Jo i els After Feed-Back

Havia de ser l’any 1997 quan per primera vegada els vaig veure en concert en una festa major de Manlleu, quan encara es feia a sota el pont de Can Molas. Jo tenia dotze o tretze anys, havia convençut als meus pares perquè em deixessin sortir amb en Marçal i hi havien accedit tot i saber que no hi havia gairebé ningú més de la meva edat que es quedés podulant en solitari fins més tard de les dotze. En aquell moment no sabia el nom del grup que estava tocant i només sé que eren ells perquè el cantant portava un telèfon en comptes d’un micro. D’això me’n vaig assabentar uns anys més tard i va ser com un moment d’il•luminació, d’encaixar una peça del passat. No recordo pràcticament res més, en aquell moment jo ni escoltava música. No ens vam emborratxar.

Un any o dos més tard anàvem caminant pel costat del pavelló quan vam veure que hi havia moviment en una carpa. Ens vam acostar i vam comprovar que hi havia un concert programat. Una nova trucada als meus pares per demanar que em deixessin tornar més tard i cap al concert. Era la presentació de la maqueta i, si no vaig molt errat, l’entrada valia 200 pessetes, 500 amb Cd. Aquest cop també hi havia en Parés. Els teloners eren els S&S Players, que tocaven hardcore melòdic. Hi havia un bon percal muntat des del punt de vista d’un xaval que no havia assistit mai a cap concert: gent tirant-se de l’escenari, el públic fotent-se pinyos, els de l’escenari saltant... tota una experiència. Al sortir del concert, mentre caminàvem per davant les naus industrials de General Cable, parlàvem de com havíem de muntar el grup: en Parés a la bateria, en Marçal al baix i jo cantant (sort que no va ser així (en aquell moment)).

A la setmana següent vaig anar al Mallot de la Margot a comprar-me la maqueta Your toy is broken i me la vaig passar a cinta de casset per poder-la portar amb els walkmans. Allò va coincidir amb la sortida del Follow the leader de Korn, del primer de Soulfly, el Full circle de Pennywise, el 666 Motor Inn de Satanic Surfers, etc.

A l’any 2001 After Feed-back treien el primer disc titulat The first emotion. La meva intenció no és fer un anàlisi de cada disc, ni molt menys, però amb aquest àlbum encara ara penso que es van posar a un nivell per arribar on fes falta: hi va haver grups americans que van treure discos molt pitjors i van sonar a nivell mundial. Tampoc vull començar un debat sobre si és més difícil fer música aquí o no. Segurament els canals de distribució d’EUA, per exemple, són molt millors, però alhora hi ha mil grups i la competència ha de ser bastant mortal.

Durant la gestació del nostre propi projecte vam assistir a un assaig seu. A la nostra colla hi venia l’Anna Muñoz, germana d’en Toni, cantant d’aquella època. Vam arribar allà, primos com érem, sense saber ben bé si molestàvem o què (s’ha de pensar que per nosaltres era algo molt serio tot allò) i ens vam asseure al sofà a escoltar els temes. Sort que als assajos es toca i ja està. Vam sortir-ne amb una eufòria increïble.

Al 2001 formàvem el nostre propi grup i evidentment ells eren una de les nostres influències. Des del principi ens van convidar a tocar amb ells quan se’ls presentava l’ocasió i ens van fer créixer en aquest aspecte perquè no és fàcil fer concerts ben parits per un grup novell, apart que ens deixaven el què fes falta, dipositant una confiança en nosaltres que és molt d’agrair.

Nosaltres, tot i tenir altres influències, ens emmirallàvem amb ells. Recordo els brakes que vaig començar a fer, copiats de l’Àlex, que sort que és súper bona persona perquè qualsevol altre hagués pensat “Què fa aquest copiant tots els meus brakes”.

Amb el pas del temps la confiança es va convertir en amistat i bona gent com són ells ens ajudaven en el què fes falta, per exemple en la presentació de la nostra maqueta a les Dames de Manlleu. Nosaltres, que som així d’avispats, vam llogar un equip de veus de 4.000W i no sabíem ni com connectar una etapa de potència. El senyor Molet ens el va muntar i vam haver de demanar a l’Eloi i a en Rutx que ens fessin de tècnics. Amb el caos de tot plegat van haver de sopar un entrepà mentre encara feien proves de so a Víctimas de la Monotonía. No ens ho han retret mai i es van negar rotundament a acceptar els diners que els volíem donar després del concert.

Amb el segon disc semblava que les coses havien d’anar a més: tenien discogràfica, un lloc on gravar, una formació sòlida, un públic prou nombrós que els seguia i havien situat el seu nom en els primers llocs del panorama estatal. Apart s’havien fotut un fart de fer concerts de la hòstia per tota la Península Ibèrica i en diversos llocs d’Europa.

En un moment donat van tenir l’oportunitat de tocar davant dels representants d’una de les discogràfiques de metal més importants a nivell mundial. Als responsables del segell els va convèncer la proposta, però no els van agafar. Allò va ser el final.

Pot haver-hi gent que pensi que no n’hi ha per tant: jo crec que n’hi per tant i per més. No eren un grup de persones que quedaven per tocar en el seu temps lliure, sinó un grup de persones les vides de les quals giraven entorn al grup. No és fàcil tenir aquesta perseverança i poca gent valora les coses que un pot deixar passar per una passió que només neix de la il•lusió que un hi posa. Per acabar-ho d’adobar, un grup no és una cosa d’una sola persona, sinó de vàries persones que en certa manera han de sincronitzar les seves vides per tirar endavant el projecte. Aquí aprofitaré per colar una frase d’Standstill que trobo encertadíssima per a l’ocasió: “Vamos a medir cuál es, si es, distancia entre la amistad y la infinita complicidad”. Per molt maco que pugui semblar, fins i tot hi haurà gent que ho trobi mono, aquest grupet d’amics de gairebé trenta anys tocant, és una cosa que crema de mala manera. Per això mateix el moment en què pots fer el salt i no funciona és un bon moment per replantejar les coses.

Quan em vaig assabentar que es separaven, no diré que una part de mi va morir perquè és una expressió que utilitza la gent que vol fer poesia o expressar un sentiment i no sap com fer-ho, però hi va haver certa sensació de desemparament. Tot i que la nostra música ja havia tirat per camins força diferents, ells continuaven sent un referent, potser no tan a nivell musical, però sí a la manera de fer les coses. Jo sempre dic que en aquest país tenim la gran putada, sobretot els grups de metal, de no saber cap a on mirar ni quin camí intentar seguir per arribar a consolidar un projecte musical. I no és que no hi hagi bons grups, sinó que no n’hi ha ni un que estigui situat aquí per la resta del món. Sé que les posicions geogràfiques són poc importants, i menys amb internet, però què vols que t’hi digui, haver nascut en un lloc on estàs a deu minuts del local d’assaig d’un grup que fa gires mundials cada any, segurament ajuda a enfocar el teu propi projecte.

Per això mateix el dia del concert de comiat em vaig sentir dessolat. No només plegava un grup que ja era amic, sinó que a més a més m’agradava. Apart, i això ho he anat pensant amb el pas del temps, la seva dissolució portava implícita la idea de què ningú d’aquí no podria fer mai res. Vull dir, si ells no ho havien d’aconseguit, qui collons ho havia de fer? No estic dient que sigui impossible, és clar, però en aquell moment, fins i tot sense pensar això directament, sí que hi havia la sensació d’un fracàs col•lectiu. Érem molts els que volíem que tiressin endavant, per ells, perquè crèiem que s’ho mereixien, però també per nosaltres. Si arribaven a algun lloc tots podíem dir “Ho hem aconseguit”.

A nivell comarcal tinc clara la seva influència en alguns àmbits, com el naixement d’alguns grups, i en d’altres no sé explicar amb precisió si va ser una casualitat, o una conseqüència, però des de la seva separació no s’han tornat a omplir llocs com el Bac-art amb grups que no siguin excessivament famosos. Mentiria si digués que hi ha menys concerts perquè hi ha gent, com la de l’Eclèctic o la de la Jazz-Cava, que s’ho està treballant, però el panorama ha canviat, ja sigui per bo o per dolent. L’assistència als bolos considero que és menor en nombre, però alhora és més fidel.

Amb la perspectiva del temps suposo que és massa fàcil dir “Haurien d’haver fet allò”, o haurien d’haver aguantat una mica més. Però en el moment van fer el què van creure oportú i la cosa no va acabar de rutllar per causes alienes a ells. No crec que haguessin pogut fer res més. Ho van donar tot i no va acabar d’anar bé.

M’agrada saber que alguns dels components han creat Eikostate i que estiguin al món de la música per acabar de fer el pas que no van poder donar amb After Feed-Back. L’estil que ara fan pot agradar més o menys, però sempre val la pena veure’ls en concert perquè toquen amb una precisió que fa enveja. A veure si d’aquí un temps puc fer la continuació d’aquesta referència en la qual digui “Hòstia puta, per fi ho van aconseguir”.