Neurosis a l'Apolo Part II (o la gent és gilipolles)

En realitat això hauria d’haver format part de la crítica anterior però no em dóna la gana que un concertàs com el que van fer Neurosis hagi de tenir aspectes negatius per causes totalment alienes a ells.

El primer fallo van ser els teloners. No sé si els van triar ells o no, però em va recordar a l’època en què anàvem a razzmatazz a veure concerts, per allà el 2000, i no paraven de portar grups de merda per tocar abans dels que nosaltres volíem veure. En serio, o sigui, en serio no hi havia cap altre grup per tocar amb Neurosis? Jo vaig escoltar Karma to Burn quan vaig saber que venien i vaig pensar que si s’ho curraven encara podien fer quelcom interessant. Doncs resulta que van optar per la via de fer el mateix durant quaranta minuts que es van fer eterns. Quan vaig veure al bateria amb la timbala col·locada per sobre del seu cap i els plats a anys llum ja vaig pensar “Ui”. Però no per res, sinó perquè automàticament s’eliminava la possibilitat de què pogués fer res interessant perquè físicament no podia. La carència de varietat de recursos, la repetició constant de les mateixes escales i ritmes  i la poca tècnica el van convertir en un dels concerts més avorrits que he vist en els últims mesos. Ja per rematar-ho es fan dir instrumentals quan en realitat s’haurien de dir sense veu, perquè jo entenc la música instrumental com a música on no hi ha veu perquè NO FA FALTA, i aquest no és el seu cas.

L’altre gran decepció va ser el públic. Entenc que aquí generalitzo i que no tothom entra dins aquest sac, però la gran majoria era escòria. Quan un va a un festival sap que tard o d’hora s’haurà d’enfrontar amb la molèstia de les persones que hi són perquè no tenen res més a fer, però a l’Apolo, i tocant Neurosis, no m’ho podia ni imaginar. Suposo que esperava que el concert fos una espècie de reunió de persones dedicades al culte a la música per contemplar un dels grups més grans que ha existit dins el món del metal extrem.

Resulta que al final va ser una espècie de reunió de metaleros que no tenien res a fer i modernos que deuen haver sentit a dir que Neurosis són una de les influències principals de bandes com Explosions in the sky, Mogwai o Godspeed.

Això no em va molestar gens ni mica fins que van acabar la primera cançó i van començar la següent amb una intro que tenia un volum força baix. En aquest moment el barullo era igual que un dissabte a les cinc de la matinada. Va ser especialment molest i més si es té en compte que Neurosis en tenen molts de fragments de veu i guitarra. No m’agradaria semblar un melòman repel·lent (bé, de fet sí) però el tipus de música que fa Neurosis depèn de la interacció entre els fragments lents i els ràpids. La tralla cobra molt més sentit si abans s’ha escoltat amb atenció el què la precedeix i entenc que tot aquest rotllo del post-rock funciona igual.

Juro que hagués fet mal quan el tio estava cantant “My words were useless again” només acompanyat de la seva guitarra i m’havia de concentrar en sentir-lo perquè absolutament tothom al meu voltant estava xerrant. Lamentable i incomprensible. Collons, és que hi havia molt és silenci al concert de Leonard Cohen al St. Puto Jordi. I el pitjor és que la situació de pensar “Però què merdes...?” em va recordar al concert d’Isis, o al de Katatonia. Resulta que avui en dia la gent no pot estar en silenci durant dues hores seguides. Em sembla acollonant. Suposo que és per això que els d’Standstill opten directament per tocar en auditoris.