13 de març 2014

Animale(s) de Celeste - La negació de la creació




Celeste són una d’aquestes formacions que sempre es mantenen allà: venent pocs discos, traient-ne un cada molts anys i fent pocs concerts. L’essència del grup d’origen francès arriba a ser romàntica quan un se’ls imagina durant la seva trajectòria passant més aviat desapercebuts. Però no cal que ens enganyem i ens prenguem aquesta exclusivitat com un senyal que el grup és on li correspon; en aquest any en què el Black Metal s’ha posat de moda, podrien haver tingut una gran repercussió gràcies al seu disc Animale(s).
 
Celeste és Screamo i Black Metal; de fet, hi ha pocs grups que puguin generar unes cançons tan fosques i alhora emocionants. La seva cerca al llarg de quatre discos els ha portat a conrear una música que sona simple i orgànica, característiques gairebé impensables per un grup que utilitza uns instruments greus i exageradament distorsionats.
 
Aquest Animale(s) té dotze cançons que segueixen la línia del seu últim àlbum, si bé es nota un augment de ritmes ràpids i també de recursos rítmics en forma de break que utilitzen per trencar amb la uniformitat de les seves cançons. La incursió d’aquests elements del Metal convencional els ha permès complicar les composicions, però també els ha apropat a crear algun fragment que ratlla la vulgaritat —es nota sobretot quan el bombo es sincronitza amb les guitarres i el baix per fer algun riff que gairebé es podria considerar un breakdown. Per sort aquests trossos són minoritaris i no aconsegueixen malmetre peces excel·lents com Dans Ta Saliva, Sur Sapeau.

I és que en cançons com (X) és on es nota més que  la gràcia de les composicions rau en la uniformitat; les melodies fosques que es repeteixen per produir en l’oient un estat d’abstracció que li permeti connectar les seves emocions directament amb la música. El seu mèrit és tenir la capacitat de buscar la successió de notes que es pugui repetir fins a l’infinit sense avorrir, sinó al contrari: arribar a nivells de vertadera intensitat.

Celeste mai no han optat per la facilitat, i la connexió amb el grup sempre ha requerit un nivell de comprensió; la seva és una aposta per la música esquinçada, per una absència de definició que elimina la idea d’uns instruments tocant per separat i la substitueix per la idea d’una emoció negativa que es fa arribar com un sol element. Altres grups utilitzen aquesta brutícia musical per fer la seva proposta més accessible, Celeste, en canvi, l’utilitzen per crear un so cru i destructiu, una música que es nega just quan s’està creant (Serres Comme Son Coeur Lacere).
 
No estem parlant del tractat definitiu de la música moderna, però la seva voluntat no és, segurament, aquesta. La finalitat d’aquesta proposta és indagar en unes emocions molt primàries de ràbia i d’arribar a despertar tots els sentiments que pugui generar.

Des d'aquí es pot escoltar tot el disc: