19 d’oct. 2011

Unto the Locust o Machine Head i l’eterna recerca de personalitat


Fa poc llegia una entrevista on el cantant de Machine Head, el senyor Rob Flynn, parlava sobre la seva última obra, Unto de Locust. Per causes que encara no sabria explicar va néixer dins meu una curiositat per saber on passava aquest grup i em vaig descarregar el disc. Juntament amb aquest em vaig descarregar les seves dues obres anteriors, me les vaig posar totes tres a l’Ipod i porto dos o tres dies escoltant només Machine Head per fer un petit anàlisi de la seva carrera.

Abans de res, però, m’agradaria recalcar que fa uns mesos m’hagués dedicat a parlar exclusivament sobre la merda de disc que han tret i a comparar-lo amb el Metal d’alta qualitat que jo escolto. Ara bé, últimament estic sensible i fins i tot m’he adonat que he desenvolupat una espècie de respecte cap al senyor Flynn i altres persones del món de la música que fa tant que em deceben. Així que ja convido als senyors Pink i Chalecki a parar de llegir perquè no podran satisfer les seves incansables ànsies de destrucció. 

Machine Head. 

La meva relació amb el grup va començar amb el Supercharger. Mala decisió on les hi hagi perquè és un cagarro de disc, però quan el van treure el vaig veure a l’aparador de la botiga vella del Mallot anant cap a cole, me’l vaig comprar i va ser el primer que vaig sentir d’ells. A partir d’aquest vaig anar tirant enrere fins que vaig arribar inevitablement al Burn My Eyes (1994) i al The More Things Change (1997), dos discos realment bons i un exercici perfecte de Groove Metal amb mala llet, vacil•lant, amb bones melodies i amb personalitat. 

Si aquests dos primers discos els van empènyer a ser reconeguts mundialment, els dos següents, el Burning Red (1999) i el Supercharger (2001), van provocar que rebessin crítiques duríssimes. 

Hi ha molta gent que critica el The Burning Red per ser comercial i a la moda del moment. No és estrany si es té en compte que conté trossos rapejats i melodies molt molt dolentes, que a principis del 2000 eren els ingredients principals dels grups de Nu-Metal. També era molt típic fer balades de merda o alguna versió i ells no només es van conformar amb fer una de les balades més pèssimes des de les que havien fet Metallica temps enllà, sinó que a més van optar per fer la versió de Message in a bottle de The Police. Quan hi penso avui dia encara em fa basarda perquè sóc incapaç de decidir si és més abominable la original o la versió. 

Ara bé, jo, amb aquesta bondat que m’ha entrat últimament, en comptes d’imaginar-me als components del grup ideant un pla estratègic per vendre milers de còpies prefereixo pensar que van trobar interessant deixar-se influenciar per la música del moment. Però com que és impossible saber del cert quina va ser la seva posició i en el fons l’important és la música en si, deixant apart tonteries de màrqueting i coses d’aquests, l’únic que puc dir és que es tracta d’un disc excessivament temporal, massa de la seva època, i gairebé amb data de caducitat per tot el moviment on va ser inclòs. Aquest disc no té sentit avui dia i m’estranyaria que algú l’escoltés ara mateix a no ser que sigui a mode de remember. El públic del Metal extrem, intransigent com cap altre, encara no ha perdonat aquesta heretgia. 

Del Supercharger no sé ni què dir-ne perquè comercial tampoc ho és. En el fons el recordo com un seguit de cançons inconnexes, llarg i ple de passatges estranys que no sabria ni explicar. Diria que si els hi escrius un correu electrònic te l’envien de franc a casa. Però com que no tinc temps opto per baixar-me’l. Ei, el tinc original amb edició digipack, però no a Barcelona. O sigui que me’l baixo i veig escandalitzat que té dinou cançons. Això no pot anar bé de cap de les maneres, només Agoraphobic Nosebleed poden permetre’s el luxe de posar amb dignitat més de setze cançons. Sí, ara recordo el primer tema, que té un riff que no em desagrada. Però aquests xiuxiueigs i aquests riures dins l’orella se’m posen com el cul. Les cançons se succeeixen sense sentit, no sé explicar a què collons juguen. De sobte arribo a un tema anomenat American no sé què que comença amb un crit rotllo Tarzan i em cago a sobre. Infumable. Dinou temes així i amb balada de merda inclosa. 

Amb el Through The Ashes Of Empire (2003) van voler-se reconciliar amb el sector més dur de l’escena metalera, així que van accelerar el ritme i van afegir riffs més thrasheros a les composicions. El resultat no va ser del tot dolent, però el disc en general decau estrepitosament a mesura que avança, de manera que quan estic a la pista sis em veig obligat a parar-lo. El primer tema és molt resultón, i més en concert, però no se saben treure de sobre unes melodies enganxifoses i sobretot mal fetes, massa fàcils d’assimilar i amb un rerefons de pop barat. 

Hi ha molta gent que considera que The Blackening (2007) és la seva obra mestre. He fet l’esforç d’escoltar-lo un altre cop i no sóc capaç de veure-li la més mínima transcendència. Els temes són un seguit de riffs un darrera l’altre i sí, n’hi ha alguns de molt ben parits, però no crec que aquesta sigui raó suficient com per considerar bona la globalitat del disc. Em passa exactament el mateix: un primer tema que està bé i un disc que no para de tirar cap avall. Prou. 

La presentació d’aquest Unto the locust (2011) comença potent: un disc on diuen que, sense superar-lo, han igualat al seu predecessor, amb un Sr. Flynn que ha fet classes de guitarra i de cant, recuperant aspectes del metal clàssic i atrevint-se a fer temes llargs. L’escolto. I és igual: riffs i més riffs; un altre cop deixant acords penjats perquè el bateria entri a tupás; tornem amb els blastbeats forçats, puntejats excessivament pesats que ja sonaven fa vint anys. Un exercici d’igualar-se més o menys a aquests grups de tralla que surten avui dia a Amèrica suposo, rotllo Nu-Death en podríem dir. Però em quedo fred, més aviat avorrit. El primer tema, que a l’entrevista pinten com l’odissea de crear la cançó més llarga del món, resulta que té dos minuts i mig d’intro i no sé quants més d’outro i penso que aquí hi ha algú que m’està venent la moto. Més melodies que se’m fan pesades i una aportació nul•la a nivell artístic. 

Destaco l’última peça perquè comença amb un cor de nens, odio els cors de nens, cantant una melodia en un intent lamentable de crear una espècie d’himne Machine Head, amb una carència pròpia d’un camp de futbol. Una broma, vaja. 

Total, que escolto el disc vàries vegades per mirar de trobar-li la gràcia i simplement no puc. 

Llavors penso. 

Han tret tres discs que sense ser una súper merda, tampoc aporten res excessivament transcendental a la música. Tres discos que comencen exactament igual, amb temes que tenen un fragment introductori, uns riffs resultons, i uns finals on repeteixen un riff fins a la sacietat (cal destacar que en l’últim i el penúltim disc el riff acaba amb un fade out i... oh, surprise, exactament com a Davidian, el primer tema del primer disc). Amb les lletres sembla que hagin d’estar contínuament justificant-se pel què han fet i pel què fan amb frases tipus “This is what I am” o “I will be different”. 

I acabo traient la conclusió de què sembla que arrosseguin, com un pes que no s’han pogut treure mai de sobre, la desgràcia d’haver fet dos primers discos massa bons. Es va posar unes expectatives en ells i no han estat a l’alçada. I en el fons no passaria res si no haguessin estat contínuament fent tonteries. Porten tota la seva carrera dient que el següent disc serà el definitiu, que en aquest sí que ho han trobat i no ho acaben trobant mai. Sempre anant d’aquí cap allà, pendents del què pensi la gent d’ells, de l’impacte que tindrà la seva obra. I fins i tot es pot considerar que la seva trajectòria és prou lògica en aquests últims discs, però una cosa és això i l’altra pensar que han revolucionat el món del Metal. Jo simplement no me’ls puc prendre seriosament, han fet massa coses perquè quan pensi en ells em vingui al cap una broma: les balades, els himnes, les melodies, els intents de ser els més durs amb un Metal popero... 

La meva teoria personal és que no són conscients del paper que juguen al mercat: o no saben que són un grup per a gent que s’inicia en el món del Metal o aspiren a massa. Les declaracions que fan sempre són del caire de “Hem de ser la màxima influència dins el món del Metal” i en canvi no fan res que una persona que hagi aprofundit en aquest estil pugui trobar interessant. Un grup com ells es pot comparar a bandes com Children of Bodom o Amon Amarth, amb la diferència de què a mi em sembla que aquestes dues sí que són conscients del rol que juguen dins la música: Children of Bodom toquen de puta mare, però saben que la seva funció és fer que els guitarristes es vibrin i flipar a adolescents que comencen a escoltar power; Amon Amarth, per la seva banda, són un grup per emborratxar-se i anar-la a liar al concert, però no esperis que treguin un disc amb el qual trenquin algun esquema. 

Em sap greu, però fent el què fa Machine Head pots inspirar a molts joves, però no pots revolucionar el món de la música. Considero que quan es té un bagatge més extens i s’aprofundeix més es troben propostes molt més interessants i aquí m’atreviria a posar, per exemple, a Lamb of God per davant de Machine Head, perquè tenen una proposta sòlida, amb una evolució lògica i unes bases molt ben definides, amb un recorregut més o menys recte cap al seu propi so. I Lamb of God no m’agrada pas especialment. 

Per últim vull deixar molt clar que en cap moment he dit que el disc sigui una absoluta gasòfia, sinó que és extremadament bàsic, que té una aportació nul•la al món de la música i que està simplement al nivell dels seus dos predecessors. Puc preveure que Machine Head ja no em sorprendran i que es mantindran on són ara (que no és poc), un grup que ideal per festivals perquè als festivals, més que melòmans, s’hi congreguen les persones que tenen ganes de fer veure que són alguna cosa diferent durant un parell de dies.

11 d’oct. 2011

CLAYMATION GORE

WITHIN THE BLOODY WOODS 1


WITHIN THE BLOODY WOODS 2


WITHIN THE BLOODY WOODS 3 part 1


WITHIN THE BLOODY WOODS 3 part 2


...


BLOODY NIGHT



BLOODY DATE



PUSSYCAT



CHAINSAW MAID

6 d’oct. 2011

Death Cab For Cutie: Codes and Keys és la tralla


Potser en Giri em matarà perquè fa temps em va recomanar un munt de discos i encara n’hi ha alguns que no he escoltat (tot i que estic en procés), però alhora hauria de saber que tinc una gran debilitat pels grups que m’han marcat en algun moment. Aquest és el cas, evidentment, de Death Cab For Cutie. No és cap secret que el Transatlanticism (2003) és un disc immens, ple de cançons excel•lents, que desprèn una energia i una originalitat (com a mínim per a mi) com pocs altres. I només em va faltar anar-los a veure en concert per tornar-me un súper fan del grup.

Aquí ja hauria de destacar que el meu bagatge dins el món del pop no és tan profund com m’agradaria, per això alguns dels judicis que faig pot ser que arribin a semblar superficials o poc concrets per a algú que estigui molt més ficat en aquest estil. I ho entenc perquè, quantes vegades jo mateix he pensat “Aquest diu això perquè no ha escoltat l’Aeolian de The Ocean o quelcom semblant”?

Total que amb els dos últims discs que Death Cab For Cutie havien tret, el Plans (2005) i el Narrow Stairs (2008), m’havia quedat més aviat indiferent perquè, tot i tenir bons temes, no aconseguien arribar-me com ho havien fet els anteriors. Notava una espècie de desorientació, com si busquessin sonar més personals i fer les coses a la seva manera, que paradoxalment els conduïa a forçar algunes composicions i a acabar provocant que es tornessin convencionals.

Ara de memòria podria dir que el Plans destacava per les cançons amb melodies 100% Death Cab, potser massa descarades, i en canvi el Narrow Stairs per voler fer quelcom excessivament experimental, i suposo que ho recordo així per aquell primer tema que durava nou o deu minuts. I repeteixo, no eren mals discos, però des del meu punt de vista hi faltava quelcom.

L’altre dia vaig començar a escoltar aquest Codes and Keys (2011) i de sobte va ser com tornar al 2003. No sé si és que estic ultra sensible o què passa, però em va entrar com una fletxa i em va deixar trastocat de tal manera que el vaig escoltar tres o quatre vegades seguides.

És un disc directe, molt directe, amb unes melodies que es disparen brutalment i que es queden enganxades sense que això signifiqui que siguin fàcils o convencionals. Té fragments potents, d’altres que em recorden a la delicadesa de The Postal Service, l’èpica que tan m’agrada en el pop (i en la música en general), i el millor de tot és que les cançons van passant i totes tenen alguna cosa interessant, fins a la última, que precisament han triat com a single.

Transmet aquesta tristesa que d’alguna manera fa somriure perquè, tot i saber que alguns sentiments et faran patir inexorablement, agraeixes el fet de, com a mínim, tenir el privilegi de sentir. Hòstia puta m’ha afectat més del què em pensava.

Destaco aquest fragment de cançó que em va quedar gravat al cap des del primer cop que el vaig escoltar:

If you feel just like a tourist in the city you were born, then, it’s time to go
And you find your destination with so many different places to call home
Cause when you find yourself a villain in the story you have written it’s plain to see
That sometimes the best intentions are in need of redemption
Would you agree, if so, please show me

Poso aquest tema perquè tal i comença em recorda a Mire deep, una cançó de l'Etermal Kingdom de Cult of Luna.



I aquesta altra perquè és la hòstia.