23 de des. 2011

The Hunter, perdoneu però algú ho havia de dir (i la llista 2011)

En realitat tot va començar quan van penjar el primer single anomenat Curl of the Burl. Resulta que feien un concurs on s’havia de posar bateria o guitarra al tema i et passaven les pistes per separat, així podies tocar la cançó sense l’instrument que tu decidissis substituir. Em vaig aprendre la cançó de memòria i vaig pensar algunes idees de bateria però no vaig arribar a gravar res. Quan va acabar el termini de presentació i ja no tenia per què pensar en res més que simplement en escoltar el tema em vaig adonar que no m’agradava gens ni mica.

Un temps després van treure el disc sencer i l’Ernau em va dir textualment “És una merda però després d’haver tret aquests primers quatre discos es poden permetre fer el que vulguin, suposo que deuen estar cansats de tocar ràpid i fer filigranes”. Bé, evidentment la meva motivació era poca per culpa del single de merda que havien triat, però tot i així vaig fer l’esforç d’escoltar-lo una vegada: el vaig parar al tema número sis. I fins ahir no me l’havia tornat a escoltar.

Conscient que a vegades les persones necessitem trobar el moment adequat per escoltar cada música he dut aquest disc a dins l’Ipod durant uns dos o tres mesos, ocupant un espai que podien haver omplert altres discos, esperant el moment en què jo estigués preparat per entendre’l, “Sóc un ultra fan de Mastodon i pels meus collons que m’agradarà”, he estat pensant durant aquest temps. I així va arribar aquest fatídic dia de desembre de l’any 2011 de l’era de Jesucrist nostro senyor.

L’ambient és adequat quan poso play, decidit a escoltar tot el disc de dalt a baix. El primer tema em sona una mica de l’altra vegada, no m’agrada però m’omplo el cap amb pensaments idiotes tipus “Els primers temes a vegades són molt d’introducció”. De sobte em vénen a la ment les paraules “I think that someone is trying to kill me”, i després penso en The wolf is loose, i després en Oblivion i sé que això dels primers temes no és veritat.

S’acaba i mentre sona el segon, que ja em sé de memòria perquè és el single, trec la conclusió que no he de comparar el disc amb els anteriors, que m’ho he d’agafar com si fos un grup nou.

Comença un tema anomenat Blasteroid, que conté unes melodies horribles i uns recursos desgastats fins a la sacietat. Els temes se succeeixen i no em puc treure de sobre aquesta mateixa sensació. Cada nova cançó que comença és com una calada de puro dolent inhalada fins al fons dels meus pulmons. Totes les peces m’agraden igual (de poc) fins que se n’inicia una anomenada Creature Lives, que té una intro freak amb la qual es devien fer un tip de riure però que acaba sent una espècie d’experiment de peça lenta amb uns cors que fan “Oooohhhhhhooohhhhhhh”. Aquesta l’he de passar.

Sorprenentment el proper tema que sona m’agrada, però miro la pantalla del meu aparell i m’adono amb pena que és al tema 11 de 13: això no ho aixeca ni l’equivalent mastodòntic de Following Betulas de Cult of Luna.

Acaba el disc, decideixo que l’esborraré de l’Ipod i dono gràcies al Déu internet per permetre’m escoltar els discos abans de comprar-me’ls perquè fa deu anys l’hagués anat a adquirir el mateix dia de la seva sortida. 
L’Eloi em va comentar que els aniria a veure en concert perquè si seguim la lògica de la majoria de grups serà l’última oportunitat de veure’ls en un concert una mica digne, ja que la propera vegada que tornin ja estaran presentant el següent disc i això significarà que de temes vells en cauran pocs. Jo sé del cert que si els vaig a veure sortiré cabrejat i no em vull gastar peles per cabrejar-me, que això em surt de franc als centres comercials.

Conscient que aquest àlbum ocuparà els primers llocs de les llistes de discs de metal (Metal!) del 2011 poso la meva pròpia llista i així em quedo tranquil:

Els primers 7 llocs de la meva llista els ocupa el disc Carnival is forever de Decapitated perquè és 7 vegades millor que qualsevol altre disc que hagi sortit aquest any.

El 8 és per l’Empros de Russian Circles.

El 9 pel Codes & Keys de Death Cab For Cutie (si Mastodon poden ocupar posicions en el Metal Death Cab també poden).

I el 10 pel Celestal Lineage de Wolves In Throne Room, i aprofito per dir que, tot i el bombo que ha generat perquè els de Pitchfork li han posat un Best New Music, el Black Cascade m’agrada més.

Cap comentari:

Publica un comentari