en el The Beyond. És el disc més desfassat que han fet fins a dia d’avui, sense cap mena de dubte. Amb el següent disc, el Salvation, ja es van amansar una mica, acostant-se més al post-rock, però amb temes molt brutals com Adrift o Leave me Here. En el de després, el Somewhere Along the Highway, pel meu gust ja es van tornar excessivament post – tot i que es van tornar post molt a la seva manera-, fent temes llarguíssims i que, tot i haver-hi peces que m’encanten, com Back to Chapel Town, crec que ja és una mica massa anal tot plegat. En l’últim cd ja em van fer més content. A veure com serà el pròxim.

Però anem al tema que anem. ARRIVAL és el tema amb el millor passatge que han fet mai. No dic el millor tema, perquè em fotria en un fregat que no sabria com sortir-ne, ja que SÓC MASSA FAN de Cult of Luna i d’aquest disc com per destacar una cançó per sobre una altra. Però el final d’aquest tema és el que he escoltat més vegades i el que m’ha fet vibrar més de tot el que han composat fins al moment.

El final va més o menys així. Primer desenvolupen tot el cos del tema, que no deixa de ser una cançó absolutament típica dins del disc The Beyond i segurament si no fos per la part final seria un tema que, tot i ser molt bo, no destacaria per sobre la resta. Però després del cos del tema, arriba el minut 3:49. Cal deixar clar que estem parlant d’un tema de 9:34 minuts, 3:49 minuts dels quals son el COS DEL TEMA, i els 5:43 minuts restants son ni més ni menys que EL FINAL. Només amb aquesta dada ja ens podem fer a la idea de la magnitud de la peça.

Arribat aquest minut doncs, el tema fa una baixada d’intensitat, iniciada per una sèrie d’acords penjats que progressivament van disminuint en distorsió i força, preparant un passatge instrumental relaxat, amb una base de bateria molt simple acompanyada d’uns acords sense distorsió que es van repetint de forma continuada. A mesura que va avançant, apareix una guitarra insinuant una melodia molt simple que progressivament va agafant importància i intensitat, fins que boom! comença l’apoteosi; la melodia que ens havien presentat és la que ara porta el fraseig principal, composat en forma de bucle de dos fragments que em posa la pell de gallina cada vegada que l’escolto. És brutal com la intensitat va creixent només amb el simple fet d’anar repetint en bucle dues parts, sense afegir-hi res més. I just quan la tensió ja és irresistible, el tema fa l’explosió final. Arribats a aquest punt l’únic que podem fer és restar de genolls, astorats davant la grandesa que estem presenciant, amb el puny enlaire, i en un mar de llàgrimes d’emoció corejar com uns desesperats les línees de veu, estripades com unes filles de puta, acompanyades de la progressió d’acords més brutal i emotiva de la història del hardcore i el metall moderns.

Aquí hi vull afegir aquest video, del qual estic absolutament enamorat. És de quan Cult of Luna van venir a tocar al St Feliu Fest, que va ser precisament quan estaven presentant el The Beyond. La qualitat del video i del so és pèssima, però la seva grandesa resideix no només en que siguin els Cult of Luna tocant al puto St Feliu Fest, sinó que és l’únic directe que corre per internet on hi ha enregistrada ni mes ni menys que la part final de l’Arrival, del minut 3:49 al 9:34. Que bé, tu.

CRiT!!!!!!!!!!!!!!!!

HELLO!!!!!!!!!!!!!!!!

FA MÉS DE DOS ANYS QUE NO PUBLICO A CRIT'EM ALL I HE CANVIAT EL DISSENY I EL NOM DEL BLOG SENSE EL CONSENTIMENT DELS COL·LABORADORS!!!!!!!!!!!!!!!!

"El infinito en la palma de la mano" de Gioconda Belli

Recordo que fa anys, quan vaig acabar de llegir “El Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo, em va quedar la sensació de voler que aquella novel·la no fos ficció, sinó un capítol més de la Història de la humanitat. Les aventures de l’Alba i en Dídac van ressonar dins meu com si percebés que realment aquelles persones fossin les arrels del meu propi arbre genealògic. La setmana passada, llegint “El infinito en la palma de la mano” aquella sensació va retornar-me de ple. En aquesta breu novel·la, Gioconda Belli es posa a la pell d’Adam i Eva per descriure els seus pensaments, les seves inquietuds i la seva adaptació al món post-paradís.

En la primera part de l’obra utilitza una estètica poètica per relatar amb originalitat les poques coses que la Bíblia explica d’aquests personatges: l’aparició d’Adam, l’exploració del paradís, el naixement d’Eva d’una costella del primer...

“Más tarde recordaría el cuerpo abriéndosele, el tajo dividiéndole el ser y extrayendo la criatura íntima que hasta entonces habitara su interior. Apenas podía moverse. El cuerpo en su encarnación de crisálida actuaba sin que él pudiese hacer más que esperar en la semi-inconsciencia por lo que fuera que sobrevendría”

Amb un enfocament clar cap a la figura d’Eva, destacant el seu desig de coneixement, Gioconda Belli replanteja els rols masculí i femení i escriu de nou el capítol del fruit prohibit per deslliurar-lo de pecat i convertir-lo en l’inici de la vida. Eliminant un sentiment de culpa que els personatges (i els 2000 anys d’història cristiana) li atorguen, Eva justifica la seva decisió com un punt de partida a favor del coneixement i la llibertat: “Te lo dije. Él quería que yo comiera la fruta. Eso me hizo sentir. Quiere saber qué resultará de nosotros. Para eso nos hizo libres.”

Amb una tècnica admirable relata el cataclisme que els separarà del paradís i els condemnarà a sobreviure a la terra prescindint de la immortalitat i l’equilibri originals. Des de dins de la pròpia ment dels dos protagonistes veiem com aprenen a entendre i gestionar el desig sexual, la set, la gana, la por... De vegades perceben el coneixement com una il·luminació, de vegades a base d’observar la resta d’animals. El primer embaràs dels bessons trasbalsa la parella, un fet fins aleshores tan desconegut és gestionat amb gran imaginació.

“Eva temía que aquel mar interior la inundara. (…) No sabia qué era lo que se agitaba en su interior, ni si aquel estado era pasajero o definitivo. Su temor más grande era vomitar un día de tantos un monstruo marino, una nueva especie que se los comería a ella y a Adán para habitar él solo aquella tierra donde para sobrevivir quizás se requería más ferocidad de la que ellos eran capaces”.

Gioconda Belli és una escriptora nicaragüenca que al llarg de la seva bibliografia aposta pel ressorgiment d’allò femení en els espais tradicionalment masculins i amb aquest objectiu profunditza en les sensacions, el respecte i l’amor que envolten les tasques de protecció i aprovisionament per la família. Adam i Eva seran els encarregats, segons paraules de la Serp, de definir el Bé i el Mal i les reflexions a aquests dilemes típicament cristians estan plenes de matisos i plantejaments en clau femenina.

La segona part del llibre, “Creced y multiplicaos”, tanca ràpidament la novel·la i potencia la part dramàtica de la història. Progressivament va deixant de banda les explicacions de l’adaptació i la supervivència de la família (ara ja amb dues parelles de bessons) i condueix les reflexions espirituals i filosòfiques cap als nous sentiments i relacions que el creixement dels petits comporten. Es comença a fer patent que d’ells en depèn el futur revelat de poblar el món, però els nous designis d’Elokim (el nom amb què es designa a Déu) provoquen un desenllaç fatal, que amb gran enginy l’autora condueix cap a un equilibri entre l’explicació de la Bíblia i la teoria de l’evolució de Darwin.

I en aquest joc final, Belli et porta a qüestionar-te de quina de les dues branques neix i creix la humanitat. I sabent que res va existir i que tot és metàfora, vull creure que és el llinatge d’Aklia el que ha arribat fins als nostres dies.

Today Is The Day: Pain is a warning, Rock-&-Roll i estripats aguts

Fa poc escoltava el disc titulat Kiss the pig (2004), del qual n’és un bon exemple el tema Why They Hate Us, i em preguntava què més havien creat els components del grup amb un dels noms més ben parits de la història, Today Is The Day. Així que em vaig posar a investigar, o sigui, vaig entrar a la Wikipedia, i vaig comprovar que havien tret dos discos més, l’Axis of Eden (2007) i el Pain is a warning (2011).

Per aconseguir-los ho vaig tenir tan fàcil (no tan fàcil, perquè vaig tardar una estona a trobar links que funcionessin) com buscar-los per blocs de freaks (amb noms molt nihilistes) i, un cop descarregats, me’ls vaig posar a l’Ipod. No sé per quina raó (perquè normalment ho hagués fet al revés) vaig començar per la seva última entrega, el Pain is a warning. I he de dir que me’l vaig estar escoltant tota la tarda sencera (i que he creat el paràgraf amb més parèntesis per frase de la història).

Jo esperava que Today Is The Day haguessin tret un disc d’aquests estranys tan seus, amb blast-beats, ritmes raros, crits aguts, fragments Sludge, alguna guitarra arribant al llindar del Black-Metal i un so brut en general. Les meves expectatives es van trencar de tal manera que vaig haver d’entrar a planes oficials per assegurar-me que no m’havia baixat un fake.

No és d’estranyar que pensés que podia ser que no fos seu si la millor descripció pel disc és Noise-Rock (ho vaig veure en algun bloc, no m’ho he inventat jo). En general tot està impregnat de riffs Rock-&-Rolleros combinats amb els crits tan característics del grup. Per mi aquest és el primer single del disc i el que és més bon exemple del que acabo de descriure. 

Alhora m’han sorprès amb algun fragment de caire més Crust i m’han arribat a entusiasmar amb un parell de temes lents, dels quals jo destacaria This is you, que està impregnat de flaire surenya. 

En resum, pels amants dels discos anteriors del grup pot semblar massa accessible, però jo el trobo d’un bon gust increïble i han aconseguit crear un disc de Rock-&-Roll sense perdre la personalitat, cosa que no deu ser fàcil quan el nom del teu grup és Today Is The Day. Un disc que m’ha sorprès molt positivament i que afegiria sens dubte a la llista de 10 millors discos del 2011.

Ja per acabar us deixo amb un dels temes que tanquen el disc. 

Resolution de Lamb of God: m'agrada, joder

Vaig tardar a descobrir Lamb of God. Al principi vaig començar traient alguns fragments de bateria Chris Adler (pels interessats en el tema fixeu-vos sobretot en la combinació de bombo i timbales en els breaks i en els redobles de bombo quan fa ritmes bàsics amb doble pedal) i al final vaig acabar trobant gust als temes. He de reconèixer que m’havia tirat enrere el fet que siguin americans (sóc molt racista) i que els havia classificat dins tota aquesta fornada de grups de metal-core (amb aquests no sóc racista, sinó caníbal). Vaig aconseguir deixar enrere aquests prejudicis i vaig començar a apreciar el grup. D’això no deu fer gaire més de dos anys, per tant ja havien tret el Wrath (2009) i el Sacrament (2006), els discs que els han portat a ser reconeguts mundialment.

Quan es parla d’un grup com aquest s’ha de ser conscient que a una persona a qui no li interessi el metall li sonarà tot igual i seria estrany que li despertés el més mínim interès perquè tampoc fan res que valgui la pena ser destacat a nivell musical global.

Si t’interessa el metall i encara no coneixes Lamb of God, val la pena que sàpigues que fan un metall surenyo o Groove-Metal, influenciats sobretot per Pantera, aportant un toc d’actualitat a les composicions (no gaire per sort) amb Death-Metal i fins i tot Thrash actual. És cert que de tant en tant deixen caure algun breakdown, però no els suficients com per arribar a molestar.

Amb aquest nou disc no aporten absolutament res de nou, però s’assenten com a grup sense haver de buscar excuses per fer absurditats. Han trobat una fórmula que els funciona i no necessiten intentar justificar-se per res. En general no hi ha blastbeats forçats, ni puntejats pesats, ni res que sobri excessivament. 

Quan dic que aporta més aviat poc és que hi ha fragments que remeten directament a discos anteriors, com el principi de Ghost Walking, que és igual que Redneck, del Wrath, les estructures dels quals també són molt similars.

Ara bé, en aquest disc hi ha un devessall de riffs molt guapos i efectius, ritmes no excessivament ràpids però que matxuquen de mala manera, i veus d’aquestes cridades amb certa melodia que costen tant de fer. En general un disc ple de hits que convida a moure constantment el cap. De fet m’atreviria a dir que és el disc de Lamb of God que se’m fa menys pesat d’escoltar de dalt a baix (també és veritat que és el nou i el que he escoltat menys).

De les novetats destacaria la obertura del disc amb Straight For The Sun, un tema purament Sludge, i la pausa al mig del disc produïda per Barbosa, un tema instrumental acústic. 

Com que és difícil que un grup com aquest faci un disc 100% perfecte he de dir que el tema Insurrection és com un cardo en un jardí. És com un experiment que incorpora veus netes i una base molt molt melòdica que remet a un nu-metal que fa una mica de basarda. Repeteixo el de sempre, el problema no és fer melodia, jo escolto molts grups de pop i d’altres estils purament melòdics, el problema és fer melodies de merda.

Per cert, quan ho vaig escoltar em va recordar molt a algun grup i encara no sé quin. Els de la meva colla van pensar exactament el mateix. De moment les opcions són Soilwork i Sevendust, si algú té alguna idea que ho digui perquè la curiositat m’està matant.

M’atreveixo a augurar que quan tornin per aquestes contrades valdrà la pena anar-los a veure perquè ara tenen el repertori necessari per omplir tot un directe amb bones cançons i si presenten aquest nou disc l’espectacle pot ser important. Ara bé, si no és així no us tornaré la pasta de les entrades, que quedi clar.

Per mi el segon tema del disc és brutal: Desolation. I perquè us feu una idea del concert:

The Hunter, perdoneu però algú ho havia de dir (i la llista 2011)

En realitat tot va començar quan van penjar el primer single anomenat Curl of the Burl. Resulta que feien un concurs on s’havia de posar bateria o guitarra al tema i et passaven les pistes per separat, així podies tocar la cançó sense l’instrument que tu decidissis substituir. Em vaig aprendre la cançó de memòria i vaig pensar algunes idees de bateria però no vaig arribar a gravar res. Quan va acabar el termini de presentació i ja no tenia per què pensar en res més que simplement en escoltar el tema em vaig adonar que no m’agradava gens ni mica.

Un temps després van treure el disc sencer i l’Ernau em va dir textualment “És una merda però després d’haver tret aquests primers quatre discos es poden permetre fer el que vulguin, suposo que deuen estar cansats de tocar ràpid i fer filigranes”. Bé, evidentment la meva motivació era poca per culpa del single de merda que havien triat, però tot i així vaig fer l’esforç d’escoltar-lo una vegada: el vaig parar al tema número sis. I fins ahir no me l’havia tornat a escoltar.

Conscient que a vegades les persones necessitem trobar el moment adequat per escoltar cada música he dut aquest disc a dins l’Ipod durant uns dos o tres mesos, ocupant un espai que podien haver omplert altres discos, esperant el moment en què jo estigués preparat per entendre’l, “Sóc un ultra fan de Mastodon i pels meus collons que m’agradarà”, he estat pensant durant aquest temps. I així va arribar aquest fatídic dia de desembre de l’any 2011 de l’era de Jesucrist nostro senyor.

L’ambient és adequat quan poso play, decidit a escoltar tot el disc de dalt a baix. El primer tema em sona una mica de l’altra vegada, no m’agrada però m’omplo el cap amb pensaments idiotes tipus “Els primers temes a vegades són molt d’introducció”. De sobte em vénen a la ment les paraules “I think that someone is trying to kill me”, i després penso en The wolf is loose, i després en Oblivion i sé que això dels primers temes no és veritat.

S’acaba i mentre sona el segon, que ja em sé de memòria perquè és el single, trec la conclusió que no he de comparar el disc amb els anteriors, que m’ho he d’agafar com si fos un grup nou.

Comença un tema anomenat Blasteroid, que conté unes melodies horribles i uns recursos desgastats fins a la sacietat. Els temes se succeeixen i no em puc treure de sobre aquesta mateixa sensació. Cada nova cançó que comença és com una calada de puro dolent inhalada fins al fons dels meus pulmons. Totes les peces m’agraden igual (de poc) fins que se n’inicia una anomenada Creature Lives, que té una intro freak amb la qual es devien fer un tip de riure però que acaba sent una espècie d’experiment de peça lenta amb uns cors que fan “Oooohhhhhhooohhhhhhh”. Aquesta l’he de passar.

Sorprenentment el proper tema que sona m’agrada, però miro la pantalla del meu aparell i m’adono amb pena que és al tema 11 de 13: això no ho aixeca ni l’equivalent mastodòntic de Following Betulas de Cult of Luna.

Acaba el disc, decideixo que l’esborraré de l’Ipod i dono gràcies al Déu internet per permetre’m escoltar els discos abans de comprar-me’ls perquè fa deu anys l’hagués anat a adquirir el mateix dia de la seva sortida. 

L’Eloi em va comentar que els aniria a veure en concert perquè si seguim la lògica de la majoria de grups serà l’última oportunitat de veure’ls en un concert una mica digne, ja que la propera vegada que tornin ja estaran presentant el següent disc i això significarà que de temes vells en cauran pocs. Jo sé del cert que si els vaig a veure sortiré cabrejat i no em vull gastar peles per cabrejar-me, que això em surt de franc als centres comercials.

Conscient que aquest àlbum ocuparà els primers llocs de les llistes de discs de metal (Metal!) del 2011 poso la meva pròpia llista i així em quedo tranquil:

Els primers 7 llocs de la meva llista els ocupa el disc Carnival is forever de Decapitated perquè és 7 vegades millor que qualsevol altre disc que hagi sortit aquest any.

El 8 és per l’Empros de Russian Circles.

El 9 pel Codes & Keys de Death Cab For Cutie (si Mastodon poden ocupar posicions en el Metal Death Cab també poden).

I el 10 pel Celestal Lineage de Wolves In Throne Room, i aprofito per dir que, tot i el bombo que ha generat perquè els de Pitchfork li han posat un Best New Music, el Black Cascade m’agrada més.

La història del català que necessitava una explicació Part II: La Fellatio de Cupido

L’única cosa que em ve al cap quan tinc aquest disc a les mans és que si aquest país tingués un bon bagatge musical i un interès per potenciar allò que realment val la pena, La Fellatio de Cupido haurien d’estar, o com a mínim haurien d’haver estat, voltant per  una bona part del món i haurien d’estar reconeguts per molts més llocs que no només per la comarca d’Osona.

No he demanat permís per penjar aquest disc però considero que escoltar-lo val molt més la pena que llegir qualsevol dels elogis que jo en pugui arribar a fer. Molt recomanable pels amants de Faith No More, però si tens un interès en la música en general segur que el gaudiràs.

 Descàrrega: http://www.mediafire.com/?alqbtvc8deu4ivd

Unto the Locust o Machine Head i l’eterna recerca de personalitat

Fa poc llegia una entrevista on el cantant de Machine Head, el senyor Rob Flynn, parlava sobre la seva última obra, Unto de Locust. Per causes que encara no sabria explicar va néixer dins meu una curiositat per saber on passava aquest grup i em vaig descarregar el disc. Juntament amb aquest em vaig descarregar les seves dues obres anteriors, me les vaig posar totes tres a l’Ipod i porto dos o tres dies escoltant només Machine Head per fer un petit anàlisi de la seva carrera.

Abans de res, però, m’agradaria recalcar que fa uns mesos m’hagués dedicat a parlar exclusivament sobre la merda de disc que han tret i a comparar-lo amb el Metal d’alta qualitat que jo escolto. Ara bé, últimament estic sensible i fins i tot m’he adonat que he desenvolupat una espècie de respecte cap al senyor Flynn i altres persones del món de la música que fa tant que em deceben. Així que ja convido als senyors Pink i Chalecki a parar de llegir perquè no podran satisfer les seves incansables ànsies de destrucció. 

Machine Head. 

La meva relació amb el grup va començar amb el Supercharger. Mala decisió on les hi hagi perquè és un cagarro de disc, però quan el van treure el vaig veure a l’aparador de la botiga vella del Mallot anant cap a cole, me’l vaig comprar i va ser el primer que vaig sentir d’ells. A partir d’aquest vaig anar tirant enrere fins que vaig arribar inevitablement al Burn My Eyes (1994) i al The More Things Change (1997), dos discos realment bons i un exercici perfecte de Groove Metal amb mala llet, vacil•lant, amb bones melodies i amb personalitat. 

Si aquests dos primers discos els van empènyer a ser reconeguts mundialment, els dos següents, el Burning Red (1999) i el Supercharger (2001), van provocar que rebessin crítiques duríssimes. 

Hi ha molta gent que critica el The Burning Red per ser comercial i a la moda del moment. No és estrany si es té en compte que conté trossos rapejats i melodies molt molt dolentes, que a principis del 2000 eren els ingredients principals dels grups de Nu-Metal. També era molt típic fer balades de merda o alguna versió i ells no només es van conformar amb fer una de les balades més pèssimes des de les que havien fet Metallica temps enllà, sinó que a més van optar per fer la versió de Message in a bottle de The Police. Quan hi penso avui dia encara em fa basarda perquè sóc incapaç de decidir si és més abominable la original o la versió. 

Ara bé, jo, amb aquesta bondat que m’ha entrat últimament, en comptes d’imaginar-me als components del grup ideant un pla estratègic per vendre milers de còpies prefereixo pensar que van trobar interessant deixar-se influenciar per la música del moment. Però com que és impossible saber del cert quina va ser la seva posició i en el fons l’important és la música en si, deixant apart tonteries de màrqueting i coses d’aquests, l’únic que puc dir és que es tracta d’un disc excessivament temporal, massa de la seva època, i gairebé amb data de caducitat per tot el moviment on va ser inclòs. Aquest disc no té sentit avui dia i m’estranyaria que algú l’escoltés ara mateix a no ser que sigui a mode de remember. El públic del Metal extrem, intransigent com cap altre, encara no ha perdonat aquesta heretgia. 

Del Supercharger no sé ni què dir-ne perquè comercial tampoc ho és. En el fons el recordo com un seguit de cançons inconnexes, llarg i ple de passatges estranys que no sabria ni explicar. Diria que si els hi escrius un correu electrònic te l’envien de franc a casa. Però com que no tinc temps opto per baixar-me’l. Ei, el tinc original amb edició digipack, però no a Barcelona. O sigui que me’l baixo i veig escandalitzat que té dinou cançons. Això no pot anar bé de cap de les maneres, només Agoraphobic Nosebleed poden permetre’s el luxe de posar amb dignitat més de setze cançons. Sí, ara recordo el primer tema, que té un riff que no em desagrada. Però aquests xiuxiueigs i aquests riures dins l’orella se’m posen com el cul. Les cançons se succeeixen sense sentit, no sé explicar a què collons juguen. De sobte arribo a un tema anomenat American no sé què que comença amb un crit rotllo Tarzan i em cago a sobre. Infumable. Dinou temes així i amb balada de merda inclosa. 

Amb el Through The Ashes Of Empire (2003) van voler-se reconciliar amb el sector més dur de l’escena metalera, així que van accelerar el ritme i van afegir riffs més thrasheros a les composicions. El resultat no va ser del tot dolent, però el disc en general decau estrepitosament a mesura que avança, de manera que quan estic a la pista sis em veig obligat a parar-lo. El primer tema és molt resultón, i més en concert, però no se saben treure de sobre unes melodies enganxifoses i sobretot mal fetes, massa fàcils d’assimilar i amb un rerefons de pop barat. 

Hi ha molta gent que considera que The Blackening (2007) és la seva obra mestre. He fet l’esforç d’escoltar-lo un altre cop i no sóc capaç de veure-li la més mínima transcendència. Els temes són un seguit de riffs un darrera l’altre i sí, n’hi ha alguns de molt ben parits, però no crec que aquesta sigui raó suficient com per considerar bona la globalitat del disc. Em passa exactament el mateix: un primer tema que està bé i un disc que no para de tirar cap avall. Prou. 

La presentació d’aquest Unto the locust (2011) comença potent: un disc on diuen que, sense superar-lo, han igualat al seu predecessor, amb un Sr. Flynn que ha fet classes de guitarra i de cant, recuperant aspectes del metal clàssic i atrevint-se a fer temes llargs. L’escolto. I és igual: riffs i més riffs; un altre cop deixant acords penjats perquè el bateria entri a tupás; tornem amb els blastbeats forçats, puntejats excessivament pesats que ja sonaven fa vint anys. Un exercici d’igualar-se més o menys a aquests grups de tralla que surten avui dia a Amèrica suposo, rotllo Nu-Death en podríem dir. Però em quedo fred, més aviat avorrit. El primer tema, que a l’entrevista pinten com l’odissea de crear la cançó més llarga del món, resulta que té dos minuts i mig d’intro i no sé quants més d’outro i penso que aquí hi ha algú que m’està venent la moto. Més melodies que se’m fan pesades i una aportació nul•la a nivell artístic. 

Destaco l’última peça perquè comença amb un cor de nens, odio els cors de nens, cantant una melodia en un intent lamentable de crear una espècie d’himne Machine Head, amb una carència pròpia d’un camp de futbol. Una broma, vaja. 

Total, que escolto el disc vàries vegades per mirar de trobar-li la gràcia i simplement no puc. 

Llavors penso. 

Han tret tres discs que sense ser una súper merda, tampoc aporten res excessivament transcendental a la música. Tres discos que comencen exactament igual, amb temes que tenen un fragment introductori, uns riffs resultons, i uns finals on repeteixen un riff fins a la sacietat (cal destacar que en l’últim i el penúltim disc el riff acaba amb un fade out i... oh, surprise, exactament com a Davidian, el primer tema del primer disc). Amb les lletres sembla que hagin d’estar contínuament justificant-se pel què han fet i pel què fan amb frases tipus “This is what I am” o “I will be different”. 

I acabo traient la conclusió de què sembla que arrosseguin, com un pes que no s’han pogut treure mai de sobre, la desgràcia d’haver fet dos primers discos massa bons. Es va posar unes expectatives en ells i no han estat a l’alçada. I en el fons no passaria res si no haguessin estat contínuament fent tonteries. Porten tota la seva carrera dient que el següent disc serà el definitiu, que en aquest sí que ho han trobat i no ho acaben trobant mai. Sempre anant d’aquí cap allà, pendents del què pensi la gent d’ells, de l’impacte que tindrà la seva obra. I fins i tot es pot considerar que la seva trajectòria és prou lògica en aquests últims discs, però una cosa és això i l’altra pensar que han revolucionat el món del Metal. Jo simplement no me’ls puc prendre seriosament, han fet massa coses perquè quan pensi en ells em vingui al cap una broma: les balades, els himnes, les melodies, els intents de ser els més durs amb un Metal popero... 

La meva teoria personal és que no són conscients del paper que juguen al mercat: o no saben que són un grup per a gent que s’inicia en el món del Metal o aspiren a massa. Les declaracions que fan sempre són del caire de “Hem de ser la màxima influència dins el món del Metal” i en canvi no fan res que una persona que hagi aprofundit en aquest estil pugui trobar interessant. Un grup com ells es pot comparar a bandes com Children of Bodom o Amon Amarth, amb la diferència de què a mi em sembla que aquestes dues sí que són conscients del rol que juguen dins la música: Children of Bodom toquen de puta mare, però saben que la seva funció és fer que els guitarristes es vibrin i flipar a adolescents que comencen a escoltar power; Amon Amarth, per la seva banda, són un grup per emborratxar-se i anar-la a liar al concert, però no esperis que treguin un disc amb el qual trenquin algun esquema. 

Em sap greu, però fent el què fa Machine Head pots inspirar a molts joves, però no pots revolucionar el món de la música. Considero que quan es té un bagatge més extens i s’aprofundeix més es troben propostes molt més interessants i aquí m’atreviria a posar, per exemple, a Lamb of God per davant de Machine Head, perquè tenen una proposta sòlida, amb una evolució lògica i unes bases molt ben definides, amb un recorregut més o menys recte cap al seu propi so. I Lamb of God no m’agrada pas especialment. 

Per últim vull deixar molt clar que en cap moment he dit que el disc sigui una absoluta gasòfia, sinó que és extremadament bàsic, que té una aportació nul•la al món de la música i que està simplement al nivell dels seus dos predecessors. Puc preveure que Machine Head ja no em sorprendran i que es mantindran on són ara (que no és poc), un grup que ideal per festivals perquè als festivals, més que melòmans, s’hi congreguen les persones que tenen ganes de fer veure que són alguna cosa diferent durant un parell de dies.