27 de jul. 2011

Neurosis a l'Apolo Part II (o la gent és gilipolles)


En realitat això hauria d’haver format part de la crítica anterior però no em dóna la gana que un concertàs com el que van fer Neurosis hagi de tenir aspectes negatius per causes totalment alienes a ells.

El primer fallo van ser els teloners. No sé si els van triar ells o no, però em va recordar a l’època en què anàvem a razzmatazz a veure concerts, per allà el 2000, i no paraven de portar grups de merda per tocar abans dels que nosaltres volíem veure. En serio, o sigui, en serio no hi havia cap altre grup per tocar amb Neurosis? Jo vaig escoltar Karma to Burn quan vaig saber que venien i vaig pensar que si s’ho curraven encara podien fer quelcom interessant. Doncs resulta que van optar per la via de fer el mateix durant quaranta minuts que es van fer eterns. Quan vaig veure al bateria amb la timbala col·locada per sobre del seu cap i els plats a anys llum ja vaig pensar “Ui”. Però no per res, sinó perquè automàticament s’eliminava la possibilitat de què pogués fer res interessant perquè físicament no podia. La carència de varietat de recursos, la repetició constant de les mateixes escales i ritmes  i la poca tècnica el van convertir en un dels concerts més avorrits que he vist en els últims mesos. Ja per rematar-ho es fan dir instrumentals quan en realitat s’haurien de dir sense veu, perquè jo entenc la música instrumental com a música on no hi ha veu perquè NO FA FALTA, i aquest no és el seu cas.

L’altre gran decepció va ser el públic. Entenc que aquí generalitzo i que no tothom entra dins aquest sac, però la gran majoria era escòria. Quan un va a un festival sap que tard o d’hora s’haurà d’enfrontar amb la molèstia de les persones que hi són perquè no tenen res més a fer, però a l’Apolo, i tocant Neurosis, no m’ho podia ni imaginar. Suposo que esperava que el concert fos una espècie de reunió de persones dedicades al culte a la música per contemplar un dels grups més grans que ha existit dins el món del metal extrem.

Resulta que al final va ser una espècie de reunió de metaleros que no tenien res a fer i modernos que deuen haver sentit a dir que Neurosis són una de les influències principals de bandes com Explosions in the sky, Mogwai o Godspeed.

Això no em va molestar gens ni mica fins que van acabar la primera cançó i van començar la següent amb una intro que tenia un volum força baix. En aquest moment el barullo era igual que un dissabte a les cinc de la matinada. Va ser especialment molest i més si es té en compte que Neurosis en tenen molts de fragments de veu i guitarra. No m’agradaria semblar un melòman repel·lent (bé, de fet sí) però el tipus de música que fa Neurosis depèn de la interacció entre els fragments lents i els ràpids. La tralla cobra molt més sentit si abans s’ha escoltat amb atenció el què la precedeix i entenc que tot aquest rotllo del post-rock funciona igual.

Juro que hagués fet mal quan el tio estava cantant “My words were useless again” només acompanyat de la seva guitarra i m’havia de concentrar en sentir-lo perquè absolutament tothom al meu voltant estava xerrant. Lamentable i incomprensible. Collons, és que hi havia molt és silenci al concert de Leonard Cohen al St. Puto Jordi. I el pitjor és que la situació de pensar “Però què merdes...?” em va recordar al concert d’Isis, o al de Katatonia. Resulta que avui en dia la gent no pot estar en silenci durant dues hores seguides. Em sembla acollonant. Suposo que és per això que els d’Standstill opten directament per tocar en auditoris.

26 de jul. 2011

Neurosis a l'Apolo

"Neurosis desprenen una agressivitat tan poètica que si es transformés en violència física no seria una guerra, ni una baralla, sinó un assassí en sèrie amb un pla genial per poder-se recrear al màxim mentre mata una altra persona pel simple fet de matar-la."


La meva expectació sobre el concert de Neurosis a Barcelona era enorme i certa por em va assetjar al pensar que podia no ser tan èpic com jo esperava. Les raons que m’empenyien a creure això eren vàries: primer perquè jo havia posat el llistó molt alt; segon perquè les seves cançons, tot i sonar força naturals al disc, tenen una producció brutal que s’ha de saber transformar pel directe perquè no es trobi a faltar res; tercer perquè després de nou discos, varis splits i singles,  el repertori que es pot triar és molt variat, i més si tenim en compte que es tracta d’un grup que et pot portar de la més absoluta mala llet a la calma de dues notes durant varis minuts; i quart per l’ambient que es viuria a la sala.

L’escenari està preparat i ja només falta que els components del grup es posin els instruments. Jo estic parlant amb els meus acompanyants i deixo anar ”No crec que en facin cap del Through silver in blood”. Sona una timbala que reconec amb un sol cop i una nota que identifico: Locust Star. Penso callar durant tot el concert. Moc el cap quan em deixo endur pels bucles infinits que et fan entrar gairebé en trance. Envejo l’energia que desprenen.

Em paro i intento fer un anàlisi objectiu:  un so espectacular, precisió a l’hora de tocar els temes, molta més intensitat que al disc i desenes de minuts de calma per acabar arrasant amb els finals més intensos que s’han creat en els últims vint anys.

Imponents, bojos en ocasions, m’adono de veritat que el nom que tenen no és només per cridar l’atenció. No diuen res, m’encanta que els grups no diguin res, sense necessitat de parlar transmeten el missatge de “Ei, som Neurosis, ja ho sabeu i per això sou aquí, i so no us agrada foteu el camp”.

Temes de discos vells barrejats amb els més nous, alternant moments de màxima tralla amb la més absoluta calma, però sense perdre, ni en un sol instant, la mala llet.

Acaben amb Through silver in blood i amb un dels finals més apoteòsics que he viscut en directe, un d’aquells fragments que simplement et trastoquen: ser dins el tema i de sobte sentir un cop fort sortint de la PA, aixecar la vista i adonar-se que l’Scott Kelly té un trau al front d’on en raja sang. No pot haver-hi res més espectacular. El tio comença a picar el cap amb el micro i jo penso que no tindria cap problema en fer qualsevol disbarat si ell m’ho ordenés en aquest moment.

Les projeccions, sense ser espectaculars, serveixen de teló de fons del grup, que en cap moment es deixa de veure, i creen una textura i una gamma de colors adient pel tros de concert que es duu a terme.

Surto d’allà amb una descàrrega d’energia brutal, cansat i amb una satisfacció que rarament puc aconseguir. Simplement espectaculars. Tinc la sensació d’haver viscut alguna cosa molt gran, alguna cosa que recordaré durant molt de temps.