Neurosis a l'Apolo

"Neurosis desprenen una agressivitat tan poètica que si es transformés en violència física no seria una guerra, ni una baralla, sinó un assassí en sèrie amb un pla genial per poder-se recrear al màxim mentre mata una altra persona pel simple fet de matar-la."

 

La meva expectació sobre el concert de Neurosis a Barcelona era enorme i certa por em va assetjar al pensar que podia no ser tan èpic com jo esperava. Les raons que m’empenyien a creure això eren vàries: primer perquè jo havia posat el llistó molt alt; segon perquè les seves cançons, tot i sonar força naturals al disc, tenen una producció brutal que s’ha de saber transformar pel directe perquè no es trobi a faltar res; tercer perquè després de nou discos, varis splits i singles,  el repertori que es pot triar és molt variat, i més si tenim en compte que es tracta d’un grup que et pot portar de la més absoluta mala llet a la calma de dues notes durant varis minuts; i quart per l’ambient que es viuria a la sala.

L’escenari està preparat i ja només falta que els components del grup es posin els instruments. Jo estic parlant amb els meus acompanyants i deixo anar ”No crec que en facin cap del Through silver in blood”. Sona una timbala que reconec amb un sol cop i una nota que identifico: Locust Star. Penso callar durant tot el concert. Moc el cap quan em deixo endur pels bucles infinits que et fan entrar gairebé en trance. Envejo l’energia que desprenen.

Em paro i intento fer un anàlisi objectiu:  un so espectacular, precisió a l’hora de tocar els temes, molta més intensitat que al disc i desenes de minuts de calma per acabar arrasant amb els finals més intensos que s’han creat en els últims vint anys.

Imponents, bojos en ocasions, m’adono de veritat que el nom que tenen no és només per cridar l’atenció. No diuen res, m’encanta que els grups no diguin res, sense necessitat de parlar transmeten el missatge de “Ei, som Neurosis, ja ho sabeu i per això sou aquí, i so no us agrada foteu el camp”.

Temes de discos vells barrejats amb els més nous, alternant moments de màxima tralla amb la més absoluta calma, però sense perdre, ni en un sol instant, la mala llet.

Acaben amb Through silver in blood i amb un dels finals més apoteòsics que he viscut en directe, un d’aquells fragments que simplement et trastoquen: ser dins el tema i de sobte sentir un cop fort sortint de la PA, aixecar la vista i adonar-se que l’Scott Kelly té un trau al front d’on en raja sang. No pot haver-hi res més espectacular. El tio comença a picar el cap amb el micro i jo penso que no tindria cap problema en fer qualsevol disbarat si ell m’ho ordenés en aquest moment.

Les projeccions, sense ser espectaculars, serveixen de teló de fons del grup, que en cap moment es deixa de veure, i creen una textura i una gamma de colors adient pel tros de concert que es duu a terme.

Surto d’allà amb una descàrrega d’energia brutal, cansat i amb una satisfacció que rarament puc aconseguir. Simplement espectaculars. Tinc la sensació d’haver viscut alguna cosa molt gran, alguna cosa que recordaré durant molt de temps.