Per començar, els antecedents són els següents: abans d’aquest Four (2012), l’únic que havia escoltat de Bloc Party era el seu primer disc, el Silent Alarm (2005), que encara ara em sembla un disc de Pop-Rock pràcticament perfecte: melodies que s’enganxen, qualitat tècnica, originalitat, personalitat... un disc ple de hits, fins al punt que Luno, que ocupa el lloc número 11, és un dels meus temes preferits.
Amb aquest Four no esperava trobar-me, ni molt menys, amb res similar al que vaig trobar-me amb el Silent Alarm. Ara bé, conservava un mínim d’esperança que hi hagués algun factor positiu que em cridés l’atenció. Malauradament el que he escoltat no s’aguanta per enlloc. De fet és un disc que m’havia baixat fa un temps i he hagut d’anar a comprovar que no m’hagués equivocat i em baixés un altre grup o un disc de cares B.
El primer pecat del disc és no tenir cap mena d’intencionalitat estructural. Les cançons se succeeixen sense sentit, passen d’un estil a un altre i l’ordre simplement no és lògic. Cada dos o tres temes, per exemple, sona una cançó lenta que surt d’enlloc i que porta enlloc. Fins i tot dins les mateixes cançons hi ha canvis bruscs que entorpeixen l’escolta i que ajuden a accentuar el sentiment de desorientació.
Això ja es pot comprovar a la cançó que obra l’àlbum, So he begins to lie: a mig tema entren amb un fragment on sonen uns instruments de corda totalment desfasats i tinc la sensació que fins i tot canvia el volum. Tot i això el que em crida més l’atenció d’aquesta cançó és que és Nu-Metal. Quan l’escolto m’he de preguntar contínuament per què collons Bloc Party ara fan Nu-Metal. Amb la segona, 3x3, s’entén més la seva intenció: copiar a Muse. Ara bé, fa falta alguna cosa més a part de falsets, ritmes tallats i melodies rascades agudes per arribar al nivell de Muse.
Llavors hi ha un parell de temes més aviat avorrits, un dels quals és Real Talk, que utilitza un bombo acompanyat del baix a contratemps d'un rollo molt post-punk que em recorda a alguna cosa que ja he escoltat però que ara no identifico (potser The end of radio de Shellac (salvant molt les distàncies)). Alhora és una d’aquestes cançons lentes que arriba sense cap mena de sentit i desemboca en una cançó que recupera el Nu-Metal aquest de la primera, Kettling. Amb aquesta cinquena cançó m’imagino els modernos o les persones que ara vagin a veure el grup en concert ballant a lo Fred Durst. I penso “Ara en serio, això què collons és?”
Day Four és una peça que, pel que fa la guitarra, em recorda a Every breath you take de The Police i automàticament l’odio perquè odio The Police. També perquè és una cançó lenta que podria no ser-hi. Llavors passen a Coliseum, una peça que comença en plan country per desembocar en una tralla d’aquestes estranyes i que em fa, sobretot, riure. Tot i això aquesta encara millora lleugerament la sensació.
A partir d’aquí el disc es fa una mica més interessant i agafa més personalitat (poca), tot i que encara es reserven una altra d’aquestes balades absurdes. Per acabar d’adobar la sensació de desubicació fan We are not good people, un tema que també em recorda massa a Muse, i concretament a The small print per la funció que té dins el disc, per la posició que ocupa i per servir de tema de tralla ja al final.
Suposo que ha quedat clar que la meva decepció ha estat enorme i que hi ha massa aspectes a retreure a un grup que va pel seu quart disc d’estudi més uns quants de remixes. Els bonus tracks són el millor del disc juntament amb V.A.L.I.S. i algun fragment concret, però vaja, aquesta falta d’orientació en un grup consolidat em sembla nefasta.
El primer pecat del disc és no tenir cap mena d’intencionalitat estructural. Les cançons se succeeixen sense sentit, passen d’un estil a un altre i l’ordre simplement no és lògic. Cada dos o tres temes, per exemple, sona una cançó lenta que surt d’enlloc i que porta enlloc. Fins i tot dins les mateixes cançons hi ha canvis bruscs que entorpeixen l’escolta i que ajuden a accentuar el sentiment de desorientació.
Això ja es pot comprovar a la cançó que obra l’àlbum, So he begins to lie: a mig tema entren amb un fragment on sonen uns instruments de corda totalment desfasats i tinc la sensació que fins i tot canvia el volum. Tot i això el que em crida més l’atenció d’aquesta cançó és que és Nu-Metal. Quan l’escolto m’he de preguntar contínuament per què collons Bloc Party ara fan Nu-Metal. Amb la segona, 3x3, s’entén més la seva intenció: copiar a Muse. Ara bé, fa falta alguna cosa més a part de falsets, ritmes tallats i melodies rascades agudes per arribar al nivell de Muse.
Llavors hi ha un parell de temes més aviat avorrits, un dels quals és Real Talk, que utilitza un bombo acompanyat del baix a contratemps d'un rollo molt post-punk que em recorda a alguna cosa que ja he escoltat però que ara no identifico (potser The end of radio de Shellac (salvant molt les distàncies)). Alhora és una d’aquestes cançons lentes que arriba sense cap mena de sentit i desemboca en una cançó que recupera el Nu-Metal aquest de la primera, Kettling. Amb aquesta cinquena cançó m’imagino els modernos o les persones que ara vagin a veure el grup en concert ballant a lo Fred Durst. I penso “Ara en serio, això què collons és?”
Day Four és una peça que, pel que fa la guitarra, em recorda a Every breath you take de The Police i automàticament l’odio perquè odio The Police. També perquè és una cançó lenta que podria no ser-hi. Llavors passen a Coliseum, una peça que comença en plan country per desembocar en una tralla d’aquestes estranyes i que em fa, sobretot, riure. Tot i això aquesta encara millora lleugerament la sensació.
A partir d’aquí el disc es fa una mica més interessant i agafa més personalitat (poca), tot i que encara es reserven una altra d’aquestes balades absurdes. Per acabar d’adobar la sensació de desubicació fan We are not good people, un tema que també em recorda massa a Muse, i concretament a The small print per la funció que té dins el disc, per la posició que ocupa i per servir de tema de tralla ja al final.
Suposo que ha quedat clar que la meva decepció ha estat enorme i que hi ha massa aspectes a retreure a un grup que va pel seu quart disc d’estudi més uns quants de remixes. Els bonus tracks són el millor del disc juntament amb V.A.L.I.S. i algun fragment concret, però vaja, aquesta falta d’orientació en un grup consolidat em sembla nefasta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada