17 de gen. 2013

L'Hereu Escampa i les cançons de l'split



Seria absurd per part meva pretendre fer una crítica objectiva sobre qualsevol cosa que facin aquests dos perquè me’ls estimo molt i tinc aquesta mena de visió de iaia que contempla orgullosa els seus nets quan toquen a dalt un escenari. Ara bé, em conec prou bé com per saber quan el meu judici està totalment format per aspectes extra musicals i no puc defensar la meva opinió sense al·ludir a la meva subjectivitat. Si el cas és aquest simplement m’abstinc d’escriure res i em limito a atacar verbalment a qualsevol persona que es sobrepassi en la seva opinió excessivament sincera. En canvi, si una persona em cau bé i, a més a més, fa alguna cosa ben feta, la meva satisfacció és enorme i estic agraït perquè fins i tot m’ajuda a plantejar qüestions del tipus “com llegeixo jo la música en funció de qui la toca?”. 


Aquest escrit no l’empeny només l’amistat, sinó que està motivat per unes bones cançons que quan vaig escoltar per primera vegada ja em van agradar suficient com per escriure’n alguna cosa i avui, que seran presentades oficialment en concert, és una bona ocasió per parlar-ne. Alhora he de reconèixer que em vaig quedar amb ganes de fer una crítica acurada sobre el seu primer disc, però, com les cançons que conté, tot va anar tan ràpid que ni tant sols vaig tenir temps de posar-m’hi.

Una nit que era a casa en Giri em va posar un disc i va demanar-me que parés atenció. El principi d’Ala Delta amb guitarres acústiques jo no l’havia sentit mai, així que quan va començar la cançó vaig concentrar-me. De seguida que la bateria va entrar la vaig reconèixer, però vaig sentir que era diferent a com la recordava. Primerament em va cridar l’atenció per ser més lenta, per no estar necessitada de cops forts i per esdevenir-se, més aviat, amb suavitat. En segon lloc em va sorprendre que, tot i saber-me-la de memòria, cada fragment que entrava representava una novetat per mi. Fins que va arribar al moment on s’integra la trompeta (una incorporació que em sembla una meravella), un fragment que es repeteix moltes vegades i que desemboca en els últims acords en bucle del final de la cançó (val la pena destacar com aquesta explicació de final de tema seria la típica d’una cançó de post-rock). Vaig quedar realment parat, tant per la calma de la peça com per la seva llargada.

Aquests aspectes, que podrien ser una qüestió purament formal, representen una evolució important per un grup com l’Hereu Escampa: els han permès crear unes estructures més elaborades i incorporar passatges molt variats per arribar a uns punts d’autèntica emoció com en el fragment de Cobrellit on criden “La gran veritat és que tot és mentida”, que ve precedit per uns talls que em recorden molt a Nueva Vulcano (és cosa meva?) sense ser, ni molt menys, una còpia. Les cançons que presenten en aquest Split, a més, no tenen la urgència del primer disc i només cal fixar-se en Romagueres per demostrar-ho: una simple combinació de dues parts que es repeteixen amb calma, però que es podrien escoltar fins a l’infinit sense que cansessin.

M’adono que estic destacant molt la calma que em transmeten aquestes cançons i en realitat no estem parlant de balades ni de composicions tranquil·les: continuen posseint aquella potència dels temes del primer disc, sobretot Aladelta i Cobrellit, però no tenen la mateixa pressa, aspecte que trobo molt positiu.

Les cançons del primer disc van funcionar molt bé i es notava que les havien creat sobretot per la necessitat de formar un grup on els dos poguessin abocar-hi els seus gustos; eren ideals per un primer disc, però la fórmula era difícil que tornés a funcionar perquè s’esgotava amb massa facilitat. Una fórmula que els permetia crear temes per un tipus concret de concert, un concert on tothom estigués predisposat a participar de la seva festa, però que deixava de funcionar quan pujaven a un escenari desconegut davant un públic nou no predisposat. I sí, ja sé que a tots els grups els costa fer-se amb un públic no predisposat, però hi ha bandes que, ja sigui per la qualitat, per l’actitud, per la simpatia, o pel que sigui, aconsegueixen fer-se, com a mínim, amb una part del públic. A ells això els costava força perquè tot (la manera de tocar, l’actitud, el tipus de cançó) estava enfocat en una direcció concreta que era difícil que convencés a una persona que no volgués entrar en el seu joc (i això ho puc dir ara amb la perspectiva del temps després d'haver-hi pensat
i igualment reconeixent que només escoltant les primeres notes de Suor i platja o de Consol, condol a mi se’m posa la pell fe gallina).

Això que dic en el fons no és dolent, i menys si afegeixo que a mi em sembla que amb aquestes noves cançons han superat aquesta deficiència i que poden defensar-les davant de qualsevol persona sense que aquesta pensi que a tot plegat hi manca alguna cosa.

També cal dir que els recursos que utilitzen són semblants als del primer disc, hi continua havent algun error en l’execució (que igualment es perdona perquè entra dins el seu joc de fer el que volen i de poder-se tornar a posar a lloc amb un simple gest) i l’experimentació a nivell tècnic és poca, però tampoc feia falta un desenvolupament en aquest sentit.

El que és realment important és que han fet evolucionar l’estil que havien conreat en les seves anteriors cançons i això, per si sol, ja té mèrit. Alhora no s’han dedicat només a fer temes com Les vaques, sinó que s’han complicat la vida amb estructures més complexes i amb cançons amb certa nostàlgia, deixant una mica de banda aquesta festivitat del primer disc. Potser no van tan bé per tirar confeti, però són molt més agraïdes d’escoltar a casa.

Enhorabona per aquestes cançons malparits.

PD: no he fet la crítica de les cançons de Her Only Presence perquè volia crear aquesta comparació entre el passat i el present de l’Hereu, per tant, com que més que una crítica de l’split és un anàlisi de l’evolució del grup, no he trobat el lloc per HOP. Demano disculpes anticipades.

16 de gen. 2013

Bloc Party ara fan Nu-Metal i jo sense saber-ho



Per començar, els antecedents són els següents: abans d’aquest Four (2012), l’únic que havia escoltat de Bloc Party era el seu primer disc, el Silent Alarm (2005), que encara ara em sembla un disc de Pop-Rock pràcticament perfecte: melodies que s’enganxen, qualitat tècnica, originalitat, personalitat... un disc ple de hits, fins al punt que Luno, que ocupa el lloc número 11, és un dels meus temes preferits.



Amb aquest Four no esperava trobar-me, ni molt menys, amb res similar al que vaig trobar-me amb el Silent Alarm. Ara bé, conservava un mínim d’esperança que hi hagués algun factor positiu que em cridés l’atenció. Malauradament el que he escoltat no s’aguanta per enlloc. De fet és un disc que m’havia baixat fa un temps i he hagut d’anar a comprovar que no m’hagués equivocat i em baixés un altre grup o un disc de cares B.

El primer pecat del disc és no tenir cap mena d’intencionalitat estructural. Les cançons se succeeixen sense sentit, passen d’un estil a un altre i l’ordre simplement no és lògic. Cada dos o tres temes, per exemple, sona una cançó lenta que surt d’enlloc i que porta enlloc. Fins i tot dins les mateixes cançons hi ha canvis bruscs que entorpeixen l’escolta i que ajuden a accentuar el sentiment de desorientació.


Això ja es pot comprovar a la cançó que obra l’àlbum, So he begins to lie: a mig tema entren amb un fragment on sonen uns instruments de corda totalment desfasats i tinc la sensació que fins i tot canvia el volum. Tot i això el que em crida més l’atenció d’aquesta cançó és que és Nu-Metal. Quan l’escolto m’he de preguntar contínuament per què collons Bloc Party ara fan Nu-Metal. Amb la segona, 3x3, s’entén més la seva intenció: copiar a Muse. Ara bé, fa falta alguna cosa més a part de falsets, ritmes tallats i melodies rascades agudes per arribar al nivell de Muse.


Llavors hi ha un parell de temes més aviat avorrits, un dels quals és Real Talk, que utilitza un bombo acompanyat del baix a contratemps d'un rollo molt post-punk que em recorda a alguna cosa que ja he escoltat però que ara no identifico (potser The end of radio de Shellac (salvant molt les distàncies)). Alhora és una d’aquestes cançons lentes que arriba sense cap mena de sentit i desemboca en una cançó que recupera el Nu-Metal aquest de la primera, Kettling. Amb aquesta cinquena cançó m’imagino els modernos o les persones que ara vagin a veure el grup en concert ballant a lo Fred Durst. I penso “Ara en serio, això què collons és?”


Day Four és una peça que, pel que fa la guitarra, em recorda a Every breath you take de The Police i automàticament l’odio perquè odio The Police. També perquè és una cançó lenta que podria no ser-hi. Llavors passen a Coliseum, una peça que comença en plan country per desembocar en una tralla d’aquestes estranyes i que em fa, sobretot, riure. Tot i això aquesta encara millora lleugerament la sensació.


A partir d’aquí el disc es fa una mica més interessant i agafa més personalitat (poca), tot i que encara es reserven una altra d’aquestes balades absurdes. Per acabar d’adobar la sensació de desubicació fan We are not good people, un tema que també em recorda massa a Muse, i concretament a The small print per la funció que té dins el disc, per la posició que ocupa i per servir de tema de tralla ja al final.


Suposo que ha quedat clar que la meva decepció ha estat enorme i que hi ha massa aspectes a retreure a un grup que va pel seu quart disc d’estudi més uns quants de remixes. Els bonus tracks són el millor del disc juntament amb V.A.L.I.S. i algun fragment concret, però vaja, aquesta falta d’orientació en un grup consolidat em sembla nefasta.

15 de gen. 2013

Recomanació setmanal - The Bourne Identity


Aquest és el primer post que es fa en aquest blog des de fa la hòstia i la veritat és que volia que fos alguna cosa especial que justifiqués tot aquest temps d’inactivitat. No és així. De fet em pensava que podia inaugurar la secció de crítica curta, però es veu que ja està agafada. Per tant he decidit obrir la secció Recomanació setmanal



 
Ahir vaig començar a mirar The Bourne identity. En principi es classifica dins el gènere de l’acció, però té un rerefons psicològic que genera dubtes sobre la identitat i els instints humans que l’acosta a ser una obra més aviat intimista. El director no sé qui és i em sembla que està basada en un llibre.

A grans trets es pot dir que el film narra la història d’un jove que és rescatat del mar i que quan recobra el coneixement no recorda ni la seva identitat ni el seu passat, cosa que el ralla bastant. Després d’investigar una mica el primer que descobreix és que té molta pasta i una gran habilitat a l’hora liar-se a hòsties. Així que, què fa? El que faria tothom: buscar una tia bona amb qui follar i truscar a qualsevol subnormal que se li posi per davant. No l’he acabat de veure però suposo que acabarà truscant a tot déu i al final descobrirà qui és. Tot seguit es mirarà a la noia i, mentre li doni la mà, li dirà “Hola, em dic tal”. I tornaran a follar.

Val la pena destacar que la pel·lícula és un fidel reflex dels desitjos ocults i de l’instint primari humà. La reflexió gira constantment entorn allò que seríem si de sobte no tinguéssim lligams. M’atreviria a dir que més que una pel·lícula és un tractat en psicologia, per això mateix és utilitzada a l’assignatura d’Estudi del comportament humà en les primeres fases de l’aprenentatge” del grau de psicologia.

Obligada.