Quan vaig començar a escriure aquesta crítica em feia por precipitar-me en el meu judici i que en un futur m’hagués de penedir del que havia dit. Per coses de la vida he tingut més temps d’escoltar aquest nou disc de Gojira i la meva opinió, ara, està més ben fonamentada i em sembla, també, més definitiva. Així que faré un resum de les primeres (i ara ja segones) impressions que m’ha causat aquest L'Enfant Sauvage (2012).
Primer de tot he de reconèixer no esperava aquest disc amb especial atenció, tot i que Gojira és un grup que respecto moltíssim. També considero que és un dels pocs grups que poden fer alguna cosa pel món del Metal després del declivi de finals de la primera desena del 2000. Amb la dissolució d’Isis, el canvi de components de Hatesphere, les noves direccions (o pèrdues de nord) de The Haunted, Dark Tranquillity, Mastodon o The Ocean, he vist perillar les bases, del que per a mi, és (o si més no era) el bon Metal actual. Seria injust i irreal dir que tot el que es fa és una merda, però tots aquests grups que he anomenat eren per mi els pilars de l’estil i els he vist esfondrar-se un a un.
El que es fa molt evident en una primera escolta de L’Enfant Sauvage és que és l’àlbum més accessible de tots els que han tret Gojira. Això és una arma de doble tall: per una banda és positiu perquè és el primer disc del grup que no se’m fa llarg (de fet sempre m’ha costat moltíssim aguantar fins al final els seus discos); però per altra banda està plagat de fragments que voregen un Metal excessivament lleuger.
Els meus companys d’escoltes, que de fet van interessar-se per Gojira abans que jo, van renegar força del The Way Of All Flesh (2009). Curiosament jo me l’he anat escoltant i al final m’ha acabat agradant, si bé he hagut posar-hi cert esforç. Considero que és un disc estrany, que s’ha d’agafar molt amb pinces, i que potser per això em va costar descobrir que els hits del disc són The art of dying i Esoteric surgery, temes que ocupen els números vuit i nou (o sigui, que sonen al cap de mitja hora). L’elecció del single (que ocupa el número onze (s’ha de reconèixer que en aquest disc algú es va il·luminar)) tampoc no trobo que fos gaire encertada perquè Vacuity és un tema que se’m fa molt pesat. Amb un altre ordre de les cançons i amb un parell de supressions aquest àlbum, des del meu punt de vista, milloraria notablement.
Si faig referència a The Way Of All Flesh és perquè L’Enfant Sauvage n’és una continuació prou lògica, tot i representar just el contrari: claredat. Si l'anterior destacava per ser el seu disc més fosc, el nou n'agafa aquells elements més nets i senzills i els explota al màxim.
Inicien el disc amb Explosia, que vindria a ser la simplificació total de Gojira, tan per riffs com per estructura, sense deixar de ser efectiu. De fet és una bona cançó per obrir i té un final que em sembla espectacular.
Primer de tot he de reconèixer no esperava aquest disc amb especial atenció, tot i que Gojira és un grup que respecto moltíssim. També considero que és un dels pocs grups que poden fer alguna cosa pel món del Metal després del declivi de finals de la primera desena del 2000. Amb la dissolució d’Isis, el canvi de components de Hatesphere, les noves direccions (o pèrdues de nord) de The Haunted, Dark Tranquillity, Mastodon o The Ocean, he vist perillar les bases, del que per a mi, és (o si més no era) el bon Metal actual. Seria injust i irreal dir que tot el que es fa és una merda, però tots aquests grups que he anomenat eren per mi els pilars de l’estil i els he vist esfondrar-se un a un.
El que es fa molt evident en una primera escolta de L’Enfant Sauvage és que és l’àlbum més accessible de tots els que han tret Gojira. Això és una arma de doble tall: per una banda és positiu perquè és el primer disc del grup que no se’m fa llarg (de fet sempre m’ha costat moltíssim aguantar fins al final els seus discos); però per altra banda està plagat de fragments que voregen un Metal excessivament lleuger.
Els meus companys d’escoltes, que de fet van interessar-se per Gojira abans que jo, van renegar força del The Way Of All Flesh (2009). Curiosament jo me l’he anat escoltant i al final m’ha acabat agradant, si bé he hagut posar-hi cert esforç. Considero que és un disc estrany, que s’ha d’agafar molt amb pinces, i que potser per això em va costar descobrir que els hits del disc són The art of dying i Esoteric surgery, temes que ocupen els números vuit i nou (o sigui, que sonen al cap de mitja hora). L’elecció del single (que ocupa el número onze (s’ha de reconèixer que en aquest disc algú es va il·luminar)) tampoc no trobo que fos gaire encertada perquè Vacuity és un tema que se’m fa molt pesat. Amb un altre ordre de les cançons i amb un parell de supressions aquest àlbum, des del meu punt de vista, milloraria notablement.
Si faig referència a The Way Of All Flesh és perquè L’Enfant Sauvage n’és una continuació prou lògica, tot i representar just el contrari: claredat. Si l'anterior destacava per ser el seu disc més fosc, el nou n'agafa aquells elements més nets i senzills i els explota al màxim.
Inicien el disc amb Explosia, que vindria a ser la simplificació total de Gojira, tan per riffs com per estructura, sense deixar de ser efectiu. De fet és una bona cançó per obrir i té un final que em sembla espectacular.
Llavors continuen L’enfant sauvage. És el single i es tracta d’un tema totalment estàndard de Gojira, tant, que pot arribar a ser vulgar i tot. Aquí el disc ja comença a fer patir perquè escoltes al segon tema i la música no evoluciona cap enlloc.
Passa el mateix amb el tercer i quan s’arriba al quart es fa patent que la cosa no està funcionant. Les cançons passen bé, són agradables d’escoltar, però són massa previsibles.
A la predictibilitat se li afegeixen una sèrie de melodies que no acabes de saber si són adequades pel final del món o per posar de fons al país dels Osos amorosos. Ratllen aquella pompositat tan perillosa de la qual fan gala grups com, per exemple, els In Flames dels últims temps (i dels vells també de fet).
(Aquest tema és espectacularment pastelós)
També es limiten moltíssim a l’hora de fer servir
recursos estranys, sense oblidar que són Gojira, però no hi ha trossos realment il·luminats, i molt menys aquelles parres que es podien trobar al The link (2005).
El disc es comença a fer embafador, fins que entren a The wild healer, una cançó que fa de pont, i que no estaria malament en un context Gojirià, però que aquí acaba d’enfonsar el grup en un pastís rosa.
Quan escric aquestes línies estic de visita a casa els meus pares i escolto el disc al pis de dalt, on també hi ha el meu germà. Qui el conegui sabrà que només escolta Folk Medieval, però també sabrà que de rebot ha escoltat Metal des que tenia vuit o nou anys. Surto un moment de l’habitació i des de la seva em diu “Què fas escoltant aquest Metal cutre de fa anys?” Llavors no em queda dubte que Gojira, en aquest disc, han fet una cosa massa senzilla i accessible. Són Gojira, és clar que hi ha coses que molen, però en general la música passa sense pena ni glòria. Fa com a molt un parell de mesos que el tinc i ja me’l sé massa per les vegades que l’he escoltat. És agradable, de fet l’escolto de tant en tant, però sóc molt conscient que quan l’escolto és perquè vull una cosa de fons que tingui una mica de tralla, perquè si l’escolto amb atenció m’aporta més aviat poc, o gens.
Ja veurem què ens depara el futur, però l’experiència m’avisa que ja podem considerar els gloriosos temps del From Mars To Sirius (2006) com un vestigi del passat. Ara bé, per sobre de tot s'ha de reconèixer que l'aportació de Gojira al món del Metal està més que feta i que gràcies a ells s'han obert noves vies perquè l'estil no caigui en els simples remembers de Thrash o les noves onades de pesats fent Djent.
El disc es comença a fer embafador, fins que entren a The wild healer, una cançó que fa de pont, i que no estaria malament en un context Gojirià, però que aquí acaba d’enfonsar el grup en un pastís rosa.
Quan escric aquestes línies estic de visita a casa els meus pares i escolto el disc al pis de dalt, on també hi ha el meu germà. Qui el conegui sabrà que només escolta Folk Medieval, però també sabrà que de rebot ha escoltat Metal des que tenia vuit o nou anys. Surto un moment de l’habitació i des de la seva em diu “Què fas escoltant aquest Metal cutre de fa anys?” Llavors no em queda dubte que Gojira, en aquest disc, han fet una cosa massa senzilla i accessible. Són Gojira, és clar que hi ha coses que molen, però en general la música passa sense pena ni glòria. Fa com a molt un parell de mesos que el tinc i ja me’l sé massa per les vegades que l’he escoltat. És agradable, de fet l’escolto de tant en tant, però sóc molt conscient que quan l’escolto és perquè vull una cosa de fons que tingui una mica de tralla, perquè si l’escolto amb atenció m’aporta més aviat poc, o gens.
Ja veurem què ens depara el futur, però l’experiència m’avisa que ja podem considerar els gloriosos temps del From Mars To Sirius (2006) com un vestigi del passat. Ara bé, per sobre de tot s'ha de reconèixer que l'aportació de Gojira al món del Metal està més que feta i que gràcies a ells s'han obert noves vies perquè l'estil no caigui en els simples remembers de Thrash o les noves onades de pesats fent Djent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada