Potser en Giri em matarà perquè fa temps em va recomanar un munt de discos i encara n’hi ha alguns que no he escoltat (tot i que estic en procés), però alhora hauria de saber que tinc una gran debilitat pels grups que m’han marcat en algun moment. Aquest és el cas, evidentment, de Death Cab For Cutie. No és cap secret que el Transatlanticism (2003) és un disc immens, ple de cançons excel•lents, que desprèn una energia i una originalitat (com a mínim per a mi) com pocs altres. I només em va faltar anar-los a veure en concert per tornar-me un súper fan del grup.
Aquí ja hauria de destacar que el meu bagatge dins el món del pop no és tan profund com m’agradaria, per això alguns dels judicis que faig pot ser que arribin a semblar superficials o poc concrets per a algú que estigui molt més ficat en aquest estil. I ho entenc perquè, quantes vegades jo mateix he pensat “Aquest diu això perquè no ha escoltat l’Aeolian de The Ocean o quelcom semblant”?
Total que amb els dos últims discs que Death Cab For Cutie havien tret, el Plans (2005) i el Narrow Stairs (2008), m’havia quedat més aviat indiferent perquè, tot i tenir bons temes, no aconseguien arribar-me com ho havien fet els anteriors. Notava una espècie de desorientació, com si busquessin sonar més personals i fer les coses a la seva manera, que paradoxalment els conduïa a forçar algunes composicions i a acabar provocant que es tornessin convencionals.
Ara de memòria podria dir que el Plans destacava per les cançons amb melodies 100% Death Cab, potser massa descarades, i en canvi el Narrow Stairs per voler fer quelcom excessivament experimental, i suposo que ho recordo així per aquell primer tema que durava nou o deu minuts. I repeteixo, no eren mals discos, però des del meu punt de vista hi faltava quelcom.
L’altre dia vaig començar a escoltar aquest Codes and Keys (2011) i de sobte va ser com tornar al 2003. No sé si és que estic ultra sensible o què passa, però em va entrar com una fletxa i em va deixar trastocat de tal manera que el vaig escoltar tres o quatre vegades seguides.
És un disc directe, molt directe, amb unes melodies que es disparen brutalment i que es queden enganxades sense que això signifiqui que siguin fàcils o convencionals. Té fragments potents, d’altres que em recorden a la delicadesa de The Postal Service, l’èpica que tan m’agrada en el pop (i en la música en general), i el millor de tot és que les cançons van passant i totes tenen alguna cosa interessant, fins a la última, que precisament han triat com a single.
Transmet aquesta tristesa que d’alguna manera fa somriure perquè, tot i saber que alguns sentiments et faran patir inexorablement, agraeixes el fet de, com a mínim, tenir el privilegi de sentir. Hòstia puta m’ha afectat més del què em pensava.
Destaco aquest fragment de cançó que em va quedar gravat al cap des del primer cop que el vaig escoltar:
If you feel just like a tourist in the city you were born, then, it’s time to go
And you find your destination with so many different places to call home
Cause when you find yourself a villain in the story you have written it’s plain to see
That sometimes the best intentions are in need of redemption
Would you agree, if so, please show me
Poso aquest tema perquè tal i comença em recorda a Mire deep, una cançó de l'Etermal Kingdom de Cult of Luna.
I aquesta altra perquè és la hòstia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada