Seria absurd per part meva pretendre fer una crítica objectiva sobre qualsevol cosa que facin aquests dos perquè me’ls estimo molt i tinc aquesta mena de visió de iaia que contempla orgullosa els seus nets quan toquen a dalt un escenari. Ara bé, em conec prou bé com per saber quan el meu judici està totalment format per aspectes extra musicals i no puc defensar la meva opinió sense al·ludir a la meva subjectivitat. Si el cas és aquest simplement m’abstinc d’escriure res i em limito a atacar verbalment a qualsevol persona que es sobrepassi en la seva opinió excessivament sincera. En canvi, si una persona em cau bé i, a més a més, fa alguna cosa ben feta, la meva satisfacció és enorme i estic agraït perquè fins i tot m’ajuda a plantejar qüestions del tipus “com llegeixo jo la música en funció de qui la toca?”.
Aquest escrit no l’empeny només l’amistat, sinó que està motivat per unes bones cançons que quan vaig escoltar per primera vegada ja em van agradar suficient com per escriure’n alguna cosa i avui, que seran presentades oficialment en concert, és una bona ocasió per parlar-ne. Alhora he de reconèixer que em vaig quedar amb ganes de fer una crítica acurada sobre el seu primer disc, però, com les cançons que conté, tot va anar tan ràpid que ni tant sols vaig tenir temps de posar-m’hi.
Una nit que era a casa en Giri em va posar un disc i va demanar-me que parés atenció. El principi d’Ala Delta amb guitarres acústiques jo no l’havia sentit mai, així que quan va començar la cançó vaig concentrar-me. De seguida que la bateria va entrar la vaig reconèixer, però vaig sentir que era diferent a com la recordava. Primerament em va cridar l’atenció per ser més lenta, per no estar necessitada de cops forts i per esdevenir-se, més aviat, amb suavitat. En segon lloc em va sorprendre que, tot i saber-me-la de memòria, cada fragment que entrava representava una novetat per mi. Fins que va arribar al moment on s’integra la trompeta (una incorporació que em sembla una meravella), un fragment que es repeteix moltes vegades i que desemboca en els últims acords en bucle del final de la cançó (val la pena destacar com aquesta explicació de final de tema seria la típica d’una cançó de post-rock). Vaig quedar realment parat, tant per la calma de la peça com per la seva llargada.
Aquests aspectes, que podrien ser una qüestió purament formal, representen una evolució important per un grup com l’Hereu Escampa: els han permès crear unes estructures més elaborades i incorporar passatges molt variats per arribar a uns punts d’autèntica emoció com en el fragment de Cobrellit on criden “La gran veritat és que tot és mentida”, que ve precedit per uns talls que em recorden molt a Nueva Vulcano (és cosa meva?) sense ser, ni molt menys, una còpia. Les cançons que presenten en aquest Split, a més, no tenen la urgència del primer disc i només cal fixar-se en Romagueres per demostrar-ho: una simple combinació de dues parts que es repeteixen amb calma, però que es podrien escoltar fins a l’infinit sense que cansessin.
M’adono que estic destacant molt la calma que em transmeten aquestes cançons i en realitat no estem parlant de balades ni de composicions tranquil·les: continuen posseint aquella potència dels temes del primer disc, sobretot Aladelta i Cobrellit, però no tenen la mateixa pressa, aspecte que trobo molt positiu.
Les cançons del primer disc van funcionar molt bé i es notava que les havien creat sobretot per la necessitat de formar un grup on els dos poguessin abocar-hi els seus gustos; eren ideals per un primer disc, però la fórmula era difícil que tornés a funcionar perquè s’esgotava amb massa facilitat. Una fórmula que els permetia crear temes per un tipus concret de concert, un concert on tothom estigués predisposat a participar de la seva festa, però que deixava de funcionar quan pujaven a un escenari desconegut davant un públic nou no predisposat. I sí, ja sé que a tots els grups els costa fer-se amb un públic no predisposat, però hi ha bandes que, ja sigui per la qualitat, per l’actitud, per la simpatia, o pel que sigui, aconsegueixen fer-se, com a mínim, amb una part del públic. A ells això els costava força perquè tot (la manera de tocar, l’actitud, el tipus de cançó) estava enfocat en una direcció concreta que era difícil que convencés a una persona que no volgués entrar en el seu joc (i això ho puc dir ara amb la perspectiva del temps després d'haver-hi pensat i igualment reconeixent que només escoltant les primeres notes de Suor i platja o de Consol, condol a mi se’m posa la pell fe gallina).
Això que dic en el fons no és dolent, i menys si afegeixo que a mi em sembla que amb aquestes noves cançons han superat aquesta deficiència i que poden defensar-les davant de qualsevol persona sense que aquesta pensi que a tot plegat hi manca alguna cosa.
També cal dir que els recursos que utilitzen són semblants als del primer disc, hi continua havent algun error en l’execució (que igualment es perdona perquè entra dins el seu joc de fer el que volen i de poder-se tornar a posar a lloc amb un simple gest) i l’experimentació a nivell tècnic és poca, però tampoc feia falta un desenvolupament en aquest sentit.
El que és realment important és que han fet evolucionar l’estil que havien conreat en les seves anteriors cançons i això, per si sol, ja té mèrit. Alhora no s’han dedicat només a fer temes com Les vaques, sinó que s’han complicat la vida amb estructures més complexes i amb cançons amb certa nostàlgia, deixant una mica de banda aquesta festivitat del primer disc. Potser no van tan bé per tirar confeti, però són molt més agraïdes d’escoltar a casa.
Enhorabona per aquestes cançons malparits.
PD: no he fet la crítica de les cançons de Her Only Presence perquè volia crear aquesta comparació entre el passat i el present de l’Hereu, per tant, com que més que una crítica de l’split és un anàlisi de l’evolució del grup, no he trobat el lloc per HOP. Demano disculpes anticipades.
