2 de set. 2011

Pirates of the Caribbean: On Boring Tides


Un dels meus grans punts dèbils cinematogràfics és la saga de Pirates del Carib: potser perquè em recorda a altres films d’aventures tipus Sandokan, Fúria de Titans, Jasó i els Argonautes, Indiana Jones o a sèries com Bola de Drac; potser perquè m’atrau la barreja d’acció i humor; o potser perquè gaudeixo contemplant les lluites i les batalles navals; he de reconèixer que aquesta saga va aconseguir arribar-me al fons del cor des del principi, fins i tot reconeixent que té fragments realment dolents. Doncs bé, l’altre dia vaig decidir veure la quarta entrega de l’epopeia. Van ser les dues hores més avorrides i mal invertides que he passat des dels teloners de Neurosis.

 A l’intentar trobar les raons de què trobés aquesta pel·lícula tan pèssima he pensat que probablement hi té molt a veure la posició que ocupa en relació a les altres: la següent a una trilogia tancada. A cadascuna de les anteriors pel·lícules l’acció i el moviment comencen cada cop més d’hora: així com la primera s’inicia amb la presentació de personatges, un duel i l’atac pirata al poble, la segona és una mica més a sac, amb la noia revolucionada, en Jack en un taüt, l’avís de què algú els està cercant per venjança i un vaixell engolit pel mar, i la tercera ja és la hòstia, amb la infiltració a Singapur, el viatge cap a l’altre món a buscar en  Jack i l’holandès errant enfonsant flotes senceres. Una estructura típica de trilogia, on a la tercera pel·lícula ja no hi ha pràcticament presentacions i es passa directament a solucionar tots els conflictes iniciats prèviament.

Aquesta quarta part té el handicap de no continuar amb cap història. Sí que és cert que agafa el fil de la recerca de la font de l’eterna joventut, que ja es menciona a les altres, però, per tal com queda tancada la tercera part, ha d’emprendre la història de nou. Comença amb un duel calcat del de la primera, diàlegs i introducció de nous personatges: ens tornem a trobar amb una primera part. Però aquest no és l’únic problema.


Al continuar-hi reflexionant em fixo en els personatges. No tenen gràcia: el pirata Barbanegra és excessivament convencional si es compara amb en Barbossa convertit en “esquelet vivent” o amb en Jones transformat en “home-peix immortal amb el cor dins un cofre enamorat eternament d’una deessa”. I bé, la Penélope em va semblar pèssima, burda, incapaç d’arribar a la sola de la sabata de la Keira Knightley. Uns exèrcits britànic i espanyol absents durant tota l’estona. De fet no em sona haver vist ni una batalla naval i el lamentable és que potser sí que n’hi ha alguna, però ni la recordo. Als personatges que es mantenen de les altres també els vaig trobar a faltar cert sentit perquè no tenen continuïtat lògica, podien haver estat substituïts per altres de nous i hagués estat el mateix. Fins i tot en Johnny Depp em va semblar menys graciós, ja sense res nou que mostrar com a Jack Sparrow.

Però al tanto, que el problema de la pel·lícula no és que sigui més del mateix, que a mi ja m’hagués estat bé, sinó que és el mateix més dolent. L’argument és pèssim perquè no té aquells tripijocs de les altres, on tots els personatges tenien els seus propis pactes personals i no sabies cap a on tirarien els trets (a mitges, no estem parlant d’Umberto Eco tampoc)

I el pitjor de tot, que és el pecat més gran que comet, és que és tediosa: la primera escena d’acció no succeeix fins als quaranta minuts, on intenten capturar una sirena, i ni aquest tros em va semblar excessivament emocionant. Es pot dir que les sirenes estan molt bones, sí, però no ensenyen ni els pits (no oblidem que és Walt Disney). Després tot és un viatge infinit cap a la font de la joventut. Fatal.

M’agradaria destacar una de les trames secundàries, una història d’amor entre una sirena capturada i un presoner que és un cristià devot (fins i tot ara, mentre escric aquestes línies, manca de sentit) perquè no té ni solta ni volta i serveix exclusivament per omplir el buit amorós que deixa l’absència de la Knightley i l'Orlando Bloom.

Al final arribo a la conclusió de què el problema principal d’aquest film és que no és entretingut i la finalitat d’aquest tipus de pel·lícules ha de ser entretenir. Només demano diàlegs amb gràcia, coreografies treballades (brutal la de la segona part en què en Jack, en Will i el Comodor lluiten dins un molí d’aigua que rodola pendent avall), efectes i imaginació, que van estretament relacionats. Jo ja sé què en puc esperar d’aquestes pel·lícules, i la trilogia ho dóna. En canvi, aquesta quarta part, l’única sensació que em va transmetre de manera constant va ser la de preguntar-me “Quan començarà tot plegat?”

Hagués jurat que per fer aquesta quarta entrega havien reduït el pressupost perquè ni els efectes, ni les lluites, ni res és millor que a les altres, però curiosament és la que ha comptat amb el pressupost més elevat de totes. Simplement increïble. Es pot destacar que és la única que no ha dirigit en Gore Verbinski, i potser el tio és un crack, no ho sé, però la seva filomografia no és que sigui la hòstia.

En conclusió, amb aquesta quarta entrega suposo que van voler veure fins on donava de si la història dels pirates i segurament els deu haver anat bé perquè deuen haver recaptat una bona suma de diners. Ara bé, des d’un punt de vista més o menys crític s’ha de dir que es nota excessivament que no estava preparada des d’un principi i que no han sabut trobar la manera de què no és notés. És un simple afegit, un apèndix, que podria haver estat una extremitat útil i s’ha quedat en un sisè dit del peu mal format.