What did you expect from The Vaccines?

No sóc ni molt menys la persona més indicada per fer una crítica d’un disc de Pop perquè el meu bagatge, tot i ser tan extens com em puc permetre, és pobre. Tot i això vaig començar a escoltar aquest disc i em va venir de gust fer-ne un anàlisi. Crec, i quan dic crec és crec, que en general més que un anàlisi típic de disc m’he estat fixant en qüestions d’estructura i disposició de les cançons. Faré el què podré.

Fa uns mesos The Vaccines s’estrenaven amb un single anomenat Wreckin’ bar (Ra, ra, ra), una cançó rock d’aquestes que fan venir ganes de saltar, i com que als anglesos això de saltar els agrada força el tema va començar a escoltar-se per tot el país. És sorprenent perquè la seva pàgina de Wikipedia conté una mini biografia (és mini perquè el grup va ser creat al 2010) i en canvi dóna la sensació d’estar parlant d’un grup clàssic gràcies a tot el què han assolit en poc temps. Per tot això la sortida del disc va despertar més expectació de la típica per un primer disc.

Suposo que per culpa d’aquesta expectació suscitada tan de sobte el grup es va voler rentar les mans de tota responsabilitat i va titular al seu àlbum What did you expect from The Vaccines?. Aquest títol deixa bastant clar, per una banda, la intenció de no estancar-se en el què els va fer famosos per convertir-se en una fàbrica de hits i, per altra, avisar a les persones que si la cosa no surt com esperaven, ja estaven avisades.

Jo no en sabia res del grup, per tant no n’esperava res i si el vaig començar a escoltar va ser perquè vaig veure el videoclip d’All in white i em va semblar interessant saber com havien contextualitzat el tema.

El que em va cridar més l’atenció després d’una primera escolta va ser la varietat d’estils que inclouen dins el disc. Sense sortir del Pop comercial, conreen des del Rock d’estadi fins al Pop intimista. La idea no és dolenta si la intenció és arribar a tanta gent com sigui possible, però pel meu gust el resultat final és una mica massa caòtic. El grup no acaba de donar una imatge de si mateix, es queda sense personalitat per donar a pas a una actitud extremadament difusa, com si es tractés d’una persona tan bipolar que no pogués ser definida de caràcter.

L’ordre de les cançons és massa aleatori: estic del tot convençut que està fet expressament, però per la meva manera d’entendre un disc aquesta fórmula acaba fent que les cançons naufraguin entre elles. Pistes que recorden a Franz Ferdinand seguides per altres que semblen The Cure, i dins de tot això fins i tot algun fragment de Noise. En alguna ocasió vaig haver d’assegurar-me que estava escoltant el mateix disc.

La sensació de continuïtat evidentment queda anul•lada i el disc resulta ser un seguit de temes posats un darrera l’altre sense gaire cura, un disc que pel seu format podria ser una recopilació. Suposo que depèn massa del gust i aquí és on entra la manera que cadascú té d’entendre la música (jo reconec que he arribat un punt d’obsessió progressiva en què si un tema no em porta a l’altre ja ho veig poc treballat).

Un altre punt que trobo fluix és que les influències de cada tema es fan massa evidents. O sigui, quan sona el tema Pop alegre, és EL TEMA POP ALEGRE, i quan sona l’èpic, és L’ÈPIC. I malauradament a cadascun se li atribueix un grup que abans ja ha utilitzat la mateixa fórmula. Per culpa d’aquesta distribució exempta de continuïtat això encara es fa més patent. Jo diria que si les cançons portessin una mica més les unes a les altres aquestes influències tan descarades es dissimularien una mica (però aquí ja tornem a entrar en el tema gustos suposo). I aquest factor encara augmenta més la sensació de ser un disc recopilatori.

En general és un disc que m’ha deixat molt fred perquè no m’aporta absolutament res ni a nivell artístic ni de sentiment. Jo diria que si haguessin sabut combinar els diversos estils que utilitzen dins un mateix tema podria haver set molt millor perquè hi hagués hagut un factor d’experimentació que ara mateix considero nul. Tot i això en concert segurament tenen molt bons resultats gràcies precisament a la varietat de cançons i a un so que sembla fet directament per sonar en un estadi. No crec que els vagi malament, tot i que m’atreveixo a augurar que es quedaran en les capes més superficials de la música (que alhora són les que donen diners).

Després de l’explicació del disc vull parlar sobre el tema All in white, la que han escollit com a segon single i de la qual se’n pot veure un videoclip força pujat de to (l’han censurat a l’MTV però tampoc n’hi ha per tant, no és pornografia). Va ser la primera cançó que vaig escoltar i des del primer moment em va enamorar perquè és èpica. Per culpa de les meves limitacions a l’hora d’escoltar Pop em remet directament a The Arcade Fire i a Coldplay, tant per la sensació que desprèn com per la manera que està estructurada.

Segueix el patró de qualsevol gran cançó de Pop Èpic: s’inicia amb un ritme constant al qual se li afegeix una base de baix no gaire llarga que es repeteix, tot seguit entra la veu jugant amb greus i aguts, es passa a l’estrofa amb guitarres, la tornada ja té violins i vocals que s’allarguen, una mica més d’ABAB, un tall de veu sola i un final apoteòsic on s’hi van afegint cordes repetint la mateixa frase.

Sembla fàcil. Eh? Doncs ara mateix hi deu milers de grups intentant aconseguir els ingredients per barrejar amb aquesta fórmula i crear el tema que ho peti i són molts pocs els que ho aconsegueixen. Per això mateix, tot i ser conscient de què la fórmula ja l’he sentit, he escoltat aquesta cançó més de cent vegades. És bona i punt. Massa més bona que la resta del disc.

Vaccines - All In White from CANADA on Vimeo.